El Canigó: una muntanya com a símbol d'un país.

12 i 13 de juny de 2.010

Sortida combinada amb l'Agrupació “Sant Jordi d'empleats” de Caixa Penedès, grupuscle "celestial-laboral" de gent boja per la muntanya i la companyonia. Guaita que ens veiem de tard en tard, i dona la sensació, com quan et trobes a un familiar que no veies des de la darrera boda o enterrament, que ahir mateix varem anar a caminar als Rasos de Tubau.

Com succeeix als documentals de la tele, on la veu en off pren el protagonisme sense sortir-hi, aquesta vegada la veu en off del Maifemcim.cat, o més ben dit, el “redactor en off”, no ens ha fet arribar la convocatòria corresponent, amb la senyera onejant a la cantonada superior esquerra del full. Serà inconstitucional? No. Potser serà que aquesta sortida no compte pel rànquing d'assistència de final de temporada, i el redactor farà campana? Pillo, pillo.

Això sí, tot i no venir, ens ha deixat marcats els horaris de sortida, d'arribada, on parar a fer pipi, la ruta a fer.... és que ens té molt mal acostumats aquest Josep.

Però no, la independència no serà total. Gaudirem de la presència del virrei Enric, que ens guiarà pel bon camí.

Dissabte, cap allà a quarts d'una ens passa a recollir el Martí, amb el 4x4 requisat al seu fill. Ell, el Toni, la Maria i jo, enfilem autopista amunt cap a la Catalunya Nord. Mira que es fa rar anar d'excursió en acabat de dinar!

Objectius del dia: ser a les 17h a Villerac (a prop de Prada de Conflent) i pujar per pista forestal fins al refugi dels Cortalets, on sopar i dormir. Fàcil.

Desprès d'un cafè a l'àrea de servei de Cassà, ens plantem, més aviat del compte, a Prada (no es tracta de cap tenda de roba de marca). “Cherchant” on aparcar, amb l'ànim de fer temps, visualitzem una “pastissèrie-boulangèrie” on matar el cuc. Comprem uns dolços i busquem una “cafetèrie” on amenitzar-los. Abans, però, em fet una visita a l'església de la “ville”, grandiosa, fosca.

De camí cap a Villerac, unes cireres, grandioses, vermelles, ens volen acompanyar a trobar-nos amb la resta del grup. Avui no serà una trobada multitudinària, serà en “petit comitè”.: de la vegueria del camp de Tarragona, el Miquel i el Jordi amb els seus dos fills (la pedrera muntanyenca); de l'Anoia, l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira; i els golafres de Prada. En total 12 de 40. Sí, 40 reserves fetes per si les mosques. Si bé, fins aquest matí, n'érem 17 de confirmats. Vosaltres os ho perdeu!

Ens posem en moviment: cal guanyar alçada ràpidament, i la millor manera és seguir la pista en tot terreny, que ens deixarà a peu del refugi, desprès de 23 quilòmetres de revolts.

Comença a ploure. La temperatura baixa al mateix ritme que nosaltres pugem. Set graus. Agafem els trastos i cap al refugi. Quarts de set.

Bona tagda (pronunciat en català de nord). Som els 12, que érem 17, dels 40. Què m'entén? No patíem per l'idioma, si no pels números. Números son diners. Aquí teniu una habitació on estareu tots plegats, i desprès ja en parlarem. Ens repartim els llits i fem temps: fins a les vuit no donen de sopar.

Mentre alguns fem fotos, l'Enric i el Martí, amb un francès molt fluid i convincent, re-negocíen amb el cap del refugi. Som 12, no pagarem 40, però si n'acceptem 17. L'encarregat, amb un francès més fluid, no és tant convincent. Resultat, l'esperat. Es manté doncs la concòrdia entre països. Per dintre nostre, una victòria del sentit comú.

Au, a sopar. Ens col·loquen en una sala per a 40. Ambient fred. Sort de la sopeta reparadora. Carn amb suc, de segon, i postre. Correcte. Apareix la ratafia i la sobretaula s'anima, mentre comentem la pujada al cim de l'endemà. No hem de matinar gaire: esmorzarem a les 7. Un luju.

De tornada a l'habitació, comença la gresca. Recuperem aquell esperit retingut, contingut, que caldria esbravar més sovint, que es inherent a certes edats, i aparentment prohibit en d'altres, que provoca rialles contagioses, que diguis el que diguis, fa riure. Això és millor que qualsevol medicament per l'insomni. El premi de la nit se l'enduu la preparació de la mòmia de Tutan-Cano.

Poc a poc, la llum dels nostres ulls s'acaben fonent amb la foscor, tot i la claror que entra per una finestra, que ràpidament precintem.

Segons els casos, passem la nit fent més o menys voltes sobre la fusta que ens fa de somier. Hi ha gent que s'aixeca una mica cansada. Serà per les excursions nocturnes al lavabo? L'aigua no és bona, espatlla les carreteres.

Fem un esmorzar lleuger, senzill. Temps suficient per treure'ns les lleganyes i pensar què coi hi fem aquí.

Agafem les motxilles i sortim del mega refugi. El sol ens ve a rebre. La cubeta glacial del Canigó s'obre majestuosa al nostra davant. Seguim el GR-10 creuant les aigües d'un petit rierol. Primera parada obligada: un estany d'aigües adormides on es renta la cara la pica del Canigó. C'est magnifique!

La cosa s'enfila. Fen unes quantes llaçades per guanyar alçada, fins que de sobte girem camí cap a la nostra esquerra. Al davant, amunt i al fons, sense enganys, sense subterfugis, el nostre final desitjat. Vista al terra, i a caminar, que l'objectiu es fa paset a paset.

El camí és força marcat. Agrair-ho a tanta gent que hi ha passat. Avui, però, no trobem massa gent, per sort. El grup es manté compacte. Bé, no tot. Dues cabretes, una mica nervioses amb si arribaran o no, no controlen les seves forces, i no hi ha qui els pari.

Duem un bon ritme. Aviat som a la Portella, un replà previ a les últimes ziga-zagues. Ens queda caminar per aquesta mena d'espina dorsal, buscant el cim. Silencis i esforços, quan de sobre ens ve a rebre una estrofa d'en Lluís Llach: “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres”, i una rosa del vents. Al davant la creu de la Pica del Canigó. Ja hi som! Riures, encaixades de mans, abraços, petons, satisfacció pel repte aconseguit. Tot i el poc espai, la creu té un imant i ens estira cap a ella. És el centre del lloc, la que certifica que has fet cim, la que surt en totes les fotos, tot i que la nit en que serà l'estrella és la del proper 22 de juny, des d'on es repartirà, de manera secular, la seva sang, de color del foc, per aquest país tan petit.

Fem foto de grup. Retonem forces, mentre gaudim de l'entorn. La finestra de bons temps ens ha respectat.

Els núvols comencen a acaronar els cims dels voltants, quan emprenem la baixada. La sensació de fred, que sol ser sovint desprès de les aturades per menjar, ens acompanya. No podem mirar enrere, com aquell personatge bíblic. La boira ens ho impedeix. Només ens queda la memòria.

El Canigó, que ha estat cim de pas de mossèns, de noble gent i de gent noble -fins i tot reis-, d'esportistes, de flameros (no els que mengen flams, en refereixo al que porten la flama), de gent compromesa, de gent senzilla, de polítics -a vegades poc senzills i poc compromesos-, de cantautors per a la gent i de gent que canta, de xirucàires i de goretexos, de dones i homes lliures, de jovent amb tot el futur pel davant, ens ha rebut, ens ha acaronat i nosaltres ens hem deixat estimar.

Fins la propera Canigó. A reveure.