dimecres, 17 de desembre de 2008

Ens passen a buscar

quan el dia desperta, però el sol i l'invisible volcà no apareixen per enlloc. L'esmorzar de l'hotel, tampoc.


Un cop facturades les maletes a l'aeroport de Puerto Montt, no podem més i ens dediquem un apat merescut. Algú diu què li passem la nota a l'hotel ditxós.

El vol és plaent. Ja des del cel comencem a veure superfícies de gel. Què ens espera?



El que ens espera és recollir 3 tot terrenys de lloguer (Nissan Pathfinder), per desplaçar-nos fins al Parc Nacional de Torres del Paine (unes 5 h. i porp de 400 quilòmetres). Només sortir de l'aeroport, ens rep un airet més que fresquet. Ens acompanyen uns empleats per retirar els cotxes. Carreguem maletes. Posem la senyera, tot orgullosos, al vidre posterior. I a córrer, que fa baixada.
El Josep ens té reservada una sorpresa: anirem fins a una "pigüinera" al Seno Otway, on podrem veure el pingüí de Magallanes, els seus caus, com caminen, nedan, es barallen, etc., sense interrompre'ls.


Fem un circuit petit, per sobre d'una tarima de fusta, fins arribar a la platja, on n'observem uns 30 exemplars, amb la intenció d'obtenir la millor foto.


Dir que l'accès l'hem fet per una pista de terra d'uns 70 quilòmetres. Desprès d'unes sopetes calentes, torna a ploure, i retornem a la ruta 9 camí de Puerto Natales. Parem un moment aquí i allà per fer fotos, fins arribar al port, des d'on se'ns mostra un espectacle de llums i colors, fusions entre el blanc de les neus i el platejat de la'aigua del mar.

Aprofitem per treure diners d'un caixer automàtic del Bco. Santander, i reprenem camí cap a Cº Castillo, típic poble fronterer amb l'Argentina.


Decidim, millor dit, necessitem carregar "benzina", doncs aquí les distàncies entre estacions de serveis son bestials.


Cas curiós l'estació de Cerro Castillo. Ens indiquen on és. Entrem amb els cotxes dins d'un tancat d'una casa, i de cop surt un noi amb xapel·la i sabatilles, dient-nos que l'estació és a fora. No l'hem vista. És com una caseta de platja, però amb manega de repostatge que surt per una trampilla. Al·lucinem amb el disseny.
Omplim els dipòsits a tope, per endinsar-nos dins el parc nacional. Just abans de sortir, l'Andreu decideix inflar les rodes, doncs una la tenia una mica fluja. El noi que els atén, treu un compressor amb el manómetre més cruixit que nosaltres quan tornem d'una excursió. Andreu: "que presión tiene esta rueda?" Noi: "como las otras". I comença el ritus de comprovació, mentre segueix inflant. Cop de punya a les rodes. "Ya está". Es veu que amb el só, adivina l'estat correcte de pressió. Im-pressio-nant!


Son les 19h i encara no hem dinat res. Anem al Café Ovejero Patagónico. Pugem al primer pis d'una cabana de fusta, ens preparen unes taules i a recuperar-nos. Fa sol. La carn és boníssima.


Sortim a les 20'30h. Ens queda una horeta i mitja fins a la Hosteria de Las Torres. Abans hem d'ingresar, com diuen per aquí, al parc nacional, previ pagament de 15.000 pesos xilens per cap.


Avancem per pista de terra, mentre es pon el sol. Paradeta. Fotos als núvols vermells. Cada cop fa més fred. Pista i foscor. Anem bé? Llums al fons, deu ser la hosteria. Parada a la porteria del parque. Son les 21'30h, negre nit. Surten un parell de guardes. "Está cerrado. Dejenos un documento de identidad y ya pasaran a pagar mañana".

Atenció, última aturada abans d'arribar: un pon de fusta sobre el riu, tan estret que hem de plegar els retrovissors i passar en primera. Prova superada.


Els llums de l'hotel son més aprop. Ja hi som. Serà la nostra base durant 4 dies. Ens donen les claus de les habitacions. Con comfortables i calentones. Per fora, no ho sabrem fins demà al matí.


Prenem uns cafés en un saló amb ximeneia. Estem cansats. Demà tenim la sortida a la base de las torres. Seràn 9h de caminar. Esperem veure-les.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada