Comencem l'últim dia a la Hosteria Las Torres,

també amb pluja i vent. En acabar l'esmorçar, liquidem el compte. Tots els sopars el hem fet aquí. Poca competència en uns cent quilòmetres a la rodona.

Carreguem les maletes amb el cap cot: las Torres del Paine se'ns ha resistit, han jugat a cuit i amagar amb nosaltres.
Agafem els vehicles (aquí s'hauria de dir "tomem" els vehicles), i sense mirar enrera, com aquell personatge bíblic, enfilem cap a nous miradors.

Ara som al Salto del Paine, amb una bona no-visió de las Torres, per no perdre el costum. És un salt d'aigua impressionant, amb un congost de roques negres i aigües grisenques, que contrasten amb la verdor dels arbres. Tot i que en queden pocs, després d'un gran incendi provocat, que va debastar el 10% de la seva supeficie.

Hem d'anar molt en compte al apropar-nos al marge, doncs el fort vent ens podria fer caure, i faríem un rafting sense barca.

Ens recuperem del fred dins dels cotxes. Ara tàpat, ara destàpat. Calipandria va, calipandria ve. La vida del turista és molt dura.

Mentre anem circulant pel Valle del Ñandú, apareixen un fotimer de guanacos, i ens surgeix un dubte: no ens haurem equivocat al batejar-los? Camacos que son! L'Anna i la Celi es llencen a la seva caça i captura. I ho aconsegueixen.

Sobredosis de guanacos.

Anem pista amunt i comencen a caure volves de neu. Vaja dia. Anem a la Laguna Azul i no podrem veure ni el color que té. De las Torres ni en parlem, doncs diuen que n'és un excel·lent mirador.
Mentre baixem, prenem mesures per no quedar embarrancats en el fang. Aturem els cotxes en front de la laguna, i decidim esperar cinc minuts a veure si escampa. Sembla que sí. Al ataquerrrrl! Surt el sol.

Ens posem les botes i a caminar. Voregem el llac de color "asul", cap al mirador de las Torres. Res de res. L'Andreu propossa que fem una concentració mental col·lectiva, com si fos un famós psicòleg argentí. Res de res, els núvols no es mouen. Tornem caminant d'esquenes, no fos que apareixin. Res de res. Se'ns acaba la finestra de bon temps. Amunt. Vent de costat. Més neu.

El Josep, el dia abans, va enviar un correu electrònic a la Estancia El Lazo, avisant que anàvem a dinar.

Passem per una pista que voreja el lago Sarmiento. Tanques, filats de ferro, a banda i banda de la pista, que delimiten tota la Patagònia, rius inclosos. S'acosta la estancia, no sé si per les ganes d'arribar i menjar, o pel vent de cua.

L'arribada activa els records del Josep i l'Anna. comença a nevar. No es veu llum per enlloc. Al poc temps apareix una senyora de cabell blanc. No li havien donat l'avís que veníem a dinar. Pero no se preocupen, algo comeran.

Passem a la casa que fa de recepció i menjador. Fred. Encèn la llar de foc i l'estufa. L'estancia estava "congelada", doncs no tenien cap oste. De repent comencen a sortir dues noies de les cases del voltant. Son les cambreres.

Tots aprop de la vora del foc. Comencen a sevir un vi negre, per augmentar els graus corporals. L'Antònia, l'Erich i jo prenem cervesa a temperatura ambient, és a dir, freda.

És un lloc acollidor, que t'allunya de l'exterior inòspit. Passem a taula i apareix una crema de tomàquet amb formatge, calentaaa. Alguns apropen les mans a la tassa per escalfar-se. De segón, amanidetes i enrrollados de pollastre amb puré. El Jaume i jo repetim dues vegades.

Bona ma de la cuinera a l'improvisar.
De postre, amanida de fruits amb crema. Café no definible i tés.
L'Andreu, com de costum, demana un expreso. Després del primer glop, descobreix que es tracta del mateix café que el nostre, però en tassa petita. Memorable. Un fart de riure.

Amb la panxa contenta, i amb una mica de pena per la marxa, recorrem part de les 18 mil hectàrees de la estancia, per retornar a la pista principal. Gairebé 37 quilòmetres. A la cruïlla ens espera un arc de Sant Martí, baixet però, per donar-nos l'adeu al Parque Nacional de las Torres del Paine.

Tornem a fer parada a Cerro Castillo per posar benzina. Anem bastant secs. Després d'unes quantes reverències al cap de l'expedició, de les que no hi ha fotos, anem a fer un rentat Patagònic per retornar la pols que duiem enganxada, al seu lloc, a terra.

Demà ens veurem Cerro Castillo, però sense la llibertat que dona el vehicle propi.

Recorrem els últims 45 quilòmetres fins a Puerto Natales, ciutat a la riba de les aigües del Pacífic.

D'igual manera que a l'anada, ens acull amb els reflexes platejats de l'aigua i el teló de fons de magnífiques muntanyes nevades.

Son les 19 hores, i només arribar a l'hotel Charles Darwin, ens venen a recollir els cotxes de lloguer. Hem fet un total de 765 quilòmetres, des la nostra arribada a Punta Arenas, la zona més austral que hem trepitjat, a més de 12 mil quilòmetres de casa.

Després d'un resopó de benvinguda, sortim a caminar, amb el fred habitual d'aquests dies, i amb poques ganes de sopar. És diumenge, i trobem poques botigues obertes, però deu ni dó el que ens firem.

Hi ha desercions, però els més afamats ens cruspim una pizza, en un local agradable, cuinada en un forn rodonet de llenya.

De tornada cap a l'hotel, que demà agafarem un bus per creuar cap a l'Argentina, i les 6'30 del matí es fan aviat.