11 de juny Cap a Istambul

Quan comença un viatge?

Quan penses on anar, quan reculls els bitllets, quan busques informació dels llocs on aniràs, la nit abans de marxar, quan arribes a l'aeroport, quan surt l'avió, quan arribes al país de destí, durant el recorregut, quan el completes, quan el recordes a casa, quan veus les fotos... el viatge no comença mai, sempre estem en el viatge de la nostra vida. Continuarà?

Avui toca canvi de cultura. Aquest matí hem esmorzat al mercat de Sant Jordi. Darrera el mostrador, gairebé fent-se el despistat per no molestar, un Sant Crist emmarcat. No crec que en veiem cap a Turquia.

Som a l'aeroport, només quatre dels dotze magnífics que al novembre volàvem a la Patagònia. Els trobarem a faltar. Fa calor, som a 42 de maig. Sortim mitja hora tard. Son quarts d'una. Aprofito per canviar l'hora al rellotge. A Istambul és una hora més. Vol tranquil. Mentre l'Anna i la Maria pesen figues, el Josep sembla que prepara l'activitat d'aquesta tarda.

Als seients dels voltants tenim dos grups ben diferenciats: un d'ells van cap a Bodrum on agafaran una goleta, amb mariner i cuiner, visitant la costa turca; i l'altre grup semblen el sèquit d'un famós, per mi no gaire, presentador dj's de RAC 105, un tal Vador Lladó del Fricandó Matiner (veure http://www.youtube.com/watch?v=F0DmiR78exQ), que faran un programa al gran Basar.

Prova superada. Primer vol després de l'infart del nervi de l'ull, sense sorpreses. No hi he volgut pensar-hi gaire, però ha estat inevitable. Només trepitjar sol turc, tothom comença a córrer, no fos cas que les maletes surtin abans que nosaltres. Primera parada. Visat. Sembla que va ràpid. Cinc finestretes. Ritme frenètic. De cop es van tancant una a una. És el canvi de torn. Mala sort. Seran 15 € o 20 dòlars per persona. Segona parada. Control sanitari. Deu ser per això de la grip porcina. Tercera parada. Control de passaports.

Amb tant de burocràcia, al final sí ens toca córrer a recollir les maletes. La meva, de color fúcsia “dissimulat”, es veu d'una hora lluny. Sortint de la terminal preguntem pel bus llançadora del nostre hotel, el Polat Reinassance. Intenten enredar-nos, amb molta amabilitat, això sí, per a que agafem una altre bus “not free”, és clar. Localitzem la parada. Llàstima, ha sortit fa 15 minuts i en passa un cada hora. Sensació de calor humida. Ganes d'arribar a l'hotel.

Desprès de patir una circulació caòtica de sortida de l'aeroport, arribem a destí en uns 10 minuts. Com demà toca matinar, agrairem estar tant a prop.

Ens donem un quart d'hora i quedem al hall. No tenim clar què farem. Des de l'habitació, amb vistes a la costa i davant d'un far, hem vist una piscina temptadora.

Prenem un refresc, mentre canviem diners (1€ = 2,09 lires turques). El Josep decideix pagar la beguda amb dòlars. “La primera en la frente”. Son 37 USD per dues Pepsis i dos sucs de taronja. Deu ser perquè és un hotel de “luju”.

Mentre negociem amb un taxista que ens dugui al centre, es trenca un dels vidres del sostre del voladís de l'entrada de l'hotel, espetegant al terra. Déu ni do, Alà és gran. Feia 15 segons havíem passat per sota mateix.

Com a bons turistes demanem anar al centre, a Sultanahmmet. Es poc més de 20 minuts ens hi porta, literalment parlant, volant.

Son quarts de nou, el sol s'ha post. La llum acarona la façana de Santa Sofia. L'ambient és més frescot -com diria el Tomàs Molina, però ens aturem en una paradeta (si no t'atures, no hi ha paradeta) i comprem síndria vermellota, refrescant. Mentre seiem en uns bancs en fila, observem la gent del voltant: noies amb mocadors, dones negres de dalt a baix, netejadors de sabates...

Hem fet bé de venir.

El Josep té gana. Veiem un carrer ple de locals, amb taules a fora que et conviden a seure. No sabem que ens ha fet decidir per un de concret, potser la oloreta a pasta? Som al Adonin Cafè. Gaudim d'una vista única. Un carrer de llambordes, llums de tonalitat groguenca, que dona un aspecte bohemi, i al fons, retallat sobre un cel ja fosc, la cúpula i quatre dels sis minarets de la mesquita de Sultanahmmet.

Donat que ja hem pres el postre (la síndria), demanem plat únic (quebabs d'albergínia, un iskender de carn de corder amb salsa de tomàquet sobre una base de pa i iogurt, i una lasanya de verdures), acompanyat d'una cervesa Efes. Lents en el servei, però bo.

Va sent hora de tornar cap a l'hotel. Si abans el taxista ens havia demanat preu fix (25LT) pel trajecte, el d'ara ens diu que el que marqui el taxímetre. Valen. El “parato” marca 2,000.000 d'inici, i comença a córrer més que el taxi. Com que el te situat aprop del canvi de marxes, sospito que quan posa la tercera, prem algun botó que fa incrementar el marcador. Miro de reüll, però la foscor no em permet enxampar-lo. El fet es consuma a l'arribada. De les 25LT de l'anada, passem a 67LT. Però aquí no acaba tot. Dins d'aquesta foscor, i encara sense familiaritat amb els bitllets locals, li'n dono un de 50 i un de 20. Is not correct. És un de 5 i un de 20. Excuse me. Bona nit i tapat.

A la recepció, l'Anna amb el seu anglès fluid – el millor de tots quatre, demana per l'esmorzar del dia següent, doncs ens passaran a recollir a les 5:45h. No problem. Donat que fins a les 6:30h no obren el restaurant... ens duran un “continental breakfast” a l'habitació a les 5 en punt. Això és un hotel, i no aquell de Xile de mal record.

Passo comptes del fons comú i em falten 45LT (?). El taxista cabr.... m'ha fotut els 50 dient-me que n'eren només 5. No n'aprendré mai.

Son quarts de dotze quan apaguem el llum. Cinc hores de son i de nou cap a l'aeroport.