La serra de l'Obac

Dissabte dinou de desembre de 2009, quarts de vuit d'un matí fred, molt fred. Camí de Rellinars, quatre mosqueters, vull dir muntanyers, parem a fer un tallat a l'àrea de servei de Rubí. Sense el café, el Toni no és ningú. Som: l'Andreu (xofer), el Josep, el Toni i jo. Arribats a l'aparcament de la casa nova de l'Obac, ens trobem amb el Martí i els Senserrich (el Joan i la Palmira), els set magnífics. Algunes han preferit quedar-se sota el nòrdic. Comprensible. D'altres apareixen a mitja potència. Ahir va ser el dia mundial dels sopars d'empresa.

El més difícil de tot -encertar el camí, ho fem de primera, sense discursions. Pugem per un camí fressat entre mates de romaní florint. Arribem a la carena. Les vistes, dignes del millor espectador del liceu. Al davant les formacions de la serra de l'Obac, al darrere la postal més maca de Montserrat, amb la roca foradada inclosa.

Seguim per un camí molt transitat, però sense marques clares. Anem carenant per un bonic camí. El dia, encara que molt fred, ens acompanya. El ventet ens permet veure les muntanyes nevades, des del Cadí fins al Canigó.

De camí al collet estret, el punt més alt de la matinal, passem per un antic pou de glaç. Algun estomag comença a demanar l'hora d'esmorzar.

Baixant cap a l'hostal de la Barata, antiga fonda del camí ral, possem el fre i ataquem els entrepans, alguns freds i d'altres mig descongelats. De postres, condonyat i un talladet (novetat en les sortides) servit pel jovent del grup, el Joan i la Palmira (ja ens agradaria tenir la seva joventut d'esperit).

Arribats a la carretera que mena al coll d'Estenalles, ens deixem seduïr per la proposta de l'Andreu, refrendada per un bon coneixedor de la zona,

el Martí, de no tornar pel mateix camí. L'aventura és l'aventura.

Deixem la carretera per endinsar-nos pel bosc del salari, fins arribar al GR, on trobem un naixement mai vist fins ara. Ple de detalls, un hort, un ferrer, Moreneta i un caganer, un poema i una caixa amb llibreta de registre, llapis, bolígrafs, maquineta de fer punta, en fi, complertet del tot.

Desprès de signar-hi tots, carenem fins un pas que ens demana una mica d'atenció. Rondinem una mica, però ens ho passem bé.

Ara amb Montserrat al davant, retrobem el camí inicial, fins als cotxes.

Total cinc hores, que per una matinal no està gens malament.

Un bon camí, bona companyia i les piles carregades per afrontar la setmana.