Comencem be el dia número 13,

el sol apareix en en saló de l'esmorzar, just en aquella finestra del darrera la xemeneia, que si no fos pel fet que les fulles dels arbres es belluguen, semblava més un quadre que no pas un vidre. No ens caldrà cantar el "sol solet vinem a veure".

Puntual ens passa a recollir amb la furgoneta. "Ya se lo dije".

Estem contents. Quan entrem al carrer-pista d'aterratge de l'antic aeroport de El Calafate, comença la gresca. "Cabina, entramos en pista para despegue", "rogamos abrochense los cinturones", "dos salidas de emergencia, al frente...", "el capitán y su tripulación"...

Al poc temps creuem una mena de peatge d'autopista. És un control de policia (?). Voregem el lago Argentino, agafant un troç de la famosa RN40, que va de Bolivia a la Tierra del Fuego, per desviar-nos més endavant cap al lago Viedma. Bon asfalt. Senyals grogues. Filats a banda i banda. Colors verds, blaus. Arbres, pastures. Aigua, cel. Ens aturem a fer fotos a la carretera, protagonista del moment. Ampla, solitària, sense fi visible pels nostres ulls, tan gran i a la vegada tan petita. És com una ratlla de bolígraf en un plànol. Segur que la terra és rodona? Crec que els sabis grecs, aquí no ho haurien tingut tant clar.

Bedolls igual a estància. Ens estem apropant a la nostra primera parada: la estancia La Leona, sense competència pels voltants. Tal com diu el seu rètol, és un hotel de campaña, famós pels ostes que ha tingut, des de gringos buscats vius o morts, fins a escaladors de renom, alguns amb sotana Salesiana.

Anàvem una mica resabiats, pel què el Josep ens havia anticipat de la seva història i de les bondats del seu café con torta casera. Això sí, ningú ha deixat de provar sort amb el joc de l'anella. Es tracta d'encertar, llençant una anella d'uns 4 cms., lligada amb un cordill que penja del sostre, eun un ganxo de la pared. Gens fàcil, però el Jaume hi té la ma trencada. Potser té un avantpassat gringo.
Reprenem la marxa, i desprès d'uns quants "para-para", la paraula més repetida del dia, ens aturem per veure el congost per on baixa el riu Las Vueltas. Al fons, muntanyes amb neu i un barret de núvols. El Fitz Roy se'ns amaga.

Arribem a El Chaltén, i el Napo, a l'estil de quan arribes a Nova York amb la música del Frank Sinatra, ens amenitza amb el só d'un grup local i la seva cançó "Chaltén". Reconec que, tot i no ser del meu estil, ha estat un detall emotiu.

Passem pel centre d'interpretació del parc, on un guia, ben planxadet ell, ens alliçona dels nostres deures i ens llença una frase lapidària "hoy no veran el Fitz Roy; mañana si". Simpàtic el nen!

De tornada a la furgo. Creuem el poblet de El Chaltén. Aparença de provissionalitat. Sembla que s'hagi montat d'un dia per l'altre. Arribats al final del carrer principal, el Napoleón al·lucina mentre ens vestim de muntanyencs, que avui toca caminada: "pero si parecen profesionales".

D'entre el seguit de senders que surten de El Chaltén, el Josep n'ha escollit el que, en unes 3 hores ens durà a la llacuna Capri, que ens permetrà veure reflexada en les seves aigües la silueta del Fitz Roy.

Ens endinsem per un bosc (de lengas i ñiris) ple de troncs pel terra, fruit del pes de la neu. Dona una sensació trista, però real, con si creuèssim un camp de batalla amb tot de cossos pel terra.

De tant en tant, se'ns obren al davant nostre, unes valls immenses, que fan petits els rius que les creuen. Al fons, sempre, muntanyes blanques. Seguim pujant. El sender és bó i no té pèrdua. En una hora i tres quarts som a la laguna. Fa sol, però res de res, un núvol blanc amaga el Sr. Roy. És una mica vergonyós el noi.

De tornada decicim fer un camí circular, que ens dona molta feina, doncs caminar i mirar enrere, per veure si apareix d'entre els núvols, i si s'afageixen les pedres i arrels, és complicadet.

Arribats a una clariana, ens trobem un grupet fent meditació. Ostres! Si els coneixem, són la Teresa, l'Andreu, la Montse i el Jaume, concentradíssims intentant moure el ditxós núvol, a l'estil Uri Geler. Esperem. Un minut, dos, dos i tres quarts, tres. Tindrà raó el cap... del guarda.

Una mica decebuts, ens deshabillem. Cap a dinar que son les tres.
Amb la furgo fem uns 3 quilòmetres fins al Chorrillo del Salto. Busquem el sol per seure i despatxar les empanadilles i els sandvitxos de La Anónima. Es veu que les decepcions donen gana. Ens cruspim les pizzes que van sobrar del sopar d'ahir. Boníssimes.

La digestió ens fa alentir el ritme. Recollim com a bons minyons i desfem el camí a la furgoneta. L'última descoberta del dia. Anirem pista amunt, uns 30 quilòmetres més, fins al llac del Desierto. Aquí no hi han estat els Parés-Bosch. Sorpresa.

Pista de pedres grans, estreta, molta polseguera. En sentit contrari al nostre ens acompanyen aigües de rius d'una transparència insultant.

En Jaume crida: mireu enrere! Movem el coll 180º, com la nena de l'exorcista. Allà ens apareix: la impressionant pared nord del Fitz Roy. Ja era hora. Ens ho merexíem.

Sense cap núvol. Una pared granítica de llegenda, ens saluda. Nosaltres sense paraules.

Tot i que queda gravat a la nostra ment, aprofitem per fe-li fotos. Satisfets, rodeja

ts per crestes com dents de serra, i neus més blanques que rentades amb l'Ariel, arribem al llac del Desierto.

Hi ha un campament, antigament un comandament militar fronterer. Hi tenen un petit vaixell que et pot fer un recorregut per aquest allargat llac, que limita amb Xile. Nosaltres, ens limitem a pujar a un turonet des d'on gaudim d'una vista privilegiada de l'entorn.

Ara toca anar aigües a vall, cap a El Chaltén. Pel camí ens aturem a saludar a un gaucho a cavall. Això sí, porta un anorac del North-Face.

De tornada al centre, fem una parada a un lloc que ens atreu els sentiments: el restaurant La Senyera. Foto de grup amb les quatre barres al fons. Entrem a l'hora de berenar. Les dependentes ens diuen que l'amo, català és clar, no hi és. Vaja, no podrem preguntar-li que fa per aquest cul de mon. Potser està cansat de respondre-ho. Cadascú de nosaltres tenim respostes a l'enigma.

Al local hi tenen un senyor amb barretina, fet de cartró, al costat del llibre de visites. Original, però lleig.

De nou sobre rodes. Als 2 quilòmetres de la sortida de El Chaltén, algú crida aquella paraula màgica que, com l'obret Sésam del Simbad, no obre portes, però atura vehicles.

El sol ajegut. Els núvols de fons. El verd als nostres peus. Al davant tota la grandiositat del Cerro Torre i el Fitz Roy, d'un blau intens.

El perfil d'aquesta serralada em recorda un electrocardiograma. Encara que no hi entenguis de fotografia, el resultat és maravellós.

L'Andreu s'estira al terra. No vol marxar, no vol tancar els ulls. La veritat és que si els tanques, segueixes veient l'imatge, com quan disparen un flaix sense esperar-lo i t'impressiona la retina.

Hem de tornar. Falten més de 230 quilòmetres fins a El Calafate. El dia ha estat intens.

Mentre circulem, els raigs del sol donen colors ataronjats als núvols esfilagarsats pel vent, i dibuixen la silueta de la furgoneta al peu de la carretera.

És temps d'escoltar la música del Napo i de silencis.

Com de costum a El Calafate,

el matí ens sonriu. Aviat ens passaràn a recollir per navegar pel Lago Argentino. Furgoneta per 15. Perfecte pel nostre grup.

Anem a embarcar a Puerto Punta Bandera. Avui l'Andreu té són, i acluca els ulls mentre esperem torn per pujar al Upsala Conection, el catamarà que es barallará amb d'altres embarcacions per aconseguir les millors vistes.

Dona gust estar a coberta sense pluja, gaudin de la calor del sol. Avui la Montse no haurà de cridar "capitan, capitan", la nau va molt suau.

Per megafonia ens informen (a nosaltres ja ens ho havia dit l'agència de Barcelona), que no podem visitar la gelera Upsala ni la badia Onelli, i que farem d'extra, l'aproximació a la cara nord del Perito Moreno. Bueeeeenu!

Agitació. Comencem a esquivar els primers blocs de gel a la deriva. Quin canvi de colors, amb la llum solar. Semblen de mentida. Dona ganes de llepar-los.

Apareix al fons la gelera Upsala, i al davant seu un seguit de peons blancs, com si juguéssim als escacs, que ens diuen "no passareu". Pel que diuen, és una gelera en retrocés, però de mides col·losals: uns 60 quilòmetres de llarg i una amplada de 5. A més, te una característica especial, doncs el front de la gelera es sol trencar de cop, generant un fort onatge, pel fet que el front està sobre les aigües del llac, que en aquest lloc superen els 500 metres de profonditat.

Avancem poc a poc, pel costat de la gelera Seca, fins al Spegazzini. Impresiona el silenci, destorbat pels motors del vaixells que ens acompanyen. Tots anem fent un ball, que ens apropa i ens allunya, buscant indrets a quín més bonic.

Hi ha un joc de contrastos brutal.

El negre de les parets muntanyoses. El verd fosc del bosc. El plom del cel. I el blau del gel que, tot i no moure's als nostres ulls, sembla que regalimi pendent avall. Tot i el seu front petit (1,5 quilòmetres), la seva alçada és de rècord (de 80 a 135 metres). Si fossim pintors, tindríem un greu problema per obtenir totes les tonalitats del blau que ens apareixen.

De tornada, ens acostem a blocs immens del gels procedents de l'Upsala. Comencem a veure figures per tot arreu: un pont, un rinoceront, unes botes, un cigne, etc. Però això no és com a Montserrat, els que vindran més tard no ho veuran mai més com ho hem vist nosaltres.

El vaixell accelera. Anem a despedir-nos del Perito Moreno. Qué cabrrrron! (com dirian al Polònia). Torna a ploure. Doncs, apa, castigat sense fotos.

De retorn a l'hotel, decidim posar-nos wapos i anar a sopar una pizza a baix el poble. El nostre xofer, el Napoleón, ens n'aconsella una: el Cambalache.

Resum: ens porten un plat de mida normal. Bien. Com que no havíem preguntat pel tamany de les pizzes.... toma troç de pizza! "Si quieren se las preparo para yevar". Valen. Ja tenim dinar per demà. I per mantenir-les calentes, res com el terra del lavabo.

Fem colecta de diners, paguim, fem el rotet i bus cap a l'hotel, que demà passarà a recollir-nos el Napoleón a quarts de set del matí.

Ens espera El Chaltén, a uns 220 quilòmetres de El Calafate. És com la tronada forta dels focs d'artifici d'aquesta festa major a la Patagònia.

Farà bon dia? Tindrem bones vistes?. Ho necessitem, siusplau.

En Napo, així el coneixien a la pizzeria, ens ho ha promés: "si viajan conmigo, seguro que tendremos sol".

Un bus blau com el gel,

de l'empresa Hielo & Aventura ens recull, amb d'altres 30 persones, per anar a veure el famós Perito Moreno. Per no faltar, la pluja també hi ve.

Amb el neguit de veure aquesta meravella de la natura, agafem camí de baixada per unes noves passarel·les metàliques, que substitueixen les velles de fusta, i no parem fins veure el color blanc/blau del gel.

Hem arribat prou aviat. La marabunta de turistes encara estan de camí. Ja se sap, que matina...

Estem davant el reconegudíssim, mundialment famós, Perito Moreno.

La veritat és que parteix amb alguns negatius en el seu contra. D'haver-ne sentit parlar tant, et crees unes espectatives que et poden traïr. A més, és la segona glacera que ens ataca les retines. L'efecte sorpresa ha desaparegut.

Així com la glacera Grey, va ser molt acollidora i ens va permetre que ens hi apropèssim per fer fotos, sense que sortissin mogudes, la del Sr. Moreno ens ha cridat, ens ha provocat amb el seu so, secs, gelat. Ens ha fet mirar cap a on ella volia. Deu ser allò del sexapil (no sé com s'escriu, però sempre sona bonic). Ens crea tensió. Se sent un crac. Les càmeres, amunt. Els dits apunt per prémer el gatell.

Algú crida: a l'esquerra. Com si fos una màquina d'escriure que fa un subratllat, cadascú de nosaltres intenta captar l'exclussiva del moment. L'imatge va massa depressa. El só és com me l'esperava. És extremidor. Dura. És un crit anguniós del tempà, que es despedeix dels seus companys, per anar cap a la mort. Aquesta és la grandissitat del Perito Moreno, és mostra com un element viu, que ens uneix amb les muntanyes llunyanes, fora del nostre abast, avui amagades darrera els núvols.

Ha estat dels pocs llocs, on cadascú de nosaltres ha caminat per un cantó, una mica com hipnotitzats, mirant el rellotge, doncs una horeta passa volant.

Quan trobem una arbre que ens tapa la visió blanca, correm. Ens tornem egoïstes, volem més despreniments, no en tenim prou.

S'acaba el primer acte. Aixuguem els objectius i les ulleres, i ens dispossem a anar, de nou amb vaixell, cap a les bambalines d'aquest teatre de la vida de l'aigua.

Som a la cara sud. Després de repossar forces, com a bon teatre, anem a "vestuari". Ens calcem uns grampons, de l'època que el Hilary era boy-scout. Però ens és suficient per encendre el botó, que ens converteix en pioners.

L'Andreu, com a bon català, negocia amb el guia: "es que nosotros tenemos un nivell...", per veure si aconseguim fer un trequing més complert. Sembla que sí. Aquí ens escolten més que a Madrid (hagués estat, pel nostre currículum muntanyenc, un menyspreu fer la mateixa caminada que els de l'Imserso, amb tots els respectes que es mereixen).

Després d'una breu explicació sobre l'ús correcte dels grampons, que la Maria segueix amb molta atenció _avui s'estrena amb aquests estris, comencem a caminar sobre un munt de glaçonets, iguals que els de les bencineres.
Avui donem la nota de color. La majoria, del color que si aixequés el cap Lenin estaria content. Algunes

ovelletes, no negres, d'altres colors també llampants. Cares de satisfacció, d'esforç, de gaudir d'aquests moments que semblen com una passejada per la lluna. Alguns passos compromesos. Ull de no trepitjar-se!

Satisfacció d'estar fent alguna cosa fora dels circuits turístics normals. Els guies també ajuden amb les seves explicacions. Pluja i més pluja, que no impedeix sentir els gemecs de la gelera (nota: no és que li estem fent mal amb els grampons, eh).

Forats al gel extraordinaris, quan més profunds més blaus. És com si hi hagués algú a sota amb un llum encès.

 Al final sorpresa, i com no es pot explicar, s'ha de viure.

No s'ha portat, el Sr. Moreno, tant malament amb nosaltres, ha sapigut portar-se com un "divo".

De tornada a l'hotel, fem la parada obligatòria al "store", per comprar el dinar del dia següent. Avui han tocat sandvitxos i empanadilles.

En arribar a les habitacions, hi ha hagut com un flash telepàtic, "a grans problemes, grans remeis". Aprofitant que la calefacció era de terra radiant, qui més qui menys hem fet l'escampada de roba pel terrra del bany, que era de gresite. I com els bistecs, volta i volta, i ja està sec.

Ha tornar a aparéixer el sol, i amb una bona dutxa tot es veu d'un altra color. Alguns aprofiten per llegir llibres, correus electrònics, els més dolents per fumar, tot esperant l'hora de sopar.

Aquesta nit, com la càmara de fotos de l'Araceli, cal descarregar les imatges i emocions que ens han impactat el cervell, per rebre les que demà ens esperen.

A l'arribar a l'habitació, toca recollir la roba del terra. Ja està seca. Llegim una miqueta, i anem perdent la guerra amb la son. Sempre guanya.

Per molt dora que ens llevem,

sempre matina més la claror, que ens ve a rebre per les escletxes de les cortines de les habitacions de l'hotel.

Esmorzar, maletes. Pugem a un bus regular que ens ha de dur en unes 5 hores fins a El Calafate, això si, parant al Cerro Castillo. Aquest cop no posem benzina, fem uns tràmits més burocràtics: segellar la nostra sortida de Xile.

A la pujada al bus m'ha semblat veure una cara coneguda. Em decideixo a dir-li, i resulta ser una clienta de quan treballava a Viladecans, això fa uns dies, exactament 18 anys. Quina casualitat. El mon és més petit del que sembla.

Al cap de pocs quilòmetres, més enllà de terra de ningú, ens toca passar els tràmits duaners argentins.

Circulem per rutes solitàries, creuant-nos de tant en tant amb un "fiuuuummm", el só d'un vehicle en sentit contrari que no dona temps ni de veure'l.

Mig adormits, arribem a un turonet on apareix El Calafate, un seguit de cases mal ordenades, de colors diferents.

El bus ens deixa a la terminal, on una camioneta ens ve a recollir per dur-nos a la nostra base durant cinc dies.

L'hotel "disain" està situat als afores de la ciutat, amb uns finestrals amb vistes impressionants (l'abús d'aquest adjectiu és necessari) sobre el lago Argentino (el més gran del pais), amb un skyline dels Andes al fons. Sembla "mismamente" un poster allargat dels que venen les tendes de souvenirs.

L'autobus llençadora de l'hotel, ens apropa al centre, per anar a dinar a l'afamat Asador La Tablita. Provoletas, empanadas, corder patagònic i biffe de chorizo. El comparem amb el Desnivel de Buenos Aires. Aprovat justet.

Aquesta tarda tenim feina. Hem de fer box-lunch, com diuen per aquí, per la sortida del dia següent a la glacera Perito Moreno. Visualitzem el Supermercado La Anónima, que serà el nostre proveïdor els propers dies.

Amb la feina feta, i després d'una petita gira per les tendes de la zona, l'equip de cina ens dirigim cap a l'hotel per ensamblar els sandvitxos. Punt de reunió: habitació 206. Es forma una cadena de muntatge, com si fos la Seat. Uns desmonten els paquets, mentre es comencen a untar les llesques de mantega. Es posa el formatge. Pim-pam. Ara el pernil dolç. Cap a la secció d'embalatge. Un talla el paper de plata. Un altre embolica. I finalment a la bossa: dos entrepans per barba, 1 poma, 1 paquet de galetes salades i aigua.
Tanta organització es mereix una estrella Michelin.

En acabar, fem una sopeta al bar de l'hotel i cap a dormir, que demà ens espera una nova atracció cinc estrelles.

Comencem l'últim dia a la Hosteria Las Torres,

també amb pluja i vent. En acabar l'esmorçar, liquidem el compte. Tots els sopars el hem fet aquí. Poca competència en uns cent quilòmetres a la rodona.

Carreguem les maletes amb el cap cot: las Torres del Paine se'ns ha resistit, han jugat a cuit i amagar amb nosaltres.
Agafem els vehicles (aquí s'hauria de dir "tomem" els vehicles), i sense mirar enrera, com aquell personatge bíblic, enfilem cap a nous miradors.

Ara som al Salto del Paine, amb una bona no-visió de las Torres, per no perdre el costum. És un salt d'aigua impressionant, amb un congost de roques negres i aigües grisenques, que contrasten amb la verdor dels arbres. Tot i que en queden pocs, després d'un gran incendi provocat, que va debastar el 10% de la seva supeficie.

Hem d'anar molt en compte al apropar-nos al marge, doncs el fort vent ens podria fer caure, i faríem un rafting sense barca.

Ens recuperem del fred dins dels cotxes. Ara tàpat, ara destàpat. Calipandria va, calipandria ve. La vida del turista és molt dura.

Mentre anem circulant pel Valle del Ñandú, apareixen un fotimer de guanacos, i ens surgeix un dubte: no ens haurem equivocat al batejar-los? Camacos que son! L'Anna i la Celi es llencen a la seva caça i captura. I ho aconsegueixen.

Sobredosis de guanacos.

Anem pista amunt i comencen a caure volves de neu. Vaja dia. Anem a la Laguna Azul i no podrem veure ni el color que té. De las Torres ni en parlem, doncs diuen que n'és un excel·lent mirador.
Mentre baixem, prenem mesures per no quedar embarrancats en el fang. Aturem els cotxes en front de la laguna, i decidim esperar cinc minuts a veure si escampa. Sembla que sí. Al ataquerrrrl! Surt el sol.

Ens posem les botes i a caminar. Voregem el llac de color "asul", cap al mirador de las Torres. Res de res. L'Andreu propossa que fem una concentració mental col·lectiva, com si fos un famós psicòleg argentí. Res de res, els núvols no es mouen. Tornem caminant d'esquenes, no fos que apareixin. Res de res. Se'ns acaba la finestra de bon temps. Amunt. Vent de costat. Més neu.

El Josep, el dia abans, va enviar un correu electrònic a la Estancia El Lazo, avisant que anàvem a dinar.

Passem per una pista que voreja el lago Sarmiento. Tanques, filats de ferro, a banda i banda de la pista, que delimiten tota la Patagònia, rius inclosos. S'acosta la estancia, no sé si per les ganes d'arribar i menjar, o pel vent de cua.

L'arribada activa els records del Josep i l'Anna. comença a nevar. No es veu llum per enlloc. Al poc temps apareix una senyora de cabell blanc. No li havien donat l'avís que veníem a dinar. Pero no se preocupen, algo comeran.

Passem a la casa que fa de recepció i menjador. Fred. Encèn la llar de foc i l'estufa. L'estancia estava "congelada", doncs no tenien cap oste. De repent comencen a sortir dues noies de les cases del voltant. Son les cambreres.

Tots aprop de la vora del foc. Comencen a sevir un vi negre, per augmentar els graus corporals. L'Antònia, l'Erich i jo prenem cervesa a temperatura ambient, és a dir, freda.

És un lloc acollidor, que t'allunya de l'exterior inòspit. Passem a taula i apareix una crema de tomàquet amb formatge, calentaaa. Alguns apropen les mans a la tassa per escalfar-se. De segón, amanidetes i enrrollados de pollastre amb puré. El Jaume i jo repetim dues vegades.

Bona ma de la cuinera a l'improvisar.
De postre, amanida de fruits amb crema. Café no definible i tés.
L'Andreu, com de costum, demana un expreso. Després del primer glop, descobreix que es tracta del mateix café que el nostre, però en tassa petita. Memorable. Un fart de riure.

