divendres, 12 de desembre de 2008

Ens aixequem amb la victòria

de l'Obama, pensant com ens afectarà. Avui, en res. Avui farem el Cruce de Lagos.
Sortim de Puerto Pañuelo en direcció a Puerto Varas (Xile). Ens despedim de l'Argentina, per recórrer la Patagònia Xilena. Serà un dia intens. Llacs amb catamarans i pistes amb busos tot terreny, per completar el creuament dels Andes. "No llores por nosotros Argentina", aviat tornarem.


El dia es preveia ventós, però la pluja s'ha imposat a la fí, no deixant-nos veure el paisatge en tota la seva gamma de colors primaverals.
Avancem fins a Puerto Blest i per carretera fins a Puerto Alegre, on naveguem pel Lago Frias. Llac d'aigües verd turquesa, provinents del Monte Tronador, amb neus perpètues. Avui no hem tingut sort, el sol solet no ha vingut a veuren's, que tinc fred... A Puerto Frias ens fa els tràmits duaners per ingressar a Xile, mentre ens esperem sota la pluja per agafar el bus que ve des de Peülla.

Arribem a Peülla, on ens revisen les maletes. Hem hagut de declarar els fruits secs que duiem; els que ens haviem menjat, no. Certa preocupació ha aparegut, que s'ha dissipat aviat. Situació que hem mig arreglat amb un bon dinar (sopa i salmó).

Abans de dinar, això si, no hem parat de fer fotos al munt de flors exòtiques que hi han pels jardins.

Just a l'hora de transportar-nos amb busos llençadora cap al port, es posa a ploure intensament. A uns quants del grup ens ve a recollir un bus descapotat pels laterals, que ens neguem a agafar, tot i que falten menys de 10' per salpar el vaixell. Crec que no sortiran sense nosaltres (?).

La pluja segueix a bord. Tot i així, l'Araceli i la seva càmara surten a la coberta superior, de safari... fotogràfic.

Cap als últims instants del trajecte m'hi incorporo, per intentar fer la foto del volcà Osorno (a l'estil del mont Fuji del Japó), però la sort ens esquiva. Sembla que sí... però res de res.


Arribem a Petrohué, on la sorra de la platja que ens reb és negra, volcànica. Amunt, que amb 2 hores serem a Puerto Varas.
Anem baixant, per una pista de sorra negre sense asfaltar, cap a la costa, i ens aturem, una mica desganats, per apropar-nos als Saltos del Petrohué.


Després de regatejar el preu de l'entrada amb el vigilant, decideix cobrar-nos només 10 tiquets i "que no ho diguem a ningú". Bote!


Avancem per un caminet mig selvàtic, i el só es comença a fer present, fins que en un revolt tots deixem anar uns oooohhs d'admiració. La potència de la caiguda de l'aigua, el color turquesa, la negror de les parets de bassalt. I nosaltres, a disparar, que amb el sistema digital sembla que tot és més econòmic, i els resultats son immediats. Tots contents cap a Puerto Varas.


Arribem gairebé de nit a l'Hotel Bellavista, en front del llac més gran de Xile: el Llanquihué. Però del volcà Osorno, res de res. No sé si serà veritat que existeix.


Estem a tocar del centre, però no, prenem la decisió d'anar en sentit contrari a la cerca d'una pizzeria. Parem a uns policies per preguntar, doncs portem estona caminant i no s'olora a orenga. Ens diuen que estàa "solo 3 cuadras". Cada pas que fem incrementa els nostres dubtes respecte a la proximitat de la massa rodona. Comencen les desercions, i el motí a bord va in crescendo. Però els que tiren endavant, l'Andreu i el Josep, anulen les nostres queixes. Magia borragia. Ja l'hem trobat. Cap a dins. "Quieren un aperitivo? Estamos mirando". Les pizzes no apareixen a la carta. Només marisc i menges sofisticades. Algú ens pot fer desaparéixer? Haurem de marxar. "Mire, buscabamos una pizzeria y.... Ya pasa a menudo". Cap cots i cap a fora.


Només sortir, un carreret fosc ens teletransporta al motiu únic d'aquella nit. Alguna cara llarga, riure per no plorar, que es reconverteixen en llum, quan comencem a olorar el plat italià.
Hi ha un home, aparentment sol. Nosaltres, també sols. La Teresa i la Tona s'han quedat a l'hotel. Hi ha algú que cuina, i força bé.


Al sortir en Jaume s'adona que no duu les ulleres. On seràn? A la pizzeria, no pas. No deuen ser al restaurant de l'espantà? Tip de riure. Hi haurem de tornar, a reclamar allò que es nostre. El Jaume, tot valent i decidit, tal com entra, surt. Sense ulleres. Segur que ha estat una venjança.


Tips, retormem el camí costaner cap a la nostra casa de pas. Si bé ens han rebut amb un pisco sour (diguis pisco sauer), les habitacions son justetes, i l'aigua de la dutxa poc calenta, i tot i haver pagat l'esmorzar, ni ens els serviran ni ens prepararan un picnic. Increïble. La gent es rebota, els empleats ens fan costat. Un comité es desplaça a recepció per parlar amb el director. Res a fer: "ellos no tienen costumbre". No patiu, que internet és una arma perillosa per "no recomanar" un establiment.


Apa, cap a dormir, que demà a les 6'40h. ens passen a recollir per dur-nos a l'aeroport de Puerto Montt, camí de Punta Arenas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada