dimarts, 25 de maig del 2010

Montblanc, Punta de Barrina i la Foradada

20 al 22 de maig de 2.010


Avui dijous repetim escapada, no de cap de setmana, aprofitant que a Sant Boi és festa major, doncs la crisi no ha pogut amb les ganes de la gent de marxar pel pont de la segona pasqua, i està tot ple. He perdut el compte de les vegades que hem aterrat per la Fonda Cal Blasi. Dic aterrat, perquè el tracte que ens donen no és d'aquest mon. Ep, que no ho dic amb la intenció de tenir descompte el proper cop que hi tornem. La Carme i el Carles fan l'impossible per a que et sentis mimat. Allò tant difícil “de les petites coses”. Sabors de sempre, fets sense presa, però sense parar, eh Carme. Què t'agrada un flam de verdures? Si no et faig... Igualet que a d'altres llocs!

I a més, sempre una conversa a punt, sense trepitjar-nos la paraula com al Salsa Rosa. De qualsevol tema, no importa. Sense enfadar-nos, eh Carles, però amb passió. Defensant el país on vivim. Si cal explicant com s'ha de fer un pa amb tomàquet a uns holandesos, o la manera de ser diferent dels Catalans. Sense complexos.

Fet a Montblanc, a casa de la Carme i el Carles, per a tot el mon que ho vulgui gaudir!

www.fondacalblasi.com

Al sarró porto una pila de possibles sortides per aquest divendres. La intenció que tenim és de sortir a caminar tard, cap a quarts de deu, fer unes quatre hores i dinar pel camí. Però no m'acabo de decidir per cap d'elles. Això sí, anirem cap a Mont-ral.

El divendres desperta solejat. Esmorzem com senyors (i senyores): fruita pelada, suc de taronja natural, torrada de pa a la brasa amb tomàquet, formatge de cabra i fuet, un cafè amb llet i un croissant casolà. En resum, un forat menys del cinturó.

Agafem la furgo direcció Valls, desviant-nos per una carretera secundària a l'arribar a Alcover. Comencem a guanyar alçada per una carretera revirada, en bon estat, rodejats de pins. En una mitja hora parem davant l'ajuntament de Mont-ral. Cap ànima pels voltants. Sols uns plafons informatius dels senders de la zona, no gaire clarificadors.

Davant la manca de motivació que ens ha generat, prenem la decisió de seguir les instruccions del llibre “Sostres comarcals de Catalunya” (Ed. Cossetània), i fer cap a la Punta de Barrina, el pic més alt de l'Alt Camp. Per això, seguim carretera enllà, fins el veïnat del Bosquet.

Un cop abillats com pertoca, comencem a caminar, deixant Mont-ral a l'esquena, pel GR-7 (marques blanques i vermelles), fins a un mas enrunat, record d'altres temps que no se si tornaran. Aquí cal girar a la dreta per ampla pista, en clara pujada. Anem avançant quan apareix la Foradada a la nostre dreta. Avui no toca.


A la mitja hora d'haver agafat la pista, just en el precís moment que les cames notes que comença a baixar... stop! Una pila de pedres amuntegades, anomenades fita, ens conviden a agafar un corriol més fresat i pedregós, que es dirigeix cap a la cinglera. Comencen a aparèixer marques de color blau i groc que anirem seguint, fins a una bifurcació. Aquí cal seguir unes fites que, cap a l'esquerra, ens portaran en cinc minuts al cim de la Punta de Barrina (1.010 mts.). No és un cim massa clar, com el dia, doncs la marinada ho ha emboirat tot i no ens mostra tota l'esplendor dels voltants. Una placa del Centre Excursionista del Penedès, ens confirma que hem encertat.

Les dotze. Fa calor, però el ventet manté una temperatura agradable. Ens refresquem, i en no trobar a ningú a qui preguntar, un cop hem tornat al coll, decidim, -be decideixo jo (si no surt be, me les carregaré, segur), seguir les marques grogues i blaves, la pintura de les quals semble recent.

Aquestes ens portem pel peu de la cinglera en direcció a Mont-ral. Anem bé. Puja, baixa, torna a pujar. Ara una passera amb una cable d'acer, per evitar una zona complicada. Ara una bauma preparada per a fer bivac. Cants d'ocells de primavera. Sol de justícia (no sé perquè en diuen així, a veure si l'acabaran recusant com els del TC). Comencen a fallar les forces. No ho tenia clar, però encertem: la Foradada. Som dins del forat. Forat el que tenim a l'estomac. Apa, a dinar.

El meu cap no para: el caminet blau i groc, on ens durà? No en tornarà al coll de sortida? Demano el comodí de la trucada. Aquí no funciona el Tom-Tom, pel que truco al Josep-Josep. Li faig cinc cèntims de la nostra situació, i amb molta diligència, tot i treballar a serveis centrals (és broma), em confirma que el camí ens acompanyarà fins a Mont-ral. Quatre passes més enllà, trobem restes d'una cursa de muntanya, en forma de cintes d'una beguda de Cola de color vermell. Des del 14 de març i encara pengen dels arbres (no tenen vergonya o memòria). Res, però, destorbarà la màgia d'aquest camí de baixada cap a Mont-ral, premi a la persistència en seguir unes marques per les que havíem apostat. Només ens queda re-tomar el GR7 de tornada al Bosquet. Mitja hora de propina, d'un matí complert, en bona companyia (quina paciència que té) i enmig d'uns paisatges d'un verd esclatant. I a sobre, gratis!


dilluns, 10 de maig del 2010

Camí de les costes (Garraf)

Dissabte 24 d'abril


Dia esplèndid, com la diada d'ahir. Un Sant Jordi de roses i lletres, de vermells i negres, de fulls i pètals, d'amor i il·lusions, de sortir al carrer, de compartir. Un Sant Jordi més, un Sant Jordi únic.

Avui una sortida més, una sortida única. De blaus i verds, d'amistats i sentiments, d'esforç i silencis, de converses i alegries. Real, com la vida. Com diu la Mari de Chambao en una de les seves cançons: “poquito a poco entendiendo, que no vale la pena andar por andar, que hay que caminar para seguir creciendo”.

Seguint la tònica de les últimes excursions, no acabem d'interpretar be les indicacions de la ressenya. El subconscient ens du GR-92 amunt, passant aprop del Castellot, recordant una sortida anterior, rebatejada com la del “final feliç”, fins que una pedrera ens fa adonar que no anem be. Crit. Ep, mitja volta. Enviem un escamot, amb pas de legionari, per intentar descobrir un senyal inequívoc que anem be per anar a Sans, vull dir a la Pleta. Hem passat de ser “losts” a “salvados”.

Efectivament, desprès de creuar una zona plena de brutícia, trobem la confirmació del bon camí. Si tingués el telèfon de la mare de la persona que va posar el retol, la trucaria per dir-li que te un/a fill/a molt trempat. Ara, si trobés al tècnic que va decidir posar-lo aquí, en comptes d'on comença el sender al poble del Garraf, li diria de tot menys bonic.

Anem pujant entre pins i aroma de romaní, per un camí amb marges empedrats i amb el mar com a barana. Molt idíl·lic, si no fos pel soroll de cotxes que ens arriba en estèreo, per l'orella dreta de la carretera de les costes, i per l'esquerra de l'autopista. El poblet de Garraf, es va fent petit en la mirada, s'ha tornat una postal. En termes ciclistes, la serp multicolor es va estirant. Passem per trams empedrats, quan de sobte, en un revolt a la dreta, desapareix la contaminació sonora. Però el goig dura poc: entrem en una zona rossegada pel sector cimenter, una enorme pedrera. No és un parc natural, això? Menys mal que ho és, si no...

És curiosa la forma que tenen les pedreres, a vegades semblen un pastís gegant, d'altres unes graderies d'un estadi descomunals. Tot i la imaginació, es tracta d'un mon molt organitzat, sistemàtic. No es poden permetre errades. Les línies de tall han de ser quasi perfectes, per aprofitar al màxim l'extracció de material. Sort que avui no treballen. Perill, voladures. En ve al cap la imatge del llop que intentava fer volar rocs, amb explosius de la companyia Acme, per caçar el correcaminos. Bip, bip.

Una hora i tres quarts des que sortíem de la platja, i ja som a la Pleta. Lloc conegut en d'altres sortides i que avui no mereix la nostra atenció. Fem la foto de grup. Uns comencen a mirar els rellotges per saber si anem on time per arribar a l'arrosset que ens espera. Altres pensen que aquesta pujada ha estat poca cosa. Set més sis, tretze. Este es uno, que diria el Johan Cruiff. Doncs avui no sumem, dividim, prioritzem. Set cap a la Morella i sis cap a Garraf. A vegades els camins es separen, perquè tothom sigui feliç, com avui, però sempre hi ha un punt de convergència on tots ho podem ser alhora. Sovint es veu lluny, però el temps ho suavitza, l'apropa. Caminar, acosta les persones.

A partir d'ara la crònica serà la dels set de la Morella (semble el títol d'una pel·lícula). Pugem a tota pastilla, com ànimes esperitades, pim-pam. Esquivem els avencs per un camí sinuós (sembla el joc de l'oca: d'avenc i avenc i tiro perquè em toca) i en 45 minuts hi som. Una parella es presta a fer-nos la foto del cim. Pobrissons, han de fer-ho amb quatre càmeres. Se'ls hi ha girat feina. Desprès d'immortalitzar la creu, caiguda per les ventades del gener, comença la persecució dels sis de la platja, o més ben dit, els sis del vermut, doncs a mig camí rebem una trucada de cert elemento que ens relata que s'estan cruspint unes patatetes, unes olivetes, un vermutet. No hi ha dret, uns sofrint i altres... Bé, cadascú te el que es mereix.

La trucada ens fa accelerar el pas, no sigui que també es mengin el nostre arrós. Com diria la “princesa del pueblo”, la de l'Andreita: por mi arroz ma-to.

Arribem puntuals: les dues. Lloc: el Chiringuito del Garraf. Situació: taula per a dotze, a l'ombra. Menú: chipirons, musclos marinera i arrós. Comentari: res de l'altre mon. No sé si es mereixerà una segona oportunitat. Ara, què si és per la companyia, una segona, tercera i les que faci falta. Què sou molt grans! (no de mida, ni d'edat).


diumenge, 2 de maig del 2010

Tagamanent

Avui si toca, com diria cert Honorable, que de petit va ser per aquestes contrades i va tenir una revelació que e-fectivament ens va a-fectar a tots amb molts e-fectes i de-fectes. Però si ell va pujar, nosaltres també. Si ell va governar Catalunya, nosaltres també... la veurem des d'aquest cim.

Ara, hi ha coses que si podem canviar, encara que els polítics no ho vulguin. Hi ha un excés d'obediència deguda. Les ordres de partit desdibuixen les persones. Per sort, les idees també pugen cims, i “decideixen” baixar a trobar-se amb la gent i fer festa, tan “si” volen com si “no”. No es pot menysprear el camí fet, ni el que resta per caminar. Cal moure's. Cal despertar.


Tornant a la feina. A quarts de vuit els tres mosqueters del Baixllo, el Josep, el Martí i un servidor, ens dirigim cap a Aiguafreda, on ens trobarem amb els primers espases de l'Anoia, el Joan i la Palmira. No tenim gaire temps de resumir la setmana laboral dins el cotxe, que ja hi som. Si, laboral. No creieu que parlàvem de vosaltres. Que sou uns “enteraillos”.

Fa solet. Tres quarts de nou. Fem una repassada al full de ruta: “seguir per aquesta pista 200 metres, fins trobar un pal metàl·lic groc”. Ens sorgeixen varies preguntes. Be, no preguntes, dubtes. Quina és “aquesta pista”? Aquesta, és aquesta, o és aquella o la de més enllà. On son els maleïts pals? Aquests no son grocs, però valen? Ja portem més de 200 metres? I si s'han endut els pals? No deu ser per aquí! Apa, torne-m'hi. De nou als cotxes. Segona intentona. Som davant dels pous de glaç de l'Avençó, amb un cartell, que un jubilat amb cataractes no es passaria de llarg, i que hi diu : inici de camí. Anem be. Ziga-zaga i apareixen els pals grocs. Estem salvats. Arribar no se si arribarem, però el bon camí el portem. Mira que ens ha costat enfilar l'agulla.

Sortim de l'ampla pista per agafar un camí senyalitzat com a GR-5, en direcció al pla de la calma. El sender s'estreny i el terra es va emplenant de lloses de pedra. Anem per la ruta Verdaguer.


Portem un ritme alegre, contagiós. Al nostre davant, la primera imatge del castell de Tagamanent. Tornem de nou a la pista principal. Aquesta pista va pel mal camí, no segueix les indicacions. És que n'hi han de tossudes.

Passem per un mas, el Puig Agut, abandonat, acaronat de forma mimosa per la llum rosada del matí. Enfilem de nou pel bosc. Tornem a la pista. De nou el bosc. De nou la pista. De nou el.. no m'hi ratllat, és que ha estat així i “així els hi hem explicat”.

De sobte apareix, com vinguda dels averns, una boira que ho cobreix tot i se sent una veu que retrona: “no podreu veure el país que us estimeu, avui no tocaaaa”. Quin sustu, com diria el meu nebot.

La temperatura està caient com l'Ibex-35, i nosaltres amunt. Darrere una muralla natural de rocs, apareix el castell-església de Tagamanent. Construcció sòbria, gens acollidora. Les vistes? Les mateixes que dins d'un ascensor ple de gent.

En arrecerem rere un mur per poder esmorzar, quan ens ve a saludar el guarda de la zona: un gos de cara simpàtica, que es guanya el seu àpat amb els visitants. Fa un fred que pela, tant que la càmera de fotos comença a fer el tonto. Però insistint, aconseguim fer la foto de grup.

Guants, barrets, anoracs, surten de la motxilla. La boira ens acompanya. El gos es queda a esperar nous clients, nosaltres de tornada cap al cotxe pel mateix camí. Avui som pocs. Som un grupet. Això te els seus avantatges: tothom sent totes les converses, sempre pots opinar, no s'ha d'esperar a ningú, no cal comptar per si algú es perd.

De nou al Puig Agut. Fem les últimes passes agafant moreno, i més enllà dels pals grocs arribem als cotxes. Fi d'una agradable matinal. A dinar cadascú a casa seva. Apa.