Millor sol que mal... Doncs no, ni millor, ni pitjor. Diferent. Temps enrere no hagués pensat mai que gaudiria fent alguna sortida tot sol. Però de tant en tant, va bé. Superes la por a perdre't, a no encertar el camí, xerres amb tu mateix, ningú et porta la contraria, esmorzes quan et ve de gust, si et pares a fer una foto no has de córrer per enganxar-te a la colla. Vaja, un seguit d'avantatges, si no fos perquè trobes a faltar als pesats i pesades (afectuosament) que sovint ens fem companyia.
Un quart de vuit d'un matí lluminós. Cap a ca la Montse, com diuen els de la ciutat que no guanya ni perd (Igualada). Deixo la furgo a prop de les escoles de Monistrol de Montserrat. M'enfilo per carrers costeruts, cap a la petita ermita de l'Àngel, inici de la caminada. Seguirem pel sender PR C-19, amb marques grogues i blanques. Les primeres passes les faig per un camí empedrat, que als cinc minuts creua per sobre de la via del cremallera, en direcció a la carretera que puja fent ziga-zagues al monestir. En arribar-hi, cal seguir pujant uns metres per l'asfalt, per prendre un trencall a l'esquerra, senyalitzat amb un pal indicador nou de trinca (au, vinga, vinga, vinga...).
Això s'enfila cada cop més. Alguna cosa en fa pessigolles als braços. Torne-m'hi. Ara a la cara. Ecs. Teranyines. Això vol dir que soc el que obre el camí avui. Pobres besties. Tanta feina, brodant sense parar, esperant el menjar, per a que passi una bestia grossa i li desmunti la paradeta. No tinc opció, doncs no vull fer de teranyina caminant per la carretera. Ja se sap, la lluita per la supervivència és així, o elles o jo.
Més amunt la torre del campanar del Monestir de Sant Benet treu el nas darrera un roc, com si volgués saber qui s'acosta.
Vist des de abaix no semble possible que hi hagi un camí per aquestes parets, però jo hi dono fe, que és una de les coses que creixen per enmig d'aquests turons.
Deixo el cremallera que puja cap a l'esquerra. Ben bé, no sé perquè li diuen “cremallera”, doncs quan passa no es tanca la ferida feta al paisatge, no canvia de color. És com la muralla xinesa, es veu des de les quim bambes.
Arribo al monestir de Sant Benet, o de les Benetes com popularment se'l coneix, alhora que ho fa un autocar ple de feligresos reusencs. D'esquivar teranyines, ara esquivo devotes (la majoria son dones de la tercera joventut). Elles cap a la tenda, jo cap a la monja més repetidora (pels anys que fa que hi deu estar) que s'està a l'entrada, per demanar-li la caixeta amb els punts de llibre que entre oració i oració fan amb tot cor. Un cartronet de mida estandar, unes flors seques i una frase que dona ànim a l'esperit. Petites coses, que fan feliç.
Mirant de no fer mal a ningú, amb la motxilla, surto en direcció a la carretera. Uns dos cents metres més amunt, passada les restes d'una antiga colònia, cal creuar la carretera per agafar la baixada dels matxos, que avui és pujada i jo sense matxos, cap al segon monestir del dia, el de Santa Cecília.
En poc més de vint minuts torno a ser de nou a l'asfalt. Enmig he aprofitat per fer algunes fotos de Sant Benet amb el Pirineu nevat al fons.
Des d'aquí es pot anar cap a l'esquerra, pel camí dels degotalls fins al monestir, o seguir cap a la dreta per agafar el camí de l'arrel, que ens durà en suau pujada fins al pla de les ermites, sobre mateix del monestir de Montserrat (punt més alt del recorregut), que és el que jo faré. Per això cal seguir la carretera en direcció a Santa Cecília, passar un túnel i buscar, just abans del punt quilomètric 6, una rampa encimentada, que en forta pujada ens durà fins al GR (marques vermelles i blanques) que ve de Can Maçana. Ull, no agafeu el GR cap a la dreta!
Vaig avançant per un camí ombrívol, amb el sol que lluita per fer-se veure enmig de l'atapeïment vegetal. Vas fent semicercles per poder creuar les canals que baixen dels imponents cims que tinc a la dreta. De tant en tant, em venen ganes de pujar-ne una, a veure on duen (porto cartografia de la zona), però avui no tinc un dia gaire valent.
De cop i volta veig unes sargantanes humanes, enfilant-se al Cavall Bernat. Decideixo parar-me a esmorzar. Son tres quarts d'onze. Busco un lloc assolellat. Tot i la llunyania, els sento parlar com si els tingués a 10 metres. No sé si la olor de l'entrepà els hi arribarà amb tants velocitat. No rellisquessin per la meva culpa.
Au, vinga, que vull sentir la campana grossa ressonant al pit, baixant pel torrent de Santa Maria, i vaig justet. Sortint del pla de les Ermites, deixo enrere el camí de solitud, i començo a trobar-me gent. Què queda molt? Resposta abrupta: per anar a on? M'he passat una mica. No costa res ser agradable. Dos minuts i hi sou.
Ja soc a la plaça de Santa Anna, cruïlla de camins, un d'ells el que ve de Sant Jeroni (el de les escales que no tenen fi).
Sona la campana i al Campano se li posa la gallina de piel. L'hora de l'àngelus. Soc al monestir de Montserrat. Esquivant turistes vaig a saludar a la Moreneta. Avui serà impossible, la cua arriba a la plaça. Em decideixo per entrar a la basílica. Gairebé impossible també, però a temps d'escoltar el Virolai (Rosa d'abril, moorena de la seeerra...). No sé què li passa a la meva pell avui!
Surto com puc. Faig l'ofrena, de part de tots els que ho llegiu i dels que no també, en forma de ciri.
Ara toca buscar un lloc tranquil on menjar.
Gent i més gent. On estaré tranquil? Ja està. El mirador de Fra Garí. Camí de la creu de Sant Miquel, segon trencall a la dreta. Unes marrades i... pau. El murmuri als peus, els cims a l'abast de la ma, com si fóssim a un cinema 3D.
Veig una mòmia parlant amb un elefant i no estic desvariant. Crits de nens jugant a la plaça, que em transporten temps enrere quan pel Pilar pujàvem en romeria amb tota la família. Cel·les, jocs de cartes, dòminos, partides del xurro-mediamanga-mangotero, sense tele, amb avis explicant històries, rosaris, iaies competint a veure qui tenia el net més maco, coques, llonguets, boira, més boira... records amb llàgrimes, però de felicitat. No sé què li passa a la meva pell avui!
Quarts de dues. M'associo amb el cremallera que m'acostarà a Monistrol, on tinc el cotxe. Cap a casa.
Unes fotos ben maques, sí senyor!
ResponElimina