dissabte, 9 d’octubre de 2010

Pic de Roc Blanc (Arièja)

13 i 14 d'agost de 2.010

Sortida del mes d'agost oberta a la comunitat Cerdana-Santboiana desplaçada a les seves segones residències. D'una d'elles ens n'aprofitarem, consentidament, i muntarem el camp base per a no matinar massa el dissabte. De tanta colla que som, deu en total, que li hem canviat el nom: a partir d'ara es dirà casa refugi Massoni.
Els que fugim de ciutat, el Josep, el Martí i jo, camí del túnel -oh, casualitats de la vida, ens creuem amb el cotxe del Jaume i la Montse, que van a casa de la Teresa. Pi-pip (o mec-mec): ens veiem demà! Sortint del túnel, una més: em sembla que el cotxe del darrere és el dels Sense (afectuosament, eh). Trucada de mòbil: ep, que som el cotxe del davant; seguiu-nos. Com per tenir un secret i no voler que ningú se'n assabenti.
En finalitzar les casualitats, arriben les causalitats: em quedat, doncs ens trobem, que no és poc. Els cinc magnífics (els dos Joans, la Palmira, l'Enric i la Carme), i els tres fugitius, truquem a casa del B&B (Bread and Breakfast) de Llívia Bones. Mua-mua. Ambient càlid. Ens repartim els llits. Una mica de colònia. La jaqueta. Al carrer, 17 graus. Però hem de sortir. Hem quedat a sopar amb el nostre màxim representant municipal, avui desactivat, sense funcions i en tasques d'ambaixador (no està exiliat).
Serà perquè no hem berenat, serà perquè demà no hi ha expectatives de dinar com deu mana, que demanem dos plats i postres. Quins paios! No sigui que haguem de tirar de les reserves de greix per arribar fins dalt. Que per greix no quedi. Total, es fon com la mantega. És així, oi? Ah, m'han enredat... doncs, jo he demanat verduretes, no com altres que s'han cruspit cargols amb llaunes.

Desprès d'una sobretaula molt agradable, i a pas de cargol, clar, tornem cap a la closca. Boranit* Jaume, boranit Anna (*dialecte Santboianenc). Com dirien al cinema: es fa un fos en negre, mentre apareixen sons de l'esperit, esbufegades de l'ànima, compassos rítmics cada vegada més llunyans, més llunyans, més lluny...

Pi-pip, pi-pip...bon dia Catalunya, quinto levanta tira de la manta. Com han canviat els temps. Els rellotgers ho tenen magra, fins fa poc calia un despertador, ara el mòbil ho fa tot: et desperta, et diu el dia que has d'anar al metge, et dona l'hora, et guarda les fotos dels sers estimats, els seus missatges d'amor, li dius “fulano” i te' l truca, però l'únic que et deixa lliure son les mans, la resta del cos és el seu presoner. Tots els avanços, tenen els seus esclavatges.
Hem apurat tant, que baixem a esmorzar com ho farien els bombers si sonés la sirena d'alarma d'incendis. Olor a cafè. Parlem poc, mentre apareix una coca de xocolata. Impressionant. Només per aquest detall, som capaços de fer l'esforç de tornar un altre dia.
A veure, més de 300 paraules i encara no hem començat a caminar. Això està degenerant. Au. Sortim de Llívia cap a Montlluís. Negre nit. Cap cotxe. Bé, tots aparcats. Allà ens trobarem amb l'Àlex i els quatre de Bellver (la Teresa, la Sílvia, el Jaume i la Montse), que no és cap grup de folc.
Saludats, reprenem el viatge cap a Formigueres i Querigut, on prenem un trencall que ens durà a l'inici de la sortida del dia: el pont de Botadiol.
Comença a ploure, fluix, mentre ens posem les botes. Pugem caminant per la dreta d'un torrent, que deu baixar de l'estany de Laurenti, on hi serem en una hora. El cartell que ho indica, fa de semàfor vermell, i com a les curses de F1, tothom surt esperitat.
Els avets que ens acompanyen, ens fan de paraigües, ens mimen. L'ambient es torna Londinenc, romàntic, afavoreix els pensaments profunds. Les gotes d'aigua llisquen per tot arreu. Algunes reposen sobre les fulles, convertides en granets de sucre. Mentrestant, nosaltres seguim caminant, seguim pujant, complint amb els horaris previstos.

De cop, entre tot el verd fosc i enmig de la boira, un grapadet de colors vius: la resta del grup que ja han arribat a l'estany. Guaita que maco és! Sembla que estigui enjardinat. Tot és harmonia.

La boira comença a fer de les seves. Hauríem de poder veure el cim des d'aquí, però aquest fum blanquinós ho complica tot.

Junts de nou, reprenem la marxa. Voregem l'estany. Passem per entremig de dos grans rocs. Flors. Tartera. Més boira. Camí clar, però on ens portarà? Nosaltres seguim, tot i l'aturada tècnica per comentar la jugada. Amunt. Més amunt. Per aquí no deu ser. Per allà, si. No trobarem a ningú per preguntar. Patapam. Bonjour. Un home ve en sentit contrari a nosaltres. L'aturem. Le Roc Blanc? Um... il sembla que c'est per allà. Merci. L'intento seguir, però se'm va difuminant. Serà boira àcida?

Davant l'abandó de la referència, decideixo seguir una petita senda marronosa. Més enllà de 10 metres, no es veu res. Avancem com si algú anés obrint portes al nostre pas, com si algú parés el camí tros a tros.
No para de ploure, però haurem de parar a esmorzar. I am breakfast in the rain.... A peu dret, sota el gota a gota, desenfundem els entrepans, en alguns casos congelats la nit abans. Aquesta aturada ens ha deixat glaçats. La temperatura es manté molt baixa per l'època de l'any. Qui més, qui menys, porta màniga llarga i guants.

Fent ziga-zagues arribem al coll de Laurenti. Va que només ens queden 100 metres pel cim. Però quins últims metres, quins blocs de pedra.

Una, de qui no vull dir el nom, però que comença per Mon i acaba per tse, es planta. Vaja, pel que queda... Fins que una bona empenta, d'un que passava per allí, l'ajuda a fer cim. No s'hi cap. El rocs humits. Fot un fred que pela. Aiguaneu. El voltant, blanc boirós. A dures penes ens podem fer la foto de grup. Aigua. Submarinistes amb escafandre (sembla la lletra d'una cançó dels Antònia Font). Aaaaalegria.
L'altímetre dona fe que hem fet el cim, perquè podríem ser a qualsevol altre. Avui no allargarem l'estada, no duem crema solar, ja, ja.

La baixada dels blocs, provoca riallades generalitzades, unes per amagar pors, altres contagioses. Mira que fem una fila, enganxats com uns imants de nevera qualsevol.
Ja de tornada, passat el coll, decidim provar sort seguint un camí diferent, que resulta ser el que hauríem d'haver pres de pujada. Bé, tots els camins tornen a... casa. Encara que falti molts quilòmetres per se-hi. Només és qüestió de números. Les muntanyes comencen a ser casa nostra, i més si estem amb les persones estimades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada