Turó de Cèllecs o Sèllecs

Dissabte 14 de maig de 2.011

Avui fem “matinal i mitja”, que traduït vol dir: caminada curta sense dificultat i dinar a destí (tot i no ser merescut per l'esforç dedicat). Però un dia és un dia, tot i que aquesta excusa ja no serveix per massa repetida.

A les nou en punt arribem a Òrrius, a 9 quilòmetres de Mataró, muntanya amunt, en direcció al Vallès Oriental. Ens abillem d'excursionistes -segons el nomenclàtor esportiu de la Conselleria d'Esports de la Generalitat, que tot ho harmonitza-, davant l'església de Sant Andreu.

Com de costum, ens costa trobar el camí. D'acord que no cal posar un retol lluminós, que uns professionals com nosaltres no ens cal indicació tan clara, que només mirar el sol ja sabem per on tirar, però ens coneixem i no volem fer més quilòmetres dels que toquen, pel que decidim preguntar. Segon problema: quan necessites trobar a algú de la contrada, sembla que s'amaguen sota les pedres o tothom està dormint, o venen a la fira. Sort d'un jove, -que ens referma en la ruta que dúiem-, i un rètol que diu “camí de Sant Bertomeu”. Anem bé.

La cosa s'enfila mentre deixem enrere les últimes cases i els lladrucs dels gossos que les vigilen. Cap on estarà el Tomeu? Dubtem, però caminem.

Quan arribem al cordal, nova pregunta: cap a la dreta o cap a l'esquerra?

La necessitat ens fa abordar un ciclista per fer-lo confessar: cap a la dreta. Aviat li veiem l'esquena al sant.

En apropar-nos, el que ens dona la benvinguda és un petit jardí, i una veu acolorida pel temps que ens convida a passar. Sembla que som dels pocs que transiten per aquí, que anem a una velocitat humana, disposats a mirar, escoltar, agrair, compartir. I així la masovera ens obre les portes de la restaurada ermita romànica de Sant Bertomeu de Cabanyes, sentida, recollida, on el temps s'atura i recupera la respiració, i l'esperit el seu pas.

Hora d'assedegar el cos, de l'esmorzar, que despatxem sota uns plataners majestuosos, al costat d'una font propera, mentre ciclistes s'esforcen per fer piruetes amb algun petó al terra inclòs.Reprenem la marxa, refets, buscant el cordal que ens permetrà anar lligant turons, sense passar pel mateix lloc a l'anada i la tornada, fent llaçades imaginàries als turons. Passem pel primer d'ells, anomenat del castell o de Mataró, on hi ha una torre de vigilància. Pocs metres més enllà, agafem un corriol a l'esquerra que, en una breu pujada entre flors i matolls que compliquen saber per on anem, ens duu fins a una mena de marge de pedres. Som al perímetre del poblat ibèric del turó gros o de Cèllecs. Hi entrem sense cap oposició, buscant el cim, tasca feixuga en aquest turó emboscat i enrunat, donant-nos per satisfets. Tot baixant, veiem la següent destinació, el turó rodó, coronat per antenes. En pocs minuts hi som. L'esforç és mínim.

Final de recorregut. Ara desfem la llaçada, fins a Òrrius, on alguns aprofiten el mercat per nodrir-se de fruita i verdura.

De tornada al tercer turó, hem planejat amb vistes al Vallés, on un cop al cotxe, baixem a la seva capital més oriental a dinar, que ja ens deuen esperar la Tona, el Marc, la Laura i la Marina. Cap d'ells/es, per diferentes motius, han vingut a caminar, però s'han apuntat per anar a fer un àpat al restaurant el Portalet de Granollers, on el menjar intenta igualar l'excel·lent servei i tracte, i a fe, que ho aconsegueixen. Sino, per quin misteri hi hem tornat, si no ens anava de pas? Vaja uns!