Per molt dora que ens llevem,

sempre matina més la claror, que ens ve a rebre per les escletxes de les cortines de les habitacions de l'hotel.

Esmorzar, maletes. Pugem a un bus regular que ens ha de dur en unes 5 hores fins a El Calafate, això si, parant al Cerro Castillo. Aquest cop no posem benzina, fem uns tràmits més burocràtics: segellar la nostra sortida de Xile.

A la pujada al bus m'ha semblat veure una cara coneguda. Em decideixo a dir-li, i resulta ser una clienta de quan treballava a Viladecans, això fa uns dies, exactament 18 anys. Quina casualitat. El mon és més petit del que sembla.

Al cap de pocs quilòmetres, més enllà de terra de ningú, ens toca passar els tràmits duaners argentins.

Circulem per rutes solitàries, creuant-nos de tant en tant amb un "fiuuuummm", el só d'un vehicle en sentit contrari que no dona temps ni de veure'l.

Mig adormits, arribem a un turonet on apareix El Calafate, un seguit de cases mal ordenades, de colors diferents.

El bus ens deixa a la terminal, on una camioneta ens ve a recollir per dur-nos a la nostra base durant cinc dies.

L'hotel "disain" està situat als afores de la ciutat, amb uns finestrals amb vistes impressionants (l'abús d'aquest adjectiu és necessari) sobre el lago Argentino (el més gran del pais), amb un skyline dels Andes al fons. Sembla "mismamente" un poster allargat dels que venen les tendes de souvenirs.

L'autobus llençadora de l'hotel, ens apropa al centre, per anar a dinar a l'afamat Asador La Tablita. Provoletas, empanadas, corder patagònic i biffe de chorizo. El comparem amb el Desnivel de Buenos Aires. Aprovat justet.

Aquesta tarda tenim feina. Hem de fer box-lunch, com diuen per aquí, per la sortida del dia següent a la glacera Perito Moreno. Visualitzem el Supermercado La Anónima, que serà el nostre proveïdor els propers dies.

Amb la feina feta, i després d'una petita gira per les tendes de la zona, l'equip de cina ens dirigim cap a l'hotel per ensamblar els sandvitxos. Punt de reunió: habitació 206. Es forma una cadena de muntatge, com si fos la Seat. Uns desmonten els paquets, mentre es comencen a untar les llesques de mantega. Es posa el formatge. Pim-pam. Ara el pernil dolç. Cap a la secció d'embalatge. Un talla el paper de plata. Un altre embolica. I finalment a la bossa: dos entrepans per barba, 1 poma, 1 paquet de galetes salades i aigua.
Tanta organització es mereix una estrella Michelin.

En acabar, fem una sopeta al bar de l'hotel i cap a dormir, que demà ens espera una nova atracció cinc estrelles.

Comencem l'últim dia a la Hosteria Las Torres,

també amb pluja i vent. En acabar l'esmorçar, liquidem el compte. Tots els sopars el hem fet aquí. Poca competència en uns cent quilòmetres a la rodona.

Carreguem les maletes amb el cap cot: las Torres del Paine se'ns ha resistit, han jugat a cuit i amagar amb nosaltres.
Agafem els vehicles (aquí s'hauria de dir "tomem" els vehicles), i sense mirar enrera, com aquell personatge bíblic, enfilem cap a nous miradors.

Ara som al Salto del Paine, amb una bona no-visió de las Torres, per no perdre el costum. És un salt d'aigua impressionant, amb un congost de roques negres i aigües grisenques, que contrasten amb la verdor dels arbres. Tot i que en queden pocs, després d'un gran incendi provocat, que va debastar el 10% de la seva supeficie.

Hem d'anar molt en compte al apropar-nos al marge, doncs el fort vent ens podria fer caure, i faríem un rafting sense barca.

Ens recuperem del fred dins dels cotxes. Ara tàpat, ara destàpat. Calipandria va, calipandria ve. La vida del turista és molt dura.

Mentre anem circulant pel Valle del Ñandú, apareixen un fotimer de guanacos, i ens surgeix un dubte: no ens haurem equivocat al batejar-los? Camacos que son! L'Anna i la Celi es llencen a la seva caça i captura. I ho aconsegueixen.

Sobredosis de guanacos.

Anem pista amunt i comencen a caure volves de neu. Vaja dia. Anem a la Laguna Azul i no podrem veure ni el color que té. De las Torres ni en parlem, doncs diuen que n'és un excel·lent mirador.
Mentre baixem, prenem mesures per no quedar embarrancats en el fang. Aturem els cotxes en front de la laguna, i decidim esperar cinc minuts a veure si escampa. Sembla que sí. Al ataquerrrrl! Surt el sol.

Ens posem les botes i a caminar. Voregem el llac de color "asul", cap al mirador de las Torres. Res de res. L'Andreu propossa que fem una concentració mental col·lectiva, com si fos un famós psicòleg argentí. Res de res, els núvols no es mouen. Tornem caminant d'esquenes, no fos que apareixin. Res de res. Se'ns acaba la finestra de bon temps. Amunt. Vent de costat. Més neu.

El Josep, el dia abans, va enviar un correu electrònic a la Estancia El Lazo, avisant que anàvem a dinar.

Passem per una pista que voreja el lago Sarmiento. Tanques, filats de ferro, a banda i banda de la pista, que delimiten tota la Patagònia, rius inclosos. S'acosta la estancia, no sé si per les ganes d'arribar i menjar, o pel vent de cua.

L'arribada activa els records del Josep i l'Anna. comença a nevar. No es veu llum per enlloc. Al poc temps apareix una senyora de cabell blanc. No li havien donat l'avís que veníem a dinar. Pero no se preocupen, algo comeran.

Passem a la casa que fa de recepció i menjador. Fred. Encèn la llar de foc i l'estufa. L'estancia estava "congelada", doncs no tenien cap oste. De repent comencen a sortir dues noies de les cases del voltant. Son les cambreres.

Tots aprop de la vora del foc. Comencen a sevir un vi negre, per augmentar els graus corporals. L'Antònia, l'Erich i jo prenem cervesa a temperatura ambient, és a dir, freda.

És un lloc acollidor, que t'allunya de l'exterior inòspit. Passem a taula i apareix una crema de tomàquet amb formatge, calentaaa. Alguns apropen les mans a la tassa per escalfar-se. De segón, amanidetes i enrrollados de pollastre amb puré. El Jaume i jo repetim dues vegades.

Bona ma de la cuinera a l'improvisar.
De postre, amanida de fruits amb crema. Café no definible i tés.
L'Andreu, com de costum, demana un expreso. Després del primer glop, descobreix que es tracta del mateix café que el nostre, però en tassa petita. Memorable. Un fart de riure.

Amb la panxa contenta, i amb una mica de pena per la marxa, recorrem part de les 18 mil hectàrees de la estancia, per retornar a la pista principal. Gairebé 37 quilòmetres. A la cruïlla ens espera un arc de Sant Martí, baixet però, per donar-nos l'adeu al Parque Nacional de las Torres del Paine.

Tornem a fer parada a Cerro Castillo per posar benzina. Anem bastant secs. Després d'unes quantes reverències al cap de l'expedició, de les que no hi ha fotos, anem a fer un rentat Patagònic per retornar la pols que duiem enganxada, al seu lloc, a terra.

Demà ens veurem Cerro Castillo, però sense la llibertat que dona el vehicle propi.

Recorrem els últims 45 quilòmetres fins a Puerto Natales, ciutat a la riba de les aigües del Pacífic.

D'igual manera que a l'anada, ens acull amb els reflexes platejats de l'aigua i el teló de fons de magnífiques muntanyes nevades.

Son les 19 hores, i només arribar a l'hotel Charles Darwin, ens venen a recollir els cotxes de lloguer. Hem fet un total de 765 quilòmetres, des la nostra arribada a Punta Arenas, la zona més austral que hem trepitjat, a més de 12 mil quilòmetres de casa.

Després d'un resopó de benvinguda, sortim a caminar, amb el fred habitual d'aquests dies, i amb poques ganes de sopar. És diumenge, i trobem poques botigues obertes, però deu ni dó el que ens firem.

Hi ha desercions, però els més afamats ens cruspim una pizza, en un local agradable, cuinada en un forn rodonet de llenya.

De tornada cap a l'hotel, que demà agafarem un bus per creuar cap a l'Argentina, i les 6'30 del matí es fan aviat.

Dia nou. Costums velles.

S'aixeca el dia plujós, però no podrà amb nosaltres. Avui no ens calen les botes de muntanya.

Després d'esmorzar, agafem l'esperit de descoberta i les càmeres de fotos i sortim amb els 4x4. Aquests son uns bons trastos, que et donen molta llibertat de moviment.

Passem primer per la Porteria del Parque a pagar les entrades que debíem. Petit rifi-rafe amb el guarda.

Enfilem, tots tres cotxes, pista amunt. De moment, solitària. Mira, mira. Paraaaaa.... S'obren les portes. Tothom salta. Fa fred. Un guanaco a la vistaaaa. Què maco! Foto. Mai havia sigut l'estrella de cap reportatge. Avui és el seu dia de glòria.

Seguim. Més guanacos. Paraaaa... Sort que no circulem massa junts, per allò de no fer saltar pedres, sino alguna topada tindríem.

Seguim de nou. Encara més guanacos. Però ara és diferent, estan al costat d'un llac. Què bonic! Alguns comencen a tirar fotos des del cotxe. Massa fred.

Guanacos menjant, guanacos amb la neu al fons, guanacos asseguts. Tot i ser un animal simpàtic, amb moviments de 4x4 de la natura, ja tenim masses fotos de ...

Després d'un revolt, apareix davant dels nostres ulls el llac Nordensjold. Color turquesa intens, tot i el dia grisós. Més endavant fem una aturada, només atravessar un embarcador (Pudeto), d'on surten vaixells cap a la Vall del Francés, punt de sortida d'escaladors per fer las Torres i los Cuernos. 

Caminem un quilòmetre per arribar a un turonet, en el vent ens impedeix estar drets. Se sent el tronar de les aigües que van del llac Nordensjold al Pehoé. Som al Salto Grande.

Lluitem per mantenir-nos drets. En aquesta ocasió, no és una qüestió d'honor, és pura física.

Veiem com aigües de color tan pacífic, lluiten entre congostos de roca negra: no volen caure, criden.

Desfem el camí de pujada. Aviat som al cotxe. El Josep i l'Anna propossen de fer un te/café a l'Hosteria Pehoé, on van estar allotjats en el seu anterior viatje. Acceptem.

En deu minuts hi som. Atravessem un pont d'uns 50 metres, per arribar a l'illa, dins el llac Pehoé, on ens espera una beguda calenta, per escalfar els ànims. Ens recuperem a la confiteria/recepció, amb unes impressionants vistes de los Cuernos del Paine, que tant al Salto Grande com aquí, han tret el nas tímidament entre la boira. Refets, agafem els cotxes i ens dirigim cap al lago Grey.

Segueix plovent, ara més fort. Creuem una plana patagònica per una pista estirada i solitària, per arribar a l'Hosteria Grey. L'any passat hi van ser-hi hostatjats l'Enric i la Carme.

Els primers en arribar ens criden perquè pugem ràpid. Tres esglaons i l'Araceli deixa anar una admiració d'aquelles gens exagerades. La visió s'ho mereix. A través d'uns finestrals de l'hosteria, s'adivina una massa de gel blau, surant com un vaixell enbarrancat en una platja d'arenes negres. És com una aparició del més enllà, increïble.

És la una del migdia, i com que el vaixell que ens ha de dur a la glacera Grey surt a quarts de quatre, decidim menjar. Ens cruspim uns entrepans completíssims (carn de vedella, ou, bacon...), que s'anomenen Grey. No podia ser d'altra manera.

Un cop reposadets ens criden: grupo Pares (sense accent). Cotxes cap al refugio Grey, i a peu fins a la platja de sorra negra, on hi ha l'embarcador. De sis en sis, creuem un riu per un pont-passarela, per entre un bosc selvàtic.

Mentre arriben els passatgers de l'anterior viatge, ens passen les seves armilles salvavides, que obligatòriament ens hem de possar. Enfilem una passarela bellugadissa, per pujar auna zodiac, que ens acosta al vaixell.

Es mou molt. Ens dirigim pel llac cap a la pared frontal de la gelera. Un guia agafa el micro i ens diu que no ens preocupem si el vaixell es bullega més del compte, serà la primera mitja hora; i que el capità avisarà per poder sortir a l'exterior. Deu ni do! El llac juga amb nosaltres com si fossim a alta mar, i la mitja horeta s'allarga. Es barreja la pluja amb els esquitxos en topar contra el terra del vaixell. Això sembla el tutuqui-splash de Port Aventura. La Montse i l'Antònia s'ho passen d'allò més bé: "capitan, capitan".

Tanta aigua, i freda, fan que quan s'obre la veda, pocs siguin els agosarats de sortir a coberta. En un momento dado, apareix la Teresa tota xopa. Un cop de llac, o és de mar? Això és un bon exemple perquè ningú vulgui sortir.

Va apareixent, com si estiguèssim a Londres, la silueta del glaciar Grey. Tothom a coberta. Preparades les càmeres. Apuntin. Foc a discreció.

Quina impressió. Quins colors. Des del blanc, fins a tota l'escala de blaus. I pensar que està en moviment, i l'antiguitat d'aquesta massa gelada.

Conforme es desplaça el vaixell, paral·lel al front gelat, el gel canvia de colors, accentua la seva interioritat camaleònica. Cada bloc ens recorda animals, persones, coses.

Destacar que aquesta glacera és característica, doncs presenta una illa rocosa al mig, que fa dividir el seu front en dos. Bárbaro! Som com nens petits el dia de reis, tenim molt de fred, però l'emoció no ens deixa sentir-lo.

El llac es torna lletós, degut als materials minerals en suspensió que llibera el "ventisquero". El cel, també és grisós. L'únic que resalta és el protagonista, com a tota película, que va vestit de blanc, com els bons.

El temps passa volant, i aviat emprenem el viatge de tornada. Aprofitem per revissar les fotos fetes. Ens dirigim cap al cementerio de los témpanos, que és allà on s'atura la seva fugida, i on tindran una mort lenta. Creien en la llibertat individual, però la unió fa la força.

Apreta la pluja i decidim tornar cap a l'hotel. Ens resten 2 hores de viatge. Dutxa, sopar i a dormir, com els nens petits.