Avui és el dia: Las Torres del Paine

Quedem a les 7h del matí. Agafem els pícnics. Les motxiles plenes d'il·lusió. L'Anna i la Maria esperen la seva oportunitat per fer cim, coms els del Cho Oyu.

Ens posem en marxa amb la panxa plena de l'esmorzar, i tapats amb 3 capes, calçotets llargs, buffs, gorres, guants...

Com de costum, no encertem el camí bó. Sort d'uns que venen pel darrera. Amunt que fa pujada!

Després dels primers revolts, roba fora. Ens hem tapat massa.

Torrents d'aigua grisa procedents del desglaç. Passem uns quants ponts. En poca estona, entre matolls, guanyem alçada ràpidament. Ja en portem 300 mts. del total de 800 i pico.

Cauen quatre gotes, que es van espaiant i tornant blanques. Val a dir que, quan ens hem llevat ha començat a nevar, sense quallar.

Durant l'esmorzar, hi ha hagut intents de canviar la sortida (anar al llac Grey), però s'ha obert una finestra de bon temps que ens ha permés l'atac a les bases. Sona massa bé per una expedició tant... lúdica.
Continuant amb l'expedició, hem passat per un caminet una mica aeri, on la neu havia quallat uns 5 cms., iniciant el descens cap al Ref. Chileno. Parada tècnica, per uns pollets remullats. El camí fins aquí s'havia de fer en un parell d'hores, i ho hem fet en una i mitja. Aquest últim troç ha estat de baixada. Ja ens en recordarem quan tornem.

Agafem de nou el ritme i ens endinsem en un bosc, ple de fang, i com que som una mica primmirats, estrenem roba, ralentim la marxa.

Creuem el riu Ascensio per una passarela, caminant per una "muntanya rusa", sense guanyar alçada. La nevada apreta. Els arbres es comencen a carregar de neu, com si fos cotó.

De cop s'obre els bosc i trepitgem neu nova, direcció al peu de les pedres de la morrena d'una antiga glacera. Tenim sort de la neu caiguda, doncs suavitza els esglaons de pedra. Mentre pugem, tots anem desitjant que s'obri el dia i ens permeti veure les Torres del Paine reflexades al llac.
La pujada es torna fatigosa. Anem seguint punts vermells, que destaquen notablement sobre els fons blanc de la neu, i el negre de les roques. No veiem res. La ventisca aixeca cristalls de gel que ens colpegen la cara. Sort de portar ulleres.

L'avanç es fa dur. El grup s'ha disgregat. Cadascú viu la pujada amb unes motivacions diferents, disfrutant de moments irrepetibles. Les condicions extremes fan, d'aquesta sortida del Maifemcim, una de les més difícils, climatològicament parlant.

De cop el grup es reuneix. Som a dalt. Els que han arribat primer estan pelats de fred. Els darrers encara tenim la respiració desacompassada, quan decidim girar cua. Molta emoció. Alguns plors. Enfadats amb el destí, que no ens ha deixat assaborir l'espectacle de veure reflexades les torres, al mirall d'aigua que tenen als seus peus.

Sense temps ni de renegar, emprenem el descens, que es planteja una mica dificultós. No tenim l'ajut de l'adrenalina que dona fer cim.

Algunes caigudes, unes amb més estil que d'altres. Desfem el camí. És fàcil. Les petjades de la pujada es conserven gelades al terra. Atravessar rius es torna arriscat. Més caigudes que refreden l'esperit.

Tot i el fred, ens aturem a menjar part del pícnic que ens havier preparat a l'hotel. Força bó. Ens reagrupem de nou al refugi Xilé, i enfilem l'última pujada abans de la recta final.

Si descomptem les parades per fer fotos de l'Erich i l'Araceli, ja faria hores que seríem a l'hotel. Anem arribant físicament bé, i ens ve a rebre el Josep que ha arriba dels primers: " a les 19'30h a sopar". Això sí, complim amb la tradició i prenem l'esperada Coca-cola/cervessa.

Fora roba plena de fang. Sort que anavem ben abrigats. De cap a la dutxa. Aigua calenta. Ooooh! És miraculós.

Després del sopar recomfortant, les piles se'ns acaben. Aquesta nit no he tingut forces d'escriure.