GR-92 de Calella de Palagrugell a Palamós

Dissabte 20 de febrer

Sortida conjunta amb l'Agrupació Sant Jordi d'Empleats de Caixa Penedès. No sé quin número fa, si la setena o... això és bo, senyal que ens hi hem enganxat, a la muntanya.

Tercer esborrany d'aquesta crònica. He de vigilar de no fotre la pota (o la gamba, de Palamós de tota la vida), doncs no és el mateix sentir les “crítiques”, sempre constructives, dels del maifemcim.cat, que de 44 paies i paios. Quina pressió!!

Fora bromes. O no. Què punyetes, què seria del nostre passar per la vida, sense una mica d'alegria, sense compartir el virus del riure, el més beneficiós de tots. Mira que en té de propietats, i nosaltres res, tossuts, morruts, no sigui que ens hi contagiem.

No penseu que al meu caparró hi ha aquest rebombori de bon matí. I menys avui, a tres quarts de sis, quan sortim cap a Vilafranca, cap i casal de la frustrada vegueria del Penedès (apa, fent amics), per trobar-nos amb el gros del grup i l'autocar. Si, heu sentit bé. Avui anem amb tubús. És que tenim un nivell, oiga! Això és organització (VPC, viatges Parés-Casellas).

Negre nit, música suau, primeres afirmacions amb el cap. Ara que ens hi posàvem be, parem a l'àrea de Bellaterra per recollir uns elementos que han volgut apurar uns minutets més al llit. Apa, cap a la platja, si, si, la platja. Mira que la tinc aprop, i hem tira més “el monte”, com a les cabres.

Son quarts de deu. Desembarquem, mai millor dit, a Calella de Palafrugell. Qui va posar aquest nom al poble? Mira que complicar-li la vida als pobres alemanys.

Ordenadets, anem baixant cap a la sorra de la platja, entre salutacions i benvingudes. Només arribar-hi, el meu GPS es torna lelo, em marca una alçada de -10 metres. Estaré sota l'aigua? Deu ser que no té costum d'anar per aquests paratges.

Com dirien els meus nebots: uaaaalaahhh! Evitaré dir “quemaco”, però el paisatge i el dia s'ho mereixen. Com a detall, dir-vos que el blau del mar està competint amb el del cel i amb el blanc de les cases, per atraure la nostra mirada. Ja deia jo, tants alemanys, no se'ls hi escapa una.

Agafem el GR-92, que sovint coincideix amb el camí de ronda, en direcció sud. El grup es va posant en fila índia. L'Enric, al davant (walkie 1), l'Alex al mig (walkie 2) i el Josep a la cua (walkie 3). Molt professional, oiga.

Comencem a desenfundar les càmeres de fotos. La fila s'allarga. Ens anem parant. A cada racó una mica més de màgia. Ara una caleta amb aigües cristallines, ara una vista panoràmica de Calella. Diem adéu a les seves barques, que resten ufanoses recordant vells temps.

El camí és un continu pujar i baixar, entre pins i cases. De tant en tant, un petit túnel. El GR-92 ens vol dur terra endins. Nosaltres ens hi resistim, el mar ens crida, anem cap el camí de ronda.

Les illes formigues ens venen a saludar. Petites taques dins un mar, ara platejat com el llom de les sardines. Qui ha dit sardines. Menjar, uhm. Parada a esmorzar. La cala de Cap Roig, aprop dels jardins del mateix nom, ens dona recer. Avui la costa Brava no fa honor a la seva fama (onades, vent). Tot relaxant.

Després de la foto de grup, emprenem la marxa. Passem per forats dins el rocam, pugem escales, passem miradors amb “bones vistes”, que rima amb “nudistes”. És el primer que em ve al cap, ves. No sé pas per què. Lluís, Lluís, foto pel calendari. Vint euros, si la fas. Després de creuar-nos amb habitants del paradís, que ens miren com si fóssim invasors extra planetaris (una mica de pinta rara sí que en fem), enfilem (d'un en un) el pas complicat del dia: un espigó natural i a sota les onades dient “corre que et mullo”. Cadena humana, corda, mans, perícia. Algú diu “això sembla el pas de Mahoma” (referència a l'Aneto). Ja és migdia. Passem cales color maragda, la cala Canyers i la cala Estreta, camí de la Platja del Castell, la més gran de la zona. A part de les runes d'un poblat ibèric, aquest racó es manté lliure de construccions gràcies a la gent del país.

Caminem per la sorra, de cap, mai millor dit, a la desembocadura de la riera d'Aubí. Aparentment innocent, intentem creuar-la amb diferents tàctiques i diferents resultats. Esperant que l'onada es retiri, saltant el petit canal, amb les botes a la mà, caient per parelles, gps volant pels aires. Observo una senyora asseguda a la sorra. S'ho ha passat d'allò més be veient-nos.

Passem per la recollida cala de S'Alguer. Quatre cases de pescadors, ancorades en el temps, amb tots el colors del parxís sobre blanc.

Poc a poc ens acostem a Palamós. A l'arribar a port, ens reagrupem.cat. Un quart de tres. On time què dirien els anglesos. Anem cap al passeig de mar on ens espera l'autobús. Ens posem guapos. Anem a dinar a l'Hotel Trias (recomanat per l'oficina de la vila).

Menjador ampli, taules rodones, cambrers vestits d'almiralls. Assortiment de canapès amb cava. Amanida de carxofes, vull dir de gambes de Palamós. Suquet de rap o entrecot. Postres. Esplèndid, el menjar i la companyia.

Quin luxe. De tornada cap a Vilafranca podrem fer una cabeçadeta, sense cap perill.

Jornada completa, en tots el sentits. Ens ho mereixíem.