diumenge, 2 de maig del 2010

Tagamanent

Avui si toca, com diria cert Honorable, que de petit va ser per aquestes contrades i va tenir una revelació que e-fectivament ens va a-fectar a tots amb molts e-fectes i de-fectes. Però si ell va pujar, nosaltres també. Si ell va governar Catalunya, nosaltres també... la veurem des d'aquest cim.

Ara, hi ha coses que si podem canviar, encara que els polítics no ho vulguin. Hi ha un excés d'obediència deguda. Les ordres de partit desdibuixen les persones. Per sort, les idees també pugen cims, i “decideixen” baixar a trobar-se amb la gent i fer festa, tan “si” volen com si “no”. No es pot menysprear el camí fet, ni el que resta per caminar. Cal moure's. Cal despertar.


Tornant a la feina. A quarts de vuit els tres mosqueters del Baixllo, el Josep, el Martí i un servidor, ens dirigim cap a Aiguafreda, on ens trobarem amb els primers espases de l'Anoia, el Joan i la Palmira. No tenim gaire temps de resumir la setmana laboral dins el cotxe, que ja hi som. Si, laboral. No creieu que parlàvem de vosaltres. Que sou uns “enteraillos”.

Fa solet. Tres quarts de nou. Fem una repassada al full de ruta: “seguir per aquesta pista 200 metres, fins trobar un pal metàl·lic groc”. Ens sorgeixen varies preguntes. Be, no preguntes, dubtes. Quina és “aquesta pista”? Aquesta, és aquesta, o és aquella o la de més enllà. On son els maleïts pals? Aquests no son grocs, però valen? Ja portem més de 200 metres? I si s'han endut els pals? No deu ser per aquí! Apa, torne-m'hi. De nou als cotxes. Segona intentona. Som davant dels pous de glaç de l'Avençó, amb un cartell, que un jubilat amb cataractes no es passaria de llarg, i que hi diu : inici de camí. Anem be. Ziga-zaga i apareixen els pals grocs. Estem salvats. Arribar no se si arribarem, però el bon camí el portem. Mira que ens ha costat enfilar l'agulla.

Sortim de l'ampla pista per agafar un camí senyalitzat com a GR-5, en direcció al pla de la calma. El sender s'estreny i el terra es va emplenant de lloses de pedra. Anem per la ruta Verdaguer.


Portem un ritme alegre, contagiós. Al nostre davant, la primera imatge del castell de Tagamanent. Tornem de nou a la pista principal. Aquesta pista va pel mal camí, no segueix les indicacions. És que n'hi han de tossudes.

Passem per un mas, el Puig Agut, abandonat, acaronat de forma mimosa per la llum rosada del matí. Enfilem de nou pel bosc. Tornem a la pista. De nou el bosc. De nou la pista. De nou el.. no m'hi ratllat, és que ha estat així i “així els hi hem explicat”.

De sobte apareix, com vinguda dels averns, una boira que ho cobreix tot i se sent una veu que retrona: “no podreu veure el país que us estimeu, avui no tocaaaa”. Quin sustu, com diria el meu nebot.

La temperatura està caient com l'Ibex-35, i nosaltres amunt. Darrere una muralla natural de rocs, apareix el castell-església de Tagamanent. Construcció sòbria, gens acollidora. Les vistes? Les mateixes que dins d'un ascensor ple de gent.

En arrecerem rere un mur per poder esmorzar, quan ens ve a saludar el guarda de la zona: un gos de cara simpàtica, que es guanya el seu àpat amb els visitants. Fa un fred que pela, tant que la càmera de fotos comença a fer el tonto. Però insistint, aconseguim fer la foto de grup.

Guants, barrets, anoracs, surten de la motxilla. La boira ens acompanya. El gos es queda a esperar nous clients, nosaltres de tornada cap al cotxe pel mateix camí. Avui som pocs. Som un grupet. Això te els seus avantatges: tothom sent totes les converses, sempre pots opinar, no s'ha d'esperar a ningú, no cal comptar per si algú es perd.

De nou al Puig Agut. Fem les últimes passes agafant moreno, i més enllà dels pals grocs arribem als cotxes. Fi d'una agradable matinal. A dinar cadascú a casa seva. Apa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada