És “el” dissabte 6 de març de 2.010, no “un” dissabte qualsevol, és irrepetible, únic, no tornarà a repetir-se... cabòries i més cabòries que cal escampar, com la “boria” que sempre hi ha per aquests contorns, i que avui s'ha obert, com si fos el teló d'un teatre, per deixar-nos veure la majestuositat d'aquesta muntanya, que em té el cor robat des de ben petit. Sempre que hi passo aprop, encara que sigui en cotxe, parlo amb ella. No sé si soc l'únic que ho fa, o si afecta el fet de ser de Sant Boi. Ves a saber.
Tothom i totdon qui vulgui venir, a les 9 a l'aparcament de Can Maçana! Valen. Mentre fem temps per un cafetonet al restaurant d'El Bruc, “un escamot igualadí-santboià ha instal·lat una base avançada a destí”. Traducció: l'Enric el Josep i companyia han deixat un cotxe a Santa Cecília per no haver de tornar caminant per la carretera.
(Nota de la redacció: és un símil militar, res a veure amb el maquis, el timbaler del Bruc, l'exercit del Fènix o bombers comprant en un super)
Catorze timbalers/es iniciem la marxa cap a la roca foradada. Cinc graus, però fa sol. Els Pirineus a la nostra esquerra, marxen en filera, com nosaltres. Desprès d'una treballada pujada, pel terra moll i relliscós, arribem al propi forat. Som com uns petits cangurs dins la panxa de la muntanya. L'esforç ens paga amb una vista (no confondre amb: una Visa) privilegiada del Baix Llobregat.
De tornada al camí principal, activem els airbags, o millor dit els culsbags, que resulten ser la millor de les tècniques de descens. Passem per sota de la roca anomenada cadireta. No us sabria dir el motiu del nom, doncs sembla el cap d'un drac. Ja ho diuen, per gustos, els colors.
El camí es torna més sinuós, més estret, més ombrívol. Va salvant canals que baixen directes dels cims, i alguns rastres d'esllavissades. S'activen els camina-parla (veure walkie-talkie) per concretar la parada per esmorzar. Objectiu: un raconet amb solet.
Fet el mos, reprenem la marxa, alguns amb alguna velocitat més que d'altres. No sé si els empaitava algun porc senglar. Vaja ritme.
Arribem a Santa Cecília a l'hora de l'Àngelus. Petem la xerrada. Sembla que no ens volem acomiadar tan aviat. Mentre els xofers tornen a Can Maçana a recollir els cotxes, un grupet decidim pujar al Monestir, més ben dit a les parades de les pageses, a comprar mató i mel. Aquest cop el Toni no podrà acabar amb totes les existències (ja saps allò de la fama i la cama).
En fi, un matí concentrat, intens i en bona companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada