Després d'esmorzar, agafem l'esperit de descoberta i les càmeres de fotos i sortim amb els 4x4. Aquests son uns bons trastos, que et donen molta llibertat de moviment.
Passem primer per la Porteria del Parque a pagar les entrades que debíem. Petit rifi-rafe amb el guarda.
Enfilem, tots tres cotxes, pista amunt. De moment, solitària. Mira, mira. Paraaaaa.... S'obren les portes. Tothom salta. Fa fred. Un guanaco a la vistaaaa. Què maco! Foto. Mai havia sigut l'estrella de cap reportatge. Avui és el seu dia de glòria.
Seguim. Més guanacos. Paraaaa... Sort que no circulem massa junts, per allò de no fer saltar pedres, sino alguna topada tindríem.
Guanacos menjant, guanacos amb la neu al fons, guanacos asseguts. Tot i ser un animal simpàtic, amb moviments de 4x4 de la natura, ja tenim masses fotos de ...
Després d'un revolt, apareix davant dels nostres ulls el llac Nordensjold. Color turquesa intens, tot i el dia grisós. Més endavant fem una aturada, només atravessar un embarcador (Pudeto), d'on surten vaixells cap a la Vall del Francés, punt de sortida d'escaladors per fer las Torres i los Cuernos.
Caminem un quilòmetre per arribar a un turonet, en el vent ens impedeix estar drets. Se sent el tronar de les aigües que van del llac Nordensjold al Pehoé. Som al Salto Grande.
Lluitem per mantenir-nos drets. En aquesta ocasió, no és una qüestió d'honor, és pura física.
Veiem com aigües de color tan pacífic, lluiten entre congostos de roca negra: no volen caure, criden.
Desfem el camí de pujada. Aviat som al cotxe. El Josep i l'Anna propossen de fer un te/café a l'Hosteria Pehoé, on van estar allotjats en el seu anterior viatje. Acceptem.
En deu minuts hi som. Atravessem un pont d'uns 50 metres, per arribar a l'illa, dins el llac Pehoé, on ens espera una beguda calenta, per escalfar els ànims. Ens recuperem a la confiteria/recepció, amb unes impressionants vistes de los Cuernos del Paine, que tant al Salto Grande com aquí, han tret el nas tímidament entre la boira. Refets, agafem els cotxes i ens dirigim cap al lago Grey.
Segueix plovent, ara més fort. Creuem una plana patagònica per una pista estirada i solitària, per arribar a l'Hosteria Grey. L'any passat hi van ser-hi hostatjats l'Enric i la Carme.
Els primers en arribar ens criden perquè pugem ràpid. Tres esglaons i l'Araceli deixa anar una admiració d'aquelles gens exagerades. La visió s'ho mereix. A través d'uns finestrals de l'hosteria, s'adivina una massa de gel blau, surant com un vaixell enbarrancat en una platja d'arenes negres. És com una aparició del més enllà, increïble.
És la una del migdia, i com que el vaixell que ens ha de dur a la glacera Grey surt a quarts de quatre, decidim menjar. Ens cruspim uns entrepans completíssims (carn de vedella, ou, bacon...), que s'anomenen Grey. No podia ser d'altra manera.
Un cop reposadets ens criden: grupo Pares (sense accent). Cotxes cap al refugio Grey, i a peu fins a la platja de sorra negra, on hi ha l'embarcador. De sis en sis, creuem un riu per un pont-passarela, per entre un bosc selvàtic.
Mentre arriben els passatgers de l'anterior viatge, ens passen les seves armilles salvavides, que obligatòriament ens hem de possar. Enfilem una passarela bellugadissa, per pujar auna zodiac, que ens acosta al vaixell.
Es mou molt. Ens dirigim pel llac cap a la pared frontal de la gelera. Un guia agafa el micro i ens diu que no ens preocupem si el vaixell es bullega més del compte, serà la primera mitja hora; i que el capità avisarà per poder sortir a l'exterior. Deu ni do! El llac juga amb nosaltres com si fossim a alta mar, i la mitja horeta s'allarga. Es barreja la pluja amb els esquitxos en topar contra el terra del vaixell. Això sembla el tutuqui-splash de Port Aventura. La Montse i l'Antònia s'ho passen d'allò més bé: "capitan, capitan".
Tanta aigua, i freda, fan que quan s'obre la veda, pocs siguin els agosarats de sortir a coberta. En un momento dado, apareix la Teresa tota xopa. Un cop de llac, o és de mar? Això és un bon exemple perquè ningú vulgui sortir.
Va apareixent, com si estiguèssim a Londres, la silueta del glaciar Grey. Tothom a coberta. Preparades les càmeres. Apuntin. Foc a discreció.
Quina impressió. Quins colors. Des del blanc, fins a tota l'escala de blaus. I pensar que està en moviment, i l'antiguitat d'aquesta massa gelada.
Conforme es desplaça el vaixell, paral·lel al front gelat, el gel canvia de colors, accentua la seva interioritat camaleònica. Cada bloc ens recorda animals, persones, coses.
Destacar que aquesta glacera és característica, doncs presenta una illa rocosa al mig, que fa dividir el seu front en dos. Bárbaro! Som com nens petits el dia de reis, tenim molt de fred, però l'emoció no ens deixa sentir-lo.
El llac es torna lletós, degut als materials minerals en suspensió que llibera el "ventisquero". El cel, també és grisós. L'únic que resalta és el protagonista, com a tota película, que va vestit de blanc, com els bons.
El temps passa volant, i aviat emprenem el viatge de tornada. Aprofitem per revissar les fotos fetes. Ens dirigim cap al cementerio de los témpanos, que és allà on s'atura la seva fugida, i on tindran una mort lenta. Creien en la llibertat individual, però la unió fa la força.
Apreta la pluja i decidim tornar cap a l'hotel. Ens resten 2 hores de viatge. Dutxa, sopar i a dormir, com els nens petits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada