dimarts, 3 de febrer de 2009

Un bus blau com el gel,

de l'empresa Hielo & Aventura ens recull, amb d'altres 30 persones, per anar a veure el famós Perito Moreno. Per no faltar, la pluja també hi ve.



Amb el neguit de veure aquesta meravella de la natura, agafem camí de baixada per unes noves passarel·les metàliques, que substitueixen les velles de fusta, i no parem fins veure el color blanc/blau del gel.


Hem arribat prou aviat. La marabunta de turistes encara estan de camí. Ja se sap, que matina...


Estem davant el reconegudíssim, mundialment famós, Perito Moreno.



La veritat és que parteix amb alguns negatius en el seu contra. D'haver-ne sentit parlar tant, et crees unes espectatives que et poden traïr. A més, és la segona glacera que ens ataca les retines. L'efecte sorpresa ha desaparegut.


Així com la glacera Grey, va ser molt acollidora i ens va permetre que ens hi apropèssim per fer fotos, sense que sortissin mogudes, la del Sr. Moreno ens ha cridat, ens ha provocat amb el seu so, secs, gelat. Ens ha fet mirar cap a on ella volia. Deu ser allò del sexapil (no sé com s'escriu, però sempre sona bonic). Ens crea tensió. Se sent un crac. Les càmeres, amunt. Els dits apunt per prémer el gatell.
Algú crida: a l'esquerra. Com si fos una màquina d'escriure que fa un subratllat, cadascú de nosaltres intenta captar l'exclussiva del moment. L'imatge va massa depressa. El só és com me l'esperava. És extremidor. Dura. És un crit anguniós del tempà, que es despedeix dels seus companys, per anar cap a la mort. Aquesta és la grandissitat del Perito Moreno, és mostra com un element viu, que ens uneix amb les muntanyes llunyanes, fora del nostre abast, avui amagades darrera els núvols.


Ha estat dels pocs llocs, on cadascú de nosaltres ha caminat per un cantó, una mica com hipnotitzats, mirant el rellotge, doncs una horeta passa volant.


Quan trobem una arbre que ens tapa la visió blanca, correm. Ens tornem egoïstes, volem més despreniments, no en tenim prou.


S'acaba el primer acte. Aixuguem els objectius i les ulleres, i ens dispossem a anar, de nou amb vaixell, cap a les bambalines d'aquest teatre de la vida de l'aigua.


Som a la cara sud. Després de repossar forces, com a bon teatre, anem a "vestuari". Ens calcem uns grampons, de l'època que el Hilary era boy-scout. Però ens és suficient per encendre el botó, que ens converteix en pioners.


L'Andreu, com a bon català, negocia amb el guia: "es que nosotros tenemos un nivell...", per veure si aconseguim fer un trequing més complert. Sembla que sí. Aquí ens escolten més que a Madrid (hagués estat, pel nostre currículum muntanyenc, un menyspreu fer la mateixa caminada que els de l'Imserso, amb tots els respectes que es mereixen).
Després d'una breu explicació sobre l'ús correcte dels grampons, que la Maria segueix amb molta atenció _avui s'estrena amb aquests estris, comencem a caminar sobre un munt de glaçonets, iguals que els de les bencineres.
Avui donem la nota de color. La majoria, del color que si aixequés el cap Lenin estaria content. Algunes
ovelletes, no negres, d'altres colors també llampants. Cares de satisfacció, d'esforç, de gaudir d'aquests moments que semblen com una passejada per la lluna. Alguns passos compromesos. Ull de no trepitjar-se!


Satisfacció d'estar fent alguna cosa fora dels circuits turístics normals. Els guies també ajuden amb les seves explicacions. Pluja i més pluja, que no impedeix sentir els gemecs de la gelera (nota: no és que li estem fent mal amb els grampons, eh).


Forats al gel extraordinaris, quan més profunds més blaus. És com si hi hagués algú a sota amb un llum encès.
 Al final sorpresa, i com no es pot explicar, s'ha de viure.

No s'ha portat, el Sr. Moreno, tant malament amb nosaltres, ha sapigut portar-se com un "divo".

De tornada a l'hotel, fem la parada obligatòria al "store", per comprar el dinar del dia següent. Avui han tocat sandvitxos i empanadilles.


En arribar a les habitacions, hi ha hagut com un flash telepàtic, "a grans problemes, grans remeis". Aprofitant que la calefacció era de terra radiant, qui més qui menys hem fet l'escampada de roba pel terrra del bany, que era de gresite. I com els bistecs, volta i volta, i ja està sec.


Ha tornar a aparéixer el sol, i amb una bona dutxa tot es veu d'un altra color. Alguns aprofiten per llegir llibres, correus electrònics, els més dolents per fumar, tot esperant l'hora de sopar.


Aquesta nit, com la càmara de fotos de l'Araceli, cal descarregar les imatges i emocions que ens han impactat el cervell, per rebre les que demà ens esperen.


A l'arribar a l'habitació, toca recollir la roba del terra. Ja està seca. Llegim una miqueta, i anem perdent la guerra amb la son. Sempre guanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada