dissabte, 15 de gener de 2011

Tossal de Mirapallars i Urgell

Dissabte 13 de novembre

Quarts de set del matí, negre nit. Acabo de comprar el pa per l'esmorzar. Poca gent pel carrer. Em passen a recollir quatre paios (l'Andreu, el Josep, el Toni i el Jaume). Ja ho sé, no motiven gaire, però avui les dones ens fan el salt (en el bon sentit). Ah, i no les trobem a faltar gaire! Explique-m'ho en poques paraules: muntem un Salvame de Luxe que no s'escapa ni el Papi di Roma. Rieu-vos del Lectures, del Aviat i del Deu Minuts. Ara bé, no entraré en detalls, ni que em tortureu, ni amb un polígraf al davant diria res.
Camí de Cervera ens avancen, pi-pip, l'Àlex i l'Empar. Hem quedat a fer un cafè i uns “canutillus” (de xocolata) al reformat forn del Pont d'Alentorn, passat Artesa de Segre. Pel camí, tot terrenys plens de caçadors i gossos, i boira i més boira, aliada dels animals que fugiran del seu fatal destí.
De tornada al cotxe, passem per Vilanova de Meià, terra de perdius (fan la fira d'aquests animalons la setmana que ve), i agafem una carretera local direcció a Tremp. Ens aturem al coll, on hi ha un mas anomenat Hostal Roig, que per l'aspecte, també ha patit la crisi.

Cap a l'est, la llum del sol, càlida, escalfa el terra, braçola els camps, acarona els brots verds, glaçats per la foscor, mullats per la rosada. Cap a l'oest, la boira enganya als vilatans més trempats de la capital del Pallars Jussà, els fa creure que el sol ha marxat cap a terres més temperades, que no surtin al carrer, que és massa aviat per aixecar-se.
I nosaltres, apa, amunt. Ens cenyim les corretges de les motxilles i enfilem per una roureda, rodejats d'ombra. Aviat, els diferents ritmes de marxa ens esglaonen, ens distancien.
Quan sortim de l'espessor del bosc, se'ns apareix la serralada pirinenca al fons, neu sobre blau, ara a l'esquerra, ara a la dreta. No és que es mogui, son els continus revolts de la pista forestal, ara a l'esquerra, ara a la dreta.

De sobte, em trobo una gentada asseguda a un coll, vet aquí, si son la colla amb la que he sortit aquest matí! Sort que tenien gana d'esmorzar, sinó no els veig fins a l'hora de dinar. Cadascú es baralla amb el seu entrepà mig descongelat. Corren olives, fruits secs, xocolata, codonyat... no ens privem de res, oiga!

Refets, enfilem la carena, ara amb vistes a la vessant de Vilanova de Meià, cap al Tossal. Em motivo: va que només queda un “Sant Ramon”, vull dir uns 300 metres. Es tracta d'una nova mesura de desnivell, dins l'àmbit muntanyenc Santboià, que funciona de la mateixa manera que les “unces” i les “lliures”, emprades de joves quan anàvem a comprar pernil dolç, per exemple. El següent pas seria buscar equivalents locals (espero que en proposeu, que esteu una mica ganduls enviant comentaris al blog): un Sant Ramon i mig és un Tibidabo, 10 Sant Ramons i mig una Pica, etc.
Desvariejant una mica (el meu cap i jo), fem cim. Sempre ajuda una mica per no sentir-se tan cansats. És com un ipod d'aquests moderns, però en comptes de música autista, que t'aïlla, fas desconnexions puntuals, com veieu poc transcendents.

Dalt, trobem una caixa metàl·lica amb un llibre registre, on deixem constància del nostre pas pel cim. Mentre voleiem els colors dels nostres sentiments, i fem la foto de grup, al fons, sobre el mar de núvols blancs, ens vigila, ens observa, Montserrat, la casa de l'ànima col·lectiva.

Avui estem forts. Carenem pel Montsec de Rubies, fins a la Tossal de la Torreta, el cim més alt de la Noguera. Si be, des d'aquest el Mirapallars sembla el més alt.

El dia és espectacularment agradable, solejat, quan comencem el camí de tornada. Arribats a Vilanova de Meià, comencem a buscar lloc per dinar. Mentre avancem per carrerons cada cop més estrets, ens trobem uns vilatans que ens recomanen un bon lloc: el restaurant del Casal Municipal.
Ja sé que a vegades les aparences dels restaurants enganyen, ja sigui per expectatives massa altes, o per una primera impressió errònia, com és el cas d'avui. I a més, segons els plats demanats, la caiguda pot ser lliure o pot venir un ascens al setè cel. Això si, tot es sublimat si estàs en bona companyia, prens un bon postre i un bon cafè.
Ens acomiadem dels veïns de taula, que celebraven el 96è aniversari de la iaia. No saben que portem un professional d'aquests actes!
De tornada a casa, mentre l'Andreu condueix, el Toni decideix no aclucar l'ull mai més en cap viatge!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada