Dissabte 26 i diumenge 27 de febrer de 2.011
Avui matinem, però no cal córrer, tenim temps per a tot, el dia és llarg, però intens, farem slow-mountain, que és alguna cosa així com menjar poc a poc i pair bé. Parlant de menjar, parem a esmorzar al forn d'El Pont d'Alentorn –on els “canutillus” de xocolata-, lloc que ja comença a ser un clàssic, a l'estil dels xuxos de les quatre carreteres de Tona. Carretera amunt, carretera avall, aigües amunt, fins a l'aparcament de la font de la Figuereta, passat la Pobla de Segur, on la Noguera Pallaresa s'allibera de la seva estretor. Ni senyal de la Queta ni del Puyi.
Estem sols, acompanyats pel soroll dels cotxes a la nostra esquerra, i per la remor de les aigües que enyoren temps passats plens de raiers baixant fusta, a la nostra dreta, tot just quan passem per sota un rètol que anuncia el barranc de l'infern. És curiós, però l'infern sempre s'ha associat amb la foscor, amb un túnel negre, i la senyal ens mena cap a la claror, cap a parets daurades, lluny de cotxes, però no de l'asfalt, doncs caminem per l'antiga carretera del congost de Collegats. Això sí, anem pel mig com en una mani pel Passeig de Gràcia. De sobte, la Sagrada Família! Tranquils, que els “canutus” eren de xocolata de la bona... ui, em sembla que ho estic enredant.
Estem davant d'una formació rocosa anomenada l'argenteria, que segons versos d'un mossèn excursionista, van servir de model a escala natural de la portalada de la glòria de l'església barcelonina, i de veritat que en te retirada.
Anem xerrant, tot caminant mirant cap al cel, avançant per un carrer ple de gratacels daurats, de gegants que xiuxiuegen en veure'ns passar. Tot d'una, s'obre el teló, l'horitzó s'eixample, apareix el verd. És migdia, i parem a fer un mos, a l'àrea d'aparcament de les Morreres.
Triguem gairebé més en esmorzar que en fer el recorregut, pel que un cop ben alimentats, ens entra una mica de sentiment de culpabilitat: no ens ho hem guanyat. Què tal si pugem a aquell llogarret? Valen. No sé si és petit, el poble, o és que està lluny, o les dues coses, però el cert és que la caminada es torna agradable, tot i la pujada, i la vista sobre el congost canvia. Som a Pujol, i un gos solitari, el batlle caní, ens ve a rebre amb esperit tafaner. Fem una visita de metge, breu, però això si, de metge dels d'abans de la retallada.
Encara estem petant la xerrada, quan tot d'una ens posem en moviment. Tornem pel mateix camí, tranquil·lament, slowment, tot i que algú se sent tant lleugera que fa un vol sense motor, amb un aterratge dificultós. Res que no s'arregli amb mercromina màgica i uns mimitos.
Ja tenen raó aquells que diuen que un paisatge mai és el mateix quan hi tornes. La llum del migdia crema ara les parets amb un color or llampant, viu, molest a les retines.
Sense esforç aparent, tornem a ser on varem deixar els cotxes. Aprofitem per alleugerir la motxilla, per canviar el pes de l'esquena a la panxa, en fi, per dinar, tot aprofitant unes taules parades per a l'ocasió, al costat mateix d'una gèlid brot d'aigua.
En acabar els deures, tal com mana la ressenya del dia, enfilem carretera avall fins passar Tremp, aturant-nos al segon congost del dia, el de Terradets, amb parets més altes, patrimoni d'escaladors.
Deixem els cotxes al costat d'unes paradetes de mercat ben situades, on alguns es proveeixen de mel i llaminadures. Tot mirant cap al cel, creuem el riu per un petit pont, on hi ha un rètol “ermita 45 minuts”. Dubtes. Què fem? No es farà fosc? Son quarts de set i el sol va de capa caiguda. La colla dels “speede gonzalez”, andele-andele, enfilen amunt, mentre la dels “lento rodríguez”, tornem als cotxes. Ei, ens veiem a l'hotel d'Àger!
Els motoritzats, fem un tomb pels carrers encimbellats de Llimiana, mentre el sol es pon, amb unes vistes d'ocell sobre el pantà, abans de decidir-nos a marxar cap a l'hotel Port d'Àger, on ens esperen.
Mentre ens instal·lem a les habitacions, arriben la resta de la colla. Ens posem de vint-i-un botons per baixar a sopar, doncs avui sortim de nit. On? A l'observatori astronòmic del Montsec, a caçar estels. Som nou caçadores i caçadors, una mica cansats, desprès del combinat de carretera i manta que duem a les esquenes. Sort que el sopar, tot i el cambrer poc simpàtic que ens ha tocat, ens refà l'ànim i ens escalfa l'estomac.
A fora és negre nit, l'ambient més aviat fresc recomana dur jaqueta. Hem de baixar cap a Àger, sense saber on és l'observatori, i sense voler, arribem a lloc. L'aparcament gairebé ple ens sorprèn, doncs son les onze de la nit d'un dissabte qualsevol. Agafem les entrades i tot seguit ens assignen un guia, que ens adverteix de la foscor que trobarem a les instal·lacions, per allò de la contaminació lumínica. Desprès d'unes filmines instructives sobre el cosmos, ens duen a veure el cel de veritat, des d'un observatori de veritat, tot i que una mica petit. Però per llàstima, el cel no se'ns mostra amb tota claredat, la calitja fa de les seves, i només podem enfocar uns estels bessons prou cridaners, Castor A i B.
Anem passant d'un en un pel visor del telescopi, amb diferents graus de satisfacció, ho dic pels que duem ulleres i tenim la tendència natural a treure'ns-les per acostar més l'ull. Jo la veritat no sé què vaig veure, si els estels o aquelles espurnes de color blanc que es veuen quan et fregues els ulls.
Passada la mitjanit, arriba la traca final: entrem a la gran cúpula. Els seients espacials estan en posició horitzontal, a l'estil d'aquells cotxes on les parelles els reclinaven, suposo que per veure estels o els pols estel·lar.
Comença la projecció, una mica infantil, això si, i la veu del narrador cap cop s'allunya més. La constel·lació de morfeu s'acosta, mentre alguns ulls comencen a patir la força de la gravetat. Què en son de còmodes aquestes butaques! I si em poso de cantó? Millor, ara ho veig millor. Però ningú fa cap comentari, es veu que és força interessant. No serà que... no pot ser, no, ells no. Vaja, que no. Tot d'una, comença a entrar vent del nord, glaçat, que revifa un mort. “Què passa?” és l'expressió més repetida, juntament amb “ja s'ha acabat?”. La resposta està en el cel: la cúpula s'està obrint lentament per deixar pas a la visió en directe. Els polar entren en acció. La sang torna a circular.
El dia ha estat intens, i quan és tot just la una de la matinada, toca acomiadar-nos. Els camins se separen, uns cap a l'hotel i la resta de tornada a Sant Boi. Tingueu molt de compte, no us adormiu, be el xofer com a mínim, atureu-vos si veieu que.... Bona nit (o boranit).
A l'endemà, no matinem gaire. La jornada es planteja tranquil·la. Esmorzem a l'hora que mana el cambrer poc simpàtic i gens flexible, i marxem cap al tercer congost del cap de setmana: el de Montrebei. Aquesta vegada fem el camí aigües amunt, a l'inrevés del que vam fer el passat u de maig, acostant-nos pel cantó de Corçà, cap a l'aparcament de la Pertusa, on deixem el cotxe.
Semblava que al ser el camí a l'inrevés, seria de baixada, però ja se sap, la felicitat no pot ser completa. Ja n'hi ha prou de queixes, el dia, la claror, els colors, l'aigua, el cel, les muralles naturals del congost, fan oblidar la fatiga.
Tot i semblar que el nivell de l'aigua és més baix que en l'altre vegada, quan arribem a l'inici del congost, el camí vell, el que voreja l'aigua, ha desaparegut, vaja que només es pot fer nedant. En aquest punt, decidim tornar sobre les nostres passes, en silenci, acompanyant el nostre esforç.
De tornada, donada l'hora que és, decidim no entaular-nos per arribar més aviat a casa. Però tornem a pecar: què tal un pa amb tomàquet i una truita? On? I si es aturem a l'hotel? La sort ens somriu: ens aten el germà bona gent, del cambrer poc simpàtic. Tot flueix segons el previst. Una mica d'asfalt i ja serem de tornada a casa, preparats per una setmana llarga, esperant la propera escapada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada