Montserrat: Camí de l'àngel i l'arrel

Segona pasqua, 24 de maig de 2.010

Millor sol que mal... Doncs no, ni millor, ni pitjor. Diferent. Temps enrere no hagués pensat mai que gaudiria fent alguna sortida tot sol. Però de tant en tant, va bé. Superes la por a perdre't, a no encertar el camí, xerres amb tu mateix, ningú et porta la contraria, esmorzes quan et ve de gust, si et pares a fer una foto no has de córrer per enganxar-te a la colla. Vaja, un seguit d'avantatges, si no fos perquè trobes a faltar als pesats i pesades (afectuosament) que sovint ens fem companyia.

Un quart de vuit d'un matí lluminós. Cap a ca la Montse, com diuen els de la ciutat que no guanya ni perd (Igualada). Deixo la furgo a prop de les escoles de Monistrol de Montserrat. M'enfilo per carrers costeruts, cap a la petita ermita de l'Àngel, inici de la caminada. Seguirem pel sender PR C-19, amb marques grogues i blanques. Les primeres passes les faig per un camí empedrat, que als cinc minuts creua per sobre de la via del cremallera, en direcció a la carretera que puja fent ziga-zagues al monestir. En arribar-hi, cal seguir pujant uns metres per l'asfalt, per prendre un trencall a l'esquerra, senyalitzat amb un pal indicador nou de trinca (au, vinga, vinga, vinga...).

Això s'enfila cada cop més. Alguna cosa en fa pessigolles als braços. Torne-m'hi. Ara a la cara. Ecs. Teranyines. Això vol dir que soc el que obre el camí avui. Pobres besties. Tanta feina, brodant sense parar, esperant el menjar, per a que passi una bestia grossa i li desmunti la paradeta. No tinc opció, doncs no vull fer de teranyina caminant per la carretera. Ja se sap, la lluita per la supervivència és així, o elles o jo.

Més amunt la torre del campanar del Monestir de Sant Benet treu el nas darrera un roc, com si volgués saber qui s'acosta.

Vist des de abaix no semble possible que hi hagi un camí per aquestes parets, però jo hi dono fe, que és una de les coses que creixen per enmig d'aquests turons.

Deixo el cremallera que puja cap a l'esquerra. Ben bé, no sé perquè li diuen “cremallera”, doncs quan passa no es tanca la ferida feta al paisatge, no canvia de color. És com la muralla xinesa, es veu des de les quim bambes.

Arribo al monestir de Sant Benet, o de les Benetes com popularment se'l coneix, alhora que ho fa un autocar ple de feligresos reusencs. D'esquivar teranyines, ara esquivo devotes (la majoria son dones de la tercera joventut). Elles cap a la tenda, jo cap a la monja més repetidora (pels anys que fa que hi deu estar) que s'està a l'entrada, per demanar-li la caixeta amb els punts de llibre que entre oració i oració fan amb tot cor. Un cartronet de mida estandar, unes flors seques i una frase que dona ànim a l'esperit. Petites coses, que fan feliç.

Mirant de no fer mal a ningú, amb la motxilla, surto en direcció a la carretera. Uns dos cents metres més amunt, passada les restes d'una antiga colònia, cal creuar la carretera per agafar la baixada dels matxos, que avui és pujada i jo sense matxos, cap al segon monestir del dia, el de Santa Cecília.

En poc més de vint minuts torno a ser de nou a l'asfalt. Enmig he aprofitat per fer algunes fotos de Sant Benet amb el Pirineu nevat al fons.

Des d'aquí es pot anar cap a l'esquerra, pel camí dels degotalls fins al monestir, o seguir cap a la dreta per agafar el camí de l'arrel, que ens durà en suau pujada fins al pla de les ermites, sobre mateix del monestir de Montserrat (punt més alt del recorregut), que és el que jo faré. Per això cal seguir la carretera en direcció a Santa Cecília, passar un túnel i buscar, just abans del punt quilomètric 6, una rampa encimentada, que en forta pujada ens durà fins al GR (marques vermelles i blanques) que ve de Can Maçana. Ull, no agafeu el GR cap a la dreta!

Vaig avançant per un camí ombrívol, amb el sol que lluita per fer-se veure enmig de l'atapeïment vegetal. Vas fent semicercles per poder creuar les canals que baixen dels imponents cims que tinc a la dreta. De tant en tant, em venen ganes de pujar-ne una, a veure on duen (porto cartografia de la zona), però avui no tinc un dia gaire valent.

De cop i volta veig unes sargantanes humanes, enfilant-se al Cavall Bernat. Decideixo parar-me a esmorzar. Son tres quarts d'onze. Busco un lloc assolellat. Tot i la llunyania, els sento parlar com si els tingués a 10 metres. No sé si la olor de l'entrepà els hi arribarà amb tants velocitat. No rellisquessin per la meva culpa.

Au, vinga, que vull sentir la campana grossa ressonant al pit, baixant pel torrent de Santa Maria, i vaig justet. Sortint del pla de les Ermites, deixo enrere el camí de solitud, i començo a trobar-me gent. Què queda molt? Resposta abrupta: per anar a on? M'he passat una mica. No costa res ser agradable. Dos minuts i hi sou.

Ja soc a la plaça de Santa Anna, cruïlla de camins, un d'ells el que ve de Sant Jeroni (el de les escales que no tenen fi).

Sona la campana i al Campano se li posa la gallina de piel. L'hora de l'àngelus. Soc al monestir de Montserrat. Esquivant turistes vaig a saludar a la Moreneta. Avui serà impossible, la cua arriba a la plaça. Em decideixo per entrar a la basílica. Gairebé impossible també, però a temps d'escoltar el Virolai (Rosa d'abril, moorena de la seeerra...). No sé què li passa a la meva pell avui!

Surto com puc. Faig l'ofrena, de part de tots els que ho llegiu i dels que no també, en forma de ciri.

Ara toca buscar un lloc tranquil on menjar.

Gent i més gent. On estaré tranquil? Ja està. El mirador de Fra Garí. Camí de la creu de Sant Miquel, segon trencall a la dreta. Unes marrades i... pau. El murmuri als peus, els cims a l'abast de la ma, com si fóssim a un cinema 3D.

Veig una mòmia parlant amb un elefant i no estic desvariant. Crits de nens jugant a la plaça, que em transporten temps enrere quan pel Pilar pujàvem en romeria amb tota la família. Cel·les, jocs de cartes, dòminos, partides del xurro-mediamanga-mangotero, sense tele, amb avis explicant històries, rosaris, iaies competint a veure qui tenia el net més maco, coques, llonguets, boira, més boira... records amb llàgrimes, però de felicitat. No sé què li passa a la meva pell avui!

Quarts de dues. M'associo amb el cremallera que m'acostarà a Monistrol, on tinc el cotxe. Cap a casa.

Montblanc, Punta de Barrina i la Foradada

20 al 22 de maig de 2.010

Avui dijous repetim escapada, no de cap de setmana, aprofitant que a Sant Boi és festa major, doncs la crisi no ha pogut amb les ganes de la gent de marxar pel pont de la segona pasqua, i està tot ple. He perdut el compte de les vegades que hem aterrat per la Fonda Cal Blasi. Dic aterrat, perquè el tracte que ens donen no és d'aquest mon. Ep, que no ho dic amb la intenció de tenir descompte el proper cop que hi tornem. La Carme i el Carles fan l'impossible per a que et sentis mimat. Allò tant difícil “de les petites coses”. Sabors de sempre, fets sense presa, però sense parar, eh Carme. Què t'agrada un flam de verdures? Si no et faig... Igualet que a d'altres llocs!

I a més, sempre una conversa a punt, sense trepitjar-nos la paraula com al Salsa Rosa. De qualsevol tema, no importa. Sense enfadar-nos, eh Carles, però amb passió. Defensant el país on vivim. Si cal explicant com s'ha de fer un pa amb tomàquet a uns holandesos, o la manera de ser diferent dels Catalans. Sense complexos.

Fet a Montblanc, a casa de la Carme i el Carles, per a tot el mon que ho vulgui gaudir!

www.fondacalblasi.com

Al sarró porto una pila de possibles sortides per aquest divendres. La intenció que tenim és de sortir a caminar tard, cap a quarts de deu, fer unes quatre hores i dinar pel camí. Però no m'acabo de decidir per cap d'elles. Això sí, anirem cap a Mont-ral.

El divendres desperta solejat. Esmorzem com senyors (i senyores): fruita pelada, suc de taronja natural, torrada de pa a la brasa amb tomàquet, formatge de cabra i fuet, un cafè amb llet i un croissant casolà. En resum, un forat menys del cinturó.

Agafem la furgo direcció Valls, desviant-nos per una carretera secundària a l'arribar a Alcover. Comencem a guanyar alçada per una carretera revirada, en bon estat, rodejats de pins. En una mitja hora parem davant l'ajuntament de Mont-ral. Cap ànima pels voltants. Sols uns plafons informatius dels senders de la zona, no gaire clarificadors.

Davant la manca de motivació que ens ha generat, prenem la decisió de seguir les instruccions del llibre “Sostres comarcals de Catalunya” (Ed. Cossetània), i fer cap a la Punta de Barrina, el pic més alt de l'Alt Camp. Per això, seguim carretera enllà, fins el veïnat del Bosquet.

Un cop abillats com pertoca, comencem a caminar, deixant Mont-ral a l'esquena, pel GR-7 (marques blanques i vermelles), fins a un mas enrunat, record d'altres temps que no se si tornaran. Aquí cal girar a la dreta per ampla pista, en clara pujada. Anem avançant quan apareix la Foradada a la nostre dreta. Avui no toca.

A la mitja hora d'haver agafat la pista, just en el precís moment que les cames notes que comença a baixar... stop! Una pila de pedres amuntegades, anomenades fita, ens conviden a agafar un corriol més fresat i pedregós, que es dirigeix cap a la cinglera. Comencen a aparèixer marques de color blau i groc que anirem seguint, fins a una bifurcació. Aquí cal seguir unes fites que, cap a l'esquerra, ens portaran en cinc minuts al cim de la Punta de Barrina (1.010 mts.). No és un cim massa clar, com el dia, doncs la marinada ho ha emboirat tot i no ens mostra tota l'esplendor dels voltants. Una placa del Centre Excursionista del Penedès, ens confirma que hem encertat.

Les dotze. Fa calor, però el ventet manté una temperatura agradable. Ens refresquem, i en no trobar a ningú a qui preguntar, un cop hem tornat al coll, decidim, -be decideixo jo (si no surt be, me les carregaré, segur), seguir les marques grogues i blaves, la pintura de les quals semble recent.

Aquestes ens portem pel peu de la cinglera en direcció a Mont-ral. Anem bé. Puja, baixa, torna a pujar. Ara una passera amb una cable d'acer, per evitar una zona complicada. Ara una bauma preparada per a fer bivac. Cants d'ocells de primavera. Sol de justícia (no sé perquè en diuen així, a veure si l'acabaran recusant com els del TC). Comencen a fallar les forces. No ho tenia clar, però encertem: la Foradada. Som dins del forat. Forat el que tenim a l'estomac. Apa, a dinar.

El meu cap no para: el caminet blau i groc, on ens durà? No en tornarà al coll de sortida? Demano el comodí de la trucada. Aquí no funciona el Tom-Tom, pel que truco al Josep-Josep. Li faig cinc cèntims de la nostra situació, i amb molta diligència, tot i treballar a serveis centrals (és broma), em confirma que el camí ens acompanyarà fins a Mont-ral. Quatre passes més enllà, trobem restes d'una cursa de muntanya, en forma de cintes d'una beguda de Cola de color vermell. Des del 14 de març i encara pengen dels arbres (no tenen vergonya o memòria). Res, però, destorbarà la màgia d'aquest camí de baixada cap a Mont-ral, premi a la persistència en seguir unes marques per les que havíem apostat. Només ens queda re-tomar el GR7 de tornada al Bosquet. Mitja hora de propina, d'un matí complert, en bona companyia (quina paciència que té) i enmig d'uns paisatges d'un verd esclatant. I a sobre, gratis!

Camí de les costes (Garraf)

Dissabte 24 d'abril

Dia esplèndid, com la diada d'ahir. Un Sant Jordi de roses i lletres, de vermells i negres, de fulls i pètals, d'amor i il·lusions, de sortir al carrer, de compartir. Un Sant Jordi més, un Sant Jordi únic.

Avui una sortida més, una sortida única. De blaus i verds, d'amistats i sentiments, d'esforç i silencis, de converses i alegries. Real, com la vida. Com diu la Mari de Chambao en una de les seves cançons: “poquito a poco entendiendo, que no vale la pena andar por andar, que hay que caminar para seguir creciendo”.

Seguint la tònica de les últimes excursions, no acabem d'interpretar be les indicacions de la ressenya. El subconscient ens du GR-92 amunt, passant aprop del Castellot, recordant una sortida anterior, rebatejada com la del “final feliç”, fins que una pedrera ens fa adonar que no anem be. Crit. Ep, mitja volta. Enviem un escamot, amb pas de legionari, per intentar descobrir un senyal inequívoc que anem be per anar a Sans, vull dir a la Pleta. Hem passat de ser “losts” a “salvados”.

Efectivament, desprès de creuar una zona plena de brutícia, trobem la confirmació del bon camí. Si tingués el telèfon de la mare de la persona que va posar el retol, la trucaria per dir-li que te un/a fill/a molt trempat. Ara, si trobés al tècnic que va decidir posar-lo aquí, en comptes d'on comença el sender al poble del Garraf, li diria de tot menys bonic.

Anem pujant entre pins i aroma de romaní, per un camí amb marges empedrats i amb el mar com a barana. Molt idíl·lic, si no fos pel soroll de cotxes que ens arriba en estèreo, per l'orella dreta de la carretera de les costes, i per l'esquerra de l'autopista. El poblet de Garraf, es va fent petit en la mirada, s'ha tornat una postal. En termes ciclistes, la serp multicolor es va estirant. Passem per trams empedrats, quan de sobte, en un revolt a la dreta, desapareix la contaminació sonora. Però el goig dura poc: entrem en una zona rossegada pel sector cimenter, una enorme pedrera. No és un parc natural, això? Menys mal que ho és, si no...

És curiosa la forma que tenen les pedreres, a vegades semblen un pastís gegant, d'altres unes graderies d'un estadi descomunals. Tot i la imaginació, es tracta d'un mon molt organitzat, sistemàtic. No es poden permetre errades. Les línies de tall han de ser quasi perfectes, per aprofitar al màxim l'extracció de material. Sort que avui no treballen. Perill, voladures. En ve al cap la imatge del llop que intentava fer volar rocs, amb explosius de la companyia Acme, per caçar el correcaminos. Bip, bip.

Una hora i tres quarts des que sortíem de la platja, i ja som a la Pleta. Lloc conegut en d'altres sortides i que avui no mereix la nostra atenció. Fem la foto de grup. Uns comencen a mirar els rellotges per saber si anem on time per arribar a l'arrosset que ens espera. Altres pensen que aquesta pujada ha estat poca cosa. Set més sis, tretze. Este es uno, que diria el Johan Cruiff. Doncs avui no sumem, dividim, prioritzem. Set cap a la Morella i sis cap a Garraf. A vegades els camins es separen, perquè tothom sigui feliç, com avui, però sempre hi ha un punt de convergència on tots ho podem ser alhora. Sovint es veu lluny, però el temps ho suavitza, l'apropa. Caminar, acosta les persones.

A partir d'ara la crònica serà la dels set de la Morella (semble el títol d'una pel·lícula). Pugem a tota pastilla, com ànimes esperitades, pim-pam. Esquivem els avencs per un camí sinuós (sembla el joc de l'oca: d'avenc i avenc i tiro perquè em toca) i en 45 minuts hi som. Una parella es presta a fer-nos la foto del cim. Pobrissons, han de fer-ho amb quatre càmeres. Se'ls hi ha girat feina. Desprès d'immortalitzar la creu, caiguda per les ventades del gener, comença la persecució dels sis de la platja, o més ben dit, els sis del vermut, doncs a mig camí rebem una trucada de cert elemento que ens relata que s'estan cruspint unes patatetes, unes olivetes, un vermutet. No hi ha dret, uns sofrint i altres... Bé, cadascú te el que es mereix.

La trucada ens fa accelerar el pas, no sigui que també es mengin el nostre arrós. Com diria la “princesa del pueblo”, la de l'Andreita: por mi arroz ma-to.

Arribem puntuals: les dues. Lloc: el Chiringuito del Garraf. Situació: taula per a dotze, a l'ombra. Menú: chipirons, musclos marinera i arrós. Comentari: res de l'altre mon. No sé si es mereixerà una segona oportunitat. Ara, què si és per la companyia, una segona, tercera i les que faci falta. Què sou molt grans! (no de mida, ni d'edat).

Tagamanent

Dissabte 3 d'abril de 2.010

Avui si toca, com diria cert Honorable, que de petit va ser per aquestes contrades i va tenir una revelació que e-fectivament ens va a-fectar a tots amb molts e-fectes i de-fectes. Però si ell va pujar, nosaltres també. Si ell va governar Catalunya, nosaltres també... la veurem des d'aquest cim.

Ara, hi ha coses que si podem canviar, encara que els polítics no ho vulguin. Hi ha un excés d'obediència deguda. Les ordres de partit desdibuixen les persones. Per sort, les idees també pugen cims, i “decideixen” baixar a trobar-se amb la gent i fer festa, tan “si” volen com si “no”. No es pot menysprear el camí fet, ni el que resta per caminar. Cal moure's. Cal despertar.

Tornant a la feina. A quarts de vuit els tres mosqueters del Baixllo, el Josep, el Martí i un servidor, ens dirigim cap a Aiguafreda, on ens trobarem amb els primers espases de l'Anoia, el Joan i la Palmira. No tenim gaire temps de resumir la setmana laboral dins el cotxe, que ja hi som. Si, laboral. No creieu que parlàvem de vosaltres. Que sou uns “enteraillos”.

Fa solet. Tres quarts de nou. Fem una repassada al full de ruta: “seguir per aquesta pista 200 metres, fins trobar un pal metàl·lic groc”. Ens sorgeixen varies preguntes. Be, no preguntes, dubtes. Quina és “aquesta pista”? Aquesta, és aquesta, o és aquella o la de més enllà. On son els maleïts pals? Aquests no son grocs, però valen? Ja portem més de 200 metres? I si s'han endut els pals? No deu ser per aquí! Apa, torne-m'hi. De nou als cotxes. Segona intentona. Som davant dels pous de glaç de l'Avençó, amb un cartell, que un jubilat amb cataractes no es passaria de llarg, i que hi diu : inici de camí. Anem be. Ziga-zaga i apareixen els pals grocs. Estem salvats. Arribar no se si arribarem, però el bon camí el portem. Mira que ens ha costat enfilar l'agulla.

Sortim de l'ampla pista per agafar un camí senyalitzat com a GR-5, en direcció al pla de la calma. El sender s'estreny i el terra es va emplenant de lloses de pedra. Anem per la ruta Verdaguer.

Portem un ritme alegre, contagiós. Al nostre davant, la primera imatge del castell de Tagamanent. Tornem de nou a la pista principal. Aquesta pista va pel mal camí, no segueix les indicacions. És que n'hi han de tossudes.

Passem per un mas, el Puig Agut, abandonat, acaronat de forma mimosa per la llum rosada del matí. Enfilem de nou pel bosc. Tornem a la pista. De nou el bosc. De nou la pista. De nou el.. no m'hi ratllat, és que ha estat així i “així els hi hem explicat”.

De sobte apareix, com vinguda dels averns, una boira que ho cobreix tot i se sent una veu que retrona: “no podreu veure el país que us estimeu, avui no tocaaaa”. Quin sustu, com diria el meu nebot.

La temperatura està caient com l'Ibex-35, i nosaltres amunt. Darrere una muralla natural de rocs, apareix el castell-església de Tagamanent. Construcció sòbria, gens acollidora. Les vistes? Les mateixes que dins d'un ascensor ple de gent.

En arrecerem rere un mur per poder esmorzar, quan ens ve a saludar el guarda de la zona: un gos de cara simpàtica, que es guanya el seu àpat amb els visitants. Fa un fred que pela, tant que la càmera de fotos comença a fer el tonto. Però insistint, aconseguim fer la foto de grup.

Guants, barrets, anoracs, surten de la motxilla. La boira ens acompanya. El gos es queda a esperar nous clients, nosaltres de tornada cap al cotxe pel mateix camí. Avui som pocs. Som un grupet. Això te els seus avantatges: tothom sent totes les converses, sempre pots opinar, no s'ha d'esperar a ningú, no cal comptar per si algú es perd.

De nou al Puig Agut. Fem les últimes passes agafant moreno, i més enllà dels pals grocs arribem als cotxes. Fi d'una agradable matinal. A dinar cadascú a casa seva. Apa.

Baga del Noucomes i Hotel Els Casals

Divendres 26 i dissabte 27 de març.

Sortida de la pularda i la reganyina.

De la mateixa manera com s'anuncien algunes cadenes hoteleres, la sortida d'aquest cap de setmana curt, hauria de tenir un subtítol: “sortidaambencant”. L'encant de tornar a trobar-nos, de compartir el nostre temps, sempre tan car, les nostres alegries, més escasses del que voldríem, els últims maldecaps, que volem allunyar, en fi, viure, viatjar i viure.

Avui divendres no ens han fixat hora de sortida (tots a les 8 per començar a caminar), si no una hora d'arribada (tots a les 9 per sopar). La Tona, l'Anna, el Josep, la Maria i jo, ens trobem al Joan i la Palmira a l'entrada del hotel Els Casals, als afores de Sagàs. Agafem els embalums i recollim les claus de les habitacions. Estil rural, però amb tocs moderns. Sabó natural, bigues de fusta, combinats amb una gran fotografia en blanc i negre que fa de capçal de llit, murs d'ampla rural, amb un matalàs amb coberta de làtex.

Una vegada instal·lats, baixem, com hipnotitzats, cap a la vora al foc. Muntem el “quarter general”. Prenem, millor dit “assaltem”, els sofàs a primera “línia del foc”. La sala és relaxant, el sostre de volta de “canó”. Ep, aquest llenguatge està derivant perillosament cap a l'argot militar. Descaaaansin, cames, aaaaar!

Per un extrem, la cuina amb estrella “mixelen” (cal pronunciar-ho amb els llavis apretadets), a l'altre, l'eixida a la terrassa, amb moltes estrelles aquesta nit. Temperatura exterior 9º, i baixant. Dins, tot agradable.

Arriben les dues parelles del Vallés: la Marta i el Carles, la Laura i el Marc. L'ímpetu juvenil els havia dut més lluny del compte. Si no frenen, se'n van a la Cerdanya.

Mentre alguns s'endormisquen davant el foc, s'activa el pla Andreu (és que treballa massa el noi). El GPS (Giuseppe Parés System) no l'acaba de localitzar. Aquí base a Andreu, canvi. Si veus una casa a la dreta amb llums, toca el clàxon. Què ets tu qui vas darrere un altre cotxe? Frena, nen, que et passes de llarg. Segueix. Cap al fons. Ara. Baixa. Vine. Un petó guapo. Au passa que fas tard.

Ja hi som tots. Apa cap a sopar. Menjador espaiós. Taula llarga per dotze apòstols de la bona vida. De primer caldo o verduretes saltejades, i de segon ous amb sobrassada o cigrons amb botifarra. Postres i cafè-infusions. Tot surt de la mateixa cuinya i deu donar la mateixa feinya, com dirien per Lleide, però cap a la dreta, va al menjador de l'hotel, on som nosaltres, i cap a l'esquerra, al del restaurant estrellat, on hi serem demà per dinar. Pel que hem vist, no caldrà anar amb un vestit d'aquells que es fuma, com diria el Màrius Serra en un dels seus enigmàrius, és a dir amb un smoking. Millor.

Rebem les últimes instruccions del dia: demà a les 7 esmorzar lleuger, agafar el pícnic i cap a Cercs. Boranit a tothom, com diríem per Sant Boi.

No arribem a encendre el televisor, amb TDT incorporat oiga, que ens fiquem dins del sobre i caiem rendits.

Ja sé que al paràgraf de més amunt (2 cms.) me'n havia anat a dormir, però és que ha passat volant, literalment parlant. No he fet ni una volta al llit. M'he despertat amb la mateixa posició. No és just.

Per acabar d'adobar-ho, no hi ha ni l'apuntador. El menjador és buit, la cuina és buida, ni rastre d'aroma a cafè. Què hi farem! Si ho sé, m'entorno al llit a fer la volteta merescuda. Cal actuar ràpidament. La Tona localitza les bosses dels esmorzars. S'activa el pla cafeina.cat. Mentre fem temps per trobar-nos amb la Teresa, el Martí i el Toni, que pugen aquest matí, busquem un lloc on prendre el tresor negre. Després d'un moment de divisió interna, un cotxe cap a la dreta, un altre cap a l'esquerra (és que semblem el tripartit), suquem tots -el croissant dins el cafè amb llet, mal pensats, i a sobre convida la Palmira que ahir va fer anys. Com s'ho portava d'amagat la noia!

De tornada a Cercs, ens trobem amb el que ja venien esmorzadets de casa. Agafem una pista, gens senyalitzada, que puja tot dret cap a Casanova de les Garrigues. Deixem els cotxes i per un corriol ben senyalitzat, guanyem alçada pel costat del torrent del oreller. Puja la temperatura corporal. Comencen els strip-teases. Fora polars. Ja son quarts de deu. Gaudim d'un camí ple de violetes, entre boscs de pi roig. Anem acompanyats de la remor de l'aigua del torrent, quan arribem a una pista forestal ampla, on decidim fer desaparèixer els entrepans. Dit i fet. Com diria un mag: res per aquí (referint-se a la motxilla), res per allà. Si algú no ho sap, l'entrepà està amagat a la panxa, ge, ge.

Tornant a la feina principal del dia, reprenem la marxa, alguns més de presa que d'altres, cap al mas de l'Estany. Quedem sorpresos per la bellesa i serenor de l'indret, tant que alguns comencen a fer plans per comprar la casa. No féssim el ruc, que així varem començar amb la broma de fer una matinal a la Patagònia, i una mica més i ens hi quedem a viure!

De sobte. Sense avisar. Al final de l'estany dessecat. El paisatge canvia tot d'una, com en una obra teatral. Som dins d'una fageda de conte de fades: la baga de Noucomes.

(Ara cal imaginar música de peli de por, i llegir amb una veu en off profunda).El grup s'estira. Només sentim les nostres passes sobre les fulles seques. Crec. Els esquelets arboris (sona be la parauleja, eh), ens miren passar, murmuren: on aniran aquests? qui destorba la nostra pau? Us perdreu pel bosc! Ja, ja, jaaaaa. Algú crida, Paaaalmira! Cap resposta. Una cruïlla. Per on hauran anat? Us perdreu pel bosc! Ja, ja, jaaaa.

-Ho juro. Només m'he pres un tallat descafeïnat per escriure això.

Piticlin, piticlin. El telefono al que llama no tiene cobertura o esta apagado en estos momentos. Tuu, tuu. La mare que els va.. matricular! Ici, el Josep. Maria on coi os heu ficat? (versió moderna del: Patufet on ets?). Resposta: som aquí (versió moderna de: a la panxa del bou que ni neva ni plou). Osties, plouran quan us repleguem. Parar-sus d'una vegada!

Al grup del darrera, preparem la tàctica mentre ens acostem als escapats. La primera opció és la de la super-nany de la tele: posar-nos a la seva alçada, mirada fixa als ulls, intensitat de les paraules, fer reflexionar, oi que no ho tornareu a fer? Però, no. Serà a l'estil galàctic (vegis Real Madrid): eo, eo, eo, les va a caer un chorreo!

Els resultats son dispars: el Joan s'ha plantat a tres metres de la Palmira, que no s'ha immutat; l'Andreu ha espantat fins i tot a les fades del bosc (no n'he tornat a veure ni una); el Josep ha disparat i ningú s'ha sentit al·ludit; el Toni ha rebut de l'Anna, no s'ho esperava pas i no sé si li perdonarà mai; i jo, abans de badar la boca, ja me l'he carregada (com sempre, ge, ge).

En fi, si no fos per aquests moments, no valdria la pena viure.

Continuem fent ziga-zagues per sobre d'una catifa daurada de fulles, fins que arribem a un antic camí miner, per on hi passava un trenet tirat per animals, que duia el carbó de Peguera a l'estació de Cercs. Al davant nostre, el pantà de La Baells, la serra de Picancel i les muntanyes osonenques de Santa Maria de Cabrera al fons.

Ja som de tornada al cotxe. Passa una hora del migdia. Seguint instruccions de l'organització, cal arreglar-se, els que tinguin arreglo. Algunes i alguns, aconseguixen efectes sorprenents.

El Josep, mentrestant, pregunta delicadament a l'hotel per l'espantada del matí, i negocia una compensació a canvi.

En arribar a Els Casals, de seguida veiem, i tastem, els resultats de la negociació. Ens fan passar a la terrassa, on ens tenen preparats uns aperitius, d'aquells amb noms inacabables i cava ben fred. Les vistes impagables, tot i el vent de nord.

Fem l'entrada al teatre dels sentits, esperant rebre més que menjar, i a la seva manera ens ho fan entendre així. Verdures del seu hort, pernil i carns dels seus ramats, ous de les seves gallines, estances familiars, família compromesa en tancar cercles, i en, com diuen els de Can Perol, anar al ritme de la terra.

Després d'una sobretaula animada, luxe a extingir, la Tona ens ha preparat una visita a Casa Malla, on viuen les pulardes, originàries del Penedès, la carn de les quals ens ha resultat tot un descobriment a l'hora de dinar.

En un principi la Núria i més tard el Jordi, ens ensenyen la vida de pagès, que incorpora la seva manera d'entendre i organitzar el treball. Visitem els porcs, les gallines, el molí del pinso, el laboratori on es fan les fecundacions in vitro (a escala bestial), l'obrador on fan sobrassada, botifarres, bulls, etc. Gairebé tots passem per caixa.

Es fa fosc, i satisfets amb les sensacions d'aquest cap de setmana intens, ens comencem a acomiadar.

La Cogulla i el Tossal Gros.

Dissabte 20 de març de 2.010

Dia de Sant Cobremus per a la majoria del grup. Avui sembla que no cal matinar, doncs aparentment, com diuen els advocats i els de la premsa del cor, no tenim presa, tenim el dinar encarregat per un quart de quatre.

Passem Valls, i camí de Montblanc arribem a Miramar. Tot i fer honor al seu nom, el dia gris no es permet veure el Mare Nostrum.

Com passa a molts pobles, el dissabte hi ha mercat, i aquí no serà menys. Això sí, una sola paradeta, la de l'Ivan, i un sol producte, samarretes de la seva futura expedició al Mckinley, però el públic es mostra entregat, fins al punt que la majoria l'estrenem. Déu n'hi do, quina fila que fem. No ens perdrem pas!

Poc a poc deixem enrere Miramar. A cada revolt es veuen millor les seves teulades. Caminem per una ampla pista en direcció a unes antenes, situades a La Cogulla. En menys de mitja hora, i sense fer gana, hi arribem. No crec que tinguem problemes de cobertura dels mòbils!

Cauen quatre gotes. Els organitzadors ens “recomanen” d'esmorzar que “sinó no tindrem gana per dinar”, i com a bons minyons fem cas.

Enllestim aviat, i amb menys pes a les motxilles, baixem, i seguim baixant i continuem baixant. Gairebé frenem en arribar a peu de la carretera N340, som al poblet de Lilla. Hem davallat ràpidament per camins estrets, enmig de boscs nous, i de cop i volta canviem de direcció per entre pins corbats pel pes de la darrere nevada, cap a Prenafeta. El grup es va estirant. Les converses van creant grupets amb temàtiques diferents. Alguns passem Prenafeta per la ronda de baix, d'altres agafem la ronda de dalt. Tots els camins porten a la pujada final. Al poble, una dona ens fa fotos, es deu pensar que som la secció de muntanya dels Hare Krisnas.

Ara caminem per un tros del GR-175, el que ve de Santes Creus a Poblet. Comença a fer-se costerut. És que hem tocat fons (parlant d'alçada, que quedi clar).

Els que venim al darrere, veiem les sargantanes taronges com s'enfilen pel rocam. Fa patxoca.

En poc més d'una hora som al segon cim del dia: el Tossal Gros. Ja és gros, ja. No ho sembla quan passes per l'autopista, no. Foto de grup. Pessebre. Continua el dia gris. Llàstima.

A les dues comencem la baixada fins al coll. En aquests moments et ve al cap que t'havies d'haver tallat les ungles dels peus. Ves per on. D'aquí, de tornada cap a Miramar, per pista ample i plena d'escorça dels arbres, activem la marxa automàtica, aquella que alguns anomenen inèrcia.

En arribar als cotxes, tothom va per feina. Cal posar-se guapos/es que ens espera un bon tiberi! Confessar-vos, que per mi serà la primera calçotada.

Tots els GPS ara apunten cap al Cal Ganxo (www.calganxo.com). Ens toca el segon torn. Tres centes persones al primer, i altres tantes al segon. Total, uns 14000... calçots (no penseu malament, que segur que ho feu).

Con funcionarà això? Els sabré pelar bé? Mira que si no m'agraden.

Ens seiem en una taula llarga, uns trenta. Fa olor a cebes a la brasa, per dir-ho finament. Comencen a caure les teules. No passa res. És normal. Cap terratrèmol. L'epicentre ha estat detingut (com a l'acudit). És una bogeria. Un no parar. És contagiós. Com puc haver estat tants anys sense provar-los.

Sembla que em vulgui recuperar. No paro. Bé, no parem els d'aquest cantó nord de la taula. Un tip de riure, un tip de parlar, un tip de menjar. Abans però, un tip de caminar.

Com diuen: mai pitjor!!