Per molt dora que ens llevem,

sempre matina més la claror, que ens ve a rebre per les escletxes de les cortines de les habitacions de l'hotel.

Esmorzar, maletes. Pugem a un bus regular que ens ha de dur en unes 5 hores fins a El Calafate, això si, parant al Cerro Castillo. Aquest cop no posem benzina, fem uns tràmits més burocràtics: segellar la nostra sortida de Xile.

A la pujada al bus m'ha semblat veure una cara coneguda. Em decideixo a dir-li, i resulta ser una clienta de quan treballava a Viladecans, això fa uns dies, exactament 18 anys. Quina casualitat. El mon és més petit del que sembla.

Al cap de pocs quilòmetres, més enllà de terra de ningú, ens toca passar els tràmits duaners argentins.

Circulem per rutes solitàries, creuant-nos de tant en tant amb un "fiuuuummm", el só d'un vehicle en sentit contrari que no dona temps ni de veure'l.

Mig adormits, arribem a un turonet on apareix El Calafate, un seguit de cases mal ordenades, de colors diferents.

El bus ens deixa a la terminal, on una camioneta ens ve a recollir per dur-nos a la nostra base durant cinc dies.

L'hotel "disain" està situat als afores de la ciutat, amb uns finestrals amb vistes impressionants (l'abús d'aquest adjectiu és necessari) sobre el lago Argentino (el més gran del pais), amb un skyline dels Andes al fons. Sembla "mismamente" un poster allargat dels que venen les tendes de souvenirs.

L'autobus llençadora de l'hotel, ens apropa al centre, per anar a dinar a l'afamat Asador La Tablita. Provoletas, empanadas, corder patagònic i biffe de chorizo. El comparem amb el Desnivel de Buenos Aires. Aprovat justet.

Aquesta tarda tenim feina. Hem de fer box-lunch, com diuen per aquí, per la sortida del dia següent a la glacera Perito Moreno. Visualitzem el Supermercado La Anónima, que serà el nostre proveïdor els propers dies.

Amb la feina feta, i després d'una petita gira per les tendes de la zona, l'equip de cina ens dirigim cap a l'hotel per ensamblar els sandvitxos. Punt de reunió: habitació 206. Es forma una cadena de muntatge, com si fos la Seat. Uns desmonten els paquets, mentre es comencen a untar les llesques de mantega. Es posa el formatge. Pim-pam. Ara el pernil dolç. Cap a la secció d'embalatge. Un talla el paper de plata. Un altre embolica. I finalment a la bossa: dos entrepans per barba, 1 poma, 1 paquet de galetes salades i aigua.
Tanta organització es mereix una estrella Michelin.

En acabar, fem una sopeta al bar de l'hotel i cap a dormir, que demà ens espera una nova atracció cinc estrelles.

Comencem l'últim dia a la Hosteria Las Torres,

també amb pluja i vent. En acabar l'esmorçar, liquidem el compte. Tots els sopars el hem fet aquí. Poca competència en uns cent quilòmetres a la rodona.

Carreguem les maletes amb el cap cot: las Torres del Paine se'ns ha resistit, han jugat a cuit i amagar amb nosaltres.
Agafem els vehicles (aquí s'hauria de dir "tomem" els vehicles), i sense mirar enrera, com aquell personatge bíblic, enfilem cap a nous miradors.

Ara som al Salto del Paine, amb una bona no-visió de las Torres, per no perdre el costum. És un salt d'aigua impressionant, amb un congost de roques negres i aigües grisenques, que contrasten amb la verdor dels arbres. Tot i que en queden pocs, després d'un gran incendi provocat, que va debastar el 10% de la seva supeficie.

Hem d'anar molt en compte al apropar-nos al marge, doncs el fort vent ens podria fer caure, i faríem un rafting sense barca.

Ens recuperem del fred dins dels cotxes. Ara tàpat, ara destàpat. Calipandria va, calipandria ve. La vida del turista és molt dura.

Mentre anem circulant pel Valle del Ñandú, apareixen un fotimer de guanacos, i ens surgeix un dubte: no ens haurem equivocat al batejar-los? Camacos que son! L'Anna i la Celi es llencen a la seva caça i captura. I ho aconsegueixen.

Sobredosis de guanacos.

Anem pista amunt i comencen a caure volves de neu. Vaja dia. Anem a la Laguna Azul i no podrem veure ni el color que té. De las Torres ni en parlem, doncs diuen que n'és un excel·lent mirador.
Mentre baixem, prenem mesures per no quedar embarrancats en el fang. Aturem els cotxes en front de la laguna, i decidim esperar cinc minuts a veure si escampa. Sembla que sí. Al ataquerrrrl! Surt el sol.

Ens posem les botes i a caminar. Voregem el llac de color "asul", cap al mirador de las Torres. Res de res. L'Andreu propossa que fem una concentració mental col·lectiva, com si fos un famós psicòleg argentí. Res de res, els núvols no es mouen. Tornem caminant d'esquenes, no fos que apareixin. Res de res. Se'ns acaba la finestra de bon temps. Amunt. Vent de costat. Més neu.

El Josep, el dia abans, va enviar un correu electrònic a la Estancia El Lazo, avisant que anàvem a dinar.

Passem per una pista que voreja el lago Sarmiento. Tanques, filats de ferro, a banda i banda de la pista, que delimiten tota la Patagònia, rius inclosos. S'acosta la estancia, no sé si per les ganes d'arribar i menjar, o pel vent de cua.

L'arribada activa els records del Josep i l'Anna. comença a nevar. No es veu llum per enlloc. Al poc temps apareix una senyora de cabell blanc. No li havien donat l'avís que veníem a dinar. Pero no se preocupen, algo comeran.

Passem a la casa que fa de recepció i menjador. Fred. Encèn la llar de foc i l'estufa. L'estancia estava "congelada", doncs no tenien cap oste. De repent comencen a sortir dues noies de les cases del voltant. Son les cambreres.

Tots aprop de la vora del foc. Comencen a sevir un vi negre, per augmentar els graus corporals. L'Antònia, l'Erich i jo prenem cervesa a temperatura ambient, és a dir, freda.

És un lloc acollidor, que t'allunya de l'exterior inòspit. Passem a taula i apareix una crema de tomàquet amb formatge, calentaaa. Alguns apropen les mans a la tassa per escalfar-se. De segón, amanidetes i enrrollados de pollastre amb puré. El Jaume i jo repetim dues vegades.

Bona ma de la cuinera a l'improvisar.
De postre, amanida de fruits amb crema. Café no definible i tés.
L'Andreu, com de costum, demana un expreso. Després del primer glop, descobreix que es tracta del mateix café que el nostre, però en tassa petita. Memorable. Un fart de riure.

Amb la panxa contenta, i amb una mica de pena per la marxa, recorrem part de les 18 mil hectàrees de la estancia, per retornar a la pista principal. Gairebé 37 quilòmetres. A la cruïlla ens espera un arc de Sant Martí, baixet però, per donar-nos l'adeu al Parque Nacional de las Torres del Paine.

Tornem a fer parada a Cerro Castillo per posar benzina. Anem bastant secs. Després d'unes quantes reverències al cap de l'expedició, de les que no hi ha fotos, anem a fer un rentat Patagònic per retornar la pols que duiem enganxada, al seu lloc, a terra.

Demà ens veurem Cerro Castillo, però sense la llibertat que dona el vehicle propi.

Recorrem els últims 45 quilòmetres fins a Puerto Natales, ciutat a la riba de les aigües del Pacífic.

D'igual manera que a l'anada, ens acull amb els reflexes platejats de l'aigua i el teló de fons de magnífiques muntanyes nevades.

Son les 19 hores, i només arribar a l'hotel Charles Darwin, ens venen a recollir els cotxes de lloguer. Hem fet un total de 765 quilòmetres, des la nostra arribada a Punta Arenas, la zona més austral que hem trepitjat, a més de 12 mil quilòmetres de casa.

Després d'un resopó de benvinguda, sortim a caminar, amb el fred habitual d'aquests dies, i amb poques ganes de sopar. És diumenge, i trobem poques botigues obertes, però deu ni dó el que ens firem.

Hi ha desercions, però els més afamats ens cruspim una pizza, en un local agradable, cuinada en un forn rodonet de llenya.

De tornada cap a l'hotel, que demà agafarem un bus per creuar cap a l'Argentina, i les 6'30 del matí es fan aviat.

Dia nou. Costums velles.

S'aixeca el dia plujós, però no podrà amb nosaltres. Avui no ens calen les botes de muntanya.

Després d'esmorzar, agafem l'esperit de descoberta i les càmeres de fotos i sortim amb els 4x4. Aquests son uns bons trastos, que et donen molta llibertat de moviment.

Passem primer per la Porteria del Parque a pagar les entrades que debíem. Petit rifi-rafe amb el guarda.

Enfilem, tots tres cotxes, pista amunt. De moment, solitària. Mira, mira. Paraaaaa.... S'obren les portes. Tothom salta. Fa fred. Un guanaco a la vistaaaa. Què maco! Foto. Mai havia sigut l'estrella de cap reportatge. Avui és el seu dia de glòria.

Seguim. Més guanacos. Paraaaa... Sort que no circulem massa junts, per allò de no fer saltar pedres, sino alguna topada tindríem.

Seguim de nou. Encara més guanacos. Però ara és diferent, estan al costat d'un llac. Què bonic! Alguns comencen a tirar fotos des del cotxe. Massa fred.

Guanacos menjant, guanacos amb la neu al fons, guanacos asseguts. Tot i ser un animal simpàtic, amb moviments de 4x4 de la natura, ja tenim masses fotos de ...

Després d'un revolt, apareix davant dels nostres ulls el llac Nordensjold. Color turquesa intens, tot i el dia grisós. Més endavant fem una aturada, només atravessar un embarcador (Pudeto), d'on surten vaixells cap a la Vall del Francés, punt de sortida d'escaladors per fer las Torres i los Cuernos. 

Caminem un quilòmetre per arribar a un turonet, en el vent ens impedeix estar drets. Se sent el tronar de les aigües que van del llac Nordensjold al Pehoé. Som al Salto Grande.

Lluitem per mantenir-nos drets. En aquesta ocasió, no és una qüestió d'honor, és pura física.

Veiem com aigües de color tan pacífic, lluiten entre congostos de roca negra: no volen caure, criden.

Desfem el camí de pujada. Aviat som al cotxe. El Josep i l'Anna propossen de fer un te/café a l'Hosteria Pehoé, on van estar allotjats en el seu anterior viatje. Acceptem.

En deu minuts hi som. Atravessem un pont d'uns 50 metres, per arribar a l'illa, dins el llac Pehoé, on ens espera una beguda calenta, per escalfar els ànims. Ens recuperem a la confiteria/recepció, amb unes impressionants vistes de los Cuernos del Paine, que tant al Salto Grande com aquí, han tret el nas tímidament entre la boira. Refets, agafem els cotxes i ens dirigim cap al lago Grey.

Segueix plovent, ara més fort. Creuem una plana patagònica per una pista estirada i solitària, per arribar a l'Hosteria Grey. L'any passat hi van ser-hi hostatjats l'Enric i la Carme.

Els primers en arribar ens criden perquè pugem ràpid. Tres esglaons i l'Araceli deixa anar una admiració d'aquelles gens exagerades. La visió s'ho mereix. A través d'uns finestrals de l'hosteria, s'adivina una massa de gel blau, surant com un vaixell enbarrancat en una platja d'arenes negres. És com una aparició del més enllà, increïble.

És la una del migdia, i com que el vaixell que ens ha de dur a la glacera Grey surt a quarts de quatre, decidim menjar. Ens cruspim uns entrepans completíssims (carn de vedella, ou, bacon...), que s'anomenen Grey. No podia ser d'altra manera.

Un cop reposadets ens criden: grupo Pares (sense accent). Cotxes cap al refugio Grey, i a peu fins a la platja de sorra negra, on hi ha l'embarcador. De sis en sis, creuem un riu per un pont-passarela, per entre un bosc selvàtic.

Mentre arriben els passatgers de l'anterior viatge, ens passen les seves armilles salvavides, que obligatòriament ens hem de possar. Enfilem una passarela bellugadissa, per pujar auna zodiac, que ens acosta al vaixell.

Es mou molt. Ens dirigim pel llac cap a la pared frontal de la gelera. Un guia agafa el micro i ens diu que no ens preocupem si el vaixell es bullega més del compte, serà la primera mitja hora; i que el capità avisarà per poder sortir a l'exterior. Deu ni do! El llac juga amb nosaltres com si fossim a alta mar, i la mitja horeta s'allarga. Es barreja la pluja amb els esquitxos en topar contra el terra del vaixell. Això sembla el tutuqui-splash de Port Aventura. La Montse i l'Antònia s'ho passen d'allò més bé: "capitan, capitan".

Tanta aigua, i freda, fan que quan s'obre la veda, pocs siguin els agosarats de sortir a coberta. En un momento dado, apareix la Teresa tota xopa. Un cop de llac, o és de mar? Això és un bon exemple perquè ningú vulgui sortir.

Va apareixent, com si estiguèssim a Londres, la silueta del glaciar Grey. Tothom a coberta. Preparades les càmeres. Apuntin. Foc a discreció.

Quina impressió. Quins colors. Des del blanc, fins a tota l'escala de blaus. I pensar que està en moviment, i l'antiguitat d'aquesta massa gelada.

Conforme es desplaça el vaixell, paral·lel al front gelat, el gel canvia de colors, accentua la seva interioritat camaleònica. Cada bloc ens recorda animals, persones, coses.

Destacar que aquesta glacera és característica, doncs presenta una illa rocosa al mig, que fa dividir el seu front en dos. Bárbaro! Som com nens petits el dia de reis, tenim molt de fred, però l'emoció no ens deixa sentir-lo.

El llac es torna lletós, degut als materials minerals en suspensió que llibera el "ventisquero". El cel, també és grisós. L'únic que resalta és el protagonista, com a tota película, que va vestit de blanc, com els bons.

El temps passa volant, i aviat emprenem el viatge de tornada. Aprofitem per revissar les fotos fetes. Ens dirigim cap al cementerio de los témpanos, que és allà on s'atura la seva fugida, i on tindran una mort lenta. Creien en la llibertat individual, però la unió fa la força.

Apreta la pluja i decidim tornar cap a l'hotel. Ens resten 2 hores de viatge. Dutxa, sopar i a dormir, com els nens petits.

Avui és el dia: Las Torres del Paine

Quedem a les 7h del matí. Agafem els pícnics. Les motxiles plenes d'il·lusió. L'Anna i la Maria esperen la seva oportunitat per fer cim, coms els del Cho Oyu.

Ens posem en marxa amb la panxa plena de l'esmorzar, i tapats amb 3 capes, calçotets llargs, buffs, gorres, guants...

Com de costum, no encertem el camí bó. Sort d'uns que venen pel darrera. Amunt que fa pujada!

Després dels primers revolts, roba fora. Ens hem tapat massa.

Torrents d'aigua grisa procedents del desglaç. Passem uns quants ponts. En poca estona, entre matolls, guanyem alçada ràpidament. Ja en portem 300 mts. del total de 800 i pico.

Cauen quatre gotes, que es van espaiant i tornant blanques. Val a dir que, quan ens hem llevat ha començat a nevar, sense quallar.

Durant l'esmorzar, hi ha hagut intents de canviar la sortida (anar al llac Grey), però s'ha obert una finestra de bon temps que ens ha permés l'atac a les bases. Sona massa bé per una expedició tant... lúdica.
Continuant amb l'expedició, hem passat per un caminet una mica aeri, on la neu havia quallat uns 5 cms., iniciant el descens cap al Ref. Chileno. Parada tècnica, per uns pollets remullats. El camí fins aquí s'havia de fer en un parell d'hores, i ho hem fet en una i mitja. Aquest últim troç ha estat de baixada. Ja ens en recordarem quan tornem.

Agafem de nou el ritme i ens endinsem en un bosc, ple de fang, i com que som una mica primmirats, estrenem roba, ralentim la marxa.

Creuem el riu Ascensio per una passarela, caminant per una "muntanya rusa", sense guanyar alçada. La nevada apreta. Els arbres es comencen a carregar de neu, com si fos cotó.

De cop s'obre els bosc i trepitgem neu nova, direcció al peu de les pedres de la morrena d'una antiga glacera. Tenim sort de la neu caiguda, doncs suavitza els esglaons de pedra. Mentre pugem, tots anem desitjant que s'obri el dia i ens permeti veure les Torres del Paine reflexades al llac.
La pujada es torna fatigosa. Anem seguint punts vermells, que destaquen notablement sobre els fons blanc de la neu, i el negre de les roques. No veiem res. La ventisca aixeca cristalls de gel que ens colpegen la cara. Sort de portar ulleres.

L'avanç es fa dur. El grup s'ha disgregat. Cadascú viu la pujada amb unes motivacions diferents, disfrutant de moments irrepetibles. Les condicions extremes fan, d'aquesta sortida del Maifemcim, una de les més difícils, climatològicament parlant.

De cop el grup es reuneix. Som a dalt. Els que han arribat primer estan pelats de fred. Els darrers encara tenim la respiració desacompassada, quan decidim girar cua. Molta emoció. Alguns plors. Enfadats amb el destí, que no ens ha deixat assaborir l'espectacle de veure reflexades les torres, al mirall d'aigua que tenen als seus peus.

Sense temps ni de renegar, emprenem el descens, que es planteja una mica dificultós. No tenim l'ajut de l'adrenalina que dona fer cim.

Algunes caigudes, unes amb més estil que d'altres. Desfem el camí. És fàcil. Les petjades de la pujada es conserven gelades al terra. Atravessar rius es torna arriscat. Més caigudes que refreden l'esperit.

Tot i el fred, ens aturem a menjar part del pícnic que ens havier preparat a l'hotel. Força bó. Ens reagrupem de nou al refugi Xilé, i enfilem l'última pujada abans de la recta final.

Si descomptem les parades per fer fotos de l'Erich i l'Araceli, ja faria hores que seríem a l'hotel. Anem arribant físicament bé, i ens ve a rebre el Josep que ha arriba dels primers: " a les 19'30h a sopar". Això sí, complim amb la tradició i prenem l'esperada Coca-cola/cervessa.

Fora roba plena de fang. Sort que anavem ben abrigats. De cap a la dutxa. Aigua calenta. Ooooh! És miraculós.

Després del sopar recomfortant, les piles se'ns acaben. Aquesta nit no he tingut forces d'escriure.

Ens passen a buscar

quan el dia desperta, però el sol i l'invisible volcà no apareixen per enlloc. L'esmorzar de l'hotel, tampoc.

Un cop facturades les maletes a l'aeroport de Puerto Montt, no podem més i ens dediquem un apat merescut. Algú diu què li passem la nota a l'hotel ditxós.

El vol és plaent. Ja des del cel comencem a veure superfícies de gel. Què ens espera?

El que ens espera és recollir 3 tot terrenys de lloguer (Nissan Pathfinder), per desplaçar-nos fins al Parc Nacional de Torres del Paine (unes 5 h. i porp de 400 quilòmetres). Només sortir de l'aeroport, ens rep un airet més que fresquet. Ens acompanyen uns empleats per retirar els cotxes. Carreguem maletes. Posem la senyera, tot orgullosos, al vidre posterior. I a córrer, que fa baixada.

El Josep ens té reservada una sorpresa: anirem fins a una "pigüinera" al Seno Otway, on podrem veure el pingüí de Magallanes, els seus caus, com caminen, nedan, es barallen, etc., sense interrompre'ls.

Fem un circuit petit, per sobre d'una tarima de fusta, fins arribar a la platja, on n'observem uns 30 exemplars, amb la intenció d'obtenir la millor foto.

Dir que l'accès l'hem fet per una pista de terra d'uns 70 quilòmetres. Desprès d'unes sopetes calentes, torna a ploure, i retornem a la ruta 9 camí de Puerto Natales. Parem un moment aquí i allà per fer fotos, fins arribar al port, des d'on se'ns mostra un espectacle de llums i colors, fusions entre el blanc de les neus i el platejat de la'aigua del mar.

Aprofitem per treure diners d'un caixer automàtic del Bco. Santander, i reprenem camí cap a Cº Castillo, típic poble fronterer amb l'Argentina.

Decidim, millor dit, necessitem carregar "benzina", doncs aquí les distàncies entre estacions de serveis son bestials.

Cas curiós l'estació de Cerro Castillo. Ens indiquen on és. Entrem amb els cotxes dins d'un tancat d'una casa, i de cop surt un noi amb xapel·la i sabatilles, dient-nos que l'estació és a fora. No l'hem vista. És com una caseta de platja, però amb manega de repostatge que surt per una trampilla. Al·lucinem amb el disseny.
Omplim els dipòsits a tope, per endinsar-nos dins el parc nacional. Just abans de sortir, l'Andreu decideix inflar les rodes, doncs una la tenia una mica fluja. El noi que els atén, treu un compressor amb el manómetre més cruixit que nosaltres quan tornem d'una excursió. Andreu: "que presión tiene esta rueda?" Noi: "como las otras". I comença el ritus de comprovació, mentre segueix inflant. Cop de punya a les rodes. "Ya está". Es veu que amb el só, adivina l'estat correcte de pressió. Im-pressio-nant!

Son les 19h i encara no hem dinat res. Anem al Café Ovejero Patagónico. Pugem al primer pis d'una cabana de fusta, ens preparen unes taules i a recuperar-nos. Fa sol. La carn és boníssima.

Sortim a les 20'30h. Ens queda una horeta i mitja fins a la Hosteria de Las Torres. Abans hem d'ingresar, com diuen per aquí, al parc nacional, previ pagament de 15.000 pesos xilens per cap.

Avancem per pista de terra, mentre es pon el sol. Paradeta. Fotos als núvols vermells. Cada cop fa més fred. Pista i foscor. Anem bé? Llums al fons, deu ser la hosteria. Parada a la porteria del parque. Son les 21'30h, negre nit. Surten un parell de guardes. "Está cerrado. Dejenos un documento de identidad y ya pasaran a pagar mañana".

Atenció, última aturada abans d'arribar: un pon de fusta sobre el riu, tan estret que hem de plegar els retrovissors i passar en primera. Prova superada.

Els llums de l'hotel son més aprop. Ja hi som. Serà la nostra base durant 4 dies. Ens donen les claus de les habitacions. Con comfortables i calentones. Per fora, no ho sabrem fins demà al matí.

Prenem uns cafés en un saló amb ximeneia. Estem cansats. Demà tenim la sortida a la base de las torres. Seràn 9h de caminar. Esperem veure-les.

Ens aixequem amb la victòria

de l'Obama, pensant com ens afectarà. Avui, en res. Avui farem el Cruce de Lagos.

Sortim de Puerto Pañuelo en direcció a Puerto Varas (Xile). Ens despedim de l'Argentina, per recórrer la Patagònia Xilena. Serà un dia intens. Llacs amb catamarans i pistes amb busos tot terreny, per completar el creuament dels Andes. "No llores por nosotros Argentina", aviat tornarem.

El dia es preveia ventós, però la pluja s'ha imposat a la fí, no deixant-nos veure el paisatge en tota la seva gamma de colors primaverals.

Avancem fins a Puerto Blest i per carretera fins a Puerto Alegre, on naveguem pel Lago Frias. Llac d'aigües verd turquesa, provinents del Monte Tronador, amb neus perpètues. Avui no hem tingut sort, el sol solet no ha vingut a veuren's, que tinc fred... A Puerto Frias ens fa els tràmits duaners per ingressar a Xile, mentre ens esperem sota la pluja per agafar el bus que ve des de Peülla.

Arribem a Peülla, on ens revisen les maletes. Hem hagut de declarar els fruits secs que duiem; els que ens haviem menjat, no. Certa preocupació ha aparegut, que s'ha dissipat aviat. Situació que hem mig arreglat amb un bon dinar (sopa i salmó).

Abans de dinar, això si, no hem parat de fer fotos al munt de flors exòtiques que hi han pels jardins.

Just a l'hora de transportar-nos amb busos llençadora cap al port, es posa a ploure intensament. A uns quants del grup ens ve a recollir un bus descapotat pels laterals, que ens neguem a agafar, tot i que falten menys de 10' per salpar el vaixell. Crec que no sortiran sense nosaltres (?).

La pluja segueix a bord. Tot i així, l'Araceli i la seva càmara surten a la coberta superior, de safari... fotogràfic.

Cap als últims instants del trajecte m'hi incorporo, per intentar fer la foto del volcà Osorno (a l'estil del mont Fuji del Japó), però la sort ens esquiva. Sembla que sí... però res de res.

Arribem a Petrohué, on la sorra de la platja que ens reb és negra, volcànica. Amunt, que amb 2 hores serem a Puerto Varas.

Anem baixant, per una pista de sorra negre sense asfaltar, cap a la costa, i ens aturem, una mica desganats, per apropar-nos als Saltos del Petrohué.

Després de regatejar el preu de l'entrada amb el vigilant, decideix cobrar-nos només 10 tiquets i "que no ho diguem a ningú". Bote!

Avancem per un caminet mig selvàtic, i el só es comença a fer present, fins que en un revolt tots deixem anar uns oooohhs d'admiració. La potència de la caiguda de l'aigua, el color turquesa, la negror de les parets de bassalt. I nosaltres, a disparar, que amb el sistema digital sembla que tot és més econòmic, i els resultats son immediats. Tots contents cap a Puerto Varas.

Arribem gairebé de nit a l'Hotel Bellavista, en front del llac més gran de Xile: el Llanquihué. Però del volcà Osorno, res de res. No sé si serà veritat que existeix.

Estem a tocar del centre, però no, prenem la decisió d'anar en sentit contrari a la cerca d'una pizzeria. Parem a uns policies per preguntar, doncs portem estona caminant i no s'olora a orenga. Ens diuen que estàa "solo 3 cuadras". Cada pas que fem incrementa els nostres dubtes respecte a la proximitat de la massa rodona. Comencen les desercions, i el motí a bord va in crescendo. Però els que tiren endavant, l'Andreu i el Josep, anulen les nostres queixes. Magia borragia. Ja l'hem trobat. Cap a dins. "Quieren un aperitivo? Estamos mirando". Les pizzes no apareixen a la carta. Només marisc i menges sofisticades. Algú ens pot fer desaparéixer? Haurem de marxar. "Mire, buscabamos una pizzeria y.... Ya pasa a menudo". Cap cots i cap a fora.

Només sortir, un carreret fosc ens teletransporta al motiu únic d'aquella nit. Alguna cara llarga, riure per no plorar, que es reconverteixen en llum, quan comencem a olorar el plat italià.

Hi ha un home, aparentment sol. Nosaltres, també sols. La Teresa i la Tona s'han quedat a l'hotel. Hi ha algú que cuina, i força bé.

Al sortir en Jaume s'adona que no duu les ulleres. On seràn? A la pizzeria, no pas. No deuen ser al restaurant de l'espantà? Tip de riure. Hi haurem de tornar, a reclamar allò que es nostre. El Jaume, tot valent i decidit, tal com entra, surt. Sense ulleres. Segur que ha estat una venjança.

Tips, retormem el camí costaner cap a la nostra casa de pas. Si bé ens han rebut amb un pisco sour (diguis pisco sauer), les habitacions son justetes, i l'aigua de la dutxa poc calenta, i tot i haver pagat l'esmorzar, ni ens els serviran ni ens prepararan un picnic. Increïble. La gent es rebota, els empleats ens fan costat. Un comité es desplaça a recepció per parlar amb el director. Res a fer: "ellos no tienen costumbre". No patiu, que internet és una arma perillosa per "no recomanar" un establiment.

Apa, cap a dormir, que demà a les 6'40h. ens passen a recollir per dur-nos a l'aeroport de Puerto Montt, camí de Punta Arenas.

Després d'un esmorzar

força complert, ens venen a recollir per fer el Circuito Grande i el Bosque de los Arrayanes. Bus de 15 places. Conductor-guia. Atenció: para on li diem, per fer fotos.

Ens dirigim cap al cantó contrari que vem visitar ahir del llac Nahuel Huapi (no Manuel Guapi). De seguida, només travessar el riu Limay, entrem a la provincia de Neuquen.

Circulem per la mítica RN-40, que creua Argentina de Nord a Sud, més de 5.000 quilòmetres. Espais infinits. Sol·litud. Vaques, cavalls. Algun pastor. Molta aigua. "Bedolls igual a vida". Allà on hi han bedolls, hi ha alguna "estancia". Sempre a prop del riu. Molta calor, molt fred, fort vent, condicions que dificulten la vida normal. Per això aquest caràcter indomable dels seus habitants.

En Juan ens llença fora de la furgoneta. Hem arribat a un mirador anomenat anfiteatro. Planùria, riu, bedolls, montanyes al fons, aigües platejades que reflexen el sol. Primer mareig. Avui no és el meu dia (apa, a preocupar a la Maria).
Sortim de la ruta 40 i entrem cap a una vall, per una pista de ripio (terra). Seran uns 35 quilòmetres fins a Villa Traful. Van apareixent roques amb formacions peculiars, que la fantasia de la gent va donant noms. En Juan ens comenta que part d'aquestes terres son del magnat nord-americà Tedd Turner.

Seguim amb el massatge que ens transmet el vehicle al circular sobre les pedres de la pista. Saltem de nou del cotxe. Fa molt vent. És fred. Pugem unes escales de fusta, fins unes penyes que ens descobreixen el segón llac més gran de la zona: el Traful.

En aquest paratge, el vent percuteix a l'acantilat i gira de cop cap al cel, amb un só molt especial. L'Erich fa la prova de llençar una moneda, que ens és tornada d'immediat. No és cap inversió, la força del vent n'és la culpable.

Villa Traful va ser poblada cap a l'any 1936, amb la intenció de completar una ruta turística, amb els serveis que ofereix (casa de te, camping, hosteries, caixer automàtic, etc.), i fer més atractiva aquesta zona del parc nacional.

Alguns prenen un "tentenpie", altres compren xocolata. Altres ens tornem a marejar.

Continuem per la pista, uns 59 quilòmetres més, cami de a Villa La Angostura. Segueixen apareixent més llacs: lago Espejo i lago Corrrentoso.
En Juan ens pregunta sobre el nostre costum respecte al "almuerzo", i li dem que amb un mos ràpid fem. Parem en una de les cabanes de fusta del poble, davant de la Escuela nº 148, al restaurant Los Amigos.
Després de dinar anem cap al moll de Bahía Brava, per agafar el vaixell Patagonia Argentina, que ens du pel llac Nnahuel Huapi, fins a l'extrem de la península Quetrihué, on hi ha el Parque Nacional de los Arrayanes.

Naveguem uns 45', per desembarcar a l'extrem de la península i començar una caminada sorprenent per la seva bellesa. No ens ho esperavem cap de nosaltres. Arbres de color canyella, immensos, com a cap lloc del mon, on només creixen com arbusts.

Això no seria possible sense una suma de factors imprescindibles: la pluviometria elevada, la baixa humitat i els cahiués (arbres descomunals) que els hi paren el vent fred que ve de Xile.

És una terra plena d'espècies naturals (arbres i flors) que provenen de moltes parts del mon. L'Andreu i la Tona que dominen el tema, estan disfrutant un munt. Sort en tenim que el Juan n'és també un expert. La resta, poc a poc anem reconeixent alguns d'aquest arbres, també.

El cahiué és un arbre impressionant per la seva alçada, per l'amplada del seu tronc grisós i, perquè cau força sovint. Ho fa pel fet que, haver tanta humitat al terra, no necessita arrels profundes i, si aquell any ha nevat força, cauen amb molta facilitat. Recordar que poden arribar als 70 mts. d'alçada. Gairebé res!

De tornada cap a La Angostura, seguim camí cap a Bariloche. Fa un vent molt fort, fortíssim, i els núvols guanyen la seva partida al sol. Seguim aturant-nos per fer fotos. Ginesta. Rosa mosqueta, amb la que, a part de fer olis carísssims, fan infusions.

Ens despedim del Juan, i anem directes a sopar: avui toca fondue de formatges. Cap a les 21'40h. ja és fosc, deunidó per ser a la primavera.
A "momir" que diria el meu nebot, que demà s'ha de matinar. Her d'haver esmorzat a les 7'15h. El Villa Huinid s'ha portat bé, habitacions duplex amb vistes al llac, esmorzars esplendits, suc de taronja boníssim...
Avui és nit electoral als Estats Units. Quan tanquen els col·legis electorals a l'est, Obama està guanyant.