divendres, 15 d’octubre del 2010

Puigllançada

Últim dia d'agost de 2.010, diada de Sant Ramon i festa major de Vilafranca.

Semblant a la pel·lícula, però amb el dia canviat: els dimarts al sol. Sortim com si anéssim a treballar, per l'hora que és. Però no. D'inici tenim una sensació estranya, com la d'aquells nens que falten a escola, que fan campana, vaja. Però ens passa a la mateixa velocitat que va el cotxe, és a dir, ràpidament. Què be s'està. Aquest és l'estat natural de les persones. Hauríem de pagar per dies com aquest (és un dir, no sigui que m'escoltin els d'Hisenda o el Millet, i la fotem bona).
Avui, per començar a caminar, només cal seguir aquell riu amarronat, que cantava la Trinca, fins més amunt del seu naixement. Revolts recargolats fins arribar al pla d'Anyella. Pocs animals. Poquíssims cotxes. Una immensitat de prats verds. La carretera solitària em recorda aquella ruta 40 de la Patagònia. Flash.


Deixem el cotxe a la vora d'uns remuntadors. Al costat seu, dos vagons del carrilet, recordant que l'estació d'esquí és propietat de Ferrocarrils de la Generalitat. O sigui que també és nostra, no? Comentari: els calés que haurà costat el transports dels vagons, i l'estampa horrible que dibuixen. Voto per a que els treguin.
Comencem a caminar sota la mirada d'un búnquer, per sort buit. Del cim, cap notícia. Ens haurem de fiar de la ressenya. Enfileu-vos per aquí, fins al torrent. Ara a la dreta. Si teniu forces, tot recte. Un flanqueig per aquí, una giragonsa per allà, una ziga-zaga. Assolim, pugem, arribem, creuem, travessem, avancem, girem. Quina feinada, i tan fàcil que ho fem, eh companys. Perquè s'ha de tenir gràcia per escriure-ho, i també per interpretar-ho. I tot això, sense tenir por a equivocar-se, que és una d'aquelles coses que tota persona sap fer bé, i de la que no cal penedir-se, si més no, aprendre'n.
Seguim camins que en diuen de vaques. Però no se com s'ho fan amb les quatre potes que tenen, en un camí tant estret, que ens fa caminar, un peu al davant i l'altre al darrera, com les models d'una passarel·la. Això sí, sense el preceptiu moviment de malucs descontrolat d'aquests pals d'escombra. Quina fila que faríem. I les vaques es fotrien un tip de riure, allà estirades pel terra.
El dia és clar. Només uns núvols per l'horitzó, cap a la costa. Anem apropant-nos a l'estació superior del remuntador. Per primer cop veiem l'estructura metàl·lica del Puigllançada, antic repetidor, que l'únic pel que serveix és per orientar als caminants, com si es tractés d'un far. Torno a votar per a que la treguin.

Filats i canyars a banda i banda. Tornen a venir a la memòria imatges de la Patagònia. Pista de terra. Matolls arrodonits. Pedregam. Horitzó. Flash. No hi han guanacos. Quina llàstima.

Vencem l'últim repetjó. Maifemcim som al cim. Ignorem la megapantalla, i ens instal·lem, després d'abrigar-nos, al vèrtex que hi ha al constat d'un pessebre. Mentre esmorzem, prèvia trucada a les respectives, fem el concurs habitual de reconeixement dels cims dels voltants. Segur que algun n'encertem (el Pedraforca), però com que no hi ha cap veu en off que ens corregeixi, tira que vas.

Avui no cal obrir gaire l'objectiu de la càmera per a fer la foto de grup, només som dos pajarus: el Josep i un servidor. Recollim i ho deixem tot net, i enfilem cap al cotxe pel mateix camí.
No patiu que tot està planificat: avui dinarem a Castellar de n'Hug. No crec que trobem massa gent.
Efectivament, tranquil·litat total. Desprès de comprar pa, coca i botifarra, entrem a la Fonda Muntanya. Som els segons a seure a taula. Ens rentem cara i mans. Estem més presentables. Bon servei i ràpid. De fons, el telenotícies. Amanida i llom per a mi, plat únic pel Josep. Pobrissó. Si, si. Escudella i carn d'olla. No se l'acaba. N'hi havia per a mig regiment.
Anem acabant la feina, mentre la mandra s'apodera de l'ambient. Quina soneta. I ara toca agafar el cotxe riu avall. Tots els dies dolents, siguin com aquest.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

La Mola i Sant Llorenç del Munt

28 d'agost de 2.010

Excursió “single” -que no vol dir de solters, vull dir que no és “long play” (terminologia antiga, de quan existien discs de vinil): vol dir que és a prop, no matinem gaire i tornarem a casa a dinar.
Hem quedat que ens passarà a buscar l'Àlex, i anirem a recollir al Martí, persona molt versada en el serralada muntanyenca que avui toquem. No ens caldrà el navegador, no ens perdrem pas, oi Martí? Això si, llegint la convocatòria, és més llarg l'apartat “com arribar al lloc on començarem a caminar”, que la mateixa ressenya del camí de pujada. Té més detalls que una recepta de cuina d'El Bulli. Hooll!
Deixem el cotxe a la zona coneguda com els dipòsits, i mentre ens calcem les botes, arriben el Josep i l'Anna, amb el Francesc i la Glòria.

Avancem per un camí planer, apropant-nos al Cavall Bernat, cosí germà del que hi ha a Montserrat.






Tot i fer sol, sembla que avui no patirem com ahir, que es van assolir temperatures rècord a Barcelona. Diuen que dels últims 230 anys, però jo no me'n recordo. Ja té això, l'edat.

Poc a poc la cosa s'enfila. Per camí empedrat, per terres plens d'arrels, per trossos amb esglaons. El paisatge canvia, de manera semblant a aquells aparells d'alta tecnologia, sense nom, en forma de petits televisors de plàstic amb una pestanyeta a sota, que si tancaves un ull i feies clic, ara veies Montserrat, clic, ara la lluna, clic, ara Sant Llorenç, clic, ara el mar, clic, ara Sant Ramon..., i amb una etiqueta daurada “souvenir de La Mola”. Sembla que ara ja no es regalen aquests aparells, ni els didals, ni les culleretes, ni els galls que canvien de color, ni els ninos amb vestits regionals. Serà per què a les cases ja no hi han aquells mobles que s'anomenaven vitrines? Quina llàstima. Eren com discs durs d'ordinadors, que només clicar visualment en una de les figures, s'obria la memòria del dia, del lloc, de qui va venir, si va ploure, quin cotxe teníem, etc.

Tot xerrant, ja tenim a tocar el cim, el nostre Everest particular. No és pel desnivell, ni perquè necessitem oxigen. És perquè aquest cap de setmana es celebra el 25è aniversari de la primera ascensió catalana al cim del mon, i s'han escollit 25 cims emblemàtics de la nostra geografia, i La Mola n'és un d'ells. Un cop dins el refectori, vull dir el bar, el Martí ens dona un full a cadascú per a timbrar i deixar constància que hi hem participat. És que aquest noi està en tot.

Ja que estem de celebracions, que no falti de res. Amanida, pa amb tomàquet, porró de cava i les desitjades botifarres variades. El més difícil: escollir-les. Per votació popular ens decidim, o dicidim, per la de roquefort, la de bolets, la d'escalivada, la negre i la de Sant Llorenç. Pim-pam, botifarres venen, botifarres van. Puc donar fe, que no en va quedar ni una engruna.
Fem els cafetons, passem comptes, fem la foto de grup, i tornem cap els cotxes, aquest cop pel camí dels monjos. Resumint: una botifarrada d'excursió (en el sentit gastronòmic).


Nota: ho sento pels que us ho heu perdut, però he fet el possible per no castigar-vos amb el detall dels sabors impressionants que ens han acompanyat a taula, del fresquet que estava el cava, de l'agradable companyia. En fi, tots els patiments siguin així.

Pic de Roc Blanc (Arièja)

13 i 14 d'agost de 2.010

Sortida del mes d'agost oberta a la comunitat Cerdana-Santboiana desplaçada a les seves segones residències. D'una d'elles ens n'aprofitarem, consentidament, i muntarem el camp base per a no matinar massa el dissabte. De tanta colla que som, deu en total, que li hem canviat el nom: a partir d'ara es dirà casa refugi Massoni.
Els que fugim de ciutat, el Josep, el Martí i jo, camí del túnel -oh, casualitats de la vida, ens creuem amb el cotxe del Jaume i la Montse, que van a casa de la Teresa. Pi-pip (o mec-mec): ens veiem demà! Sortint del túnel, una més: em sembla que el cotxe del darrere és el dels Sense (afectuosament, eh). Trucada de mòbil: ep, que som el cotxe del davant; seguiu-nos. Com per tenir un secret i no voler que ningú se'n assabenti.
En finalitzar les casualitats, arriben les causalitats: em quedat, doncs ens trobem, que no és poc. Els cinc magnífics (els dos Joans, la Palmira, l'Enric i la Carme), i els tres fugitius, truquem a casa del B&B (Bread and Breakfast) de Llívia Bones. Mua-mua. Ambient càlid. Ens repartim els llits. Una mica de colònia. La jaqueta. Al carrer, 17 graus. Però hem de sortir. Hem quedat a sopar amb el nostre màxim representant municipal, avui desactivat, sense funcions i en tasques d'ambaixador (no està exiliat).
Serà perquè no hem berenat, serà perquè demà no hi ha expectatives de dinar com deu mana, que demanem dos plats i postres. Quins paios! No sigui que haguem de tirar de les reserves de greix per arribar fins dalt. Que per greix no quedi. Total, es fon com la mantega. És així, oi? Ah, m'han enredat... doncs, jo he demanat verduretes, no com altres que s'han cruspit cargols amb llaunes.

Desprès d'una sobretaula molt agradable, i a pas de cargol, clar, tornem cap a la closca. Boranit* Jaume, boranit Anna (*dialecte Santboianenc). Com dirien al cinema: es fa un fos en negre, mentre apareixen sons de l'esperit, esbufegades de l'ànima, compassos rítmics cada vegada més llunyans, més llunyans, més lluny...

Pi-pip, pi-pip...bon dia Catalunya, quinto levanta tira de la manta. Com han canviat els temps. Els rellotgers ho tenen magra, fins fa poc calia un despertador, ara el mòbil ho fa tot: et desperta, et diu el dia que has d'anar al metge, et dona l'hora, et guarda les fotos dels sers estimats, els seus missatges d'amor, li dius “fulano” i te' l truca, però l'únic que et deixa lliure son les mans, la resta del cos és el seu presoner. Tots els avanços, tenen els seus esclavatges.
Hem apurat tant, que baixem a esmorzar com ho farien els bombers si sonés la sirena d'alarma d'incendis. Olor a cafè. Parlem poc, mentre apareix una coca de xocolata. Impressionant. Només per aquest detall, som capaços de fer l'esforç de tornar un altre dia.
A veure, més de 300 paraules i encara no hem començat a caminar. Això està degenerant. Au. Sortim de Llívia cap a Montlluís. Negre nit. Cap cotxe. Bé, tots aparcats. Allà ens trobarem amb l'Àlex i els quatre de Bellver (la Teresa, la Sílvia, el Jaume i la Montse), que no és cap grup de folc.
Saludats, reprenem el viatge cap a Formigueres i Querigut, on prenem un trencall que ens durà a l'inici de la sortida del dia: el pont de Botadiol.
Comença a ploure, fluix, mentre ens posem les botes. Pugem caminant per la dreta d'un torrent, que deu baixar de l'estany de Laurenti, on hi serem en una hora. El cartell que ho indica, fa de semàfor vermell, i com a les curses de F1, tothom surt esperitat.
Els avets que ens acompanyen, ens fan de paraigües, ens mimen. L'ambient es torna Londinenc, romàntic, afavoreix els pensaments profunds. Les gotes d'aigua llisquen per tot arreu. Algunes reposen sobre les fulles, convertides en granets de sucre. Mentrestant, nosaltres seguim caminant, seguim pujant, complint amb els horaris previstos.

De cop, entre tot el verd fosc i enmig de la boira, un grapadet de colors vius: la resta del grup que ja han arribat a l'estany. Guaita que maco és! Sembla que estigui enjardinat. Tot és harmonia.

La boira comença a fer de les seves. Hauríem de poder veure el cim des d'aquí, però aquest fum blanquinós ho complica tot.

Junts de nou, reprenem la marxa. Voregem l'estany. Passem per entremig de dos grans rocs. Flors. Tartera. Més boira. Camí clar, però on ens portarà? Nosaltres seguim, tot i l'aturada tècnica per comentar la jugada. Amunt. Més amunt. Per aquí no deu ser. Per allà, si. No trobarem a ningú per preguntar. Patapam. Bonjour. Un home ve en sentit contrari a nosaltres. L'aturem. Le Roc Blanc? Um... il sembla que c'est per allà. Merci. L'intento seguir, però se'm va difuminant. Serà boira àcida?

Davant l'abandó de la referència, decideixo seguir una petita senda marronosa. Més enllà de 10 metres, no es veu res. Avancem com si algú anés obrint portes al nostre pas, com si algú parés el camí tros a tros.
No para de ploure, però haurem de parar a esmorzar. I am breakfast in the rain.... A peu dret, sota el gota a gota, desenfundem els entrepans, en alguns casos congelats la nit abans. Aquesta aturada ens ha deixat glaçats. La temperatura es manté molt baixa per l'època de l'any. Qui més, qui menys, porta màniga llarga i guants.

Fent ziga-zagues arribem al coll de Laurenti. Va que només ens queden 100 metres pel cim. Però quins últims metres, quins blocs de pedra.

Una, de qui no vull dir el nom, però que comença per Mon i acaba per tse, es planta. Vaja, pel que queda... Fins que una bona empenta, d'un que passava per allí, l'ajuda a fer cim. No s'hi cap. El rocs humits. Fot un fred que pela. Aiguaneu. El voltant, blanc boirós. A dures penes ens podem fer la foto de grup. Aigua. Submarinistes amb escafandre (sembla la lletra d'una cançó dels Antònia Font). Aaaaalegria.
L'altímetre dona fe que hem fet el cim, perquè podríem ser a qualsevol altre. Avui no allargarem l'estada, no duem crema solar, ja, ja.

La baixada dels blocs, provoca riallades generalitzades, unes per amagar pors, altres contagioses. Mira que fem una fila, enganxats com uns imants de nevera qualsevol.
Ja de tornada, passat el coll, decidim provar sort seguint un camí diferent, que resulta ser el que hauríem d'haver pres de pujada. Bé, tots els camins tornen a... casa. Encara que falti molts quilòmetres per se-hi. Només és qüestió de números. Les muntanyes comencen a ser casa nostra, i més si estem amb les persones estimades.