diumenge, 21 de març de 2010

GR-5: de Sitges a Olesa de Bonesvalls


Dissabte 27 de febrer de 2010

Dia de combinacions, no de roba interior, si no de logística pel que fa als desplaçaments motoritzats. Avui no hi ha autobús. No ens acostuméssim malament. Sortirem de Sitges cap a Olesa de Bonesvalls, i tornada amb cotxes fins a la Blanca Subur amb premi per a caminants i reserves.

Dia gris. Anem agrupant-nos pas a pas, com en un via crucis, acabant en l'última estació, la del tren de Sitges. Avui som força colla. Serà més fàcil saltar-me les presentacions, una ullada a la foto de grup ho solucionarà. Bé, com tot no serà fàcil, doncs haureu de mirar la foto dels caminants per un cantó, restar-ne uns quants que no es van quedar al dinar, hi afegir-ne uns altres que van venir a l'arrosset. Això s'assembla a un problema d'aquells de matemàtiques de temps ençà: “un tren sale de Sitges con 13 persones, 3 bajan en Olesa, 2 suben a última hora... como se llama el maquinista?”

Tornant a la feina, enfilem cap al Garraf, buscant el GR-5, sobre l'antic camí que duia als Sitgetans fins a Montserrat, ara territori BTT.

Paisatge càrstic típic a tot el massís, amb camins ben marcats, massa i tot, que ens posen en filera, i que només ens permeten parlar amb el company del davant o del darrera. Avui prima el silenci.

Cauen les primeres gotes. Caputxes fora. Augmenta l'aïllament. Amunt, amunt, fins al coll de Pota de Cavall. Avall, avall, fins a la riera de Jafra, cruïlla de senders. Va sent l'hora d'esmorzar. La pluja ens vol acompanyar, també s'ho passa bé amb nosaltres. És que som bona gent.

Els dotze del Maifemcim, acompanyats del senyor del Garraf (Josep Gómez), emprenem la pujada forta del dia, amb l'objectiu d'esmorzar sota quatre pins que es veuen a la carena. Anem arribant amb compte gotes, no és que comptem les gotes, si no que no s'atura la pluja i cadascú s'ha conxorxat amb les seves forces per afrontar la costa.

En un pim-pam treiem els entrepans, apareixen fruits secs, olives, tallat, ratafia. Res, el normal. Com ens estem tornant. Caladets com un pardalet, tornem a volar que agafem fred.

Fent camí ens trobem amb el mas de Can Grau. No caurà, no. Vaja tros de parets que tenen. Més endavant passem per l'avenc més profund de la zona, el de l'esquerrà. El Jeroni sospira, quins temps aquells quan baixava fent espéleo (crec que es diu així).

Continuem baixant com l'aigua, ho dic perquè anem per la llera d'una riera que ens mena fins a Olesa de Bonesvalls, on entre arbres florits veiem l'imponent façana de l'hospital del segle XIII, que servia per atendre “els pobres, els pelegrins i viatgers” que passaven pel camí ral de Barcelona a Vilafranca. Avui en dia és d'us privat, pel que ens acostem fins a un petit bar a fer un aperitiu. Només son quarts d'una. Seguint amb l'anima hospitalària del lloc, un prohom de nom medieval (Raimon) ens convida (el coneixíem).

S'activa el transport-cat per tornar a Sitges. El Jeroni i la Lluïsa duen el Martí, el Josep i la Marisa fins l'estació de ©ercanies, vull dir ®odalies de Gavà. El fill del senyor del Garraf, n'acosta 5 més fins a Sitges, i l'Anna i la Maria, recullen els últims tres afamats excursionistes. A part dels “titulars” i els “reserves”, assisteixen els “lesionats/des”. Això és motivació. Destí: restaurant La Fragata (www.restaurantefragata.com).

Menú personalitzat: xató de Sitges, paella mar i muntanya (com la sortida d'avui) i sorbet de coco, acompanyat pel Sr. Albet i Noya (un xanel 10 del Penedès), que relaxa el múscul maxilo-facial (que dona ganes de riure, vaja), i així no cal prendre allbrans (aquells del restrenyiment).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada