Dues taules plenes. Una única cambrera. N'arribem dotze de cop. Estrés.
Aquí no sabem que és això! Juntem taules. Ens les paren. Reparteixen les cartes. Parsimònia total. Demanem les begudes. Escollim plat únic: a falta de sopa, bona serà una amanida.
Cronòmetre en marxa. Tic, tac. Arriben reforços: una segona cambrera. Tic, tac. El cuiner sí deu estar estressat. Crec que una sopa hauria estat més fàcil de preparar. Tic, tac, tic, tac. Arriben els plats. Gairebé una hora de rellotge. Una mica massa pels nostres cosos baldats. El nostre cap ja està visualitzant les maletes que hem de tornar a tancar.
Si fossim a un musical, ara sonaria música amb força sentiments. És hora d'intentar compensar la feinada de la familia Parés, per fer-nos sentir les sensacions que ells havíen captat per aquestes terres, en el seu anterior viatge.
Com a mostra de la nostra estima, un llibre etnogràfic sobre els antics habitants patagons. Dedicatòria inclosa i signada per tots, perquè cada cop que l'obrin, soni la nostra gratitut, com si fos una postal d'aquelles, que en obrir-les s'activa un xip.
Ara s'han passat! M'ofereixen un detall del tot inesperat, diuen que per fer de tresorer. La meva reacció no està a l'alçada de tots ells. Dir-vos que ho he fet amb molt de gust, i sempre he trobat ajuda. Això sí, com la vida, el camí té revolts i sotracs, si no seria molt avorrida.
Demà sortim cap a Buenos Aires. Sort que no hem de matinar. A les 9 h. ens veiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada