dimecres, 21 de juliol del 2010

El Canigó: una muntanya com a símbol d'un país.

12 i 13 de juny de 2.010

Sortida combinada amb l'Agrupació “Sant Jordi d'empleats” de Caixa Penedès, grupuscle "celestial-laboral" de gent boja per la muntanya i la companyonia. Guaita que ens veiem de tard en tard, i dona la sensació, com quan et trobes a un familiar que no veies des de la darrera boda o enterrament, que ahir mateix varem anar a caminar als Rasos de Tubau.

Com succeeix als documentals de la tele, on la veu en off pren el protagonisme sense sortir-hi, aquesta vegada la veu en off del Maifemcim.cat, o més ben dit, el “redactor en off”, no ens ha fet arribar la convocatòria corresponent, amb la senyera onejant a la cantonada superior esquerra del full. Serà inconstitucional? No. Potser serà que aquesta sortida no compte pel rànquing d'assistència de final de temporada, i el redactor farà campana? Pillo, pillo.

Això sí, tot i no venir, ens ha deixat marcats els horaris de sortida, d'arribada, on parar a fer pipi, la ruta a fer.... és que ens té molt mal acostumats aquest Josep.

Però no, la independència no serà total. Gaudirem de la presència del virrei Enric, que ens guiarà pel bon camí.

Dissabte, cap allà a quarts d'una ens passa a recollir el Martí, amb el 4x4 requisat al seu fill. Ell, el Toni, la Maria i jo, enfilem autopista amunt cap a la Catalunya Nord. Mira que es fa rar anar d'excursió en acabat de dinar!

Objectius del dia: ser a les 17h a Villerac (a prop de Prada de Conflent) i pujar per pista forestal fins al refugi dels Cortalets, on sopar i dormir. Fàcil.

Desprès d'un cafè a l'àrea de servei de Cassà, ens plantem, més aviat del compte, a Prada (no es tracta de cap tenda de roba de marca). “Cherchant” on aparcar, amb l'ànim de fer temps, visualitzem una “pastissèrie-boulangèrie” on matar el cuc. Comprem uns dolços i busquem una “cafetèrie” on amenitzar-los. Abans, però, em fet una visita a l'església de la “ville”, grandiosa, fosca.

De camí cap a Villerac, unes cireres, grandioses, vermelles, ens volen acompanyar a trobar-nos amb la resta del grup. Avui no serà una trobada multitudinària, serà en “petit comitè”.: de la vegueria del camp de Tarragona, el Miquel i el Jordi amb els seus dos fills (la pedrera muntanyenca); de l'Anoia, l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira; i els golafres de Prada. En total 12 de 40. Sí, 40 reserves fetes per si les mosques. Si bé, fins aquest matí, n'érem 17 de confirmats. Vosaltres os ho perdeu!

Ens posem en moviment: cal guanyar alçada ràpidament, i la millor manera és seguir la pista en tot terreny, que ens deixarà a peu del refugi, desprès de 23 quilòmetres de revolts.

Comença a ploure. La temperatura baixa al mateix ritme que nosaltres pugem. Set graus. Agafem els trastos i cap al refugi. Quarts de set.

Bona tagda (pronunciat en català de nord). Som els 12, que érem 17, dels 40. Què m'entén? No patíem per l'idioma, si no pels números. Números son diners. Aquí teniu una habitació on estareu tots plegats, i desprès ja en parlarem. Ens repartim els llits i fem temps: fins a les vuit no donen de sopar.

Mentre alguns fem fotos, l'Enric i el Martí, amb un francès molt fluid i convincent, re-negocíen amb el cap del refugi. Som 12, no pagarem 40, però si n'acceptem 17. L'encarregat, amb un francès més fluid, no és tant convincent. Resultat, l'esperat. Es manté doncs la concòrdia entre països. Per dintre nostre, una victòria del sentit comú.

Au, a sopar. Ens col·loquen en una sala per a 40. Ambient fred. Sort de la sopeta reparadora. Carn amb suc, de segon, i postre. Correcte. Apareix la ratafia i la sobretaula s'anima, mentre comentem la pujada al cim de l'endemà. No hem de matinar gaire: esmorzarem a les 7. Un luju.

