La Mola i Sant Llorenç del Munt

28 d'agost de 2.010

Excursió “single” -que no vol dir de solters, vull dir que no és “long play” (terminologia antiga, de quan existien discs de vinil): vol dir que és a prop, no matinem gaire i tornarem a casa a dinar.

Hem quedat que ens passarà a buscar l'Àlex, i anirem a recollir al Martí, persona molt versada en el serralada muntanyenca que avui toquem. No ens caldrà el navegador, no ens perdrem pas, oi Martí? Això si, llegint la convocatòria, és més llarg l'apartat “com arribar al lloc on començarem a caminar”, que la mateixa ressenya del camí de pujada. Té més detalls que una recepta de cuina d'El Bulli. Hooll!

Deixem el cotxe a la zona coneguda com els dipòsits, i mentre ens calcem les botes, arriben el Josep i l'Anna, amb el Francesc i la Glòria.

Avancem per un camí planer, apropant-nos al Cavall Bernat, cosí germà del que hi ha a Montserrat.

Tot i fer sol, sembla que avui no patirem com ahir, que es van assolir temperatures rècord a Barcelona. Diuen que dels últims 230 anys, però jo no me'n recordo. Ja té això, l'edat.

Poc a poc la cosa s'enfila. Per camí empedrat, per terres plens d'arrels, per trossos amb esglaons. El paisatge canvia, de manera semblant a aquells aparells d'alta tecnologia, sense nom, en forma de petits televisors de plàstic amb una pestanyeta a sota, que si tancaves un ull i feies clic, ara veies Montserrat, clic, ara la lluna, clic, ara Sant Llorenç, clic, ara el mar, clic, ara Sant Ramon..., i amb una etiqueta daurada “souvenir de La Mola”. Sembla que ara ja no es regalen aquests aparells, ni els didals, ni les culleretes, ni els galls que canvien de color, ni els ninos amb vestits regionals. Serà per què a les cases ja no hi han aquells mobles que s'anomenaven vitrines? Quina llàstima. Eren com discs durs d'ordinadors, que només clicar visualment en una de les figures, s'obria la memòria del dia, del lloc, de qui va venir, si va ploure, quin cotxe teníem, etc.

Tot xerrant, ja tenim a tocar el cim, el nostre Everest particular. No és pel desnivell, ni perquè necessitem oxigen. És perquè aquest cap de setmana es celebra el 25è aniversari de la primera ascensió catalana al cim del mon, i s'han escollit 25 cims emblemàtics de la nostra geografia, i La Mola n'és un d'ells. Un cop dins el refectori, vull dir el bar, el Martí ens dona un full a cadascú per a timbrar i deixar constància que hi hem participat. És que aquest noi està en tot.

Ja que estem de celebracions, que no falti de res. Amanida, pa amb tomàquet, porró de cava i les desitjades botifarres variades. El més difícil: escollir-les. Per votació popular ens decidim, o dicidim, per la de roquefort, la de bolets, la d'escalivada, la negre i la de Sant Llorenç. Pim-pam, botifarres venen, botifarres van. Puc donar fe, que no en va quedar ni una engruna.

Fem els cafetons, passem comptes, fem la foto de grup, i tornem cap els cotxes, aquest cop pel camí dels monjos. Resumint: una botifarrada d'excursió (en el sentit gastronòmic).

Nota: ho sento pels que us ho heu perdut, però he fet el possible per no castigar-vos amb el detall dels sabors impressionants que ens han acompanyat a taula, del fresquet que estava el cava, de l'agradable companyia. En fi, tots els patiments siguin així.