Sortida de la pularda i la reganyina.
De la mateixa manera com s'anuncien algunes cadenes hoteleres, la sortida d'aquest cap de setmana curt, hauria de tenir un subtítol: “sortidaambencant”. L'encant de tornar a trobar-nos, de compartir el nostre temps, sempre tan car, les nostres alegries, més escasses del que voldríem, els últims maldecaps, que volem allunyar, en fi, viure, viatjar i viure.
Avui divendres no ens han fixat hora de sortida (tots a les 8 per començar a caminar), si no una hora d'arribada (tots a les 9 per sopar). La Tona, l'Anna, el Josep, la Maria i jo, ens trobem al Joan i la Palmira a l'entrada del hotel Els Casals, als afores de Sagàs. Agafem els embalums i recollim les claus de les habitacions. Estil rural, però amb tocs moderns. Sabó natural, bigues de fusta, combinats amb una gran fotografia en blanc i negre que fa de capçal de llit, murs d'ampla rural, amb un matalàs amb coberta de làtex.
Una vegada instal·lats, baixem, com hipnotitzats, cap a la vora al foc. Muntem el “quarter general”. Prenem, millor dit “assaltem”, els sofàs a primera “línia del foc”. La sala és relaxant, el sostre de volta de “canó”. Ep, aquest llenguatge està derivant perillosament cap a l'argot militar. Descaaaansin, cames, aaaaar!
Per un extrem, la cuina amb estrella “mixelen” (cal pronunciar-ho amb els llavis apretadets), a l'altre, l'eixida a la terrassa, amb moltes estrelles aquesta nit. Temperatura exterior 9º, i baixant. Dins, tot agradable.
Arriben les dues parelles del Vallés: la Marta i el Carles, la Laura i el Marc. L'ímpetu juvenil els havia dut més lluny del compte. Si no frenen, se'n van a la Cerdanya.
Mentre alguns s'endormisquen davant el foc, s'activa el pla Andreu (és que treballa massa el noi). El GPS (Giuseppe Parés System) no l'acaba de localitzar. Aquí base a Andreu, canvi. Si veus una casa a la dreta amb llums, toca el clàxon. Què ets tu qui vas darrere un altre cotxe? Frena, nen, que et passes de llarg. Segueix. Cap al fons. Ara. Baixa. Vine. Un petó guapo. Au passa que fas tard.
Ja hi som tots. Apa cap a sopar. Menjador espaiós. Taula llarga per dotze apòstols de la bona vida. De primer caldo o verduretes saltejades, i de segon ous amb sobrassada o cigrons amb botifarra. Postres i cafè-infusions. Tot surt de la mateixa cuinya i deu donar la mateixa feinya, com dirien per Lleide, però cap a la dreta, va al menjador de l'hotel, on som nosaltres, i cap a l'esquerra, al del restaurant estrellat, on hi serem demà per dinar. Pel que hem vist, no caldrà anar amb un vestit d'aquells que es fuma, com diria el Màrius Serra en un dels seus enigmàrius, és a dir amb un smoking. Millor.
Rebem les últimes instruccions del dia: demà a les 7 esmorzar lleuger, agafar el pícnic i cap a Cercs. Boranit a tothom, com diríem per Sant Boi.
No arribem a encendre el televisor, amb TDT incorporat oiga, que ens fiquem dins del sobre i caiem rendits.
Ja sé que al paràgraf de més amunt (2 cms.) me'n havia anat a dormir, però és que ha passat volant, literalment parlant. No he fet ni una volta al llit. M'he despertat amb la mateixa posició. No és just.
Per acabar d'adobar-ho, no hi ha ni l'apuntador. El menjador és buit, la cuina és buida, ni rastre d'aroma a cafè. Què hi farem! Si ho sé, m'entorno al llit a fer la volteta merescuda. Cal actuar ràpidament. La Tona localitza les bosses dels esmorzars. S'activa el pla cafeina.cat. Mentre fem temps per trobar-nos amb la Teresa, el Martí i el Toni, que pugen aquest matí, busquem un lloc on prendre el tresor negre. Després d'un moment de divisió interna, un cotxe cap a la dreta, un altre cap a l'esquerra (és que semblem el tripartit), suquem tots -el croissant dins el cafè amb llet, mal pensats, i a sobre convida la Palmira que ahir va fer anys. Com s'ho portava d'amagat la noia!
De tornada a Cercs, ens trobem amb el que ja venien esmorzadets de casa. Agafem una pista, gens senyalitzada, que puja tot dret cap a Casanova de les Garrigues. Deixem els cotxes i per un corriol ben senyalitzat, guanyem alçada pel costat del torrent del oreller. Puja la temperatura corporal. Comencen els strip-teases. Fora polars. Ja son quarts de deu. Gaudim d'un camí ple de violetes, entre boscs de pi roig. Anem acompanyats de la remor de l'aigua del torrent, quan arribem a una pista forestal ampla, on decidim fer desaparèixer els entrepans. Dit i fet. Com diria un mag: res per aquí (referint-se a la motxilla), res per allà. Si algú no ho sap, l'entrepà està amagat a la panxa, ge, ge.
Tornant a la feina principal del dia, reprenem la marxa, alguns més de presa que d'altres, cap al mas de l'Estany. Quedem sorpresos per la bellesa i serenor de l'indret, tant que alguns comencen a fer plans per comprar la casa. No féssim el ruc, que així varem començar amb la broma de fer una matinal a la Patagònia, i una mica més i ens hi quedem a viure!
De sobte. Sense avisar. Al final de l'estany dessecat. El paisatge canvia tot d'una, com en una obra teatral. Som dins d'una fageda de conte de fades: la baga de Noucomes.
(Ara cal imaginar música de peli de por, i llegir amb una veu en off profunda).El grup s'estira. Només sentim les nostres passes sobre les fulles seques. Crec. Els esquelets arboris (sona be la parauleja, eh), ens miren passar, murmuren: on aniran aquests? qui destorba la nostra pau? Us perdreu pel bosc! Ja, ja, jaaaaa. Algú crida, Paaaalmira! Cap resposta. Una cruïlla. Per on hauran anat? Us perdreu pel bosc! Ja, ja, jaaaa.
-Ho juro. Només m'he pres un tallat descafeïnat per escriure això.
Piticlin, piticlin. El telefono al que llama no tiene cobertura o esta apagado en estos momentos. Tuu, tuu. La mare que els va.. matricular! Ici, el Josep. Maria on coi os heu ficat? (versió moderna del: Patufet on ets?). Resposta: som aquí (versió moderna de: a la panxa del bou que ni neva ni plou). Osties, plouran quan us repleguem. Parar-sus d'una vegada!
Al grup del darrera, preparem la tàctica mentre ens acostem als escapats. La primera opció és la de la super-nany de la tele: posar-nos a la seva alçada, mirada fixa als ulls, intensitat de les paraules, fer reflexionar, oi que no ho tornareu a fer? Però, no. Serà a l'estil galàctic (vegis Real Madrid): eo, eo, eo, les va a caer un chorreo!
Els resultats son dispars: el Joan s'ha plantat a tres metres de la Palmira, que no s'ha immutat; l'Andreu ha espantat fins i tot a les fades del bosc (no n'he tornat a veure ni una); el Josep ha disparat i ningú s'ha sentit al·ludit; el Toni ha rebut de l'Anna, no s'ho esperava pas i no sé si li perdonarà mai; i jo, abans de badar la boca, ja me l'he carregada (com sempre, ge, ge).
En fi, si no fos per aquests moments, no valdria la pena viure.
Continuem fent ziga-zagues per sobre d'una catifa daurada de fulles, fins que arribem a un antic camí miner, per on hi passava un trenet tirat per animals, que duia el carbó de Peguera a l'estació de Cercs. Al davant nostre, el pantà de La Baells, la serra de Picancel i les muntanyes osonenques de Santa Maria de Cabrera al fons.
Ja som de tornada al cotxe. Passa una hora del migdia. Seguint instruccions de l'organització, cal arreglar-se, els que tinguin arreglo. Algunes i alguns, aconseguixen efectes sorprenents.
El Josep, mentrestant, pregunta delicadament a l'hotel per l'espantada del matí, i negocia una compensació a canvi.
En arribar a Els Casals, de seguida veiem, i tastem, els resultats de la negociació. Ens fan passar a la terrassa, on ens tenen preparats uns aperitius, d'aquells amb noms inacabables i cava ben fred. Les vistes impagables, tot i el vent de nord.
Fem l'entrada al teatre dels sentits, esperant rebre més que menjar, i a la seva manera ens ho fan entendre així. Verdures del seu hort, pernil i carns dels seus ramats, ous de les seves gallines, estances familiars, família compromesa en tancar cercles, i en, com diuen els de Can Perol, anar al ritme de la terra.
Després d'una sobretaula animada, luxe a extingir, la Tona ens ha preparat una visita a Casa Malla, on viuen les pulardes, originàries del Penedès, la carn de les quals ens ha resultat tot un descobriment a l'hora de dinar.
En un principi la Núria i més tard el Jordi, ens ensenyen la vida de pagès, que incorpora la seva manera d'entendre i organitzar el treball. Visitem els porcs, les gallines, el molí del pinso, el laboratori on es fan les fecundacions in vitro (a escala bestial), l'obrador on fan sobrassada, botifarres, bulls, etc. Gairebé tots passem per caixa.
Es fa fosc, i satisfets amb les sensacions d'aquest cap de setmana intens, ens comencem a acomiadar.
