dimarts, 20 de gener del 2009

Per molt dora que ens llevem,

sempre matina més la claror, que ens ve a rebre per les escletxes de les cortines de les habitacions de l'hotel.


Esmorzar, maletes. Pugem a un bus regular que ens ha de dur en unes 5 hores fins a El Calafate, això si, parant al Cerro Castillo. Aquest cop no posem benzina, fem uns tràmits més burocràtics: segellar la nostra sortida de Xile.


A la pujada al bus m'ha semblat veure una cara coneguda. Em decideixo a dir-li, i resulta ser una clienta de quan treballava a Viladecans, això fa uns dies, exactament 18 anys. Quina casualitat. El mon és més petit del que sembla.





Al cap de pocs quilòmetres, més enllà de terra de ningú, ens toca passar els tràmits duaners argentins.


Circulem per rutes solitàries, creuant-nos de tant en tant amb un "fiuuuummm", el só d'un vehicle en sentit contrari que no dona temps ni de veure'l.


Mig adormits, arribem a un turonet on apareix El Calafate, un seguit de cases mal ordenades, de colors diferents.


El bus ens deixa a la terminal, on una camioneta ens ve a recollir per dur-nos a la nostra base durant cinc dies.


L'hotel "disain" està situat als afores de la ciutat, amb uns finestrals amb vistes impressionants (l'abús d'aquest adjectiu és necessari) sobre el lago Argentino (el més gran del pais), amb un skyline dels Andes al fons. Sembla "mismamente" un poster allargat dels que venen les tendes de souvenirs.



L'autobus llençadora de l'hotel, ens apropa al centre, per anar a dinar a l'afamat Asador La Tablita. Provoletas, empanadas, corder patagònic i biffe de chorizo. El comparem amb el Desnivel de Buenos Aires. Aprovat justet.


Aquesta tarda tenim feina. Hem de fer box-lunch, com diuen per aquí, per la sortida del dia següent a la glacera Perito Moreno. Visualitzem el Supermercado La Anónima, que serà el nostre proveïdor els propers dies.

Amb la feina feta, i després d'una petita gira per les tendes de la zona, l'equip de cina ens dirigim cap a l'hotel per ensamblar els sandvitxos. Punt de reunió: habitació 206. Es forma una cadena de muntatge, com si fos la Seat. Uns desmonten els paquets, mentre es comencen a untar les llesques de mantega. Es posa el formatge. Pim-pam. Ara el pernil dolç. Cap a la secció d'embalatge. Un talla el paper de plata. Un altre embolica. I finalment a la bossa: dos entrepans per barba, 1 poma, 1 paquet de galetes salades i aigua.

Tanta organització es mereix una estrella Michelin.


En acabar, fem una sopeta al bar de l'hotel i cap a dormir, que demà ens espera una nova atracció cinc estrelles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada