Mont Caro

11 de desembre de 2.010

Sortim de negre nit, seguint l'estel del sud, que ens guia cap a les terres de l'Ebre, a l'estil de l'estel de Natzaret amb els Reis Mags, això si, pagant els preceptius peatges de l'autopista, no ens n'oblidéssim. Fem una parada a l'àrea de servei passat L'Hospitalet de l'Infant, on prenem uns cafetons, mentre el sol es desvetlla per l'horitzó.

Travessem el riu Ebre a Tortosa, passem per Roquetes (a Roquetes voy, a Roquetes voy, de Roquetes vengooo...), i enfilem una carretera, que pels sots que te, sembla que hagi patit un bombardeig, direcció al refugi del Mont Caro. Deixem enrere oliveres centenàries, saludem una cabra petrificada i ens maregem una mica amb la munió de revolts que negociem. Sort que el cafè és a lloc.

Deixem els cotxes en una cruïlla del GR-7. Aquí ens anem trobant tots el que avui teníem ganes de fer camí junts, gent del Maifemcim i de l'Agrupació Sant Jordi d'empleats de la quasi difunta Caixa Penedès; més de vint ànimes amigues de la muntanya.

El fred és intens. La zona per on caminem, tot i l'esforç de la pujada, no ajuda a entrar en calor; és l'obaga, camí del Coll dels Pallers. Anem en fila de un, i les converses és limiten, com a molt, al company de davant i al de darrere.

Bones i males notícies. La bona, que el solet ens ha vingut a veure, i esmorzarem calentons. La dolenta, que més avall hi ha una boira empipadora que no ens permet veure ni el delta, ni el mar.

Però la bona, guanya. Repartits sota un dels pallers del coll, ara petem la xerrada amb un, ara amb una altra, fem fotos, riem, compartim.

El paisatge es torna màgic, el sol porta una mena de filtre, que fa que les roques semblin més blanques, el verd dels arbres més intens i el blau de les muntanyes dels voltants més blanquinós.

Anem avançant per plans, amb el mar (de boira) a la dreta. Som l'única nota de color que destaca sobre l'entorn. Els humans sempre anem a l'inrevés. Res de passar desapercebuts. Que se'ns noti. Això si, que no quedin restes del nostre pas.

Ep, que ja es veuen les antenes del cim. Això sembla com passejar per Nova York, abans del 2001, sempre veies les torres bessones, però no arribaves mai.

El camí és perdedor, però és fàcil de seguir, i això no ho dic perquè soc l'últim de la fila. És una sensació estranya, però agradable. No saps ben bé per on as d'anar, però mentre avances, ho veus clar, evident. És alhora emocionant i segur, no cal preocupar-se, cal fluir, com deia Bruce Lee, “we water my friend”.

Cal canviar poesia per prosa, doncs el darrer tram exigeix concentrar totes les energies de cintura cap avall. Es fa un silenci general, només trencat per la felicitat de fer cim.

Cal puntualitzar la darrera frase: només som feliços en fer el cim? Ho som mentre pugem? I quan baixem? I quan som a baix? I....? La meva resposta: ho som sempre que podem!

Curiositats, som al cim més ben comunicat de Catalunya, i em costa poder trucar a casa per dir que soc dalt de tot.

La baixada l'emprenem per un sender pintat per la Hello Kittie, de color rosa, ara per la carretera, ara per sender.

Un cop nets i polits, anem cap al Restaurant Pou de Gel, on ens espera l'esperit del sol en copa, plena de bombolles, que relaxa els múscul del riure, i ens fa entrar gana, per atacar l'últim esforç del dia: un bon dinar a la vora del foc.

Això és el més semblant a la felicitat.