Amb la panxa contenta, i amb una mica de pena per la marxa, recorrem part de les 18 mil hectàrees de la estancia, per retornar a la pista principal. Gairebé 37 quilòmetres. A la cruïlla ens espera un arc de Sant Martí, baixet però, per donar-nos l'adeu al Parque Nacional de las Torres del Paine.

Tornem a fer parada a Cerro Castillo per posar benzina. Anem bastant secs. Després d'unes quantes reverències al cap de l'expedició, de les que no hi ha fotos, anem a fer un rentat Patagònic per retornar la pols que duiem enganxada, al seu lloc, a terra.

Demà ens veurem Cerro Castillo, però sense la llibertat que dona el vehicle propi.

Recorrem els últims 45 quilòmetres fins a Puerto Natales, ciutat a la riba de les aigües del Pacífic.

D'igual manera que a l'anada, ens acull amb els reflexes platejats de l'aigua i el teló de fons de magnífiques muntanyes nevades.

Son les 19 hores, i només arribar a l'hotel Charles Darwin, ens venen a recollir els cotxes de lloguer. Hem fet un total de 765 quilòmetres, des la nostra arribada a Punta Arenas, la zona més austral que hem trepitjat, a més de 12 mil quilòmetres de casa.

Després d'un resopó de benvinguda, sortim a caminar, amb el fred habitual d'aquests dies, i amb poques ganes de sopar. És diumenge, i trobem poques botigues obertes, però deu ni dó el que ens firem.

Hi ha desercions, però els més afamats ens cruspim una pizza, en un local agradable, cuinada en un forn rodonet de llenya.

De tornada cap a l'hotel, que demà agafarem un bus per creuar cap a l'Argentina, i les 6'30 del matí es fan aviat.

Dia nou. Costums velles.

S'aixeca el dia plujós, però no podrà amb nosaltres. Avui no ens calen les botes de muntanya.

Després d'esmorzar, agafem l'esperit de descoberta i les càmeres de fotos i sortim amb els 4x4. Aquests son uns bons trastos, que et donen molta llibertat de moviment.

Passem primer per la Porteria del Parque a pagar les entrades que debíem. Petit rifi-rafe amb el guarda.

Enfilem, tots tres cotxes, pista amunt. De moment, solitària. Mira, mira. Paraaaaa.... S'obren les portes. Tothom salta. Fa fred. Un guanaco a la vistaaaa. Què maco! Foto. Mai havia sigut l'estrella de cap reportatge. Avui és el seu dia de glòria.

Seguim. Més guanacos. Paraaaa... Sort que no circulem massa junts, per allò de no fer saltar pedres, sino alguna topada tindríem.

Seguim de nou. Encara més guanacos. Però ara és diferent, estan al costat d'un llac. Què bonic! Alguns comencen a tirar fotos des del cotxe. Massa fred.

Guanacos menjant, guanacos amb la neu al fons, guanacos asseguts. Tot i ser un animal simpàtic, amb moviments de 4x4 de la natura, ja tenim masses fotos de ...

Després d'un revolt, apareix davant dels nostres ulls el llac Nordensjold. Color turquesa intens, tot i el dia grisós. Més endavant fem una aturada, només atravessar un embarcador (Pudeto), d'on surten vaixells cap a la Vall del Francés, punt de sortida d'escaladors per fer las Torres i los Cuernos. 

Caminem un quilòmetre per arribar a un turonet, en el vent ens impedeix estar drets. Se sent el tronar de les aigües que van del llac Nordensjold al Pehoé. Som al Salto Grande.

Lluitem per mantenir-nos drets. En aquesta ocasió, no és una qüestió d'honor, és pura física.

Veiem com aigües de color tan pacífic, lluiten entre congostos de roca negra: no volen caure, criden.

Desfem el camí de pujada. Aviat som al cotxe. El Josep i l'Anna propossen de fer un te/café a l'Hosteria Pehoé, on van estar allotjats en el seu anterior viatje. Acceptem.

En deu minuts hi som. Atravessem un pont d'uns 50 metres, per arribar a l'illa, dins el llac Pehoé, on ens espera una beguda calenta, per escalfar els ànims. Ens recuperem a la confiteria/recepció, amb unes impressionants vistes de los Cuernos del Paine, que tant al Salto Grande com aquí, han tret el nas tímidament entre la boira. Refets, agafem els cotxes i ens dirigim cap al lago Grey.

Segueix plovent, ara més fort. Creuem una plana patagònica per una pista estirada i solitària, per arribar a l'Hosteria Grey. L'any passat hi van ser-hi hostatjats l'Enric i la Carme.

Els primers en arribar ens criden perquè pugem ràpid. Tres esglaons i l'Araceli deixa anar una admiració d'aquelles gens exagerades. La visió s'ho mereix. A través d'uns finestrals de l'hosteria, s'adivina una massa de gel blau, surant com un vaixell enbarrancat en una platja d'arenes negres. És com una aparició del més enllà, increïble.

És la una del migdia, i com que el vaixell que ens ha de dur a la glacera Grey surt a quarts de quatre, decidim menjar. Ens cruspim uns entrepans completíssims (carn de vedella, ou, bacon...), que s'anomenen Grey. No podia ser d'altra manera.

Un cop reposadets ens criden: grupo Pares (sense accent). Cotxes cap al refugio Grey, i a peu fins a la platja de sorra negra, on hi ha l'embarcador. De sis en sis, creuem un riu per un pont-passarela, per entre un bosc selvàtic.

Mentre arriben els passatgers de l'anterior viatge, ens passen les seves armilles salvavides, que obligatòriament ens hem de possar. Enfilem una passarela bellugadissa, per pujar auna zodiac, que ens acosta al vaixell.

Es mou molt. Ens dirigim pel llac cap a la pared frontal de la gelera. Un guia agafa el micro i ens diu que no ens preocupem si el vaixell es bullega més del compte, serà la primera mitja hora; i que el capità avisarà per poder sortir a l'exterior. Deu ni do! El llac juga amb nosaltres com si fossim a alta mar, i la mitja horeta s'allarga. Es barreja la pluja amb els esquitxos en topar contra el terra del vaixell. Això sembla el tutuqui-splash de Port Aventura. La Montse i l'Antònia s'ho passen d'allò més bé: "capitan, capitan".

Tanta aigua, i freda, fan que quan s'obre la veda, pocs siguin els agosarats de sortir a coberta. En un momento dado, apareix la Teresa tota xopa. Un cop de llac, o és de mar? Això és un bon exemple perquè ningú vulgui sortir.

Va apareixent, com si estiguèssim a Londres, la silueta del glaciar Grey. Tothom a coberta. Preparades les càmeres. Apuntin. Foc a discreció.

Quina impressió. Quins colors. Des del blanc, fins a tota l'escala de blaus. I pensar que està en moviment, i l'antiguitat d'aquesta massa gelada.

Conforme es desplaça el vaixell, paral·lel al front gelat, el gel canvia de colors, accentua la seva interioritat camaleònica. Cada bloc ens recorda animals, persones, coses.

Destacar que aquesta glacera és característica, doncs presenta una illa rocosa al mig, que fa dividir el seu front en dos. Bárbaro! Som com nens petits el dia de reis, tenim molt de fred, però l'emoció no ens deixa sentir-lo.

El llac es torna lletós, degut als materials minerals en suspensió que llibera el "ventisquero". El cel, també és grisós. L'únic que resalta és el protagonista, com a tota película, que va vestit de blanc, com els bons.

El temps passa volant, i aviat emprenem el viatge de tornada. Aprofitem per revissar les fotos fetes. Ens dirigim cap al cementerio de los témpanos, que és allà on s'atura la seva fugida, i on tindran una mort lenta. Creien en la llibertat individual, però la unió fa la força.

Apreta la pluja i decidim tornar cap a l'hotel. Ens resten 2 hores de viatge. Dutxa, sopar i a dormir, com els nens petits.