dijous, 11 de desembre de 2008

Després d'un esmorzar

força complert, ens venen a recollir per fer el Circuito Grande i el Bosque de los Arrayanes. Bus de 15 places. Conductor-guia. Atenció: para on li diem, per fer fotos.


Ens dirigim cap al cantó contrari que vem visitar ahir del llac Nahuel Huapi (no Manuel Guapi). De seguida, només travessar el riu Limay, entrem a la provincia de Neuquen.


Circulem per la mítica RN-40, que creua Argentina de Nord a Sud, més de 5.000 quilòmetres. Espais infinits. Sol·litud. Vaques, cavalls. Algun pastor. Molta aigua. "Bedolls igual a vida". Allà on hi han bedolls, hi ha alguna "estancia". Sempre a prop del riu. Molta calor, molt fred, fort vent, condicions que dificulten la vida normal. Per això aquest caràcter indomable dels seus habitants.
En Juan ens llença fora de la furgoneta. Hem arribat a un mirador anomenat anfiteatro. Planùria, riu, bedolls, montanyes al fons, aigües platejades que reflexen el sol. Primer mareig. Avui no és el meu dia (apa, a preocupar a la Maria).
Sortim de la ruta 40 i entrem cap a una vall, per una pista de ripio (terra). Seran uns 35 quilòmetres fins a Villa Traful. Van apareixent roques amb formacions peculiars, que la fantasia de la gent va donant noms. En Juan ens comenta que part d'aquestes terres son del magnat nord-americà Tedd Turner.
Seguim amb el massatge que ens transmet el vehicle al circular sobre les pedres de la pista. Saltem de nou del cotxe. Fa molt vent. És fred. Pugem unes escales de fusta, fins unes penyes que ens descobreixen el segón llac més gran de la zona: el Traful.


En aquest paratge, el vent percuteix a l'acantilat i gira de cop cap al cel, amb un só molt especial. L'Erich fa la prova de llençar una moneda, que ens és tornada d'immediat. No és cap inversió, la força del vent n'és la culpable.


Villa Traful va ser poblada cap a l'any 1936, amb la intenció de completar una ruta turística, amb els serveis que ofereix (casa de te, camping, hosteries, caixer automàtic, etc.), i fer més atractiva aquesta zona del parc nacional.
Alguns prenen un "tentenpie", altres compren xocolata. Altres ens tornem a marejar.
Continuem per la pista, uns 59 quilòmetres més, cami de a Villa La Angostura. Segueixen apareixent més llacs: lago Espejo i lago Corrrentoso.
En Juan ens pregunta sobre el nostre costum respecte al "almuerzo", i li dem que amb un mos ràpid fem. Parem en una de les cabanes de fusta del poble, davant de la Escuela nº 148, al restaurant Los Amigos.
Després de dinar anem cap al moll de Bahía Brava, per agafar el vaixell Patagonia Argentina, que ens du pel llac Nnahuel Huapi, fins a l'extrem de la península Quetrihué, on hi ha el Parque Nacional de los Arrayanes.

Naveguem uns 45', per desembarcar a l'extrem de la península i començar una caminada sorprenent per la seva bellesa. No ens ho esperavem cap de nosaltres. Arbres de color canyella, immensos, com a cap lloc del mon, on només creixen com arbusts.
Això no seria possible sense una suma de factors imprescindibles: la pluviometria elevada, la baixa humitat i els cahiués (arbres descomunals) que els hi paren el vent fred que ve de Xile.


És una terra plena d'espècies naturals (arbres i flors) que provenen de moltes parts del mon. L'Andreu i la Tona que dominen el tema, estan disfrutant un munt. Sort en tenim que el Juan n'és també un expert. La resta, poc a poc anem reconeixent alguns d'aquest arbres, també.
El cahiué és un arbre impressionant per la seva alçada, per l'amplada del seu tronc grisós i, perquè cau força sovint. Ho fa pel fet que, haver tanta humitat al terra, no necessita arrels profundes i, si aquell any ha nevat força, cauen amb molta facilitat. Recordar que poden arribar als 70 mts. d'alçada. Gairebé res!

De tornada cap a La Angostura, seguim camí cap a Bariloche. Fa un vent molt fort, fortíssim, i els núvols guanyen la seva partida al sol. Seguim aturant-nos per fer fotos. Ginesta. Rosa mosqueta, amb la que, a part de fer olis carísssims, fan infusions.
Ens despedim del Juan, i anem directes a sopar: avui toca fondue de formatges. Cap a les 21'40h. ja és fosc, deunidó per ser a la primavera.
A "momir" que diria el meu nebot, que demà s'ha de matinar. Her d'haver esmorzat a les 7'15h. El Villa Huinid s'ha portat bé, habitacions duplex amb vistes al llac, esmorzars esplendits, suc de taronja boníssim...
Avui és nit electoral als Estats Units. Quan tanquen els col·legis electorals a l'est, Obama està guanyant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada