dilluns, 9 de febrer de 2009

Com de costum a El Calafate,


el matí ens sonriu. Aviat ens passaràn a recollir per navegar pel Lago Argentino. Furgoneta per 15. Perfecte pel nostre grup.

Anem a embarcar a Puerto Punta Bandera. Avui l'Andreu té són, i acluca els ulls mentre esperem torn per pujar al Upsala Conection, el catamarà que es barallará amb d'altres embarcacions per aconseguir les millors vistes.

Dona gust estar a coberta sense pluja, gaudin de la calor del sol. Avui la Montse no haurà de cridar "capitan, capitan", la nau va molt suau.
Per megafonia ens informen (a nosaltres ja ens ho havia dit l'agència de Barcelona), que no podem visitar la gelera Upsala ni la badia Onelli, i que farem d'extra, l'aproximació a la cara nord del Perito Moreno. Bueeeeenu!
Agitació. Comencem a esquivar els primers blocs de gel a la deriva. Quin canvi de colors, amb la llum solar. Semblen de mentida. Dona ganes de llepar-los.

Apareix al fons la gelera Upsala, i al davant seu un seguit de peons blancs, com si juguéssim als escacs, que ens diu
en "no passareu". Pel que diuen, és una gelera en retrocés, però de mides col·losals: uns 60 quilòmetres de llarg i una amplada de 5. A més, te una característica especial, doncs el front de la gelera es sol trencar de cop, generant un fort onatge, pel fet que el front està sobre les aigües del llac, que en aquest lloc superen els 500 metres de profonditat.

Avancem poc a poc, pel costat de la gelera Seca, fins al Spegazzini. Impresiona el silenci, destorbat pels motors del vaixells que ens acompanyen. Tots anem fent un ball, que ens apropa i ens allunya, buscant indrets a quín més bonic.
Hi ha un joc de contrastos brutal.
El negre de les parets muntanyoses. El verd fosc del bosc. El plom del cel. I el blau del gel que, tot i no moure's als nostres ulls, sembla que regalimi pendent avall. Tot i el seu front petit (1,5 quilòmetres), la seva alçada és de rècord (de 80 a 135 metres). Si fossim pintors, tindríem un greu problema per obtenir totes les tonalitats del blau que ens apareixen.
De tornada, ens acostem a blocs immens del gels procedents de l'Upsala. Comencem a veure figures per tot arreu: un pont, un rinoceront, unes botes, un cigne, etc. Però això no és com a Montserrat, els que vindran més tard no ho veuran mai més com ho hem vist nosaltres.


El vaixell accelera. Anem a despedir-nos del Perito Moreno. Qué cabrrrron! (com dirian al Polònia). Torna a ploure. Doncs, apa, castigat sense fotos.





De retorn a l'hotel, decidim posar-nos wapos i anar a sopar una pizza a baix el poble. El nostre xofer, el Napoleón, ens n'aconsella una: el Cambalache.
Resum: ens porten un plat de mida normal. Bien. Com que no havíem preguntat pel tamany de les pizzes.... toma troç de pizza! "Si quieren se las preparo para yevar". Valen. Ja tenim dinar per demà. I per mantenir-les calentes, res com el terra del lavabo.
Fem colecta de diners, paguim, fem el rotet i bus cap a l'hotel, que demà passarà a recollir-nos el Napoleón a quarts de set del matí.

Ens espera El Chaltén, a uns 220 quilòmetres de El Calafate. És com la tronada forta dels focs d'artifici d'aquesta festa major a la Patagònia.

Farà bon dia? Tindrem bones vistes?. Ho necessitem, siusplau.
En Napo, així el coneixien a la pizzeria, ens ho ha promés: "si viajan conmigo, seguro que tendremos sol".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada