divendres, 15 d’octubre de 2010

Puigllançada

Últim dia d'agost de 2.010, diada de Sant Ramon i festa major de Vilafranca.

Semblant a la pel·lícula, però amb el dia canviat: els dimarts al sol. Sortim com si anéssim a treballar, per l'hora que és. Però no. D'inici tenim una sensació estranya, com la d'aquells nens que falten a escola, que fan campana, vaja. Però ens passa a la mateixa velocitat que va el cotxe, és a dir, ràpidament. Què be s'està. Aquest és l'estat natural de les persones. Hauríem de pagar per dies com aquest (és un dir, no sigui que m'escoltin els d'Hisenda o el Millet, i la fotem bona).
Avui, per començar a caminar, només cal seguir aquell riu amarronat, que cantava la Trinca, fins més amunt del seu naixement. Revolts recargolats fins arribar al pla d'Anyella. Pocs animals. Poquíssims cotxes. Una immensitat de prats verds. La carretera solitària em recorda aquella ruta 40 de la Patagònia. Flash.


Deixem el cotxe a la vora d'uns remuntadors. Al costat seu, dos vagons del carrilet, recordant que l'estació d'esquí és propietat de Ferrocarrils de la Generalitat. O sigui que també és nostra, no? Comentari: els calés que haurà costat el transports dels vagons, i l'estampa horrible que dibuixen. Voto per a que els treguin.
Comencem a caminar sota la mirada d'un búnquer, per sort buit. Del cim, cap notícia. Ens haurem de fiar de la ressenya. Enfileu-vos per aquí, fins al torrent. Ara a la dreta. Si teniu forces, tot recte. Un flanqueig per aquí, una giragonsa per allà, una ziga-zaga. Assolim, pugem, arribem, creuem, travessem, avancem, girem. Quina feinada, i tan fàcil que ho fem, eh companys. Perquè s'ha de tenir gràcia per escriure-ho, i també per interpretar-ho. I tot això, sense tenir por a equivocar-se, que és una d'aquelles coses que tota persona sap fer bé, i de la que no cal penedir-se, si més no, aprendre'n.
Seguim camins que en diuen de vaques. Però no se com s'ho fan amb les quatre potes que tenen, en un camí tant estret, que ens fa caminar, un peu al davant i l'altre al darrera, com les models d'una passarel·la. Això sí, sense el preceptiu moviment de malucs descontrolat d'aquests pals d'escombra. Quina fila que faríem. I les vaques es fotrien un tip de riure, allà estirades pel terra.
El dia és clar. Només uns núvols per l'horitzó, cap a la costa. Anem apropant-nos a l'estació superior del remuntador. Per primer cop veiem l'estructura metàl·lica del Puigllançada, antic repetidor, que l'únic pel que serveix és per orientar als caminants, com si es tractés d'un far. Torno a votar per a que la treguin.

Filats i canyars a banda i banda. Tornen a venir a la memòria imatges de la Patagònia. Pista de terra. Matolls arrodonits. Pedregam. Horitzó. Flash. No hi han guanacos. Quina llàstima.

Vencem l'últim repetjó. Maifemcim som al cim. Ignorem la megapantalla, i ens instal·lem, després d'abrigar-nos, al vèrtex que hi ha al constat d'un pessebre. Mentre esmorzem, prèvia trucada a les respectives, fem el concurs habitual de reconeixement dels cims dels voltants. Segur que algun n'encertem (el Pedraforca), però com que no hi ha cap veu en off que ens corregeixi, tira que vas.

Avui no cal obrir gaire l'objectiu de la càmera per a fer la foto de grup, només som dos pajarus: el Josep i un servidor. Recollim i ho deixem tot net, i enfilem cap al cotxe pel mateix camí.
No patiu que tot està planificat: avui dinarem a Castellar de n'Hug. No crec que trobem massa gent.
Efectivament, tranquil·litat total. Desprès de comprar pa, coca i botifarra, entrem a la Fonda Muntanya. Som els segons a seure a taula. Ens rentem cara i mans. Estem més presentables. Bon servei i ràpid. De fons, el telenotícies. Amanida i llom per a mi, plat únic pel Josep. Pobrissó. Si, si. Escudella i carn d'olla. No se l'acaba. N'hi havia per a mig regiment.
Anem acabant la feina, mentre la mandra s'apodera de l'ambient. Quina soneta. I ara toca agafar el cotxe riu avall. Tots els dies dolents, siguin com aquest.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada