Camí de les costes (Garraf)

Dissabte 24 d'abril

Dia esplèndid, com la diada d'ahir. Un Sant Jordi de roses i lletres, de vermells i negres, de fulls i pètals, d'amor i il·lusions, de sortir al carrer, de compartir. Un Sant Jordi més, un Sant Jordi únic.

Avui una sortida més, una sortida única. De blaus i verds, d'amistats i sentiments, d'esforç i silencis, de converses i alegries. Real, com la vida. Com diu la Mari de Chambao en una de les seves cançons: “poquito a poco entendiendo, que no vale la pena andar por andar, que hay que caminar para seguir creciendo”.

Seguint la tònica de les últimes excursions, no acabem d'interpretar be les indicacions de la ressenya. El subconscient ens du GR-92 amunt, passant aprop del Castellot, recordant una sortida anterior, rebatejada com la del “final feliç”, fins que una pedrera ens fa adonar que no anem be. Crit. Ep, mitja volta. Enviem un escamot, amb pas de legionari, per intentar descobrir un senyal inequívoc que anem be per anar a Sans, vull dir a la Pleta. Hem passat de ser “losts” a “salvados”.

Efectivament, desprès de creuar una zona plena de brutícia, trobem la confirmació del bon camí. Si tingués el telèfon de la mare de la persona que va posar el retol, la trucaria per dir-li que te un/a fill/a molt trempat. Ara, si trobés al tècnic que va decidir posar-lo aquí, en comptes d'on comença el sender al poble del Garraf, li diria de tot menys bonic.

Anem pujant entre pins i aroma de romaní, per un camí amb marges empedrats i amb el mar com a barana. Molt idíl·lic, si no fos pel soroll de cotxes que ens arriba en estèreo, per l'orella dreta de la carretera de les costes, i per l'esquerra de l'autopista. El poblet de Garraf, es va fent petit en la mirada, s'ha tornat una postal. En termes ciclistes, la serp multicolor es va estirant. Passem per trams empedrats, quan de sobte, en un revolt a la dreta, desapareix la contaminació sonora. Però el goig dura poc: entrem en una zona rossegada pel sector cimenter, una enorme pedrera. No és un parc natural, això? Menys mal que ho és, si no...

És curiosa la forma que tenen les pedreres, a vegades semblen un pastís gegant, d'altres unes graderies d'un estadi descomunals. Tot i la imaginació, es tracta d'un mon molt organitzat, sistemàtic. No es poden permetre errades. Les línies de tall han de ser quasi perfectes, per aprofitar al màxim l'extracció de material. Sort que avui no treballen. Perill, voladures. En ve al cap la imatge del llop que intentava fer volar rocs, amb explosius de la companyia Acme, per caçar el correcaminos. Bip, bip.

Una hora i tres quarts des que sortíem de la platja, i ja som a la Pleta. Lloc conegut en d'altres sortides i que avui no mereix la nostra atenció. Fem la foto de grup. Uns comencen a mirar els rellotges per saber si anem on time per arribar a l'arrosset que ens espera. Altres pensen que aquesta pujada ha estat poca cosa. Set més sis, tretze. Este es uno, que diria el Johan Cruiff. Doncs avui no sumem, dividim, prioritzem. Set cap a la Morella i sis cap a Garraf. A vegades els camins es separen, perquè tothom sigui feliç, com avui, però sempre hi ha un punt de convergència on tots ho podem ser alhora. Sovint es veu lluny, però el temps ho suavitza, l'apropa. Caminar, acosta les persones.

A partir d'ara la crònica serà la dels set de la Morella (semble el títol d'una pel·lícula). Pugem a tota pastilla, com ànimes esperitades, pim-pam. Esquivem els avencs per un camí sinuós (sembla el joc de l'oca: d'avenc i avenc i tiro perquè em toca) i en 45 minuts hi som. Una parella es presta a fer-nos la foto del cim. Pobrissons, han de fer-ho amb quatre càmeres. Se'ls hi ha girat feina. Desprès d'immortalitzar la creu, caiguda per les ventades del gener, comença la persecució dels sis de la platja, o més ben dit, els sis del vermut, doncs a mig camí rebem una trucada de cert elemento que ens relata que s'estan cruspint unes patatetes, unes olivetes, un vermutet. No hi ha dret, uns sofrint i altres... Bé, cadascú te el que es mereix.

La trucada ens fa accelerar el pas, no sigui que també es mengin el nostre arrós. Com diria la “princesa del pueblo”, la de l'Andreita: por mi arroz ma-to.

Arribem puntuals: les dues. Lloc: el Chiringuito del Garraf. Situació: taula per a dotze, a l'ombra. Menú: chipirons, musclos marinera i arrós. Comentari: res de l'altre mon. No sé si es mereixerà una segona oportunitat. Ara, què si és per la companyia, una segona, tercera i les que faci falta. Què sou molt grans! (no de mida, ni d'edat).