diumenge, 31 de gener del 2010

Puig Balandrau


Dissabte 23 de gener de 2.010. Augmentant el nivell, que fa pujada.

Em recluten a quarts de cinc. No em puc queixar, doncs l'Alex i el Josep s'han d'haver llevat abans, no? Vaig estar a punt d'anar-me'n a dormir vestit, per apurar una mica més al llit. M'adormiré al cotxe. Doncs no, comencem a xerrar i no parem, que si patatim, que si patatam, desprès diuen que els homes no...

El meu rellotge encara clapa, quan arribem a l'àrea de servei de les quatre carreteres de Tona. És un lloc curiós. Servei molt ràpid. Bestiari variat: muntanyencs, esquiadors, discotequeros, caçadors, transportistes i uns emblemàtics xuxos talla XXL. Això sí, ho tenen ben organitzat, s'entra per una porta, t'apunten les consumicions en una mena de targeta, pagues i surts per una altra porta. Així no es descontrola ningú. Ens retrobem amb l'Andreu, la Tona i el Martí.

Vic, Ripoll, carreteres en obres, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Llanars. Parem a esperar la secció Catalano-Igualadina -que no és una companyia d'autocars, els dos Joans i l'Enric. Han tingut una baixa, per refredat d'última hora, la Palmira (millorat guapa). Ens ve a saludar en Xevi Sala. Fot un fred què pela. Ja se sap, els de muntanya volen anar a la platja, i els que la tenim a prop... Se'l veu una mica preocupat per nosaltres, deu ser per les panxetes desprès del nadal. “Podreu arribar fins a la creu de fusta”, sentencia. En efecte, pocs metres més amunt els dos 4x4 de l'Alex i l'Andreu comencen a demanar cadenes. Es estrany. La neu, glaçada, s'acumula damunt la pista forestal, i gairebé no n'hi ha pels prats dels costats. L'hauran posada perquè no passem els camacos fins al cim en cotxe?

Son les nou d'un matí solejat. 1850 mts d'alçada. Sota nostre la vall que uneix Setcases amb Camprodon. Ens abillem força. Dos graus negatius. Raquetes i grampons. Sortim disparats com sempre. Sota els nostres peus un mantell de núvols blancs que ho cobreixen tot. Al fons dos globus els travessen, com si ens vulguéssin saludar. Al cap d'una hora, agafem un trencal a la dreta que s'enfila cap el clot de la congesta i pic de la Font Lletera. Anem caminant per l'extrem esquerra de camí, fent equilibris, per no trepitjar neu. Al fons, tot de pics blancs.

Cap al sud apareix, com un vaixell surant per sobre del mar de núvols, la silueta blava del Matagalls. No, més be sembla el llom d'una balena que surt a esbufegar. El què esbufega soc jo. Ja veieu el que fa la ment, quan el cos no respon, per evitar enfonçar-se.

Comença el compte de l'àrbitre, un, dos, tres, quatre... sona la campana, salvat, parem a esmorzar. Vint minutets molt agradables, amb entrepans que no s'han descongelat del tot, però amb tallat i ratafia, què no faltin.

No fa gens de fred, doncs no fa vent. Anem sense barrets, sense guants, i despitregats. Enfilem el camí cap el coll, veient les siluetes d'una parella que duem per davant, retallades a la carena. Es comença a acumular gruix de neu completament gelada. Amb bon criteri, algú ha dit de posar-nos els grampons, no se quí, perquè arribo l'últim.

En un racó on hi ha una bona catifa de neu, preparem l'estudi fotogràfic. Amagem panxa, Lluíííííís, foto. Mitja hora llarga de puja i baixa, i ja som al cim del Balandrau (2,585 mts.). L'una de la tarda. Al nostre davant el Torreneules, la vall del Freser, el Grau de Fajol, el Bastiments, el camí dels Enginyers, les vies del cremaller, el Puigmal al fons. Tot un espectacle.

Comencem el descens. Sort dels grampons. Gran invent aquest. Escollim diferents camins de baixada. Uns van xerrant, altres trepitgem neu verge, altres fan cursets de com aturar-se amb el piolet si caus per un pendent. Curset que s'haurà de repetir la propera sortida, valen?

Hi ha ganes de ser aviat al cotxe. El grup s'estira. No ens perdem el contacte visual. Quan arribem de nou a la pista forestal, la boira ens ve a abraçar.

