dimarts, 22 de març del 2011

D'Arbolí a Siurana, amb extra fins a Cornudella de Montsant

8 de gener de 2.011

Primera sortida de l'any. Alguns l'anomenarien “sortida dels torrons”, per allò d'intentar cremar greixos adherits al voltant dels simpatitzants d'aquests dolços. Dia clar, amb una llum color pastel que ens acompanya al començament, mentre sortim del poblet mig endormiscat d'Arbolí.




Hem deixat els autos aprop dels safaretjos públics, mentre marxem pels carrers més alts del poble, per entre camins rodejats de vinyes, cap una bonica i enlairada ermita, que vigila els Arbolins, i con deia un dels seus versats vilatans -Antoni Salvadó i Salvadó: “Allà dalt on la nua carena, gairebé s'ajunta amb el cel blau, ajocada en la soledat serena, hi ha l'ermita del gloriós Sant Pau”.


La seva façana recull les ombres d'un gran roure, que li dona un aspecte d'església viva, amb venes, que del terra s'enfilen al més alt del campanar. Entrem amb l'ànim tafaner, i surto donant gràcies pel dia que tenim per compartir tots plegats.

Després d'un revolt pronunciat, potser massa aviat, allà al davant, Siurana, encimbellada sobre el pantà, rodejada de boscos, i empentada a la serra del Montsant.

Poc després de xerrar amb els amos del Mas del Salin, finca dedicada al turisme rural, decidim aturar-nos a esmorzar, no per la feina feta, més que res perquè no se'ns ajunti amb l'hora de dinar.
Reconfortats comencem a baixar cap al grau de Vincabrer, ara per l'obaga, passant per llocs amb uns tolls d'aigua tan cristallina, que les fotografies no ho poden recollir de la mateixa manera que ho veuen els nostres ulls.

Arribem a una cruïlla, amb una senyal metàl·lica del Reus Deportiu, a l'esquerra el riu Siurana, a la dreta el grau del Bodro, i els que anem al darrera de la fila, sentim veus en totes dues direccions, serà el ressò? Ep, on sou? Pregunta gens escaient, doncs cadascú és on és, i les respostes son igual de curioses: aquí. A crits, a l'estil d'aquell anunci de telefonia basca (Patxiiiii), decidim fer cas a la ressenya i fer reunió a la dreta de la senyal. Arribem a un acord consensuat per seguir per aquest cantó. Sort que ha estat consensuat, perquè el camí s'ha tornat emboscat, esgarrinxador, desanimador. Els que es van “perdre”, tot xerrant, cap a l'esquerra de la senyal, encara ara diuen que el seu n'era de millor. Però les normes son les normes.
Però amb paciència tot arriba, i nosaltres ja som a la llera del riu, i trobem gent i tot. No anem tan malament. Bé, Siurana és una mica més amunt, però res que no sigui suportable. A més, el solet ens ve a veure, i converteix la pujada, en un streap-tease continu.

Passem per una zona anomenada la tronera, amb unes parets de roca molt curioses, algunes d'elles plenes d'aprenents de spidermans, aferrats a les escletxes com els imants a la nevera.
Ja som a Siurana, i gairebé sense poder gaudir més que de les runes del seu castell, uns quants prenen un taxi de tornada a Arbolí, mentre que la resta de la colla, decidim seguir camí a vall, per fer guanyar temps al taxista, quan ens vingui a recollir.
Entre pitus i flautes, i en poc més d'una hora som a Cornudella de Montsant, això si, fent la volta per la cua del pantà, que semblava petit el condemnat.

Un cop junts de nou, no hi ha cap problema en posar-nos d'acord: tots tenim gana i pensem fer el possible per matar-la. I la veritat és que al restaurant L'Hostalet ens hi ajuden, cosa difícil de dir desprès dels dies gastronòmics-nadalencs passats. Gràcies Sant Pau, d'Arbolí.

Mont Caro

11 de desembre de 2.010

Sortim de negre nit, seguint l'estel del sud, que ens guia cap a les terres de l'Ebre, a l'estil de l'estel de Natzaret amb els Reis Mags, això si, pagant els preceptius peatges de l'autopista, no ens n'oblidéssim. Fem una parada a l'àrea de servei passat L'Hospitalet de l'Infant, on prenem uns cafetons, mentre el sol es desvetlla per l'horitzó.
Travessem el riu Ebre a Tortosa, passem per Roquetes (a Roquetes voy, a Roquetes voy, de Roquetes vengooo...), i enfilem una carretera, que pels sots que te, sembla que hagi patit un bombardeig, direcció al refugi del Mont Caro. Deixem enrere oliveres centenàries, saludem una cabra petrificada i ens maregem una mica amb la munió de revolts que negociem. Sort que el cafè és a lloc.

Deixem els cotxes en una cruïlla del GR-7. Aquí ens anem trobant tots el que avui teníem ganes de fer camí junts, gent del Maifemcim i de l'Agrupació Sant Jordi d'empleats de la quasi difunta Caixa Penedès; més de vint ànimes amigues de la muntanya.
El fred és intens. La zona per on caminem, tot i l'esforç de la pujada, no ajuda a entrar en calor; és l'obaga, camí del Coll dels Pallers. Anem en fila de un, i les converses és limiten, com a molt, al company de davant i al de darrere.
Bones i males notícies. La bona, que el solet ens ha vingut a veure, i esmorzarem calentons. La dolenta, que més avall hi ha una boira empipadora que no ens permet veure ni el delta, ni el mar.

Però la bona, guanya. Repartits sota un dels pallers del coll, ara petem la xerrada amb un, ara amb una altra, fem fotos, riem, compartim.
El paisatge es torna màgic, el sol porta una mena de filtre, que fa que les roques semblin més blanques, el verd dels arbres més intens i el blau de les muntanyes dels voltants més blanquinós.
Anem avançant per plans, amb el mar (de boira) a la dreta. Som l'única nota de color que destaca sobre l'entorn. Els humans sempre anem a l'inrevés. Res de passar desapercebuts. Que se'ns noti. Això si, que no quedin restes del nostre pas.
Ep, que ja es veuen les antenes del cim. Això sembla com passejar per Nova York, abans del 2001, sempre veies les torres bessones, però no arribaves mai.
El camí és perdedor, però és fàcil de seguir, i això no ho dic perquè soc l'últim de la fila. És una sensació estranya, però agradable. No saps ben bé per on as d'anar, però mentre avances, ho veus clar, evident. És alhora emocionant i segur, no cal preocupar-se, cal fluir, com deia Bruce Lee, “we water my friend”.
Cal canviar poesia per prosa, doncs el darrer tram exigeix concentrar totes les energies de cintura cap avall. Es fa un silenci general, només trencat per la felicitat de fer cim.

Cal puntualitzar la darrera frase: només som feliços en fer el cim? Ho som mentre pugem? I quan baixem? I quan som a baix? I....? La meva resposta: ho som sempre que podem!

Curiositats, som al cim més ben comunicat de Catalunya, i em costa poder trucar a casa per dir que soc dalt de tot.
La baixada l'emprenem per un sender pintat per la Hello Kittie, de color rosa, ara per la carretera, ara per sender.

Un cop nets i polits, anem cap al Restaurant Pou de Gel, on ens espera l'esperit del sol en copa, plena de bombolles, que relaxa els múscul del riure, i ens fa entrar gana, per atacar l'últim esforç del dia: un bon dinar a la vora del foc.
Això és el més semblant a la felicitat.