dimecres, 24 de març del 2010

Nevada a Sant Ramón

Dilluns 8 de març.

Son les 5 de la tarda. He dinat volant, com un nen petit que espera per sortir a jugar al carrer. Pels pèls he sortit de la feina a Esplugues, tot just abans que comencés a quallar la neu al terra, complicant la circulació rodada.

Ja ho havien avisat els homes del temps, aquells a qui els polítics no fan cas i els hotelers no son gaire amics seus. Però no sé què passa a aquest petit país, però estem tocats del bolet (cacem bolets com en diuen a la tele) i tots som meteoròlegs (no només a l'ascensor). Apa, avui tenim el Pirineu a casa, s'ha d'aprofitar.

Em vesteixo com si d'una hivernal es tractés. Si em veiés algun veí...

Enfilo cap a Sant Ramon, des de l'estadi d'atletisme. Cada pas amunt, augmenta la intensitat de la nevada, i aquesta va passant de vertical a horitzontal, per la força del vent, impedint-me la visió, tot i portar les ulleres.

Just arribar al camí del cordal, descobreixo que no soc el primer a pujar-hi, quatre peus més van al davant meu. No cal en Poirot, les petjades els delaten. La neu, pols. Jo, no tan, encara.

Les figueres de moro, semblen arbres de Nadal.

Quaranta minuts més tard arribo a l'ermita. De postal.

Algú crida en veurem “no estem bojos, no som els únics que hem pujat”.

Entenc que fa un dia de gossos, però no m'ho podia perdre. La sensació tèrmica comença a baixar, fa un vent gèlid. La paret de l'ermita em salvaguarda una mica. Cada vegada costa més treure la ma del guant per fer una foto. Però no ho puc evitar. Això si, l'enquadrament i la qualitat no son les òptimes. Què hi farem.

Dues tronades fortes. Cal anar baixant, no es faci fosc. Tinc la sensació que estic gaudint dels moment finals de la nevada. L'aigua comença a filtrar-se fins a la pell. No passa res, quan hi arriba, l'aigua rellisca. Això diuen. Jo no m'ho crec. Si no, mireu la cara que tinc.

Amb el canvi climàtic que ens envolta, podré dir “jo hi vaig ser-hi”

Ratafia

Calendari de la Ratafia

Per Sant Joan es cullen les nous tendres, que és quan estan en plena saó, i, en general, també la resta de plantes. Hi ha qui diu que cal fer-ho en sortir el sol i que l'elaboracio de la ratafia hauria de ser pels volts de les 12 de la nit. Per això, arreu d'Europa, l'elaboració de licors d'herbes s'envolta d'un halo misteriós i esotèric, i fins i tot de bruixeria i druïdisme.
Per Sant Pere, si s'han guardat les herbes, es fa la barreja.
Per la Mare de Déu d'Agost s'embotella.
Per Nadal es cola.
La degustació pot ser després de Nadal, tot i que hi ha qui no espera i ho fa per Tot Sants.

Ratafia bàsica

Preparació: posseu les nous en un morter i, amb una massa, aixafeu-les o partiu-les a trossets. És preferible fer-ho en un morter perquè taquen fortament les mans. Agafeu les herbes i plantes i talleu-les a trossets amb les mans. Posseu l'aiguardent, les nous i les herbes en una garrafa. Tapeu-lo amb un tap de suro i teniu-lo a l'aire lliure, a sol i serena, macerant durant 40 dies. Al cap d'aquet temps feu un xarop amb el sucre i l'aigua (hi ha qui el fa escalfar) i barregeu-lo. Es deixa de nou reposar uns dies i després es filtra amb un drap de fil o un paper de filtre. Es posa en ampolles i es guarda en lloc fresc i sec.

Ingredients: de receptes n'hi ha tantes com cases que ho fan, comarques, pobles, etc. La ratafia que ens va deixar Mossen Cinto, utilitza:

1 litre d'aiguardent
200 grs. de sucre
imgres.jpg 1 nou verda
1 pela de llimona
4 0 5 clavells (claus)
1 nou moscada
1 bocí de canó de canyella
i herbes al gust: menta, marialluïsa, etc.

Texte del Llibre de la Ratafia, de l'autor Jaume Fàbrega, editat per Cossetània.

Auca de la Ratafia

És com un brou cassolà,
i un licor ben català.
Tres bisbes l'han batejat,
"Rata fiat" li han posat.
En llenguatge de veritat,
un aiguardent adobat.
Si vols ser ratafiaire,
fes-ne, no costa gaire.
Cinc litres d'alcohol bo
posats en un garrafó.
Amb herbes de bosc i prat,
fruit i espècies del mercat.
Poniol apreciat,
saüc, anís estrellat.
Fonoll, arrel de malví,
gengibre, clau, romaní.
L'orenga i la farigola,
la nepta i la remenderola.
Pela de llimona fina,
espígol i tarongina.
De marduix, tot un brotet,
i plantatge de l'estret.
Amb camamilla i canyella,
també menta, l'herba estrella.
I pela de nou tallada,
i un pessic de nou moscada.
No en cal pas un gros grapat,
no féssim un disbarat.
Un i altre ingredient,
barrejat amb l'aiguardent.,
... han d'estar a sol i serena,
durant una quarentena.
Filtra això ben macerat,
per guardar-ho embotellat.
I ja tens aquest licor,
que arrenca de l'antigor.
A la sobretaula es beu,
a casa o a l'ateneu.
Fins té virtuts remeieres,
la ratafia, de veres!

Ramón Cuéllar i Joan Vilamala
imgres.jpg


dilluns, 22 de març del 2010

De Can Maçana a Sant Cecília

Matinal a Montserrat.

És “el” dissabte 6 de març de 2.010, no “un” dissabte qualsevol, és irrepetible, únic, no tornarà a repetir-se... cabòries i més cabòries que cal escampar, com la “boria” que sempre hi ha per aquests contorns, i que avui s'ha obert, com si fos el teló d'un teatre, per deixar-nos veure la majestuositat d'aquesta muntanya, que em té el cor robat des de ben petit. Sempre que hi passo aprop, encara que sigui en cotxe, parlo amb ella. No sé si soc l'únic que ho fa, o si afecta el fet de ser de Sant Boi. Ves a saber.


Tothom i totdon qui vulgui venir, a les 9 a l'aparcament de Can Maçana! Valen. Mentre fem temps per un cafetonet al restaurant d'El Bruc, “un escamot igualadí-santboià ha instal·lat una base avançada a destí”. Traducció: l'Enric el Josep i companyia han deixat un cotxe a Santa Cecília per no haver de tornar caminant per la carretera.

(Nota de la redacció: és un símil militar, res a veure amb el maquis, el timbaler del Bruc, l'exercit del Fènix o bombers comprant en un super)

Catorze timbalers/es iniciem la marxa cap a la roca foradada. Cinc graus, però fa sol. Els Pirineus a la nostra esquerra, marxen en filera, com nosaltres. Desprès d'una treballada pujada, pel terra moll i relliscós, arribem al propi forat. Som com uns petits cangurs dins la panxa de la muntanya. L'esforç ens paga amb una vista (no confondre amb: una Visa) privilegiada del Baix Llobregat.


De tornada al camí principal, activem els airbags, o millor dit els culsbags, que resulten ser la millor de les tècniques de descens. Passem per sota de la roca anomenada cadireta. No us sabria dir el motiu del nom, doncs sembla el cap d'un drac. Ja ho diuen, per gustos, els colors.


El camí es torna més sinuós, més estret, més ombrívol. Va salvant canals que baixen directes dels cims, i alguns rastres d'esllavissades. S'activen els camina-parla (veure walkie-talkie) per concretar la parada per esmorzar. Objectiu: un raconet amb solet.


Fet el mos, reprenem la marxa, alguns amb alguna velocitat més que d'altres. No sé si els empaitava algun porc senglar. Vaja ritme.


Arribem a Santa Cecília a l'hora de l'Àngelus. Petem la xerrada. Sembla que no ens volem acomiadar tan aviat. Mentre els xofers tornen a Can Maçana a recollir els cotxes, un grupet decidim pujar al Monestir, més ben dit a les parades de les pageses, a comprar mató i mel. Aquest cop el Toni no podrà acabar amb totes les existències (ja saps allò de la fama i la cama).


En fi, un matí concentrat, intens i en bona companyia.

diumenge, 21 de març del 2010

GR-5: de Sitges a Olesa de Bonesvalls


Dissabte 27 de febrer de 2010

Dia de combinacions, no de roba interior, si no de logística pel que fa als desplaçaments motoritzats. Avui no hi ha autobús. No ens acostuméssim malament. Sortirem de Sitges cap a Olesa de Bonesvalls, i tornada amb cotxes fins a la Blanca Subur amb premi per a caminants i reserves.

Dia gris. Anem agrupant-nos pas a pas, com en un via crucis, acabant en l'última estació, la del tren de Sitges. Avui som força colla. Serà més fàcil saltar-me les presentacions, una ullada a la foto de grup ho solucionarà. Bé, com tot no serà fàcil, doncs haureu de mirar la foto dels caminants per un cantó, restar-ne uns quants que no es van quedar al dinar, hi afegir-ne uns altres que van venir a l'arrosset. Això s'assembla a un problema d'aquells de matemàtiques de temps ençà: “un tren sale de Sitges con 13 persones, 3 bajan en Olesa, 2 suben a última hora... como se llama el maquinista?”

Tornant a la feina, enfilem cap al Garraf, buscant el GR-5, sobre l'antic camí que duia als Sitgetans fins a Montserrat, ara territori BTT.

Paisatge càrstic típic a tot el massís, amb camins ben marcats, massa i tot, que ens posen en filera, i que només ens permeten parlar amb el company del davant o del darrera. Avui prima el silenci.

Cauen les primeres gotes. Caputxes fora. Augmenta l'aïllament. Amunt, amunt, fins al coll de Pota de Cavall. Avall, avall, fins a la riera de Jafra, cruïlla de senders. Va sent l'hora d'esmorzar. La pluja ens vol acompanyar, també s'ho passa bé amb nosaltres. És que som bona gent.

Els dotze del Maifemcim, acompanyats del senyor del Garraf (Josep Gómez), emprenem la pujada forta del dia, amb l'objectiu d'esmorzar sota quatre pins que es veuen a la carena. Anem arribant amb compte gotes, no és que comptem les gotes, si no que no s'atura la pluja i cadascú s'ha conxorxat amb les seves forces per afrontar la costa.

En un pim-pam treiem els entrepans, apareixen fruits secs, olives, tallat, ratafia. Res, el normal. Com ens estem tornant. Caladets com un pardalet, tornem a volar que agafem fred.

Fent camí ens trobem amb el mas de Can Grau. No caurà, no. Vaja tros de parets que tenen. Més endavant passem per l'avenc més profund de la zona, el de l'esquerrà. El Jeroni sospira, quins temps aquells quan baixava fent espéleo (crec que es diu així).

Continuem baixant com l'aigua, ho dic perquè anem per la llera d'una riera que ens mena fins a Olesa de Bonesvalls, on entre arbres florits veiem l'imponent façana de l'hospital del segle XIII, que servia per atendre “els pobres, els pelegrins i viatgers” que passaven pel camí ral de Barcelona a Vilafranca. Avui en dia és d'us privat, pel que ens acostem fins a un petit bar a fer un aperitiu. Només son quarts d'una. Seguint amb l'anima hospitalària del lloc, un prohom de nom medieval (Raimon) ens convida (el coneixíem).

S'activa el transport-cat per tornar a Sitges. El Jeroni i la Lluïsa duen el Martí, el Josep i la Marisa fins l'estació de ©ercanies, vull dir ®odalies de Gavà. El fill del senyor del Garraf, n'acosta 5 més fins a Sitges, i l'Anna i la Maria, recullen els últims tres afamats excursionistes. A part dels “titulars” i els “reserves”, assisteixen els “lesionats/des”. Això és motivació. Destí: restaurant La Fragata (www.restaurantefragata.com).

Menú personalitzat: xató de Sitges, paella mar i muntanya (com la sortida d'avui) i sorbet de coco, acompanyat pel Sr. Albet i Noya (un xanel 10 del Penedès), que relaxa el múscul maxilo-facial (que dona ganes de riure, vaja), i així no cal prendre allbrans (aquells del restrenyiment).


dimarts, 2 de març del 2010

GR-92 de Calella de Palagrugell a Palamós

Dissabte 20 de febrer

Sortida conjunta amb l'Agrupació Sant Jordi d'Empleats de Caixa Penedès. No sé quin número fa, si la setena o... això és bo, senyal que ens hi hem enganxat, a la muntanya.

Tercer esborrany d'aquesta crònica. He de vigilar de no fotre la pota (o la gamba, de Palamós de tota la vida), doncs no és el mateix sentir les “crítiques”, sempre constructives, dels del maifemcim.cat, que de 44 paies i paios. Quina pressió!!

Fora bromes. O no. Què punyetes, què seria del nostre passar per la vida, sense una mica d'alegria, sense compartir el virus del riure, el més beneficiós de tots. Mira que en té de propietats, i nosaltres res, tossuts, morruts, no sigui que ens hi contagiem.

No penseu que al meu caparró hi ha aquest rebombori de bon matí. I menys avui, a tres quarts de sis, quan sortim cap a Vilafranca, cap i casal de la frustrada vegueria del Penedès (apa, fent amics), per trobar-nos amb el gros del grup i l'autocar. Si, heu sentit bé. Avui anem amb tubús. És que tenim un nivell, oiga! Això és organització (VPC, viatges Parés-Casellas).

Negre nit, música suau, primeres afirmacions amb el cap. Ara que ens hi posàvem be, parem a l'àrea de Bellaterra per recollir uns elementos que han volgut apurar uns minutets més al llit. Apa, cap a la platja, si, si, la platja. Mira que la tinc aprop, i hem tira més “el monte”, com a les cabres.

Son quarts de deu. Desembarquem, mai millor dit, a Calella de Palafrugell. Qui va posar aquest nom al poble? Mira que complicar-li la vida als pobres alemanys.

Ordenadets, anem baixant cap a la sorra de la platja, entre salutacions i benvingudes. Només arribar-hi, el meu GPS es torna lelo, em marca una alçada de -10 metres. Estaré sota l'aigua? Deu ser que no té costum d'anar per aquests paratges.

Com dirien els meus nebots: uaaaalaahhh! Evitaré dir “quemaco”, però el paisatge i el dia s'ho mereixen. Com a detall, dir-vos que el blau del mar està competint amb el del cel i amb el blanc de les cases, per atraure la nostra mirada. Ja deia jo, tants alemanys, no se'ls hi escapa una.

Agafem el GR-92, que sovint coincideix amb el camí de ronda, en direcció sud. El grup es va posant en fila índia. L'Enric, al davant (walkie 1), l'Alex al mig (walkie 2) i el Josep a la cua (walkie 3). Molt professional, oiga.

Comencem a desenfundar les càmeres de fotos. La fila s'allarga. Ens anem parant. A cada racó una mica més de màgia. Ara una caleta amb aigües cristallines, ara una vista panoràmica de Calella. Diem adéu a les seves barques, que resten ufanoses recordant vells temps.

El camí és un continu pujar i baixar, entre pins i cases. De tant en tant, un petit túnel. El GR-92 ens vol dur terra endins. Nosaltres ens hi resistim, el mar ens crida, anem cap el camí de ronda.

Les illes formigues ens venen a saludar. Petites taques dins un mar, ara platejat com el llom de les sardines. Qui ha dit sardines. Menjar, uhm. Parada a esmorzar. La cala de Cap Roig, aprop dels jardins del mateix nom, ens dona recer. Avui la costa Brava no fa honor a la seva fama (onades, vent). Tot relaxant.

Després de la foto de grup, emprenem la marxa. Passem per forats dins el rocam, pugem escales, passem miradors amb “bones vistes”, que rima amb “nudistes”. És el primer que em ve al cap, ves. No sé pas per què. Lluís, Lluís, foto pel calendari. Vint euros, si la fas. Després de creuar-nos amb habitants del paradís, que ens miren com si fóssim invasors extra planetaris (una mica de pinta rara sí que en fem), enfilem (d'un en un) el pas complicat del dia: un espigó natural i a sota les onades dient “corre que et mullo”. Cadena humana, corda, mans, perícia. Algú diu “això sembla el pas de Mahoma” (referència a l'Aneto). Ja és migdia. Passem cales color maragda, la cala Canyers i la cala Estreta, camí de la Platja del Castell, la més gran de la zona. A part de les runes d'un poblat ibèric, aquest racó es manté lliure de construccions gràcies a la gent del país.

Caminem per la sorra, de cap, mai millor dit, a la desembocadura de la riera d'Aubí. Aparentment innocent, intentem creuar-la amb diferents tàctiques i diferents resultats. Esperant que l'onada es retiri, saltant el petit canal, amb les botes a la mà, caient per parelles, gps volant pels aires. Observo una senyora asseguda a la sorra. S'ho ha passat d'allò més be veient-nos.

Passem per la recollida cala de S'Alguer. Quatre cases de pescadors, ancorades en el temps, amb tots el colors del parxís sobre blanc.

Poc a poc ens acostem a Palamós. A l'arribar a port, ens reagrupem.cat. Un quart de tres. On time què dirien els anglesos. Anem cap al passeig de mar on ens espera l'autobús. Ens posem guapos. Anem a dinar a l'Hotel Trias (recomanat per l'oficina de la vila).

Menjador ampli, taules rodones, cambrers vestits d'almiralls. Assortiment de canapès amb cava. Amanida de carxofes, vull dir de gambes de Palamós. Suquet de rap o entrecot. Postres. Esplèndid, el menjar i la companyia.

Quin luxe. De tornada cap a Vilafranca podrem fer una cabeçadeta, sense cap perill.

Jornada completa, en tots el sentits. Ens ho mereixíem.