El GPS diu que ja queda poc, però jo no hi veig més enllà de 10 metres. Ja hi som. Les tres tocades. Jo també, tocat. Toca posar-se guapos i guapa. Baixem cap a Tregurà de Dalt, on hi ha la Fonda Rigà (www.elripolles.com/riga/). Aquí ens despedim. Dos cotxes tornen cap a casa. Quatre elements decidim quedar-nos. Ha pogut més la sopeta calenta, que conduir de nit de tornada. El servei ha estat ràpid, i amable, donat que ens hem entaulat a les 4. El preu correcte. Decidim tornar un altre dia amb més tranquilitat.

divendres, 15 de gener del 2010

Puig de la Balma

Mai hi ha sortides úniques, tot i tenir un títol inequívoc, unidireccional el destí. Cadascú de nosaltres les vivim de manera diferent, les recordem per motius diferents: aquella masia, aquell vent glaçat, aquell arbre monumental... però, no sé que ens passa, que moltes vegades recordem aquell civet de senglar, aquells canelons de l'avia, aquella sopa, aquells peus de porc..., en fi, ens fem grans... gormands. La sortida del dia 9 de gener va començar el dia abans, amb un sopar de nadal nou. Nou pel fet que no n'havíem fet cap, però els aires de frescor que ens arriben des de Igualada ens van mobilitzar. Dies de nevades. Podrem passar el túnel del Bruc? Haurem de posar cadenes? Amb més por que altre cosa, l'equip d'avançada (la Tona, la Maria i jo mateix) arribem a la capital de l'Anoia per anar de rebaixes: calcetes, calçotets, pijames, samarretes tèrmiques (www.igualadapuntdemoda.com). Recomanable en temps de crisi.

Ens trobem amb la resta (l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira, l'Andreu, el Josep i l'Anna, el Toni, la Rosa i l'Alex), davant dels esports Pedraforca. Puntualíssims. Presentacions ràpides, només un grau de temperatura. Destí: restaurant Exquisit (Sant Josep 18 i 20). Local acollidor, de disseny i espaiós. Servei acurat. Taula rectangular. Tenim gana. Arriba una croqueta. Bonísima. Ens en podria dur mitja dotzena? Paciència. Llagostí amb broqueta. Amanida de fruites. Escalivada. Pernil. Gambes. Calamarcets. Coca de vidre amb tomàquet.

El Toni dona el seu vist-i-plau, feia de controller, no sia que falti un plat i ens les tindrem. Comencen a aparèixer els segons, a la carta. Orada, bacallà, entrecots. Alguns postres, cafè. Trenta-un euros per barba. No sé si seguim de rebaixes! Fora, al carrer, ambient siberià. Quarts d'una. Ens acomiadem volant. Ens veurem en unes hores.

Desprès de passar pel llit com per una sandvitxera, volta i volta, a les nou del dia nou primera trobada al bar Bosch (cala Caterina).

Carretera i manta, cap al coll d'Estenalles. Ens creuem amb la llevaneus tirant sal. Cinc sota zero. Baixant a Mura, deixem enrere la neu, i ens retrobem amb la resta de components en segona convocatòria, al costat del Centre d'Interpretació del Parc. Tenim noves incorporacions a la sortida (la germana de l'Enric, el seu marit i una parella d'amics, i el Xavier) i una baixa d'última hora (sembla que s'ha declarat, no el pla neu-cat, sinó el tiberi-cat).

Només creuar la riera de les Nespres, trobem un cartell que ens indica l'itinerari que farem. Toca seguir marques de color marró. Com a bons minyons, amunt que fa pujada. El Josep, en vistes de la curta durada de la sortida, afegeix dos bonus en forma de dues fonts, ja visitades en d'altres sortides. De tornada al camí marró, gairebé ens confonem de sentit. Fem mitja volta i agafem el camí que duia, i duu, de Mura a Montserrat.

Son les onze. Poc abans d'arribar a la creu de la vila, ens aturem a esmorzar, no sigui que se'ns ajunti amb el dinar. No fa massa fred. Sol tampoc. Desprès d'un talladet, una ratafia i unes catànies, enfilem el camí de la creu, reconstruïda l'any que en deien “de la victoria” (no sé de quí). Entre boscs (en falta una), albirem el nostre destí, el puig de la balma.

Una construcció que sembla feta d'argila i que es pot desfer en qualsevol moment. A mesura que ens hi apropem descobrim que està viu, que hi viu gent.

Hi tenen muntada una residència casa de pagès per a 15 persones ben original, amb una capella i un museu de la vida que es feia per aquests pagos (www.puigdelabalma.com).

Desprès d'una visita força instructiva, reprenem el camí, ara de baixada, i acompanyats pel solet, fent ziga-zagues, fins al fons del torrent, i en uns 20 minuts arribem al punt de sortida.

Unes mans de maquillatge i estem llestos per anar a dinar. És increïble la capacitat d'endrapar que podem tenir. Serà perquè anem al famós restaurant de Cal Carter (www.calcarter.net), i no podem fer un lleig?

Pugem pels carrers del poble de Mura com si seguíssim un joc de pistes,doncs a cada racó hi ha tionsi pessebres, fins arribar al lloc del segon tiberi en menys de 15 hores.

Ens tenen preparada, com ho sabien?, una taula pels 14, doncs el Xavier i els seus pares-representants tenen unpartit de bàsquet. Ja els hi dic jo, que el bàsquet no dona per retirar-se, només si et dius Gasol.Com a les festes majors, el dinar és com els focs d'artifici.

A partir de demà comencem el règim, fins al Nadal vinent.