Dissabte, 10 d'agost de 2.013
Pic de la Mina (Capcir).
Més enllà de la Cerdanya.

Retornant als camins de les xarxes virtuals, aquells que es fan asseguts, però que esgoten els dits, cansen l'esperit. Recuperant l'alè, i l'espurna als ulls. Desitjo que no sigui un retorn fugisser, però tampoc un càstig sever per als que ho patiu, tot i ser voluntari, que consti.
La primera setmana d'agost ja ha quedat al darrera, de color gris a l'agenda de la feina, de color verd pels qui els hi resten hores per anar de vacances. Esforç i lluita amb la xafogor, suors estampades al coixí. Fugida cap al Pirineu, en busca de la frescor a la cara i a l'ànima.
Aturada-despertador a l'àrea de servei del Túnel del Cadí. No patiu, és una nova modalitat. Mentre l'Anna, el Josep, el Jaume i un servidor, prenem un tallat, una trucada fa de despertador als Santboians emigrats a la vall. Temps just de treure'ns les lleganyes, que ja ens donen la benvinguda l'Andreu, l'Anna, el Jaume, la Teresa i la seva filla Sílvia. Perdem un puntal, la Tona, per lesió, que es queda a la caseta, mai millor dit.
Camí del Coll de Puimorent, amb dos tot-terrenys. En refereixo als cotxes. Cel blau, els núvols no s'han llevat.
Algú que s'avorria una mica massa, va fer el pic fa una setmana, i avui el tornarà a fer encara que troni.
De sobte la carretera desapareix sota les nostres rodes, i comencem a ballar, amunt i avall. L'Andreu, riu. Cinc minuts més en cotxe, tres quarts menys a peu.
El segon cotxe, el de la Teresa, arriba buit, ha perdut efectius pel camí. No hauran caigut? No, no li ha agradat com ballaven, i els ha enviat a caminar una estona abans.
Mentre ens abillem, ens tornem criatures, i fem preguntes tota l'estona. Aquell és el pic de la Mina? Aquell l'hi fet jo i tu no, ale, ale.

Avui la màgia del camí desconegut ha desaparescut de bon inici. Massa adversaris. L'experiència recent de l'Andreu, els tracks dels mòbils, els mapes, afegits a que el pic es veu des de la sortida, retallat sobre l'horitzó, redueixen les possibilitats d'error.
Trobo a faltar aquells dies que no ens posem d'acord, per on començar a caminar.
Enfilem prat amunt, sent l'enveja d'un remuntador de vacances estivals. El camí és evident, però les forces d'atac de cadascú, aconsellant fer-lo més dret o anar fent ziga-zagues. El final és el mateix, però.

Tot d'una s'acaba la catifa de gespa, i hem de grimpar entre uns blocs amorosos, que es deixen abraçar. Aquella serp de colors que s'anava estirant, ara s'aplega al cim, fonent-se en una abraçada de satisfacció. Mentre esmorzem, gaudim de les vistes de les muralles properes, projectant camins alternatius, -i si baixem per allà, potser un altre dia...
El camí de tornada el fem encetant i tancant converses, suspeses per la bufera de l'esforç. I també, encetant i tancant un meló, vull dir "més que un meló", el "Bollo". Impressionant.

Un cop guapus, perquè a les guapes no els hi cal gaires retocs, anem decidits a buscar a la Tona a Llívia, i cap a cal Trumfes que ens hi esperen. Bon menjar i preu equilibrat, però hem estat més estona entre el menjar i la sobretaula, que pujant al cim. Coses de la tècnica!!

Si voleu provar i no us voleu perdre, mireu la ressenya de la sortida a:
http://maifemcim.blogspot.com.es/2013/08/pic-de-la-mina-2683-m.html

Turó de Cèllecs o Sèllecs

Dissabte 14 de maig de 2.011

Avui fem “matinal i mitja”, que traduït vol dir: caminada curta sense dificultat i dinar a destí (tot i no ser merescut per l'esforç dedicat). Però un dia és un dia, tot i que aquesta excusa ja no serveix per massa repetida.

A les nou en punt arribem a Òrrius, a 9 quilòmetres de Mataró, muntanya amunt, en direcció al Vallès Oriental. Ens abillem d'excursionistes -segons el nomenclàtor esportiu de la Conselleria d'Esports de la Generalitat, que tot ho harmonitza-, davant l'església de Sant Andreu.

Com de costum, ens costa trobar el camí. D'acord que no cal posar un retol lluminós, que uns professionals com nosaltres no ens cal indicació tan clara, que només mirar el sol ja sabem per on tirar, però ens coneixem i no volem fer més quilòmetres dels que toquen, pel que decidim preguntar. Segon problema: quan necessites trobar a algú de la contrada, sembla que s'amaguen sota les pedres o tothom està dormint, o venen a la fira. Sort d'un jove, -que ens referma en la ruta que dúiem-, i un rètol que diu “camí de Sant Bertomeu”. Anem bé.

La cosa s'enfila mentre deixem enrere les últimes cases i els lladrucs dels gossos que les vigilen. Cap on estarà el Tomeu? Dubtem, però caminem.

Quan arribem al cordal, nova pregunta: cap a la dreta o cap a l'esquerra?

La necessitat ens fa abordar un ciclista per fer-lo confessar: cap a la dreta. Aviat li veiem l'esquena al sant.

En apropar-nos, el que ens dona la benvinguda és un petit jardí, i una veu acolorida pel temps que ens convida a passar. Sembla que som dels pocs que transiten per aquí, que anem a una velocitat humana, disposats a mirar, escoltar, agrair, compartir. I així la masovera ens obre les portes de la restaurada ermita romànica de Sant Bertomeu de Cabanyes, sentida, recollida, on el temps s'atura i recupera la respiració, i l'esperit el seu pas.

Hora d'assedegar el cos, de l'esmorzar, que despatxem sota uns plataners majestuosos, al costat d'una font propera, mentre ciclistes s'esforcen per fer piruetes amb algun petó al terra inclòs.Reprenem la marxa, refets, buscant el cordal que ens permetrà anar lligant turons, sense passar pel mateix lloc a l'anada i la tornada, fent llaçades imaginàries als turons. Passem pel primer d'ells, anomenat del castell o de Mataró, on hi ha una torre de vigilància. Pocs metres més enllà, agafem un corriol a l'esquerra que, en una breu pujada entre flors i matolls que compliquen saber per on anem, ens duu fins a una mena de marge de pedres. Som al perímetre del poblat ibèric del turó gros o de Cèllecs. Hi entrem sense cap oposició, buscant el cim, tasca feixuga en aquest turó emboscat i enrunat, donant-nos per satisfets. Tot baixant, veiem la següent destinació, el turó rodó, coronat per antenes. En pocs minuts hi som. L'esforç és mínim.

Final de recorregut. Ara desfem la llaçada, fins a Òrrius, on alguns aprofiten el mercat per nodrir-se de fruita i verdura.

De tornada al tercer turó, hem planejat amb vistes al Vallés, on un cop al cotxe, baixem a la seva capital més oriental a dinar, que ja ens deuen esperar la Tona, el Marc, la Laura i la Marina. Cap d'ells/es, per diferentes motius, han vingut a caminar, però s'han apuntat per anar a fer un àpat al restaurant el Portalet de Granollers, on el menjar intenta igualar l'excel·lent servei i tracte, i a fe, que ho aconsegueixen. Sino, per quin misteri hi hem tornat, si no ens anava de pas? Vaja uns!

Cova de les Gralles – Capafonts

Dissabte 30 d'abril de 2.011

Avui no matinem gaire, però de bon començament ja ens trobem fent cua amb joves de l'Imserso, a l'àrea de servei de l'AP-7 a Vilafranca, per prendre l'esmorzar. Sort que no és un bufet lliure, sinó ho tindríem molt malament amb aquests professionals, bregats a tants i tants hotels, en les lluites per la millor peça acabada de sortir de la cuina. I si és tracta de postres, la sang podria arribar al riu, uf!

Una hora més tard, deixem els cotxes en un revolt, sota el poble de Capafonts. És que ningú els hi va dir que, a banda de revolts, també podien comprar algun tros de recta? Vint-i-tres quilòmetres de canvis polítics, ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, ara cap a fonts (u haveu pillat?); quin mareig!

Ja som a la capçalera del riu Brugent, a prop dels Motllats, a les muntanyes de Prades, zona que mai em deixa de sorprendre pel seu paisatge, barreja de natura en estat pur i natura treballada per l'home tot ben posadet.

Caminem per un sender ben senyalitzat: “a la Mussara per la font de la llúdriga”; un nom molt musical, sonor. Mentrestant, en petits grups intercanviables, ens posem al corrent del que ens ha passat els darrers dies que no ens hem vist, que sempre son masses.

Tresquem, deixant enrere hortes al costat mateix del camí; hortes que s'aboquen a la riera, per veure de les seves aigües, per créixer; mentrestant, nosaltres anem bevent de les experiències viscudes, avui comentades en aquest entorn assedegador, també per créixer.

Seguim l'itinerari, gairebé sense esforç aparent, sense dubtes, sense GPS, sense discussions. Tot d'una, canvi de colors. Entrem en un bosc d'arbres escanyolits, de color canyella, que em recorden aquell bosc de los arrayanes a la Patagònia, solcat per un petit rierol, que brolla del terra, amb força, alegre, com si algú l'empenyés a sortir, esperitat, fart d'estar amagat.

Contagiats per aquest ànim, ens enfilem muntanya amunt. Suem. Suor que brolla de dins, amb força, per esperitar cabòries, per recuperar alegries.

La primavera ens acompanya, ens captiva amb els seus colors, les seves flors, i nosaltres les collim, tot i que respectuosament, només amb la càmera de fotos, en una desenfrenada cursa per captar la seva essència. I en comencem a tenir una bona col·lecció, eh? Potser en podríem fer una exposició, no?

Ja la veiem al fons. Un últim esforç. Passem pel costat d'un curiós rètol, abans de passar pel forat d'una roca, que ens transporta de cop i volta, al mig de l'espectacle: la cova de les Gralles.

Un immens amfiteatre, d'una seixantena de metres, difícil de captar amb la meva petita màquina de fotos. Tots empetitim davant aquestes magnituds. Del sostre, es filtra per un petit forat, un fi plugim, que plorant cau damunt una roca marronosa, brillant, lliscosa.

Mentre alguns descansen al fons, les cabretes tirem amunt; volem punts de vista nous, ens enfilem pel cortinatge de l'escenari.

El temps passa volant, és cruel. No volem marxar, però ens estiren. Els números sempre manen.

Apa, de tornada als cotxes.

Ja que hem vingut fins aquí, lluny de casa nostra, aprofitem per fer el dia complert, i donat que a Capafonts no ens volen donar de dinar, marxem cap a Prades, sense pla establert. I ja se sap, quan improvises acostuma a sortir bé.

D'això, se'n encarreguen al restaurant l'Estanc, a la plaça Major, al costat de la font que, una vegada a l'any, brolla cava. Una bona sobretaula, amb bona companyia.

Quatre de nosaltres acabem la jornada a l'hotel Mas Mariassa de Pratdip, un encantador hotel, on comencem el tractament africà antipalúdic basat en el gin tònic. Algú/anna ha començat a obrir moltes caixes alhora. Segur que aviat es poden tancar i tornar a obrir a voluntat, no inesperadament.

Que així sia!

Un tomb per Montserrat: Cim del Montgròs

Dissabte, 2 d'abril de 2.011

Matinal per ca la Montse, amb punt de trobada a l'Hotel Bruc, on fem un tallat. Ens trobem aquí, més que res, perquè si quedem directament a Can Jorba, on començarem a caminar, igual no n'apareixem la meitat, o alguns (que avui es sortida conjunta amb l'agrupació Sant Jordi d'empleats de Caixa Penedès), se'n van cap al departament de personal de Vilafranca (per allò del nom).

Deixem els cotxes a la pineda que hi ha al costat del mas. El sol despunta il·luminant les agulles més altes, mentre nosaltres avancem pel costat d'una capelleta, una mica abrigadets encara.

Caminem per ampla pista, fins que trobem un arbre amb una senyal vermella a ma dreta, que ens mena cap a un camí que es torna costerut; costerut i olorós, doncs el romaní està florit i ens regala amb el seu aroma.

Poc a poc, pas a pas, sense donar-nos compte, anem agafant alçada i la vista va agafant llargada, doncs ja veiem, fins i tot, les antenes de Collserola. El sol ens ve a saludar, i nosaltres li fem reverències traient-nos les jaquetes.

Per primera vegada veiem el cim del Montgròs. Be, segur que no és la primera vegada que el veig, però entre tanta agulla, ves a saber com es deia el pedregot aquest, que no te forma de mòmia, ni de mico, ni de gorra frígia, ni de cavall, ni de panxa del bisbe, vaja. I això que soc un enamorat d'aquesta muntanya, des de ben petit, quan pujàvem amb la romeria de Sant Boi, amb els pares, el germans, els avis, els tiets, el cosí escalador, el xurro-mediamanga-mangotero a la plaça de l'església, els llonguets, la coca, el porró, la boira, les vespres, el boleto verde, l'aeri, els contes de la gent gran, els canelons, l'escolania, el mató... dies que ens permetien créixer, estar en família, fer poble.

Després d'aquests minuts de publicitat emocional, cal afinar els sentits, no per captar l'olor de la farigola, si no perquè les marques vermelles s'han tornat de color blau cel i enfilen cap al blau del cel, pel que ens comencem a ajudar de les mans. Sort en tenim que el terra rocallós és força segur i no rellisca gens. La veritat és que mentre puges no te n'adones d'on ets, però quan veus les fotos, penses “per aquí he passat jo?”.

Després d'un llarg tomb per a l'atac final, -sona bé, eh-, pugem pel clatell del Montgròs fins a coronar-lo. Fem la foto dels onze magnífics, just abans d'un esmorzar just, gens benedictí.

El cim ens descobreix el sentit del seu nom, però no és arrodonit, més be sembla una passarel·la de moda, d'uns trenta metres de llarg. Seiem per esmorzar, mentre observem les formiguetes que pugen cap a Sant Jeroni, allà al davant nostre. 

Xerrem, gaudim, compartim, tot just abans de tornar a aixecar-nos per emprendre el camí de tornada, que no serà per on hem pujat, si no pel torrent del migdia, passant per la font de la cadireta, per sota dels plecs del llibre, creuant alguns passos estrets, que ens demanen concentració, fins arribar a la llera sorrenca del torrent, i de nou a Can Jorba, punt de sortida.

Per arrodonir-ho, sis de nosaltres, anem a recuperar l'ànim al restaurant Vinyanova, a dos minuts d'aquí. Lloc que ens sorprèn pel més de dos cents cotxes que hi trobem, doncs estem en plena temporada del calçot. La veritat, és que ens enduem posada, una mostra de la gastronomia catalana més rural (embotits, mongetes, carn a la brasa, crema catalana). Bon profit i bona tornada. I pels que no heu pogut o volgut venir... sempre hi ha una segona vegada.

Collegats, Terradets i Montrebei, congosts de ponent.

Dissabte 26 i diumenge 27 de febrer de 2.011

Avui matinem, però no cal córrer, tenim temps per a tot, el dia és llarg, però intens, farem slow-mountain, que és alguna cosa així com menjar poc a poc i pair bé. Parlant de menjar, parem a esmorzar al forn d'El Pont d'Alentorn –on els “canutillus” de xocolata-, lloc que ja comença a ser un clàssic, a l'estil dels xuxos de les quatre carreteres de Tona. Carretera amunt, carretera avall, aigües amunt, fins a l'aparcament de la font de la Figuereta, passat la Pobla de Segur, on la Noguera Pallaresa s'allibera de la seva estretor. Ni senyal de la Queta ni del Puyi.

Estem sols, acompanyats pel soroll dels cotxes a la nostra esquerra, i per la remor de les aigües que enyoren temps passats plens de raiers baixant fusta, a la nostra dreta, tot just quan passem per sota un rètol que anuncia el barranc de l'infern. És curiós, però l'infern sempre s'ha associat amb la foscor, amb un túnel negre, i la senyal ens mena cap a la claror, cap a parets daurades, lluny de cotxes, però no de l'asfalt, doncs caminem per l'antiga carretera del congost de Collegats. Això sí, anem pel mig com en una mani pel Passeig de Gràcia. De sobte, la Sagrada Família! Tranquils, que els “canutus” eren de xocolata de la bona... ui, em sembla que ho estic enredant.

Estem davant d'una formació rocosa anomenada l'argenteria, que segons versos d'un mossèn excursionista, van servir de model a escala natural de la portalada de la glòria de l'església barcelonina, i de veritat que en te retirada.

Anem xerrant, tot caminant mirant cap al cel, avançant per un carrer ple de gratacels daurats, de gegants que xiuxiuegen en veure'ns passar. Tot d'una, s'obre el teló, l'horitzó s'eixample, apareix el verd. És migdia, i parem a fer un mos, a l'àrea d'aparcament de les Morreres.

Triguem gairebé més en esmorzar que en fer el recorregut, pel que un cop ben alimentats, ens entra una mica de sentiment de culpabilitat: no ens ho hem guanyat. Què tal si pugem a aquell llogarret? Valen. No sé si és petit, el poble, o és que està lluny, o les dues coses, però el cert és que la caminada es torna agradable, tot i la pujada, i la vista sobre el congost canvia. Som a Pujol, i un gos solitari, el batlle caní, ens ve a rebre amb esperit tafaner. Fem una visita de metge, breu, però això si, de metge dels d'abans de la retallada.

Encara estem petant la xerrada, quan tot d'una ens posem en moviment. Tornem pel mateix camí, tranquil·lament, slowment, tot i que algú se sent tant lleugera que fa un vol sense motor, amb un aterratge dificultós. Res que no s'arregli amb mercromina màgica i uns mimitos.

Ja tenen raó aquells que diuen que un paisatge mai és el mateix quan hi tornes. La llum del migdia crema ara les parets amb un color or llampant, viu, molest a les retines.

Sense esforç aparent, tornem a ser on varem deixar els cotxes. Aprofitem per alleugerir la motxilla, per canviar el pes de l'esquena a la panxa, en fi, per dinar, tot aprofitant unes taules parades per a l'ocasió, al costat mateix d'una gèlid brot d'aigua.

En acabar els deures, tal com mana la ressenya del dia, enfilem carretera avall fins passar Tremp, aturant-nos al segon congost del dia, el de Terradets, amb parets més altes, patrimoni d'escaladors.

Deixem els cotxes al costat d'unes paradetes de mercat ben situades, on alguns es proveeixen de mel i llaminadures. Tot mirant cap al cel, creuem el riu per un petit pont, on hi ha un rètol “ermita 45 minuts”. Dubtes. Què fem? No es farà fosc? Son quarts de set i el sol va de capa caiguda. La colla dels “speede gonzalez”, andele-andele, enfilen amunt, mentre la dels “lento rodríguez”, tornem als cotxes. Ei, ens veiem a l'hotel d'Àger!

Els motoritzats, fem un tomb pels carrers encimbellats de Llimiana, mentre el sol es pon, amb unes vistes d'ocell sobre el pantà, abans de decidir-nos a marxar cap a l'hotel Port d'Àger, on ens esperen.

Mentre ens instal·lem a les habitacions, arriben la resta de la colla. Ens posem de vint-i-un botons per baixar a sopar, doncs avui sortim de nit. On? A l'observatori astronòmic del Montsec, a caçar estels. Som nou caçadores i caçadors, una mica cansats, desprès del combinat de carretera i manta que duem a les esquenes. Sort que el sopar, tot i el cambrer poc simpàtic que ens ha tocat, ens refà l'ànim i ens escalfa l'estomac.

A fora és negre nit, l'ambient més aviat fresc recomana dur jaqueta. Hem de baixar cap a Àger, sense saber on és l'observatori, i sense voler, arribem a lloc. L'aparcament gairebé ple ens sorprèn, doncs son les onze de la nit d'un dissabte qualsevol. Agafem les entrades i tot seguit ens assignen un guia, que ens adverteix de la foscor que trobarem a les instal·lacions, per allò de la contaminació lumínica. Desprès d'unes filmines instructives sobre el cosmos, ens duen a veure el cel de veritat, des d'un observatori de veritat, tot i que una mica petit. Però per llàstima, el cel no se'ns mostra amb tota claredat, la calitja fa de les seves, i només podem enfocar uns estels bessons prou cridaners, Castor A i B.

Anem passant d'un en un pel visor del telescopi, amb diferents graus de satisfacció, ho dic pels que duem ulleres i tenim la tendència natural a treure'ns-les per acostar més l'ull. Jo la veritat no sé què vaig veure, si els estels o aquelles espurnes de color blanc que es veuen quan et fregues els ulls.

Passada la mitjanit, arriba la traca final: entrem a la gran cúpula. Els seients espacials estan en posició horitzontal, a l'estil d'aquells cotxes on les parelles els reclinaven, suposo que per veure estels o els pols estel·lar.

Comença la projecció, una mica infantil, això si, i la veu del narrador cap cop s'allunya més. La constel·lació de morfeu s'acosta, mentre alguns ulls comencen a patir la força de la gravetat. Què en son de còmodes aquestes butaques! I si em poso de cantó? Millor, ara ho veig millor. Però ningú fa cap comentari, es veu que és força interessant. No serà que... no pot ser, no, ells no. Vaja, que no. Tot d'una, comença a entrar vent del nord, glaçat, que revifa un mort. “Què passa?” és l'expressió més repetida, juntament amb “ja s'ha acabat?”. La resposta està en el cel: la cúpula s'està obrint lentament per deixar pas a la visió en directe. Els polar entren en acció. La sang torna a circular.

El dia ha estat intens, i quan és tot just la una de la matinada, toca acomiadar-nos. Els camins se separen, uns cap a l'hotel i la resta de tornada a Sant Boi. Tingueu molt de compte, no us adormiu, be el xofer com a mínim, atureu-vos si veieu que.... Bona nit (o boranit).

A l'endemà, no matinem gaire. La jornada es planteja tranquil·la. Esmorzem a l'hora que mana el cambrer poc simpàtic i gens flexible, i marxem cap al tercer congost del cap de setmana: el de Montrebei. Aquesta vegada fem el camí aigües amunt, a l'inrevés del que vam fer el passat u de maig, acostant-nos pel cantó de Corçà, cap a l'aparcament de la Pertusa, on deixem el cotxe.

Semblava que al ser el camí a l'inrevés, seria de baixada, però ja se sap, la felicitat no pot ser completa. Ja n'hi ha prou de queixes, el dia, la claror, els colors, l'aigua, el cel, les muralles naturals del congost, fan oblidar la fatiga.

Tot i semblar que el nivell de l'aigua és més baix que en l'altre vegada, quan arribem a l'inici del congost, el camí vell, el que voreja l'aigua, ha desaparegut, vaja que només es pot fer nedant. En aquest punt, decidim tornar sobre les nostres passes, en silenci, acompanyant el nostre esforç.

De tornada, donada l'hora que és, decidim no entaular-nos per arribar més aviat a casa. Però tornem a pecar: què tal un pa amb tomàquet i una truita? On? I si es aturem a l'hotel? La sort ens somriu: ens aten el germà bona gent, del cambrer poc simpàtic. Tot flueix segons el previst. Una mica d'asfalt i ja serem de tornada a casa, preparats per una setmana llarga, esperant la propera escapada.

Pels Ports de Besseit

5 de febrer de 2.011

Dos mesos desprès de pujar al Caro, tornem de nou per aquestes contrades, que son un bon substitutiu del Pirineu en ple hivern.

La nevada del dimecres ens fa deixar els cotxes abans del previst, que era arribar fins al coll de la Carrasqueta. Mira que ens havien avisat, però fins que no hem estat a l'alçada del refugi no ens ho crèiem, doncs tota la pujada l'hem feta amb sol i sense senyals de neu.

Abandonem els cotxes en un marge de la pista com bonament podem. Tot i l'hora tardana, comencem a avançar penosament, no sortim esperitats per recuperar temps. Avui no, no podem, el terra s'ha convertit en una inesperada pista de patinatge, i una previsible relliscada agarrota els músculs, fa escurçar la passa i fixar la mirada en el lloc on el de davant posa el peu.

Quan deixem la pista i ens enfilem cap al coll dels pallers, l'estat de la neu millora, passa de gel sòlid a cruixent, i ens apliquem per anar a saludar el sol que acarona la cresta.

Un cop fetes les presentacions, avui donem l'esquena a les antenes del cim i marxem cap al sud pel GR-7, per camins estrets, coquetons, rodejats de pins, serpentejant entre barrancs, ara pujant, ara baixant.

Aviat fem una parada per esmorzar, força reparadora, amb vi de Batea i tot. Davant naltros, se'ns mostre un paisatge ple de blaus i verds primaverals, territori reservat a les cabres (que no se m'ofengui ningú, que ja ens agradaria passar per on ho fan elles).

El grup s'estira fins que ens aturem a la cova del vidre, un mega aixopluc amb vistes dels nostres avantpassats, als que no els hi calia hipoteca per viure més o menys calents, però se'ls podien jalar les males besties. Deu n'hi do com hem evolucionat a millor (?).

Poc desprès de fer la foto de grup, som al punt més llunyà del recorregut, al punt de retorn, si be no pel mateix camí de l'anada. La manca de referències ens fa aturar una mica per consensuar si anem pel bon camí, més que res perquè ens estem ficant per una canal completament gelada. Sort en tenim de trobar-nos amb una parella que fa el camí invers, i ens insuflen ànims, i d'haver avisat al restaurant que arribarem tard.

L'últim tram es fa pesat, sembla que mai s'acaba, neu i més neu, glaç i més glaç. Però tot arriba, el cotxe, roba seca, una mica de colònia, i l'escalfor de l'amistat al voltant d'una taula, compartint la setmana laboral, els desitjos, els acudits, les pastilles que ens prenem, en fi... tot, que no és poc!