dijous, 31 de desembre del 2009

El dolmen de Pedra Gentil



Diumenge 27 de desembre de 2.009. Última sortida de l'any. Les nou d'un matí amb el cel blau i un sol clar però tebi.
Som els primers en arribar al centre d'informació del Parc del Montnegre i el Corredor, al costat de l'esglèsia. Tres graus de temperatura. La Maria, el Toni i un servidor, carreguem les nostres piles solars, quan ens trobem amb la Palmira i el Joan. Poc a poc van apareixent la resta: la Teresa, el Jaume i la Montse, el Josep Plaza, l'Andreu i la Tona, i el Josep i l'Anna.

Sortim del poble pel carrer del Montseny, atravessant un pont sobre la riera, on trobem un rètol de la caminada. És una circular. Dues hores i mitja. Marques verdes i blanques. En alguns moments coincidirem amb el GR-92. Amb unes quantes giragonces, guanyem alçada, que ens permet veure el perfil del Turó de l'home enfarinat.

En uns escasos tres quarts d'hora arribem a la primera fita destacable: el dolmen de la Pedra Gentil. Situat en un petit turonet ple de rocs i arrels, i rodejat de pins, trobem una petita construcció d'un metre seixanta d'alt i uns dos metres d'ample. Es tracte d'una estructura primitiva de pedra, aparentment reconstruïda, i segons el nostre informador (el Toni) aquest no era el seu lloc original, si no que hi va ser traslladada.

Si no ho sabieu, estem en un lloc amb moltes històries de bruixes... quina por! Fotos de grup, foto de bruixetes, foto de bruixots, fotos del dolmen pel davant, pel darrera, per dins, per fora. Tanta foto ens fa entrar gana. Això te arreglo fàcil: apa som-hi!

Tornem pel bon camí. Entre alsines sureres i per una ample pista forestal, ens acostem cap a una campanar que sobresurt del bosc. Es tracta de Santa Eulàlia de Tapioles, una esglèsia en runes, amb un absis romànic i un petit cementiri tancat.

Al cap d'uns vint minuts trobem la masia de Can Pradell de la Serra, un refugi de ciclistes. Segur que s'hi esmorza bé.
Seguim la ben marcada ruta, sempre amb els colors verd i blanc del sender local, fins que carenem el punt més alt, on comencem a devallar cap a una masia convertida en casa de colònies. No se quí s'endarrereix una mica per collir cireretes d'arboç. Quina melmelada! Ja la tastareu. Ull que coloca, em diuen.

Les dotze van tocant..., migdia a Vallgorguina. Fem temps al petit mercat que hi ha al poble. Mentre alguns aprofiten per carregar verdures, per compensar els tiberis de Nadal, altres acaben amb les reserves de mel d'una altra parada.
Apa cap al cotxe. Encara no. Toc de vermut. Lloc: el casal del poble. Refrescs, escopinyes, olives, patates fregides. Seguim la dieta.

Ara si, tornem cap a... al restaurant.
Encara tenim un forat a l'estomac. No serà que avui em cremat massa calories? Destí: restaurant Amarena (www.restaurantamarena.com) a La Palma de Cervelló. Som nou elements que avui no tenim cap obligació familiar. Res fàcil en aquesta època. A mig demanar se'ns afegeixen dos elements més, als qui les filles no els hi tenien el dinar preparat. Ben fet.
Taula llarga, llar de foc, llum natural, bon servei, bona carta, un bon cava (Rovellats). No ho semblava quan arribavem amb els cotxes. És que no s'ha de jutjar per les aparences. Ja m'ho deia la meva iaia.
Tots els dies dolents foren com aquest! Bon Any Nou!!

dilluns, 28 de desembre del 2009

Dolços de tardor: codonyat

Procediment: es bullen els codonys durant 25 minuts, es pelen i es trossegen. Es pesen, i per cada quilo, 700 grs. de sucre. Es barreja tot i es deixa macerar 3 o 4 hores. Es posa a coure amb el suc que ha fet, a foc lent. Si es vol el codonyat fosc, com en aquest cas, es fa bullir una hora o una mica més, vigilant que no s'aferri. Un cop fet, s'hi passa la batedora perquè quedi fi. S'aboca en motlles de terrissa, ceràmica o vidre (no han de ser gaire fondos).
Riscos: El codonyat quan bull, esquitxa molt i crema.
Preparacions prèvies: Es pot anar preparant tot i deixar la maceració del matí per a la tarda, i acabar la cocció.
Conservació: Es conserva molt bé durant 7 o 8 mesos, tot i que, a mida que passa el temps, es va assecant.
Recepta del llibre "Dolços de tardor" de la col·lecció La cuina de cada dia, de la Mariona Quadrada, Edicions El Mèdol.
Comentari: aquesta professora de cuina ho fa molt fàcil, tant que a mí em queden bé plats que mai hauria imaginat, no per la seva complexitat, si no per la seva proximitat al sabors de sempre (un codonyat, un fricandó, una sopa de ceba, un caldo, un pollastre rostit...). Dir-vos que la majoria de títols estàn exhaurits, però alguns encara es poden trobar a la mateixa editorial.

diumenge, 20 de desembre del 2009

La serra de l'Obac

Dissabte dinou de desembre de 2009, quarts de vuit d'un matí fred, molt fred. Camí de Rellinars, quatre mosqueters, vull dir muntanyers, parem a fer un tallat a l'àrea de servei de Rubí. Sense el café, el Toni no és ningú. Som: l'Andreu (xofer), el Josep, el Toni i jo. Arribats a l'aparcament de la casa nova de l'Obac, ens trobem amb el Martí i els Senserrich (el Joan i la Palmira), els set magnífics. Algunes han preferit quedar-se sota el nòrdic. Comprensible. D'altres apareixen a mitja potència. Ahir va ser el dia mundial dels sopars d'empresa.


El més difícil de tot -encertar el camí, ho fem de primera, sense discursions. Pugem per un camí fressat entre mates de romaní florint. Arribem a la carena. Les vistes, dignes del millor espectador del liceu. Al davant les formacions de la serra de l'Obac, al darrere la postal més maca de Montserrat, amb la roca foradada inclosa.
Seguim per un camí molt transitat, però sense marques clares. Anem carenant per un bonic camí. El dia, encara que molt fred, ens acompanya. El ventet ens permet veure les muntanyes nevades, des del Cadí fins al Canigó.
De camí al collet estret, el punt més alt de la matinal, passem per un antic pou de glaç. Algun estomag comença a demanar l'hora d'esmorzar.

Baixant cap a l'hostal de la Barata, antiga fonda del camí ral, possem el fre i ataquem els entrepans, alguns freds i d'altres mig descongelats. De postres, condonyat i un talladet (novetat en les sortides) servit pel jovent del grup, el Joan i la Palmira (ja ens agradaria tenir la seva joventut d'esperit).

Arribats a la carretera que mena al coll d'Estenalles, ens deixem seduïr per la proposta de l'Andreu, refrendada per un bon coneixedor de la zona,

el Martí, de no tornar pel mateix camí. L'aventura és l'aventura.

Deixem la carretera per endinsar-nos pel bosc del salari, fins arribar al GR, on trobem un naixement mai vist fins ara. Ple de detalls, un hort, un ferrer, Moreneta i un caganer, un poema i una caixa amb llibreta de registre, llapis, bolígrafs, maquineta de fer punta, en fi, complertet del tot.
Desprès de signar-hi tots, carenem fins un pas que ens demana una mica d'atenció. Rondinem una mica, però ens ho passem bé.
Ara amb Montserrat al davant, retrobem el camí inicial, fins als cotxes.


Total cinc hores, que per una matinal no està gens malament.
Un bon camí, bona companyia i les piles carregades per afrontar la setmana.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Últim dia de viatge.

Anem apareixent com els misteris del rosari, d'un en un. Ataquem l'esmorzar com experts, ja que n'és el tercer que fem a l'hotel NH, i anem amb els trets dirigits (suc de taronja, pa amb tomàquet, dolços...).
Sortim aviat cap al barri de Boca, per arribar abans que el gruix dels autocars. Entrem per una placeta on ens aborden fotògrafs amb aquells cartons on ni poses la cara, i sembla que siguis una estrella del tango. Si tot fos així de fàcil! Només per la "cara"!
Una topada d'aquest tipus, no està exempta de

paraules, tantes que al final gairebé som parents. Fixat'hi.

Comencem el caminito pel barri: finestres de colors vius, balcons de colors vius, parets de colors vius..., és un barri molt
viu, això si, moltes tendes petites i pocs veïns.

Aquesta combinació de colors sembla feta pels creadors dels teletubis o per Agata Ruiz de la Prada. Crec, però, que aquí és on els arcs de Sant Martí toquen a terra i deixen el seu toc de màgia, encara que poca. Avui no "ruge la bombonera".
De tornada al centre, no sabem què fer; semblem turistes vivents, ens movem automàticament, anem fent tombs: ara en taxi fins al barri de Palermo (una mena de carrer de Sans), ara en metro, ara a peu. Decidim "romper filas" i que ens trobarem a Puerto Madero per dinar.

Som els últims d'arribar-hi. Anem a dinar!

Sembla fàcil, però algú ha fet el treball de camp previ, a l'estil d'aquell director general d'una empresa de sabons: "busque, compra y si encuentra algo mejor, cómprelo!" 
Doncs aquest algú, l'ha encertat. El restaurant Marcelo és un final de festa ideal. Bon ambient, bon servei, bon producte i menjar italo-argentí de qualitat. Això ens ha ajudat a recuperar l'esperit baix.
Només ens queda fer temps, fins que ens vinguin a buscar per marxar cap a l'aeroport.

Tot i haver estat un viatge on les compres no han estat les protagonistes, sembla que aquesta tarda ho seran una mica.
Anem pels carrer com si fossim enfadats. És l'últim dia a l'Argentina.

Ens repleguem a l'hotel. Una bona dutxa. Tancar les maletes. Comença la professó cap a l'aeródromo. Tenim el vol a les 23:40h. Anem amb prou temps. Sort. Passem controls, facturacions, més controls, duty-frees, fins arribar a la sala d'embarcament. Només resten dotze horetes de viatge!

Escala a la capital del reino. Més controls. Decomisen una partida de dulce de leche de l'Araceli. Avió i cap a casa. Diuen que no es fa cim, fins que no ets al camp base. Nosaltres ja hem arribat, ja som aquí! Bé, tots menys la maleta de l'Araceli.

Petons, abraçades, sentiments creuats. Som gent especial, amb molts quirats. Ens coneixem una mica més. Encara que passin dies sense veure'ns, reprendre'm la conversa com si fos ahir mateix. Duem moltes imatges gravades, amb sons incorporats, que no es poden reproduïr amb cap aparell, guardats allà on ens possem el barret.

Quan s'acaba un viatge?

Quan arribem a l'aeroport? quan arxivem les fotos? quan les ensenyem? quan arriba el càrrec de la Visa? Mai, si un no vol. Només cal possar la mirada perduda i començar, clic, a passar les diaspositives, clic, Buenos Aires, Bariloche, Nahuel Huapi, cerros nevats, boscs centenaris, clic, cruce de lagos, pluja, salts d'aigua, Punta Arenas, pingüins, gelera Grey, clic, torres del Paine, neu, boira, cotxes, estancias, llibertat, guanacos, clic, Cerro Castillo, Puerto Natales, clic, El Calafate, llacs blaus, Perito Moreno, aigua, gel, vaixells, clic, El Chaltén, Fitz Roy, ruta 40, clic, clic, clic...

AIXÒ ÉS EL QUE MÉS S'ASSEMBLA AL PLAER!!

dilluns, 14 de desembre del 2009

Avui ens espera un dia rar.

Tindrem més ritme a la nit que al matí. Anem apareixent poquet a poquet, per esmorzar, l'única feina d'aques matí, a part de tancar les maletes. Hi ha una certa tristor a l'ambient. és l'últim dia a la Patagònia.


La nostra sortida és esglaonada. No anem tots en el mateix vol. Els que marxen més aviat, arribaran més tard, doncs fan escala a Trelew, a la península Valdés.
Ens despedim tot fent broma, i ens disposem a matar el temps, fins que ens vinguin a recollir. Mentre seiem repartits per l'hotel, arriba el Napoleón amb el seu fill d'un anyet. Ens porta un detall pels del grup: una foto amb dedicatòria. Diu que no ens oblidarà: mai havia trigat tantes hores en fer el camí de El Calafate a El Chaltén!
Les noies han anat a la riba del llac a fer fotos. Tornen carregades de flamencs, dels de color rosa, no els dels països baixos. Paguem factures. Recollim els embalums. Fem com els més menuts, que s'enfaden quan els pares els hi diuen que toca marxar. Hi ha silenci.
En d'altres viatges, cap a la meitat dels dies, ja comences el compte enrere: falten sis dies, cinc, ... A la Patagònia no ha estat així. L'emoció del dia a dia no m'ho ha permés. Llastima que avui si hem començat el compte enrere.

Últimes notícies: el nostre vol, el segón, sortirà amb una hora de retard.
Pasem pel vell aeroport: última foto. Arribem al nou aeroport: cues, taxes, espera.
Buenos Aires ens espera.

On seran els 4 que han marxat més dora? El retard, més el canvi horari, fan que coincidim a la recollida de maletes.
Moments abans d'aterrar, el comandant ens ha avisat que travessaríem una tempesta (no hem tremolat gaire), i que es dirigia cap a la capital, com nosaltres.
De camí a l'hotel, concretem amb l'Ariel l'activitat d'aquesta nit: el TANGO.
Un cop sortim de la terminal, tenim la sensació d'entrar en un forn: forta humitat i més de 30 graus. Tinc complexe de roca al desert.
Mitja horeta per posar-nos guapos i cap a la esquina Carlos Gardel.
Entrem en una sala plena a vessar. Sort de la reserva feta. La platea és plena de taules, amb gent sopant. Som a les antípodes d'on vem sopar anit. Més cambrers que clients. Velocitat al servir, velocitat al menjar, beguda lliure, que comenci l'espectacle!


Reconec que tot i ser una turistada, l'espectacle ha estat vibrant, colorit, proper, molt proper (estavem a peu de l'escenari).
És un ball passional, amb moviments arriscats pel que fa a la coordinació de les patades, a vegades trist, molt trist, i d'altrs alegre com un can-can. Pel que fa a la
música, ritme coneguts, que t'atrapen.

A la sortida de la gala, tot organitzat. Només hem de buscar el bus que ens durà a l'hotel. Tornem satisfets i cansats.
Què fem? Què fem? Apa, anem a fer una copa? Valen. Taxis i cap a

Puerto Madero, la zona cool de Buenos Aires. Es nota que no estem habituats, ens costa escollir local on seure, i aquest temps l'acabem pagant, doncs la tempesta que varem avançar amb l'avió, ens ha vingut a saludar i ens empeny cap a l'interior del local.
Tothom surt corrents a la caça d'un taxi, més be a la pesca, pel munt d'aigua que ha caigut en un moment.

Arribats a l'hotel, toca guardar la roba de guapos i a dormir. Com els comdemnats, volem apurar fins l'últim sospir.

Ja negre nit arribem a l`hotel.


Temps just de canviar-nos i anar a fer una sopeta al bar. ¨Hoy no tenemos¨. Fallo, no havíem avisat de les nostres intencions. ¨Tendran que ir al restaurant". Buenu.
Dues taules plenes. Una única cambrera. N'arribem dotze de cop. Estrés.
Aquí no sabem que és això! Juntem taules. Ens les paren. Reparteixen les cartes. Parsimònia total. Demanem les begudes. Escollim plat únic: a falta de sopa, bona serà una amanida.
Cronòmetre en marxa. Tic, tac. Arriben reforços: una segona cambrera. Tic, tac. El cuiner sí deu estar estressat. Crec que una sopa hauria estat més fàcil de preparar. Tic, tac, tic, tac. Arriben els plats. Gairebé una hora de rellotge. Una mica massa pels nostres cosos baldats. El nostre cap ja està visualitzant les maletes que hem de tornar a tancar.
Si fossim a un musical, ara sonaria música amb força sentiments. És hora d'intentar compensar la feinada de la familia Parés, per fer-nos sentir les sensacions que ells havíen captat per aquestes terres, en el seu anterior viatge.
Com a mostra de la nostra estima, un llibre etnogràfic sobre els antics habitants patagons. Dedicatòria inclosa i signada per tots, perquè cada cop que l'obrin, soni la nostra gratitut, com si fos una postal d'aquelles, que en obrir-les s'activa un xip.
Ara s'han passat! M'ofereixen un detall del tot inesperat, diuen que per fer de tresorer. La meva reacció no està a l'alçada de tots ells. Dir-vos que ho he fet amb molt de gust, i sempre he trobat ajuda. Això sí, com la vida, el camí té revolts i sotracs, si no seria molt avorrida.
Demà sortim cap a Buenos Aires. Sort que no hem de matinar. A les 9 h. ens veiem.

dissabte, 14 de març del 2009

Comencem be el dia número 13,

el sol apareix en en saló de l'esmorzar, just en aquella finestra del darrera la xemeneia, que si no fos pel fet que les fulles dels arbres es belluguen, semblava més un quadre que no pas un vidre. No ens caldrà cantar el "sol solet vinem a veure".


Puntual ens passa a recollir amb la furgoneta. "Ya se lo dije".


Estem contents. Quan entrem al carrer-pista d'aterratge de l'antic aeroport de El Calafate, comença la gresca. "Cabina, entramos en pista para despegue", "rogamos abrochense los cinturones", "dos salidas de emergencia, al frente...", "el capitán y su tripulación"...


Al poc temps creuem una mena de peatge d'autopista. És un control de policia (?). Voregem el lago Argentino, agafant un troç de la famosa RN40, que va de Bolivia a la Tierra del Fuego, per desviar-nos més endavant cap al lago Viedma. Bon asfalt. Senyals grogues. Filats a banda i banda. Colors verds, blaus. Arbres, pastures. Aigua, cel. Ens aturem a fer fotos a la carretera, protagonista del moment. Ampla, solitària, sense fi visible pels nostres ulls, tan gran i a la vegada tan petita. És com una ratlla de bolígraf en un plànol. Segur que la terra és rodona? Crec que els sabis grecs, aquí no ho haurien tingut tant clar.


Bedolls igual a estància. Ens estem apropant a la nostra primera parada: la estancia La Leona, sense competència pels voltants. Tal com diu el seu rètol, és un hotel de campaña, famós pels ostes que ha tingut, des de gringos buscats vius o morts, fins a escaladors de renom, alguns amb sotana Salesiana.
Anàvem una mica resabiats, pel què el Josep ens havia anticipat de la seva història i de les bondats del seu café con torta casera. Això sí, ningú ha deixat de provar sort amb el joc de l'anella. Es tracta d'encertar, llençant una anella d'uns 4 cms., lligada amb un cordill que penja del sostre, eun un ganxo de la pared. Gens fàcil, però el Jaume hi té la ma trencada. Potser té un avantpassat gringo.
Reprenem la marxa, i desprès d'uns quants "para-para", la paraula més repetida del dia, ens aturem per veure el congost per on baixa el riu Las Vueltas. Al fons, muntanyes amb neu i un barret de núvols. El Fitz Roy se'ns amaga.

Arribem a El Chaltén, i el Napo, a l'estil de quan arribes a Nova York amb la música del Frank Sinatra, ens amenitza amb el só d'un grup local i la seva cançó "Chaltén". Reconec que, tot i no ser del meu estil, ha estat un detall emotiu.

Passem pel centre d'interpretació del parc, on un guia, ben planxadet ell, ens alliçona dels nostres deures i ens llença una frase lapidària "hoy no veran el Fitz Roy; mañana si". Simpàtic el nen!


De tornada a la furgo. Creuem el poblet de El Chaltén. Aparença de provissionalitat. Sembla que s'hagi montat d'un dia per l'altre. Arribats al final del carrer principal, el Napoleón al·lucina mentre ens vestim de muntanyencs, que avui toca caminada: "pero si parecen profesionales".


D'entre el seguit de senders que surten de El Chaltén, el Josep n'ha escollit el que, en unes 3 hores ens durà a la llacuna Capri, que ens permetrà veure reflexada en les seves aigües la silueta del Fitz Roy.


Ens endinsem per un bosc (de lengas i ñiris) ple de troncs pel terra, fruit del pes de la neu. Dona una sensació trista, però real, con si creuèssim un camp de batalla amb tot de cossos pel terra.


De tant en tant, se'ns obren al davant nostre, unes valls immenses, que fan petits els rius que les creuen. Al fons, sempre, muntanyes blanques. Seguim pujant. El sender és bó i no té pèrdua. En una hora i tres quarts som a la laguna. Fa sol, però res de res, un núvol blanc amaga el Sr. Roy. És una mica vergonyós el noi.

De tornada decicim fer un camí circular, que ens dona molta feina, doncs caminar i mirar enrere, per veure si apareix d'entre els núvols, i si s'afageixen les pedres i arrels, és complicadet.

Arribats a una clariana, ens trobem un grupet fent meditació. Ostres! Si els coneixem, són la Teresa, l'Andreu, la Montse i el Jaume, concentradíssims intentant moure el ditxós núvol, a l'estil Uri Geler. Esperem. Un minut, dos, dos i tres quarts, tres. Tindrà raó el cap... del guarda.
Una mica decebuts, ens deshabillem. Cap a dinar que son les tres.
Amb la furgo fem uns 3 quilòmetres fins al Chorrillo del Salto. Busquem el sol per seure i despatxar les empanadilles i els sandvitxos de La Anónima. Es veu que les decepcions donen gana. Ens cruspim les pizzes que van sobrar del sopar d'ahir. Boníssimes.

La digestió ens fa alentir el ritme. Recollim com a bons minyons i desfem el camí a la furgoneta. L'última descoberta del dia. Anirem pista amunt, uns 30 quilòmetres més, fins al llac del Desierto. Aquí no hi han estat els Parés-Bosch. Sorpresa.


Pista de pedres grans, estreta, molta polseguera. En sentit contrari al nostre ens acompanyen aigües de rius d'una transparència insultant.
En Jaume crida: mireu enrere! Movem el coll 180º, com la nena de l'exorcista. Allà ens apareix: la impressionant pared nord del Fitz Roy. Ja era hora. Ens ho merexíem.
Sense cap núvol. Una pared granítica de llegenda, ens saluda. Nosaltres sense paraules.
Tot i que queda gravat a la nostra ment, aprofitem per fe-li fotos. Satisfets, rodeja
ts per crestes com dents de serra, i neus més blanques que rentades amb l'Ariel, arribem al llac del Desierto.
Hi ha un campament, antigament un comandament militar fronterer. Hi tenen un petit vaixell que et pot fer un recorregut per aquest allargat llac, que limita amb Xile. Nosaltres, ens limitem a pujar a un turonet des d'on gaudim d'una vista privilegiada de l'entorn.


Ara toca anar aigües a vall, cap a El Chaltén. Pel camí ens aturem a saludar a un gaucho a cavall. Això sí, porta un anorac del North-Face.


De tornada al centre, fem una parada a un lloc que ens atreu els sentiments: el restaurant La Senyera. Foto de grup amb les quatre barres al fons. Entrem a l'hora de berenar. Les dependentes ens diuen que l'amo, català és clar, no hi és. Vaja, no podrem preguntar-li que fa per aquest cul de mon. Potser està cansat de respondre-ho. Cadascú de nosaltres tenim respostes a l'enigma.
Al local hi tenen un senyor amb barretina, fet de cartró, al costat del llibre de visites. Original, però lleig.


De nou sobre rodes. Als 2 quilòmetres de la sortida de El Chaltén, algú crida aquella paraula màgica que, com l'obret Sésam del Simbad, no obre portes, però atura vehicles.


El sol ajegut. Els núvols de fons. El verd als nostres peus. Al davant tota la grandiositat del Cerro Torre i el Fitz Roy, d'un blau intens.



El perfil d'aquesta serralada em recorda un electrocardiograma. Encara que no hi entenguis de fotografia, el resultat és maravellós.
L'Andreu s'estira al terra. No vol marxar, no vol tancar els ulls. La veritat és que si els tanques, segueixes veient l'imatge, com quan disparen un flaix sense esperar-lo i t'impressiona la retina.


Hem de tornar. Falten més de 230 quilòmetres fins a El Calafate. El dia ha estat intens.
Mentre circulem, els raigs del sol donen colors ataronjats als núvols esfilagarsats pel vent, i dibuixen la silueta de la furgoneta al peu de la carretera.

És temps d'escoltar la música del Napo i de silencis.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Com de costum a El Calafate,


el matí ens sonriu. Aviat ens passaràn a recollir per navegar pel Lago Argentino. Furgoneta per 15. Perfecte pel nostre grup.

Anem a embarcar a Puerto Punta Bandera. Avui l'Andreu té són, i acluca els ulls mentre esperem torn per pujar al Upsala Conection, el catamarà que es barallará amb d'altres embarcacions per aconseguir les millors vistes.

Dona gust estar a coberta sense pluja, gaudin de la calor del sol. Avui la Montse no haurà de cridar "capitan, capitan", la nau va molt suau.
Per megafonia ens informen (a nosaltres ja ens ho havia dit l'agència de Barcelona), que no podem visitar la gelera Upsala ni la badia Onelli, i que farem d'extra, l'aproximació a la cara nord del Perito Moreno. Bueeeeenu!
Agitació. Comencem a esquivar els primers blocs de gel a la deriva. Quin canvi de colors, amb la llum solar. Semblen de mentida. Dona ganes de llepar-los.

Apareix al fons la gelera Upsala, i al davant seu un seguit de peons blancs, com si juguéssim als escacs, que ens diu
en "no passareu". Pel que diuen, és una gelera en retrocés, però de mides col·losals: uns 60 quilòmetres de llarg i una amplada de 5. A més, te una característica especial, doncs el front de la gelera es sol trencar de cop, generant un fort onatge, pel fet que el front està sobre les aigües del llac, que en aquest lloc superen els 500 metres de profonditat.

Avancem poc a poc, pel costat de la gelera Seca, fins al Spegazzini. Impresiona el silenci, destorbat pels motors del vaixells que ens acompanyen. Tots anem fent un ball, que ens apropa i ens allunya, buscant indrets a quín més bonic.
Hi ha un joc de contrastos brutal.
El negre de les parets muntanyoses. El verd fosc del bosc. El plom del cel. I el blau del gel que, tot i no moure's als nostres ulls, sembla que regalimi pendent avall. Tot i el seu front petit (1,5 quilòmetres), la seva alçada és de rècord (de 80 a 135 metres). Si fossim pintors, tindríem un greu problema per obtenir totes les tonalitats del blau que ens apareixen.
De tornada, ens acostem a blocs immens del gels procedents de l'Upsala. Comencem a veure figures per tot arreu: un pont, un rinoceront, unes botes, un cigne, etc. Però això no és com a Montserrat, els que vindran més tard no ho veuran mai més com ho hem vist nosaltres.


El vaixell accelera. Anem a despedir-nos del Perito Moreno. Qué cabrrrron! (com dirian al Polònia). Torna a ploure. Doncs, apa, castigat sense fotos.





De retorn a l'hotel, decidim posar-nos wapos i anar a sopar una pizza a baix el poble. El nostre xofer, el Napoleón, ens n'aconsella una: el Cambalache.
Resum: ens porten un plat de mida normal. Bien. Com que no havíem preguntat pel tamany de les pizzes.... toma troç de pizza! "Si quieren se las preparo para yevar". Valen. Ja tenim dinar per demà. I per mantenir-les calentes, res com el terra del lavabo.
Fem colecta de diners, paguim, fem el rotet i bus cap a l'hotel, que demà passarà a recollir-nos el Napoleón a quarts de set del matí.

Ens espera El Chaltén, a uns 220 quilòmetres de El Calafate. És com la tronada forta dels focs d'artifici d'aquesta festa major a la Patagònia.

Farà bon dia? Tindrem bones vistes?. Ho necessitem, siusplau.
En Napo, així el coneixien a la pizzeria, ens ho ha promés: "si viajan conmigo, seguro que tendremos sol".

dimarts, 3 de febrer del 2009

Un bus blau com el gel,

de l'empresa Hielo & Aventura ens recull, amb d'altres 30 persones, per anar a veure el famós Perito Moreno. Per no faltar, la pluja també hi ve.



Amb el neguit de veure aquesta meravella de la natura, agafem camí de baixada per unes noves passarel·les metàliques, que substitueixen les velles de fusta, i no parem fins veure el color blanc/blau del gel.


Hem arribat prou aviat. La marabunta de turistes encara estan de camí. Ja se sap, que matina...


Estem davant el reconegudíssim, mundialment famós, Perito Moreno.



La veritat és que parteix amb alguns negatius en el seu contra. D'haver-ne sentit parlar tant, et crees unes espectatives que et poden traïr. A més, és la segona glacera que ens ataca les retines. L'efecte sorpresa ha desaparegut.


Així com la glacera Grey, va ser molt acollidora i ens va permetre que ens hi apropèssim per fer fotos, sense que sortissin mogudes, la del Sr. Moreno ens ha cridat, ens ha provocat amb el seu so, secs, gelat. Ens ha fet mirar cap a on ella volia. Deu ser allò del sexapil (no sé com s'escriu, però sempre sona bonic). Ens crea tensió. Se sent un crac. Les càmeres, amunt. Els dits apunt per prémer el gatell.
Algú crida: a l'esquerra. Com si fos una màquina d'escriure que fa un subratllat, cadascú de nosaltres intenta captar l'exclussiva del moment. L'imatge va massa depressa. El só és com me l'esperava. És extremidor. Dura. És un crit anguniós del tempà, que es despedeix dels seus companys, per anar cap a la mort. Aquesta és la grandissitat del Perito Moreno, és mostra com un element viu, que ens uneix amb les muntanyes llunyanes, fora del nostre abast, avui amagades darrera els núvols.


Ha estat dels pocs llocs, on cadascú de nosaltres ha caminat per un cantó, una mica com hipnotitzats, mirant el rellotge, doncs una horeta passa volant.


Quan trobem una arbre que ens tapa la visió blanca, correm. Ens tornem egoïstes, volem més despreniments, no en tenim prou.


S'acaba el primer acte. Aixuguem els objectius i les ulleres, i ens dispossem a anar, de nou amb vaixell, cap a les bambalines d'aquest teatre de la vida de l'aigua.


Som a la cara sud. Després de repossar forces, com a bon teatre, anem a "vestuari". Ens calcem uns grampons, de l'època que el Hilary era boy-scout. Però ens és suficient per encendre el botó, que ens converteix en pioners.


L'Andreu, com a bon català, negocia amb el guia: "es que nosotros tenemos un nivell...", per veure si aconseguim fer un trequing més complert. Sembla que sí. Aquí ens escolten més que a Madrid (hagués estat, pel nostre currículum muntanyenc, un menyspreu fer la mateixa caminada que els de l'Imserso, amb tots els respectes que es mereixen).
Després d'una breu explicació sobre l'ús correcte dels grampons, que la Maria segueix amb molta atenció _avui s'estrena amb aquests estris, comencem a caminar sobre un munt de glaçonets, iguals que els de les bencineres.
Avui donem la nota de color. La majoria, del color que si aixequés el cap Lenin estaria content. Algunes
ovelletes, no negres, d'altres colors també llampants. Cares de satisfacció, d'esforç, de gaudir d'aquests moments que semblen com una passejada per la lluna. Alguns passos compromesos. Ull de no trepitjar-se!


Satisfacció d'estar fent alguna cosa fora dels circuits turístics normals. Els guies també ajuden amb les seves explicacions. Pluja i més pluja, que no impedeix sentir els gemecs de la gelera (nota: no és que li estem fent mal amb els grampons, eh).


Forats al gel extraordinaris, quan més profunds més blaus. És com si hi hagués algú a sota amb un llum encès.
 Al final sorpresa, i com no es pot explicar, s'ha de viure.

No s'ha portat, el Sr. Moreno, tant malament amb nosaltres, ha sapigut portar-se com un "divo".

De tornada a l'hotel, fem la parada obligatòria al "store", per comprar el dinar del dia següent. Avui han tocat sandvitxos i empanadilles.


En arribar a les habitacions, hi ha hagut com un flash telepàtic, "a grans problemes, grans remeis". Aprofitant que la calefacció era de terra radiant, qui més qui menys hem fet l'escampada de roba pel terrra del bany, que era de gresite. I com els bistecs, volta i volta, i ja està sec.


Ha tornar a aparéixer el sol, i amb una bona dutxa tot es veu d'un altra color. Alguns aprofiten per llegir llibres, correus electrònics, els més dolents per fumar, tot esperant l'hora de sopar.


Aquesta nit, com la càmara de fotos de l'Araceli, cal descarregar les imatges i emocions que ens han impactat el cervell, per rebre les que demà ens esperen.


A l'arribar a l'habitació, toca recollir la roba del terra. Ja està seca. Llegim una miqueta, i anem perdent la guerra amb la son. Sempre guanya.