dissabte, 17 d’agost de 2013

Dissabte, 10 d'agost de 2.013
Pic de la Mina (Capcir).
Més enllà de la Cerdanya.

Retornant als camins de les xarxes virtuals, aquells que es fan asseguts, però que esgoten els dits, cansen l'esperit. Recuperant l'alè, i l'espurna als ulls. Desitjo que no sigui un retorn fugisser, però tampoc un càstig sever per als que ho patiu, tot i ser voluntari, que consti.
La primera setmana d'agost ja ha quedat al darrera, de color gris a l'agenda de la feina, de color verd pels qui els hi resten hores per anar de vacances. Esforç i lluita amb la xafogor, suors estampades al coixí. Fugida cap al Pirineu, en busca de la frescor a la cara i a l'ànima.
Aturada-despertador a l'àrea de servei del Túnel del Cadí. No patiu, és una nova modalitat. Mentre l'Anna, el Josep, el Jaume i un servidor, prenem un tallat, una trucada fa de despertador als Santboians emigrats a la vall. Temps just de treure'ns les lleganyes, que ja ens donen la benvinguda l'Andreu, l'Anna, el Jaume, la Teresa i la seva filla Sílvia. Perdem un puntal, la Tona, per lesió, que es queda a la caseta, mai millor dit.
Camí del Coll de Puimorent, amb dos tot-terrenys. En refereixo als cotxes. Cel blau, els núvols no s'han llevat.
Algú que s'avorria una mica massa, va fer el pic fa una setmana, i avui el tornarà a fer encara que troni.
De sobte la carretera desapareix sota les nostres rodes, i comencem a ballar, amunt i avall. L'Andreu, riu. Cinc minuts més en cotxe, tres quarts menys a peu.
El segon cotxe, el de la Teresa, arriba buit, ha perdut efectius pel camí. No hauran caigut? No, no li ha agradat com ballaven, i els ha enviat a caminar una estona abans.
Mentre ens abillem, ens tornem criatures, i fem preguntes tota l'estona. Aquell és el pic de la Mina? Aquell l'hi fet jo i tu no, ale, ale.

Avui la màgia del camí desconegut ha desaparescut de bon inici. Massa adversaris. L'experiència recent de l'Andreu, els tracks dels mòbils, els mapes, afegits a que el pic es veu des de la sortida, retallat sobre l'horitzó, redueixen les possibilitats d'error.
Trobo a faltar aquells dies que no ens posem d'acord, per on començar a caminar.
Enfilem prat amunt, sent l'enveja d'un remuntador de vacances estivals. El camí és evident, però les forces d'atac de cadascú, aconsellant fer-lo més dret o anar fent ziga-zagues. El final és el mateix, però.

Tot d'una s'acaba la catifa de gespa, i hem de grimpar entre uns blocs amorosos, que es deixen abraçar. Aquella serp de colors que s'anava estirant, ara s'aplega al cim, fonent-se en una abraçada de satisfacció. Mentre esmorzem, gaudim de les vistes de les muralles properes, projectant camins alternatius, -i si baixem per allà, potser un altre dia...
El camí de tornada el fem encetant i tancant converses, suspeses per la bufera de l'esforç. I també, encetant i tancant un meló, vull dir "més que un meló", el "Bollo". Impressionant.

Un cop guapus, perquè a les guapes no els hi cal gaires retocs, anem decidits a buscar a la Tona a Llívia, i cap a cal Trumfes que ens hi esperen. Bon menjar i preu equilibrat, però hem estat més estona entre el menjar i la sobretaula, que pujant al cim. Coses de la tècnica!!

Si voleu provar i no us voleu perdre, mireu la ressenya de la sortida a:
http://maifemcim.blogspot.com.es/2013/08/pic-de-la-mina-2683-m.html


Cap comentari:

Publica un comentari