dimecres, 27 de juliol del 2011

Cova de les Gralles – Capafonts

Dissabte 30 d'abril de 2.011

Avui no matinem gaire, però de bon començament ja ens trobem fent cua amb joves de l'Imserso, a l'àrea de servei de l'AP-7 a Vilafranca, per prendre l'esmorzar. Sort que no és un bufet lliure, sinó ho tindríem molt malament amb aquests professionals, bregats a tants i tants hotels, en les lluites per la millor peça acabada de sortir de la cuina. I si és tracta de postres, la sang podria arribar al riu, uf!

Una hora més tard, deixem els cotxes en un revolt, sota el poble de Capafonts. És que ningú els hi va dir que, a banda de revolts, també podien comprar algun tros de recta? Vint-i-tres quilòmetres de canvis polítics, ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, ara cap a fonts (u haveu pillat?); quin mareig!

Ja som a la capçalera del riu Brugent, a prop dels Motllats, a les muntanyes de Prades, zona que mai em deixa de sorprendre pel seu paisatge, barreja de natura en estat pur i natura treballada per l'home tot ben posadet.
Caminem per un sender ben senyalitzat: “a la Mussara per la font de la llúdriga”; un nom molt musical, sonor. Mentrestant, en petits grups intercanviables, ens posem al corrent del que ens ha passat els darrers dies que no ens hem vist, que sempre son masses.
Tresquem, deixant enrere hortes al costat mateix del camí; hortes que s'aboquen a la riera, per veure de les seves aigües, per créixer; mentrestant, nosaltres anem bevent de les experiències viscudes, avui comentades en aquest entorn assedegador, també per créixer.
Seguim l'itinerari, gairebé sense esforç aparent, sense dubtes, sense GPS, sense discussions. Tot d'una, canvi de colors. Entrem en un bosc d'arbres escanyolits, de color canyella, que em recorden aquell bosc de los arrayanes a la Patagònia, solcat per un petit rierol, que brolla del terra, amb força, alegre, com si algú l'empenyés a sortir, esperitat, fart d'estar amagat.
Contagiats per aquest ànim, ens enfilem muntanya amunt. Suem. Suor que brolla de dins, amb força, per esperitar cabòries, per recuperar alegries.
La primavera ens acompanya, ens captiva amb els seus colors, les seves flors, i nosaltres les collim, tot i que respectuosament, només amb la càmera de fotos, en una desenfrenada cursa per captar la seva essència. I en comencem a tenir una bona col·lecció, eh? Potser en podríem fer una exposició, no?
Ja la veiem al fons. Un últim esforç. Passem pel costat d'un curiós rètol, abans de passar pel forat d'una roca, que ens transporta de cop i volta, al mig de l'espectacle: la cova de les Gralles.


Un immens amfiteatre, d'una seixantena de metres, difícil de captar amb la meva petita màquina de fotos. Tots empetitim davant aquestes magnituds. Del sostre, es filtra per un petit forat, un fi plugim, que plorant cau damunt una roca marronosa, brillant, lliscosa.
Mentre alguns descansen al fons, les cabretes tirem amunt; volem punts de vista nous, ens enfilem pel cortinatge de l'escenari.
El temps passa volant, és cruel. No volem marxar, però ens estiren. Els números sempre manen.
Apa, de tornada als cotxes.
Ja que hem vingut fins aquí, lluny de casa nostra, aprofitem per fer el dia complert, i donat que a Capafonts no ens volen donar de dinar, marxem cap a Prades, sense pla establert. I ja se sap, quan improvises acostuma a sortir bé.
D'això, se'n encarreguen al restaurant l'Estanc, a la plaça Major, al costat de la font que, una vegada a l'any, brolla cava. Una bona sobretaula, amb bona companyia.
Quatre de nosaltres acabem la jornada a l'hotel Mas Mariassa de Pratdip, un encantador hotel, on comencem el tractament africà antipalúdic basat en el gin tònic. Algú/anna ha començat a obrir moltes caixes alhora. Segur que aviat es poden tancar i tornar a obrir a voluntat, no inesperadament.
Que així sia!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada