dijous, 18 de desembre del 2008

Avui és el dia: Las Torres del Paine

Quedem a les 7h del matí. Agafem els pícnics. Les motxiles plenes d'il·lusió. L'Anna i la Maria esperen la seva oportunitat per fer cim, coms els del Cho Oyu.Afegeix una imatge
Ens posem en marxa amb la panxa plena de l'esmorzar, i tapats amb 3 capes, calçotets llargs, buffs, gorres, guants...
Com de costum, no encertem el camí bó. Sort d'uns que venen pel darrera. Amunt que fa pujada!
Després dels primers revolts, roba fora. Ens hem tapat massa.


Torrents d'aigua grisa procedents del desglaç. Passem uns quants ponts. En poca estona, entre matolls, guanyem alçada ràpidament. Ja en portem 300 mts. del total de 800 i pico.
Cauen quatre gotes, que es van espaiant i tornant blanques. Val a dir que, quan ens hem llevat ha començat a nevar, sense quallar.
Durant l'esmorzar, hi ha hagut intents de canviar la sortida (anar al llac Grey), però s'ha obert una finestra de bon temps que ens ha permés l'atac a les bases. Sona massa bé per una expedició tant... lúdica.
Continuant amb l'expedició, hem passat per un caminet una mica aeri, on la neu havia quallat uns 5 cms., iniciant el descens cap al Ref. Chileno. Parada tècnica, per uns pollets remullats. El camí fins aquí s'havia de fer en un parell d'hores, i ho hem fet en una i mitja. Aquest últim troç ha estat de baixada. Ja ens en recordarem quan tornem.


Agafem de nou el ritme i ens endinsem en un bosc, ple de fang, i com que som una mica primmirats, estrenem roba, ralentim la marxa.


Creuem el riu Ascensio per una passarela, caminant per una "muntanya rusa", sense guanyar alçada. La nevada apreta. Els arbres es comencen a carregar de neu, com si fos cotó.
De cop s'obre els bosc i trepitgem neu nova, direcció al peu de les pedres de la morrena d'una antiga glacera. Tenim sort de la neu caiguda, doncs suavitza els esglaons de pedra. Mentre pugem, tots anem desitjant que s'obri el dia i ens permeti veure les Torres del Paine reflexades al llac.
La pujada es torna fatigosa. Anem seguint punts vermells, que destaquen notablement sobre els fons blanc de la neu, i el negre de les roques. No veiem res. La ventisca aixeca cristalls de gel que ens colpegen la cara. Sort de portar ulleres.


L'avanç es fa dur. El grup s'ha disgregat. Cadascú viu la pujada amb unes motivacions diferents, disfrutant de moments irrepetibles. Les condicions extremes fan, d'aquesta sortida del Maifemcim, una de les més difícils, climatològicament parlant.

De cop el grup es reuneix. Som a dalt. Els que han arribat primer estan pelats de fred. Els darrers encara tenim la respiració desacompassada, quan decidim girar cua. Molta emoció. Alguns plors. Enfadats amb el destí, que no ens ha deixat assaborir l'espectacle de veure reflexades les torres, al mirall d'aigua que tenen als seus peus.

Sense temps ni de renegar, emprenem el descens, que es planteja una mica dificultós. No tenim l'ajut de l'adrenalina que dona fer cim.
Algunes caigudes, unes amb més estil que d'altres. Desfem el camí. És fàcil. Les petjades de la pujada es conserven gelades al terra. Atravessar rius es torna arriscat. Més caigudes que refreden l'esperit.




Tot i el fred, ens aturem a menjar part del pícnic que ens havier preparat a l'hotel. Força bó. Ens reagrupem de nou al refugi Xilé, i enfilem l'última pujada abans de la recta final.


Si descomptem les parades per fer fotos de l'Erich i l'Araceli, ja faria hores que seríem a l'hotel. Anem arribant físicament bé, i ens ve a rebre el Josep que ha arriba dels primers: " a les 19'30h a sopar". Això sí, complim amb la tradició i prenem l'esperada Coca-cola/cervessa.


Fora roba plena de fang. Sort que anavem ben abrigats. De cap a la dutxa. Aigua calenta. Ooooh! És miraculós.
Després del sopar recomfortant, les piles se'ns acaben. Aquesta nit no he tingut forces d'escriure.





dimecres, 17 de desembre del 2008

Ens passen a buscar

quan el dia desperta, però el sol i l'invisible volcà no apareixen per enlloc. L'esmorzar de l'hotel, tampoc.


Un cop facturades les maletes a l'aeroport de Puerto Montt, no podem més i ens dediquem un apat merescut. Algú diu què li passem la nota a l'hotel ditxós.

El vol és plaent. Ja des del cel comencem a veure superfícies de gel. Què ens espera?



El que ens espera és recollir 3 tot terrenys de lloguer (Nissan Pathfinder), per desplaçar-nos fins al Parc Nacional de Torres del Paine (unes 5 h. i porp de 400 quilòmetres). Només sortir de l'aeroport, ens rep un airet més que fresquet. Ens acompanyen uns empleats per retirar els cotxes. Carreguem maletes. Posem la senyera, tot orgullosos, al vidre posterior. I a córrer, que fa baixada.
El Josep ens té reservada una sorpresa: anirem fins a una "pigüinera" al Seno Otway, on podrem veure el pingüí de Magallanes, els seus caus, com caminen, nedan, es barallen, etc., sense interrompre'ls.


Fem un circuit petit, per sobre d'una tarima de fusta, fins arribar a la platja, on n'observem uns 30 exemplars, amb la intenció d'obtenir la millor foto.


Dir que l'accès l'hem fet per una pista de terra d'uns 70 quilòmetres. Desprès d'unes sopetes calentes, torna a ploure, i retornem a la ruta 9 camí de Puerto Natales. Parem un moment aquí i allà per fer fotos, fins arribar al port, des d'on se'ns mostra un espectacle de llums i colors, fusions entre el blanc de les neus i el platejat de la'aigua del mar.

Aprofitem per treure diners d'un caixer automàtic del Bco. Santander, i reprenem camí cap a Cº Castillo, típic poble fronterer amb l'Argentina.


Decidim, millor dit, necessitem carregar "benzina", doncs aquí les distàncies entre estacions de serveis son bestials.


Cas curiós l'estació de Cerro Castillo. Ens indiquen on és. Entrem amb els cotxes dins d'un tancat d'una casa, i de cop surt un noi amb xapel·la i sabatilles, dient-nos que l'estació és a fora. No l'hem vista. És com una caseta de platja, però amb manega de repostatge que surt per una trampilla. Al·lucinem amb el disseny.
Omplim els dipòsits a tope, per endinsar-nos dins el parc nacional. Just abans de sortir, l'Andreu decideix inflar les rodes, doncs una la tenia una mica fluja. El noi que els atén, treu un compressor amb el manómetre més cruixit que nosaltres quan tornem d'una excursió. Andreu: "que presión tiene esta rueda?" Noi: "como las otras". I comença el ritus de comprovació, mentre segueix inflant. Cop de punya a les rodes. "Ya está". Es veu que amb el só, adivina l'estat correcte de pressió. Im-pressio-nant!


Son les 19h i encara no hem dinat res. Anem al Café Ovejero Patagónico. Pugem al primer pis d'una cabana de fusta, ens preparen unes taules i a recuperar-nos. Fa sol. La carn és boníssima.


Sortim a les 20'30h. Ens queda una horeta i mitja fins a la Hosteria de Las Torres. Abans hem d'ingresar, com diuen per aquí, al parc nacional, previ pagament de 15.000 pesos xilens per cap.


Avancem per pista de terra, mentre es pon el sol. Paradeta. Fotos als núvols vermells. Cada cop fa més fred. Pista i foscor. Anem bé? Llums al fons, deu ser la hosteria. Parada a la porteria del parque. Son les 21'30h, negre nit. Surten un parell de guardes. "Está cerrado. Dejenos un documento de identidad y ya pasaran a pagar mañana".

Atenció, última aturada abans d'arribar: un pon de fusta sobre el riu, tan estret que hem de plegar els retrovissors i passar en primera. Prova superada.


Els llums de l'hotel son més aprop. Ja hi som. Serà la nostra base durant 4 dies. Ens donen les claus de les habitacions. Con comfortables i calentones. Per fora, no ho sabrem fins demà al matí.


Prenem uns cafés en un saló amb ximeneia. Estem cansats. Demà tenim la sortida a la base de las torres. Seràn 9h de caminar. Esperem veure-les.













divendres, 12 de desembre del 2008

Ens aixequem amb la victòria

de l'Obama, pensant com ens afectarà. Avui, en res. Avui farem el Cruce de Lagos.
Sortim de Puerto Pañuelo en direcció a Puerto Varas (Xile). Ens despedim de l'Argentina, per recórrer la Patagònia Xilena. Serà un dia intens. Llacs amb catamarans i pistes amb busos tot terreny, per completar el creuament dels Andes. "No llores por nosotros Argentina", aviat tornarem.


El dia es preveia ventós, però la pluja s'ha imposat a la fí, no deixant-nos veure el paisatge en tota la seva gamma de colors primaverals.
Avancem fins a Puerto Blest i per carretera fins a Puerto Alegre, on naveguem pel Lago Frias. Llac d'aigües verd turquesa, provinents del Monte Tronador, amb neus perpètues. Avui no hem tingut sort, el sol solet no ha vingut a veuren's, que tinc fred... A Puerto Frias ens fa els tràmits duaners per ingressar a Xile, mentre ens esperem sota la pluja per agafar el bus que ve des de Peülla.

Arribem a Peülla, on ens revisen les maletes. Hem hagut de declarar els fruits secs que duiem; els que ens haviem menjat, no. Certa preocupació ha aparegut, que s'ha dissipat aviat. Situació que hem mig arreglat amb un bon dinar (sopa i salmó).

Abans de dinar, això si, no hem parat de fer fotos al munt de flors exòtiques que hi han pels jardins.

Just a l'hora de transportar-nos amb busos llençadora cap al port, es posa a ploure intensament. A uns quants del grup ens ve a recollir un bus descapotat pels laterals, que ens neguem a agafar, tot i que falten menys de 10' per salpar el vaixell. Crec que no sortiran sense nosaltres (?).

La pluja segueix a bord. Tot i així, l'Araceli i la seva càmara surten a la coberta superior, de safari... fotogràfic.

Cap als últims instants del trajecte m'hi incorporo, per intentar fer la foto del volcà Osorno (a l'estil del mont Fuji del Japó), però la sort ens esquiva. Sembla que sí... però res de res.


Arribem a Petrohué, on la sorra de la platja que ens reb és negra, volcànica. Amunt, que amb 2 hores serem a Puerto Varas.
Anem baixant, per una pista de sorra negre sense asfaltar, cap a la costa, i ens aturem, una mica desganats, per apropar-nos als Saltos del Petrohué.


Després de regatejar el preu de l'entrada amb el vigilant, decideix cobrar-nos només 10 tiquets i "que no ho diguem a ningú". Bote!


Avancem per un caminet mig selvàtic, i el só es comença a fer present, fins que en un revolt tots deixem anar uns oooohhs d'admiració. La potència de la caiguda de l'aigua, el color turquesa, la negror de les parets de bassalt. I nosaltres, a disparar, que amb el sistema digital sembla que tot és més econòmic, i els resultats son immediats. Tots contents cap a Puerto Varas.


Arribem gairebé de nit a l'Hotel Bellavista, en front del llac més gran de Xile: el Llanquihué. Però del volcà Osorno, res de res. No sé si serà veritat que existeix.


Estem a tocar del centre, però no, prenem la decisió d'anar en sentit contrari a la cerca d'una pizzeria. Parem a uns policies per preguntar, doncs portem estona caminant i no s'olora a orenga. Ens diuen que estàa "solo 3 cuadras". Cada pas que fem incrementa els nostres dubtes respecte a la proximitat de la massa rodona. Comencen les desercions, i el motí a bord va in crescendo. Però els que tiren endavant, l'Andreu i el Josep, anulen les nostres queixes. Magia borragia. Ja l'hem trobat. Cap a dins. "Quieren un aperitivo? Estamos mirando". Les pizzes no apareixen a la carta. Només marisc i menges sofisticades. Algú ens pot fer desaparéixer? Haurem de marxar. "Mire, buscabamos una pizzeria y.... Ya pasa a menudo". Cap cots i cap a fora.


Només sortir, un carreret fosc ens teletransporta al motiu únic d'aquella nit. Alguna cara llarga, riure per no plorar, que es reconverteixen en llum, quan comencem a olorar el plat italià.
Hi ha un home, aparentment sol. Nosaltres, també sols. La Teresa i la Tona s'han quedat a l'hotel. Hi ha algú que cuina, i força bé.


Al sortir en Jaume s'adona que no duu les ulleres. On seràn? A la pizzeria, no pas. No deuen ser al restaurant de l'espantà? Tip de riure. Hi haurem de tornar, a reclamar allò que es nostre. El Jaume, tot valent i decidit, tal com entra, surt. Sense ulleres. Segur que ha estat una venjança.


Tips, retormem el camí costaner cap a la nostra casa de pas. Si bé ens han rebut amb un pisco sour (diguis pisco sauer), les habitacions son justetes, i l'aigua de la dutxa poc calenta, i tot i haver pagat l'esmorzar, ni ens els serviran ni ens prepararan un picnic. Increïble. La gent es rebota, els empleats ens fan costat. Un comité es desplaça a recepció per parlar amb el director. Res a fer: "ellos no tienen costumbre". No patiu, que internet és una arma perillosa per "no recomanar" un establiment.


Apa, cap a dormir, que demà a les 6'40h. ens passen a recollir per dur-nos a l'aeroport de Puerto Montt, camí de Punta Arenas.

dijous, 11 de desembre del 2008

Després d'un esmorzar

força complert, ens venen a recollir per fer el Circuito Grande i el Bosque de los Arrayanes. Bus de 15 places. Conductor-guia. Atenció: para on li diem, per fer fotos.


Ens dirigim cap al cantó contrari que vem visitar ahir del llac Nahuel Huapi (no Manuel Guapi). De seguida, només travessar el riu Limay, entrem a la provincia de Neuquen.


Circulem per la mítica RN-40, que creua Argentina de Nord a Sud, més de 5.000 quilòmetres. Espais infinits. Sol·litud. Vaques, cavalls. Algun pastor. Molta aigua. "Bedolls igual a vida". Allà on hi han bedolls, hi ha alguna "estancia". Sempre a prop del riu. Molta calor, molt fred, fort vent, condicions que dificulten la vida normal. Per això aquest caràcter indomable dels seus habitants.
En Juan ens llença fora de la furgoneta. Hem arribat a un mirador anomenat anfiteatro. Planùria, riu, bedolls, montanyes al fons, aigües platejades que reflexen el sol. Primer mareig. Avui no és el meu dia (apa, a preocupar a la Maria).
Sortim de la ruta 40 i entrem cap a una vall, per una pista de ripio (terra). Seran uns 35 quilòmetres fins a Villa Traful. Van apareixent roques amb formacions peculiars, que la fantasia de la gent va donant noms. En Juan ens comenta que part d'aquestes terres son del magnat nord-americà Tedd Turner.
Seguim amb el massatge que ens transmet el vehicle al circular sobre les pedres de la pista. Saltem de nou del cotxe. Fa molt vent. És fred. Pugem unes escales de fusta, fins unes penyes que ens descobreixen el segón llac més gran de la zona: el Traful.


En aquest paratge, el vent percuteix a l'acantilat i gira de cop cap al cel, amb un só molt especial. L'Erich fa la prova de llençar una moneda, que ens és tornada d'immediat. No és cap inversió, la força del vent n'és la culpable.


Villa Traful va ser poblada cap a l'any 1936, amb la intenció de completar una ruta turística, amb els serveis que ofereix (casa de te, camping, hosteries, caixer automàtic, etc.), i fer més atractiva aquesta zona del parc nacional.
Alguns prenen un "tentenpie", altres compren xocolata. Altres ens tornem a marejar.
Continuem per la pista, uns 59 quilòmetres més, cami de a Villa La Angostura. Segueixen apareixent més llacs: lago Espejo i lago Corrrentoso.
En Juan ens pregunta sobre el nostre costum respecte al "almuerzo", i li dem que amb un mos ràpid fem. Parem en una de les cabanes de fusta del poble, davant de la Escuela nº 148, al restaurant Los Amigos.
Després de dinar anem cap al moll de Bahía Brava, per agafar el vaixell Patagonia Argentina, que ens du pel llac Nnahuel Huapi, fins a l'extrem de la península Quetrihué, on hi ha el Parque Nacional de los Arrayanes.

Naveguem uns 45', per desembarcar a l'extrem de la península i començar una caminada sorprenent per la seva bellesa. No ens ho esperavem cap de nosaltres. Arbres de color canyella, immensos, com a cap lloc del mon, on només creixen com arbusts.
Això no seria possible sense una suma de factors imprescindibles: la pluviometria elevada, la baixa humitat i els cahiués (arbres descomunals) que els hi paren el vent fred que ve de Xile.


És una terra plena d'espècies naturals (arbres i flors) que provenen de moltes parts del mon. L'Andreu i la Tona que dominen el tema, estan disfrutant un munt. Sort en tenim que el Juan n'és també un expert. La resta, poc a poc anem reconeixent alguns d'aquest arbres, també.
El cahiué és un arbre impressionant per la seva alçada, per l'amplada del seu tronc grisós i, perquè cau força sovint. Ho fa pel fet que, haver tanta humitat al terra, no necessita arrels profundes i, si aquell any ha nevat força, cauen amb molta facilitat. Recordar que poden arribar als 70 mts. d'alçada. Gairebé res!

De tornada cap a La Angostura, seguim camí cap a Bariloche. Fa un vent molt fort, fortíssim, i els núvols guanyen la seva partida al sol. Seguim aturant-nos per fer fotos. Ginesta. Rosa mosqueta, amb la que, a part de fer olis carísssims, fan infusions.
Ens despedim del Juan, i anem directes a sopar: avui toca fondue de formatges. Cap a les 21'40h. ja és fosc, deunidó per ser a la primavera.
A "momir" que diria el meu nebot, que demà s'ha de matinar. Her d'haver esmorzat a les 7'15h. El Villa Huinid s'ha portat bé, habitacions duplex amb vistes al llac, esmorzars esplendits, suc de taronja boníssim...
Avui és nit electoral als Estats Units. Quan tanquen els col·legis electorals a l'est, Obama està guanyant.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Quarts de quatre.

Sol. Ventet fresc. Polars a sobre. Ens recull un bus petit. Tour privado. El nostre guia es diu Juan. Persona de parla tranquila, que ens transmet la bellesa dels racons per on anem passant.
Bordegem el llac Nahuel Huapi, parc nacional. Ens comencem a aturar per disparar... fotos al paisatge que se'ns va descobrint pas a pas, giravolt rera giravolt.


En una d'aquestes aturades, agafem (no "cogemos", "tomamos") una "aerosilla" que ens du amunt fins al Cerro Campanario (1050 mts.). Impressionant vista del llac i dels cerros del voltant (Otto, López, Catedral, etc.).
Passem, després de la baixada, per llagunes com la del Trébol, la Escondida i parem a Punto Panorámico, on tornem a disparar i ens cruspim unes crispetes amb mel boníssimes.


Veiem platges idíliques, amb aigües insultantment clares, fins arribar a un hotel de cinc estrelles, on tots quedem bocabadats, i diem que amb un mes aquí en tindríem prou per descobrir la zona.



Apa, de tornada a la realitat, que no ens podem queixar pas.
Desembarquem a Bariloche. Les 7 de la tarda. Drets al carrer Mitre, carrer comercial per excel·lència, on s'amunteguen tendes de xocolata. Fets els corresponents tastets, decidim que no es cap cosa de l'altre mon, i posem rumb cap a sopar.
D'entre les recomanacions d'en Juan, escollim anar al restaurant Jauja. Resum: ambient alpí, agradable, bones sopes, bona carn (cèrvol i corder) i bon peix (truita asalmonada). Això sí, una mica més car que a Buenos Aires.


Demanem al mateix restaurant, 3 remises (taxis més econòmics) per tornar a l'Hotel Villa Huinid, a 3 quilòmetres de distància del centre.
Fem un "boranit" ràpid, i quedem per l'endemà a les 7'45h. per esmorzar. Espero que ningú es perdi.

