Avui toca sortida cinc estels -que no és el nom d'un càmping-, d'aquelles que no ets pots perdre, que no hi ha força major que t'hi impedeixi anar, que tota la setmana et balla pel cap, que no admet excuses. Em sap greu pels que no hi son, però l'Andreu, la Tona, el Martí, el Josep, l'Anna, el Toni, la Maria i un servidor, arribem a lloc desprès de 3 horetes de viatge, amb parada-cafè a Torrefarrera. Coto fluixos al cel. Sol esplendorós. I d'aquestes terres en diuen “terres de ponent”?
Ens anem acostant a l'entrada del parc, gestionat per la Fundació Territori i Paisatge, baixant per una pista on ens retrobem amb el sector Igualadí (el Joan i la Palmira, l'Enric i la Carme). Ens trobem, també, la resta del ruixat d'aquesta matinada: un fang enganxós, que s'adhereix a la sola amb enamorament, que no hi ha forma de treure-te'l de sobre o de sota, millor dit.
Deixem enrere uns rucs, dels de veritat eh! i avancem per un camí molt espaiós. On és el congost? No ho sé pas. Va no os avorriu, diu la veu en off del parc, aquí teniu entreteniment. Ospes, com diria la Palmira, un pont penjant. Bé, si no estigués penjant, no seria un pont, no?
Sessió fotogràfica. Primer un grup, després un altre. Un peu a dintre, un peu a fora, un peu a dintre i ara el fem rodar, ballem el bugui-bugui sense mai parar, i ara passem... el pont. Ei, bugui-bugui. Això s'anima.
Deixant enrere una petita ermita romànica, que ens vigila des d'una talaia natural, caminem vora el riu ple d'arbres dins la llera, com si fos un camp d'arròs. Cap avall a la dreta, un camí que diu que és perillós. No el seguim. És l'antiga via que va uns dos metres sobre el nivell de la Noguera Ribagorçana. Nosaltres, amunt. Primer revolt i ja veiem l'estretor del congost. A sota, les aigües d'un color verd, fusió del color dels arbres amb el blau del cel. Al mig de la pared, i vist de lluny, una regata feta per un picapedrer gegant, feta com per posar-hi una prestatge. Ui, no, no son formigues, és gent. De cop i volta, les mides i les proporcions no son les que estem acostumats a apamar. La nostra vista te feina doble: mirar el punt minúscul i no perdre's la grandiositat del lloc. Avui les càmeres de fotos no estan a l'alçada de l'escenari.
Ens anem estirant, fins que arribem a un dels bancs repartits estratègicament en el recorregut i decidim esmorzar. No és que haguem treballat massa, però sino se'ns ajuntarà amb el dinar.
El Martí i jo ens anem quedant els últims. Tot i que el camí té un passamans d'acer, en cap moment tinc sensació de vertigen, de perill. Ni per mi, ni pels que van al davant, que els veus avançar despreocupadament. Al final el congost s'aixampla i canviem la pedra pel bosc. Fem uns metres més fins arribar a un antic refugi, avui abandonat, on fem mitja volta. Aquest últim trams ha estat de pujada, i ens ha fet suar, però com per art de màgia, ara és de baixada. Quines coses té la muntanya, oi?
Seguint el tarannà d'aquest el nostre grup, quan arribem de nou al congost, uns quants decidim anar pel camí de baix. És que a vegades, som una mica pesadets.
El camí baixa i baixa. La pared em recorda la boca d'un d'aquells tiranosaurus a unt de tancar-se. Ja ho sé, però avui no he pres ratafia. Avancem, sentit les veus dels de més amunt, cada cop més aprop del riu. Mira que si obren les comportes de la pressa riu amunt, je, je. Amb molta tranquilitat, sense la gentada ramblera del camí superior, ens deixem anar com les aigües, amb els nostres pensaments fluint, recuperant la serenor perduda durant la setmana laboral.
Ara el grup s'ha estirat del tot. No hi ha la pressió de saber per on anar. És difícil perdre's. Cadascú marca el seu ritme, i anem arribant a l'aparcament.
Donada la nostra manca de coneixença dels pobles dels voltants, l'Enric fa una telefonada a un restaurant de Benabarri, de tota confiança.
Ens posem nets i perfumats, i de cap a Cal Pere, una petita casa de menjars casolans, a les afores del poble, a peu del castell. Sopeta, amanides, ternasco... bona companyia. Difícil de superar. A fora, cau un ruixat que s'entossudeix en deixar-nos els cotxes més nets del que venien. S'agraeix. Només quedar el camí de tornada a casa. Important, també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada