Puig de la Balma

Mai hi ha sortides úniques, tot i tenir un títol inequívoc, unidireccional el destí. Cadascú de nosaltres les vivim de manera diferent, les recordem per motius diferents: aquella masia, aquell vent glaçat, aquell arbre monumental... però, no sé que ens passa, que moltes vegades recordem aquell civet de senglar, aquells canelons de l'avia, aquella sopa, aquells peus de porc..., en fi, ens fem grans... gormands. La sortida del dia 9 de gener va començar el dia abans, amb un sopar de nadal nou. Nou pel fet que no n'havíem fet cap, però els aires de frescor que ens arriben des de Igualada ens van mobilitzar. Dies de nevades. Podrem passar el túnel del Bruc? Haurem de posar cadenes? Amb més por que altre cosa, l'equip d'avançada (la Tona, la Maria i jo mateix) arribem a la capital de l'Anoia per anar de rebaixes: calcetes, calçotets, pijames, samarretes tèrmiques (www.igualadapuntdemoda.com). Recomanable en temps de crisi.

Ens trobem amb la resta (l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira, l'Andreu, el Josep i l'Anna, el Toni, la Rosa i l'Alex), davant dels esports Pedraforca. Puntualíssims. Presentacions ràpides, només un grau de temperatura. Destí: restaurant Exquisit (Sant Josep 18 i 20). Local acollidor, de disseny i espaiós. Servei acurat. Taula rectangular. Tenim gana. Arriba una croqueta. Bonísima. Ens en podria dur mitja dotzena? Paciència. Llagostí amb broqueta. Amanida de fruites. Escalivada. Pernil. Gambes. Calamarcets. Coca de vidre amb tomàquet.

El Toni dona el seu vist-i-plau, feia de controller, no sia que falti un plat i ens les tindrem. Comencen a aparèixer els segons, a la carta. Orada, bacallà, entrecots. Alguns postres, cafè. Trenta-un euros per barba. No sé si seguim de rebaixes! Fora, al carrer, ambient siberià. Quarts d'una. Ens acomiadem volant. Ens veurem en unes hores.

Desprès de passar pel llit com per una sandvitxera, volta i volta, a les nou del dia nou primera trobada al bar Bosch (cala Caterina).

Carretera i manta, cap al coll d'Estenalles. Ens creuem amb la llevaneus tirant sal. Cinc sota zero. Baixant a Mura, deixem enrere la neu, i ens retrobem amb la resta de components en segona convocatòria, al costat del Centre d'Interpretació del Parc. Tenim noves incorporacions a la sortida (la germana de l'Enric, el seu marit i una parella d'amics, i el Xavier) i una baixa d'última hora (sembla que s'ha declarat, no el pla neu-cat, sinó el tiberi-cat).

Només creuar la riera de les Nespres, trobem un cartell que ens indica l'itinerari que farem. Toca seguir marques de color marró. Com a bons minyons, amunt que fa pujada. El Josep, en vistes de la curta durada de la sortida, afegeix dos bonus en forma de dues fonts, ja visitades en d'altres sortides. De tornada al camí marró, gairebé ens confonem de sentit. Fem mitja volta i agafem el camí que duia, i duu, de Mura a Montserrat.

Son les onze. Poc abans d'arribar a la creu de la vila, ens aturem a esmorzar, no sigui que se'ns ajunti amb el dinar. No fa massa fred. Sol tampoc. Desprès d'un talladet, una ratafia i unes catànies, enfilem el camí de la creu, reconstruïda l'any que en deien “de la victoria” (no sé de quí). Entre boscs (en falta una), albirem el nostre destí, el puig de la balma.

Una construcció que sembla feta d'argila i que es pot desfer en qualsevol moment. A mesura que ens hi apropem descobrim que està viu, que hi viu gent.

Hi tenen muntada una residència casa de pagès per a 15 persones ben original, amb una capella i un museu de la vida que es feia per aquests pagos (www.puigdelabalma.com).

Desprès d'una visita força instructiva, reprenem el camí, ara de baixada, i acompanyats pel solet, fent ziga-zagues, fins al fons del torrent, i en uns 20 minuts arribem al punt de sortida.

Unes mans de maquillatge i estem llestos per anar a dinar. És increïble la capacitat d'endrapar que podem tenir. Serà perquè anem al famós restaurant de Cal Carter (www.calcarter.net), i no podem fer un lleig?

Pugem pels carrers del poble de Mura com si seguíssim un joc de pistes,doncs a cada racó hi ha tionsi pessebres, fins arribar al lloc del segon tiberi en menys de 15 hores.

Ens tenen preparada, com ho sabien?, una taula pels 14, doncs el Xavier i els seus pares-representants tenen unpartit de bàsquet. Ja els hi dic jo, que el bàsquet no dona per retirar-se, només si et dius Gasol.Com a les festes majors, el dinar és com els focs d'artifici.

A partir de demà comencem el règim, fins al Nadal vinent.