Baixem a esmorçar



a un quart de nou. Som els primers. Poc a poc s'omple el saló. Hem d'anar seient en taules separades. Ep! Falten l'Araceli i la Teresa. No tindran temps d'esmorzar. On seran? Les truquem per telèfon a l'habitació. Res. L'Erich les puja a buscar. Res. Ahir nit es van quedar a comprar aigua als voltants de l'hotel. Sospitós. Acabem l'àpat i apareixen de repent. També ens estaven buscant. Resulta que han estat esmorzant amb els participants d'un congrès d'agències de viatges de la madre patria. Poca broma. Caviar, salmó...


Au vinga, maletes i cap a l'aeroport. Marxem cap a San Carlos de Bariloche, la porta d'entrada a la Patagònia.


Ens acompanya l'Ariel, de l'agència de l'Alberto Villalba, que li ha donat insruccions d'atendren's d'allò més bé.


Camí de l'aeroparque, com diuen per a aquestes terres, on surten els vols regionals, pasem pel modern i luxós barri de Palermo, seu d'embaixades i dels passejadors de gossos. Més endavant comencem a veure aigua i més aigua a la nostra dreta. El vent provoca onades i no s'albira la costa d'enfront. Juguesca: quin és aquest mar? Cap. És el riu de la Plata, per on Magallanes va creure que es podria creuar al Pacífic, pel que el van anomenar Mar Dulce o Mar del Plata.


Com bons turistes, fem una cua prou ordenadeta, i en uns vint minuts ja hem facturat. Tot i portar-nos bé, el destí ens castiga amb un retard d'una hora. Però la recuperem de forma vertiginosa. No ha estat el vent de cua, ni que el pilot es digués Hamilton. Tan simple com que hem endarrerit els rellotges, doncs a Bariloche no accepten, per raons lògiques, el canvi d'horari d'estiu, pel fet que aqui es fa fosc a les 10 de la nit.


L'avió ens despedeix ràpidament, doncs segueix camí, o núvols més ben dit, fins a El Calafate. Una vegada recollides les maletes, passem un control sanitari, on no deixen passar aliments per preservar els seus ramats de possibles infeccions. Curiós.


Ens venen a rebre sensacions noves: un aire gèlid, una claror tranquila i un paissatge nevat (tot i ser primavera austral); i també la Ger, abreviació de Gertrudis, bona venedora d'excursions del Complejo de Turismo Blest. Xerra i xerra, explica acudits i dona pas a les rialles, en fi, fa la seva feina. Ens informa que tenim contractat el Circuito Chico, que els podrem fer aquesta tarda i bla, bla, bla.


Decidim fer-lo quarts de tres, que amb el dinar de l'avió en tenim prou, que ens canviem de roba i aquesta mateixa tarda farem el chico i demà farem el grande.

dijous, 4 de desembre del 2008

Buenos Aires, a la fi.

Dutxadets, mocador net i ganes de passejar. Tremola Buenos Aires. Cap a la Plaza de Mayo. Poca circulació, és diumenge.
Agafem 3 taxis per anar a dinar, que ens deixen a "tres cuadras" del restaurant Desnivel (Defensa, 855). Tenim taula reservada per dotze. De primer empanadilles de carn, provoletas i amanides, per acabar amb "bifes de chorizo mariposa" i "asados de tira", postres i infusions; total 605 pesos argentins (no arriba ni a 12 euros per persona).
Després del dinar, gens car per la qualitat de la carn que ens han servit, hem agafat el carrer Defensa en direcció a la plaça Dorrego, en ple Barri de Sant Telmo. És un carrer peatonal. Fa sol. Agraïm caminar després del menjar pantagruélic. Antiguitats, música de tango, restes d'un societat en liquidació. Noms de comerços que no desentonen amb les lletres milongueres i peliculeres: Un lugar en el mundo, Lo que tenía la abuela. Gent per tot arreu, a les terrases, als balcons, veient la vida passar.

Trobem més catalans, que no saben fer entendre la nostra situació nacional; sempre comformistes. Ens interpelen els Argentins, crec que amb la única intenció de respondre ells mateixos a les seves preguntes. No tenen fi.


Continuem Sant Telmo amunt, fins arribar al parc de Lezama. És ple de gent asseguda a la gespa. Parelles, estimant-se. Families senceres assegudes en tumbones de plàstic. Que no falti el mate. Tasseta i termo gran. És festiu i disfruten del parc com si fos l'últim dia de sol.
L'Andreu ens contagia el seu interés pels arbres exòtics que hi ha per tot arreu. Ens aturem davant d'un amb fulles vermelles, es diu cresta de gall.
Sentim de fons la remor de la "bombonera". Avui juguen el Boca Juniors i el San Lorenzo de Almagro (1-0). Segons ens comenta el taxista que ens duu de tornada cap a la Plaza de Mayo, quan hi ha partit tanquen el tràfic unes 4 quadres al voltant de l'estadi i cada cop que creues un carrer, t'escorcollen. Massa violència als estadis argentins, crec. Sembla ser, que tot i això, hi ha gent que va al futbol amb armes. Increïble.
Arribem de nou a la Plaza de Mayo i, primera decepció, la Casa Rosada és depriment. Suposo que s'ha contagiat de la situació de les Madres que es manifesten pel seu davant. Creuem la plaça en direcció al nostre hotel (NH), i ens parem a fer un café. Es comenta la intenció d'anar a sopar a Puerto Madero, una mena de port olímpic.
Continuem caminant, i al poc temps, ens aturem en una de les icones de la ciutat: el Café Tortoni, seu de tertúlies i visites de gent famosa. Fem una cua de 20 minuts, i el lloc no ens defrauda, ens trasllada als anys vint del segle passat, amb tot el seu esplendor. A part d'un bon café, ben servit per professionals, demano uns "alfajores de chocolate blanco", el meu primer postre argentí. Bo i empalagós.

Quan sortim del local, comença a qüestionar-se el fet de no sopar. Finalment, el cansament del dia (canvi d'horari + 3 hores i 11 mil quilómetres) consumeix les poques energies que ens quedaven. Demà a les 8'30 h. ens trobarem per esmorçar.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Com a bons muntanyencs,


avui ens posem en moviment. Anem apareixent en degoteig al costat del cavall del Botero. Terminal B, tres hores abans de la sortida (massa temps, temps perdut). Estem una mica nervi-cansats (paraula nova). Ahir va ser la castanyada i vam anar a dormir tard. Això ajudarà que dormim sense ajuda pastillera.


Com passa sovint a aquest pais, tot passa per Madrid. Nosaltres també, doncs hem de compartir un vol llançadora, amb gent que va a Johanesburg, Santiago de Chile i Buenos Aires.


Com aquell qui no vol, vaig ser nomenat "caixer", i avui he fet passar a tothom per caixa. Dolars, euros, que després canviarem per pesos. Caldrà fer anar la calculadora.


Sortim de BCN amb una hora i mitja de retard, però enllacem a Madrid a temps.


L'estada a l'avió ha estat mogudeta. Al final una noia ha canviat el seu seient amb la Maria, per a estar juntets. L'única que ha estat "apartada" ha estat la Teresa, que no ha volgut canviar de lloc. És comprensible, doncs li havia tocat una de les sortides d'emergència, amb més espai per estirar les cames.


Però la nita ha anat avançant, molt lenta, tot i que l'aircraft corre que vola. Uns dormint, altres passejant, altres marejats pel terra. En fi, coses de joventut!

dimarts, 2 de desembre del 2008

No és un gran pas per la humanitat...

però si ho és per mi. Avui començo aquesta aventura, res de semblant amb un viatge, però amb els mateixos nervis de fer-ho acceptablement bé.

D'inici tinc la intenció de transcriure les notes preses durant el meu viatge a la Patagònia, fet entre els dies 1 a 16 de novembre d'enguany. No tinc l'ambició que sigui un blog exemplar, ni des del punt de vista de disseny, ni del contingut. Simplement vull compartir amb els que m'han acompanyat durant aquests dies, els meus pensaments, les meves mirades, les meves descobertes.

Desitjo que poc a poc, aquestes notes us ajudin a recordar la Patagònia, de la mateixa manera que quan un mira una foto, no només veu una imatge, se li encén una llumeta que li recorda la situació, els olors, els sons, el fred que feia, la magnitud del paisatge.

Res més de moment.