De tornada a l'habitació, comença la gresca. Recuperem aquell esperit retingut, contingut, que caldria esbravar més sovint, que es inherent a certes edats, i aparentment prohibit en d'altres, que provoca rialles contagioses, que diguis el que diguis, fa riure. Això és millor que qualsevol medicament per l'insomni. El premi de la nit se l'enduu la preparació de la mòmia de Tutan-Cano.

Poc a poc, la llum dels nostres ulls s'acaben fonent amb la foscor, tot i la claror que entra per una finestra, que ràpidament precintem.

Segons els casos, passem la nit fent més o menys voltes sobre la fusta que ens fa de somier. Hi ha gent que s'aixeca una mica cansada. Serà per les excursions nocturnes al lavabo? L'aigua no és bona, espatlla les carreteres.

Fem un esmorzar lleuger, senzill. Temps suficient per treure'ns les lleganyes i pensar què coi hi fem aquí.

Agafem les motxilles i sortim del mega refugi. El sol ens ve a rebre. La cubeta glacial del Canigó s'obre majestuosa al nostra davant. Seguim el GR-10 creuant les aigües d'un petit rierol. Primera parada obligada: un estany d'aigües adormides on es renta la cara la pica del Canigó. C'est magnifique!

La cosa s'enfila. Fen unes quantes llaçades per guanyar alçada, fins que de sobte girem camí cap a la nostra esquerra. Al davant, amunt i al fons, sense enganys, sense subterfugis, el nostre final desitjat. Vista al terra, i a caminar, que l'objectiu es fa paset a paset.

El camí és força marcat. Agrair-ho a tanta gent que hi ha passat. Avui, però, no trobem massa gent, per sort. El grup es manté compacte. Bé, no tot. Dues cabretes, una mica nervioses amb si arribaran o no, no controlen les seves forces, i no hi ha qui els pari.

Duem un bon ritme. Aviat som a la Portella, un replà previ a les últimes ziga-zagues. Ens queda caminar per aquesta mena d'espina dorsal, buscant el cim. Silencis i esforços, quan de sobre ens ve a rebre una estrofa d'en Lluís Llach: “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres”, i una rosa del vents. Al davant la creu de la Pica del Canigó. Ja hi som! Riures, encaixades de mans, abraços, petons, satisfacció pel repte aconseguit. Tot i el poc espai, la creu té un imant i ens estira cap a ella. És el centre del lloc, la que certifica que has fet cim, la que surt en totes les fotos, tot i que la nit en que serà l'estrella és la del proper 22 de juny, des d'on es repartirà, de manera secular, la seva sang, de color del foc, per aquest país tan petit.

Fem foto de grup. Retonem forces, mentre gaudim de l'entorn. La finestra de bons temps ens ha respectat.

Els núvols comencen a acaronar els cims dels voltants, quan emprenem la baixada. La sensació de fred, que sol ser sovint desprès de les aturades per menjar, ens acompanya. No podem mirar enrere, com aquell personatge bíblic. La boira ens ho impedeix. Només ens queda la memòria.

El Canigó, que ha estat cim de pas de mossèns, de noble gent i de gent noble -fins i tot reis-, d'esportistes, de flameros (no els que mengen flams, en refereixo al que porten la flama), de gent compromesa, de gent senzilla, de polítics -a vegades poc senzills i poc compromesos-, de cantautors per a la gent i de gent que canta, de xirucàires i de goretexos, de dones i homes lliures, de jovent amb tot el futur pel davant, ens ha rebut, ens ha acaronat i nosaltres ens hem deixat estimar.

Fins la propera Canigó. A reveure.



dimarts, 13 de juliol del 2010

Congost de Montrebei

Dissabte 1 de maig de 2.010


Avui toca sortida cinc estels -que no és el nom d'un càmping-, d'aquelles que no ets pots perdre, que no hi ha força major que t'hi impedeixi anar, que tota la setmana et balla pel cap, que no admet excuses. Em sap greu pels que no hi son, però l'Andreu, la Tona, el Martí, el Josep, l'Anna, el Toni, la Maria i un servidor, arribem a lloc desprès de 3 horetes de viatge, amb parada-cafè a Torrefarrera. Coto fluixos al cel. Sol esplendorós. I d'aquestes terres en diuen “terres de ponent”?

Ens anem acostant a l'entrada del parc, gestionat per la Fundació Territori i Paisatge, baixant per una pista on ens retrobem amb el sector Igualadí (el Joan i la Palmira, l'Enric i la Carme). Ens trobem, també, la resta del ruixat d'aquesta matinada: un fang enganxós, que s'adhereix a la sola amb enamorament, que no hi ha forma de treure-te'l de sobre o de sota, millor dit.

Deixem enrere uns rucs, dels de veritat eh! i avancem per un camí molt espaiós. On és el congost? No ho sé pas. Va no os avorriu, diu la veu en off del parc, aquí teniu entreteniment. Ospes, com diria la Palmira, un pont penjant. Bé, si no estigués penjant, no seria un pont, no?

Sessió fotogràfica. Primer un grup, després un altre. Un peu a dintre, un peu a fora, un peu a dintre i ara el fem rodar, ballem el bugui-bugui sense mai parar, i ara passem... el pont. Ei, bugui-bugui. Això s'anima.


Deixant enrere una petita ermita romànica, que ens vigila des d'una talaia natural, caminem vora el riu ple d'arbres dins la llera, com si fos un camp d'arròs. Cap avall a la dreta, un camí que diu que és perillós. No el seguim. És l'antiga via que va uns dos metres sobre el nivell de la Noguera Ribagorçana. Nosaltres, amunt. Primer revolt i ja veiem l'estretor del congost. A sota, les aigües d'un color verd, fusió del color dels arbres amb el blau del cel. Al mig de la pared, i vist de lluny, una regata feta per un picapedrer gegant, feta com per posar-hi una prestatge. Ui, no, no son formigues, és gent. De cop i volta, les mides i les proporcions no son les que estem acostumats a apamar. La nostra vista te feina doble: mirar el punt minúscul i no perdre's la grandiositat del lloc. Avui les càmeres de fotos no estan a l'alçada de l'escenari.

Ens anem estirant, fins que arribem a un dels bancs repartits estratègicament en el recorregut i decidim esmorzar. No és que haguem treballat massa, però sino se'ns ajuntarà amb el dinar.

El Martí i jo ens anem quedant els últims. Tot i que el camí té un passamans d'acer, en cap moment tinc sensació de vertigen, de perill. Ni per mi, ni pels que van al davant, que els veus avançar despreocupadament. Al final el congost s'aixampla i canviem la pedra pel bosc. Fem uns metres més fins arribar a un antic refugi, avui abandonat, on fem mitja volta. Aquest últim trams ha estat de pujada, i ens ha fet suar, però com per art de màgia, ara és de baixada. Quines coses té la muntanya, oi?

Seguint el tarannà d'aquest el nostre grup, quan arribem de nou al congost, uns quants decidim anar pel camí de baix. És que a vegades, som una mica pesadets.

El camí baixa i baixa. La pared em recorda la boca d'un d'aquells tiranosaurus a unt de tancar-se. Ja ho sé, però avui no he pres ratafia. Avancem, sentit les veus dels de més amunt, cada cop més aprop del riu. Mira que si obren les comportes de la pressa riu amunt, je, je. Amb molta tranquilitat, sense la gentada ramblera del camí superior, ens deixem anar com les aigües, amb els nostres pensaments fluint, recuperant la serenor perduda durant la setmana laboral.

Ara el grup s'ha estirat del tot. No hi ha la pressió de saber per on anar. És difícil perdre's. Cadascú marca el seu ritme, i anem arribant a l'aparcament.

Donada la nostra manca de coneixença dels pobles dels voltants, l'Enric fa una telefonada a un restaurant de Benabarri, de tota confiança.

Ens posem nets i perfumats, i de cap a Cal Pere, una petita casa de menjars casolans, a les afores del poble, a peu del castell. Sopeta, amanides, ternasco... bona companyia. Difícil de superar. A fora, cau un ruixat que s'entossudeix en deixar-nos els cotxes més nets del que venien. S'agraeix. Només quedar el camí de tornada a casa. Important, també.