dissabte, 14 de març de 2009

Comencem be el dia número 13,

el sol apareix en en saló de l'esmorzar, just en aquella finestra del darrera la xemeneia, que si no fos pel fet que les fulles dels arbres es belluguen, semblava més un quadre que no pas un vidre. No ens caldrà cantar el "sol solet vinem a veure".


Puntual ens passa a recollir amb la furgoneta. "Ya se lo dije".


Estem contents. Quan entrem al carrer-pista d'aterratge de l'antic aeroport de El Calafate, comença la gresca. "Cabina, entramos en pista para despegue", "rogamos abrochense los cinturones", "dos salidas de emergencia, al frente...", "el capitán y su tripulación"...


Al poc temps creuem una mena de peatge d'autopista. És un control de policia (?). Voregem el lago Argentino, agafant un troç de la famosa RN40, que va de Bolivia a la Tierra del Fuego, per desviar-nos més endavant cap al lago Viedma. Bon asfalt. Senyals grogues. Filats a banda i banda. Colors verds, blaus. Arbres, pastures. Aigua, cel. Ens aturem a fer fotos a la carretera, protagonista del moment. Ampla, solitària, sense fi visible pels nostres ulls, tan gran i a la vegada tan petita. És com una ratlla de bolígraf en un plànol. Segur que la terra és rodona? Crec que els sabis grecs, aquí no ho haurien tingut tant clar.


Bedolls igual a estància. Ens estem apropant a la nostra primera parada: la estancia La Leona, sense competència pels voltants. Tal com diu el seu rètol, és un hotel de campaña, famós pels ostes que ha tingut, des de gringos buscats vius o morts, fins a escaladors de renom, alguns amb sotana Salesiana.
Anàvem una mica resabiats, pel què el Josep ens havia anticipat de la seva història i de les bondats del seu café con torta casera. Això sí, ningú ha deixat de provar sort amb el joc de l'anella. Es tracta d'encertar, llençant una anella d'uns 4 cms., lligada amb un cordill que penja del sostre, eun un ganxo de la pared. Gens fàcil, però el Jaume hi té la ma trencada. Potser té un avantpassat gringo.
Reprenem la marxa, i desprès d'uns quants "para-para", la paraula més repetida del dia, ens aturem per veure el congost per on baixa el riu Las Vueltas. Al fons, muntanyes amb neu i un barret de núvols. El Fitz Roy se'ns amaga.

Arribem a El Chaltén, i el Napo, a l'estil de quan arribes a Nova York amb la música del Frank Sinatra, ens amenitza amb el só d'un grup local i la seva cançó "Chaltén". Reconec que, tot i no ser del meu estil, ha estat un detall emotiu.

Passem pel centre d'interpretació del parc, on un guia, ben planxadet ell, ens alliçona dels nostres deures i ens llença una frase lapidària "hoy no veran el Fitz Roy; mañana si". Simpàtic el nen!


De tornada a la furgo. Creuem el poblet de El Chaltén. Aparença de provissionalitat. Sembla que s'hagi montat d'un dia per l'altre. Arribats al final del carrer principal, el Napoleón al·lucina mentre ens vestim de muntanyencs, que avui toca caminada: "pero si parecen profesionales".


D'entre el seguit de senders que surten de El Chaltén, el Josep n'ha escollit el que, en unes 3 hores ens durà a la llacuna Capri, que ens permetrà veure reflexada en les seves aigües la silueta del Fitz Roy.


Ens endinsem per un bosc (de lengas i ñiris) ple de troncs pel terra, fruit del pes de la neu. Dona una sensació trista, però real, con si creuèssim un camp de batalla amb tot de cossos pel terra.


De tant en tant, se'ns obren al davant nostre, unes valls immenses, que fan petits els rius que les creuen. Al fons, sempre, muntanyes blanques. Seguim pujant. El sender és bó i no té pèrdua. En una hora i tres quarts som a la laguna. Fa sol, però res de res, un núvol blanc amaga el Sr. Roy. És una mica vergonyós el noi.

De tornada decicim fer un camí circular, que ens dona molta feina, doncs caminar i mirar enrere, per veure si apareix d'entre els núvols, i si s'afageixen les pedres i arrels, és complicadet.

Arribats a una clariana, ens trobem un grupet fent meditació. Ostres! Si els coneixem, són la Teresa, l'Andreu, la Montse i el Jaume, concentradíssims intentant moure el ditxós núvol, a l'estil Uri Geler. Esperem. Un minut, dos, dos i tres quarts, tres. Tindrà raó el cap... del guarda.
Una mica decebuts, ens deshabillem. Cap a dinar que son les tres.
Amb la furgo fem uns 3 quilòmetres fins al Chorrillo del Salto. Busquem el sol per seure i despatxar les empanadilles i els sandvitxos de La Anónima. Es veu que les decepcions donen gana. Ens cruspim les pizzes que van sobrar del sopar d'ahir. Boníssimes.

La digestió ens fa alentir el ritme. Recollim com a bons minyons i desfem el camí a la furgoneta. L'última descoberta del dia. Anirem pista amunt, uns 30 quilòmetres més, fins al llac del Desierto. Aquí no hi han estat els Parés-Bosch. Sorpresa.


Pista de pedres grans, estreta, molta polseguera. En sentit contrari al nostre ens acompanyen aigües de rius d'una transparència insultant.
En Jaume crida: mireu enrere! Movem el coll 180º, com la nena de l'exorcista. Allà ens apareix: la impressionant pared nord del Fitz Roy. Ja era hora. Ens ho merexíem.
Sense cap núvol. Una pared granítica de llegenda, ens saluda. Nosaltres sense paraules.
Tot i que queda gravat a la nostra ment, aprofitem per fe-li fotos. Satisfets, rodeja
ts per crestes com dents de serra, i neus més blanques que rentades amb l'Ariel, arribem al llac del Desierto.
Hi ha un campament, antigament un comandament militar fronterer. Hi tenen un petit vaixell que et pot fer un recorregut per aquest allargat llac, que limita amb Xile. Nosaltres, ens limitem a pujar a un turonet des d'on gaudim d'una vista privilegiada de l'entorn.


Ara toca anar aigües a vall, cap a El Chaltén. Pel camí ens aturem a saludar a un gaucho a cavall. Això sí, porta un anorac del North-Face.


De tornada al centre, fem una parada a un lloc que ens atreu els sentiments: el restaurant La Senyera. Foto de grup amb les quatre barres al fons. Entrem a l'hora de berenar. Les dependentes ens diuen que l'amo, català és clar, no hi és. Vaja, no podrem preguntar-li que fa per aquest cul de mon. Potser està cansat de respondre-ho. Cadascú de nosaltres tenim respostes a l'enigma.
Al local hi tenen un senyor amb barretina, fet de cartró, al costat del llibre de visites. Original, però lleig.


De nou sobre rodes. Als 2 quilòmetres de la sortida de El Chaltén, algú crida aquella paraula màgica que, com l'obret Sésam del Simbad, no obre portes, però atura vehicles.


El sol ajegut. Els núvols de fons. El verd als nostres peus. Al davant tota la grandiositat del Cerro Torre i el Fitz Roy, d'un blau intens.



El perfil d'aquesta serralada em recorda un electrocardiograma. Encara que no hi entenguis de fotografia, el resultat és maravellós.
L'Andreu s'estira al terra. No vol marxar, no vol tancar els ulls. La veritat és que si els tanques, segueixes veient l'imatge, com quan disparen un flaix sense esperar-lo i t'impressiona la retina.


Hem de tornar. Falten més de 230 quilòmetres fins a El Calafate. El dia ha estat intens.
Mentre circulem, els raigs del sol donen colors ataronjats als núvols esfilagarsats pel vent, i dibuixen la silueta de la furgoneta al peu de la carretera.

És temps d'escoltar la música del Napo i de silencis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada