Travessa Ull de Ter – Núria

4 de setembre de 2.010

Al contrari de l'última sortida de l'Agrupació Sant Jordi al Canigó, la d'avui es podria considerar una invasió. Som un destacament de 49 muntanyenques i muntanyencs decidits a passar-ho bé. Si be, passarem com ho fa el vent suau, sense deixar senyal. L'única senyal serà la que ha quedat gravada a la nostra memòria (riu-te'n dels discs durs).

Ens passa a recollir l'autocar que ve de l'Anoia. Son tres quarts de set del matí. Negre nit. Salutacions. No sé si em deixo algú per saludar. Espero que no s'enfadi. Mentre ens allunyem de la seu central del raïm fluorescent, l'ambient de l'autocar es torna més relaxat, els llums i els ulls es tanquen, tot i anar xerrant ara amb un, ara amb un altre.

Fem una aturada a l'àrea de Bellaterra, per acabar d'omplir l'autocar. El viatge dura el mateix que l'Ave a Madrid, unes tres horetes.

Tota l'estona duem un carregament de magdalenes dins l'autocar, gentilesa d'uns amics de l'Àlvar, que no ens deixen tastar fins a l'arribada (que no caiguin miquetes, que no duem gallinetes).

Arribem a destí, poc abans de les 10, i ens comencem a calçar les botes amb una ma, i a l'altre la magdalena. Difícil, eh! Deixem un dels últims revolts de la carretera que va cap a Vallter 2000, per enfilar-nos pel GR11, camí del coll del Nou Fonts i Núria, amb el desig que tothom hi arribi. Avui, fer mitja volta no és gaire assenyat, doncs l'autocar ja haurà marxat (apa quin rodolí).

Poc temps desprès, passat el refugi d'Ull de Ter, i sota la mirada del Gra de Fajol emboirat, parem a esmorzar. Fa sol (do-re-mi).

Feina feta, enfilem la pujada al coll de la marrana. No sé perquè, però he escrit marrana amb minúscula. No està gens bé. M'he deixat influir per un dels seus significats. Però, si Fajol i Ter van amb majúscules, la Marrana es mereix el mateix nivell topogràfic, no?

En aquest punt, ja no hi ha marxa enrere. L'autocar va camí de Queralbs. Els nostres pensaments miren cap al cel un moment.

Mentre la tropa anem baixant alegrement, els núvols pugen com senyals de fum que diuen: “aviat tornareu a pujar”.

I efectivament. Només creuar les aigües de Ribes, vull dir del Freser, l'avís es compleix. Canvi de pinyó. El Balandrau ens mira de reüll. Tranqui, que avui no pugem, anem cap al coll de Tirapits. El grup es mou uniforme.

Els caps de l'expedició se'ls veu relaxats, però atents. Un cop dalt, recuperem la bufera i el cor torna al seu lloc, i tenim la recompensa de veure la vall de Carançà als nostres peus, amb el seu imponent rosari de llacs.

Xino-xano cap al pic de la Fossa del Gegant on ens fem la foto de grup. Cada cop no és que sigui més difícil fer-la, si no que hi surti tothom. Si som colla, que quan la torno a mirar descobreixo gent que no recordava que van venir. L'edat no perdona.

Entre tot això, hem seguit caminant, carenant, passant pel pic de Nou Creus, quan tot d'una, apareix Núria, uns 900 metres més avall.

Cal agafar forces per emprendre la baixada. Hora de dinar. Pim-pam. Enllestim en mitja horeta. No és que tinguem presa, el bufet lliure és curtet. Però avui no cal pagar, avui el paisatge ens paga a nosaltres.

La baixada la fem agrupadets, el cansament va per barris. Arribem al Santuari tres quarts abans de l'hora prevista. Es veu que al cremallera de les 5, hi teníem un vagó especial per a nosaltres, però es decideix avançar la tornada. Resumint, ens queden uns minuts, que alguns aprofitem per anar a prendre un refresc, altres anar al lavabo, altres per no fer res. Ja dalt del cremallera, ens toca anar drets fins a Queralbs, on ens espera l'autocar, que completa el cèrcol. Qui voldria tornar a peu ara?

Ens espolsem la pols del camí, ens eixuguem la suor de l'esforç, ens posem colònia per alegrar l'ambient, ens felicitem pel camí compartit, ens acomiadem desitjant veure'ns de nou.