Puigllançada

Últim dia d'agost de 2.010, diada de Sant Ramon i festa major de Vilafranca.

Semblant a la pel·lícula, però amb el dia canviat: els dimarts al sol. Sortim com si anéssim a treballar, per l'hora que és. Però no. D'inici tenim una sensació estranya, com la d'aquells nens que falten a escola, que fan campana, vaja. Però ens passa a la mateixa velocitat que va el cotxe, és a dir, ràpidament. Què be s'està. Aquest és l'estat natural de les persones. Hauríem de pagar per dies com aquest (és un dir, no sigui que m'escoltin els d'Hisenda o el Millet, i la fotem bona).

Avui, per començar a caminar, només cal seguir aquell riu amarronat, que cantava la Trinca, fins més amunt del seu naixement. Revolts recargolats fins arribar al pla d'Anyella. Pocs animals. Poquíssims cotxes. Una immensitat de prats verds. La carretera solitària em recorda aquella ruta 40 de la Patagònia. Flash.

Deixem el cotxe a la vora d'uns remuntadors. Al costat seu, dos vagons del carrilet, recordant que l'estació d'esquí és propietat de Ferrocarrils de la Generalitat. O sigui que també és nostra, no? Comentari: els calés que haurà costat el transports dels vagons, i l'estampa horrible que dibuixen. Voto per a que els treguin.

Comencem a caminar sota la mirada d'un búnquer, per sort buit. Del cim, cap notícia. Ens haurem de fiar de la ressenya. Enfileu-vos per aquí, fins al torrent. Ara a la dreta. Si teniu forces, tot recte. Un flanqueig per aquí, una giragonsa per allà, una ziga-zaga. Assolim, pugem, arribem, creuem, travessem, avancem, girem. Quina feinada, i tan fàcil que ho fem, eh companys. Perquè s'ha de tenir gràcia per escriure-ho, i també per interpretar-ho. I tot això, sense tenir por a equivocar-se, que és una d'aquelles coses que tota persona sap fer bé, i de la que no cal penedir-se, si més no, aprendre'n.

Seguim camins que en diuen de vaques. Però no se com s'ho fan amb les quatre potes que tenen, en un camí tant estret, que ens fa caminar, un peu al davant i l'altre al darrera, com les models d'una passarel·la. Això sí, sense el preceptiu moviment de malucs descontrolat d'aquests pals d'escombra. Quina fila que faríem. I les vaques es fotrien un tip de riure, allà estirades pel terra.

El dia és clar. Només uns núvols per l'horitzó, cap a la costa. Anem apropant-nos a l'estació superior del remuntador. Per primer cop veiem l'estructura metàl·lica del Puigllançada, antic repetidor, que l'únic pel que serveix és per orientar als caminants, com si es tractés d'un far. Torno a votar per a que la treguin.

Filats i canyars a banda i banda. Tornen a venir a la memòria imatges de la Patagònia. Pista de terra. Matolls arrodonits. Pedregam. Horitzó. Flash. No hi han guanacos. Quina llàstima.

Vencem l'últim repetjó. Maifemcim som al cim. Ignorem la megapantalla, i ens instal·lem, després d'abrigar-nos, al vèrtex que hi ha al constat d'un pessebre. Mentre esmorzem, prèvia trucada a les respectives, fem el concurs habitual de reconeixement dels cims dels voltants. Segur que algun n'encertem (el Pedraforca), però com que no hi ha cap veu en off que ens corregeixi, tira que vas.

Avui no cal obrir gaire l'objectiu de la càmera per a fer la foto de grup, només som dos pajarus: el Josep i un servidor. Recollim i ho deixem tot net, i enfilem cap al cotxe pel mateix camí.

No patiu que tot està planificat: avui dinarem a Castellar de n'Hug. No crec que trobem massa gent.

Efectivament, tranquil·litat total. Desprès de comprar pa, coca i botifarra, entrem a la Fonda Muntanya. Som els segons a seure a taula. Ens rentem cara i mans. Estem més presentables. Bon servei i ràpid. De fons, el telenotícies. Amanida i llom per a mi, plat únic pel Josep. Pobrissó. Si, si. Escudella i carn d'olla. No se l'acaba. N'hi havia per a mig regiment.

Anem acabant la feina, mentre la mandra s'apodera de l'ambient. Quina soneta. I ara toca agafar el cotxe riu avall. Tots els dies dolents, siguin com aquest.

La Mola i Sant Llorenç del Munt

28 d'agost de 2.010

Excursió “single” -que no vol dir de solters, vull dir que no és “long play” (terminologia antiga, de quan existien discs de vinil): vol dir que és a prop, no matinem gaire i tornarem a casa a dinar.

Hem quedat que ens passarà a buscar l'Àlex, i anirem a recollir al Martí, persona molt versada en el serralada muntanyenca que avui toquem. No ens caldrà el navegador, no ens perdrem pas, oi Martí? Això si, llegint la convocatòria, és més llarg l'apartat “com arribar al lloc on començarem a caminar”, que la mateixa ressenya del camí de pujada. Té més detalls que una recepta de cuina d'El Bulli. Hooll!

Deixem el cotxe a la zona coneguda com els dipòsits, i mentre ens calcem les botes, arriben el Josep i l'Anna, amb el Francesc i la Glòria.

Avancem per un camí planer, apropant-nos al Cavall Bernat, cosí germà del que hi ha a Montserrat.

Tot i fer sol, sembla que avui no patirem com ahir, que es van assolir temperatures rècord a Barcelona. Diuen que dels últims 230 anys, però jo no me'n recordo. Ja té això, l'edat.

Poc a poc la cosa s'enfila. Per camí empedrat, per terres plens d'arrels, per trossos amb esglaons. El paisatge canvia, de manera semblant a aquells aparells d'alta tecnologia, sense nom, en forma de petits televisors de plàstic amb una pestanyeta a sota, que si tancaves un ull i feies clic, ara veies Montserrat, clic, ara la lluna, clic, ara Sant Llorenç, clic, ara el mar, clic, ara Sant Ramon..., i amb una etiqueta daurada “souvenir de La Mola”. Sembla que ara ja no es regalen aquests aparells, ni els didals, ni les culleretes, ni els galls que canvien de color, ni els ninos amb vestits regionals. Serà per què a les cases ja no hi han aquells mobles que s'anomenaven vitrines? Quina llàstima. Eren com discs durs d'ordinadors, que només clicar visualment en una de les figures, s'obria la memòria del dia, del lloc, de qui va venir, si va ploure, quin cotxe teníem, etc.

Tot xerrant, ja tenim a tocar el cim, el nostre Everest particular. No és pel desnivell, ni perquè necessitem oxigen. És perquè aquest cap de setmana es celebra el 25è aniversari de la primera ascensió catalana al cim del mon, i s'han escollit 25 cims emblemàtics de la nostra geografia, i La Mola n'és un d'ells. Un cop dins el refectori, vull dir el bar, el Martí ens dona un full a cadascú per a timbrar i deixar constància que hi hem participat. És que aquest noi està en tot.

Ja que estem de celebracions, que no falti de res. Amanida, pa amb tomàquet, porró de cava i les desitjades botifarres variades. El més difícil: escollir-les. Per votació popular ens decidim, o dicidim, per la de roquefort, la de bolets, la d'escalivada, la negre i la de Sant Llorenç. Pim-pam, botifarres venen, botifarres van. Puc donar fe, que no en va quedar ni una engruna.

Fem els cafetons, passem comptes, fem la foto de grup, i tornem cap els cotxes, aquest cop pel camí dels monjos. Resumint: una botifarrada d'excursió (en el sentit gastronòmic).

Nota: ho sento pels que us ho heu perdut, però he fet el possible per no castigar-vos amb el detall dels sabors impressionants que ens han acompanyat a taula, del fresquet que estava el cava, de l'agradable companyia. En fi, tots els patiments siguin així.

Pic de Roc Blanc (Arièja)

13 i 14 d'agost de 2.010

Sortida del mes d'agost oberta a la comunitat Cerdana-Santboiana desplaçada a les seves segones residències. D'una d'elles ens n'aprofitarem, consentidament, i muntarem el camp base per a no matinar massa el dissabte. De tanta colla que som, deu en total, que li hem canviat el nom: a partir d'ara es dirà casa refugi Massoni.

Els que fugim de ciutat, el Josep, el Martí i jo, camí del túnel -oh, casualitats de la vida, ens creuem amb el cotxe del Jaume i la Montse, que van a casa de la Teresa. Pi-pip (o mec-mec): ens veiem demà! Sortint del túnel, una més: em sembla que el cotxe del darrere és el dels Sense (afectuosament, eh). Trucada de mòbil: ep, que som el cotxe del davant; seguiu-nos. Com per tenir un secret i no voler que ningú se'n assabenti.

En finalitzar les casualitats, arriben les causalitats: em quedat, doncs ens trobem, que no és poc. Els cinc magnífics (els dos Joans, la Palmira, l'Enric i la Carme), i els tres fugitius, truquem a casa del B&B (Bread and Breakfast) de Llívia Bones. Mua-mua. Ambient càlid. Ens repartim els llits. Una mica de colònia. La jaqueta. Al carrer, 17 graus. Però hem de sortir. Hem quedat a sopar amb el nostre màxim representant municipal, avui desactivat, sense funcions i en tasques d'ambaixador (no està exiliat).

Serà perquè no hem berenat, serà perquè demà no hi ha expectatives de dinar com deu mana, que demanem dos plats i postres. Quins paios! No sigui que haguem de tirar de les reserves de greix per arribar fins dalt. Que per greix no quedi. Total, es fon com la mantega. És així, oi? Ah, m'han enredat... doncs, jo he demanat verduretes, no com altres que s'han cruspit cargols amb llaunes.

Desprès d'una sobretaula molt agradable, i a pas de cargol, clar, tornem cap a la closca. Boranit* Jaume, boranit Anna (*dialecte Santboianenc). Com dirien al cinema: es fa un fos en negre, mentre apareixen sons de l'esperit, esbufegades de l'ànima, compassos rítmics cada vegada més llunyans, més llunyans, més lluny...

Pi-pip, pi-pip...bon dia Catalunya, quinto levanta tira de la manta. Com han canviat els temps. Els rellotgers ho tenen magra, fins fa poc calia un despertador, ara el mòbil ho fa tot: et desperta, et diu el dia que has d'anar al metge, et dona l'hora, et guarda les fotos dels sers estimats, els seus missatges d'amor, li dius “fulano” i te' l truca, però l'únic que et deixa lliure son les mans, la resta del cos és el seu presoner. Tots els avanços, tenen els seus esclavatges.

Hem apurat tant, que baixem a esmorzar com ho farien els bombers si sonés la sirena d'alarma d'incendis. Olor a cafè. Parlem poc, mentre apareix una coca de xocolata. Impressionant. Només per aquest detall, som capaços de fer l'esforç de tornar un altre dia.

A veure, més de 300 paraules i encara no hem començat a caminar. Això està degenerant. Au. Sortim de Llívia cap a Montlluís. Negre nit. Cap cotxe. Bé, tots aparcats. Allà ens trobarem amb l'Àlex i els quatre de Bellver (la Teresa, la Sílvia, el Jaume i la Montse), que no és cap grup de folc.

Saludats, reprenem el viatge cap a Formigueres i Querigut, on prenem un trencall que ens durà a l'inici de la sortida del dia: el pont de Botadiol.

Comença a ploure, fluix, mentre ens posem les botes. Pugem caminant per la dreta d'un torrent, que deu baixar de l'estany de Laurenti, on hi serem en una hora. El cartell que ho indica, fa de semàfor vermell, i com a les curses de F1, tothom surt esperitat.

Els avets que ens acompanyen, ens fan de paraigües, ens mimen. L'ambient es torna Londinenc, romàntic, afavoreix els pensaments profunds. Les gotes d'aigua llisquen per tot arreu. Algunes reposen sobre les fulles, convertides en granets de sucre. Mentrestant, nosaltres seguim caminant, seguim pujant, complint amb els horaris previstos.

De cop, entre tot el verd fosc i enmig de la boira, un grapadet de colors vius: la resta del grup que ja han arribat a l'estany. Guaita que maco és! Sembla que estigui enjardinat. Tot és harmonia.

La boira comença a fer de les seves. Hauríem de poder veure el cim des d'aquí, però aquest fum blanquinós ho complica tot.

Junts de nou, reprenem la marxa. Voregem l'estany. Passem per entremig de dos grans rocs. Flors. Tartera. Més boira. Camí clar, però on ens portarà? Nosaltres seguim, tot i l'aturada tècnica per comentar la jugada. Amunt. Més amunt. Per aquí no deu ser. Per allà, si. No trobarem a ningú per preguntar. Patapam. Bonjour. Un home ve en sentit contrari a nosaltres. L'aturem. Le Roc Blanc? Um... il sembla que c'est per allà. Merci. L'intento seguir, però se'm va difuminant. Serà boira àcida?

Davant l'abandó de la referència, decideixo seguir una petita senda marronosa. Més enllà de 10 metres, no es veu res. Avancem com si algú anés obrint portes al nostre pas, com si algú parés el camí tros a tros.

No para de ploure, però haurem de parar a esmorzar. I am breakfast in the rain.... A peu dret, sota el gota a gota, desenfundem els entrepans, en alguns casos congelats la nit abans. Aquesta aturada ens ha deixat glaçats. La temperatura es manté molt baixa per l'època de l'any. Qui més, qui menys, porta màniga llarga i guants.

Fent ziga-zagues arribem al coll de Laurenti. Va que només ens queden 100 metres pel cim. Però quins últims metres, quins blocs de pedra.

Una, de qui no vull dir el nom, però que comença per Mon i acaba per tse, es planta. Vaja, pel que queda... Fins que una bona empenta, d'un que passava per allí, l'ajuda a fer cim. No s'hi cap. El rocs humits. Fot un fred que pela. Aiguaneu. El voltant, blanc boirós. A dures penes ens podem fer la foto de grup. Aigua. Submarinistes amb escafandre (sembla la lletra d'una cançó dels Antònia Font). Aaaaalegria.

L'altímetre dona fe que hem fet el cim, perquè podríem ser a qualsevol altre. Avui no allargarem l'estada, no duem crema solar, ja, ja.

La baixada dels blocs, provoca riallades generalitzades, unes per amagar pors, altres contagioses. Mira que fem una fila, enganxats com uns imants de nevera qualsevol.

Ja de tornada, passat el coll, decidim provar sort seguint un camí diferent, que resulta ser el que hauríem d'haver pres de pujada. Bé, tots els camins tornen a... casa. Encara que falti molts quilòmetres per se-hi. Només és qüestió de números. Les muntanyes comencen a ser casa nostra, i més si estem amb les persones estimades.

Pic de Campirme

Del dijous 22 al diumenge 25 de juliol de 2.010

Sortida final de la tretzena temporada. Si que han passat ràpids aquesta 13 primers anys! Van a pas de baixada, quan fora bo que anessin a ritme de pujada, més lents. Tot i que sempre és millor anar lleugers i no esbufegant i traient el fetge per la boca, que això ja ho fem entre setmana.

Nota de l'editorial: no és una sortida, en son tres; tampoc és el final de res, doncs d'aquí a 15 dies, sant torne-m'hi que va de vals. Però és clar, alguna data ha de donar per finalitzada la temporada excursionista, i és aquesta. Podríem fer un final de temporada estival, un altre de primavera, tardor, hivern... ja està de be de qüestionar-ho tot, home. És que m'enredo tot sol (jo i el meu cap, el meu cap i jo).

Tornat a l'assumpte que ens ocupa, aquesta serà una crònica incompleta, doncs la Maria i jo només teníem permís per anar de viatge el cap de setmana. Hem fet campana a la sortida de dijous (als llacs de Gerber) i de divendres (als estanys de Naorte i Certascan). D'oïdes, dir-vos que el dijous boira, fred i solitud, el divendres taxi i espectacle de llacs.

La tarda de divendres toca fer un camí força conegut de fa temps: Sant Boi-Cervera-Artesa de Segre-Comiols-Tremp-Llavorsí-Tavascan. Destí: trobar-nos amb la colla a l'Hotel Estanys Blaus, al final de la Vall de Cardós. Sense fer gaires trampes, tres hores de carretera no te les treu ningú.

A quarts de vuit arribem. Ens trobem els dos Joseps, l'Anna i la Marisa, preocupats. Ve gaire preocupats no estaven: cadascú amb el seu llibre, uns cafetons i asseguts en un lloc fabulós, rodejats d'arbres, de verd, del soroll del riu, fent temps per a la dutxa merescuda per la caminada del matí.

Desprès de la petonejada, anem a buscar tranquilament la clau de l'habitació. És com si fos la nostra segona residència, doncs fa més de dotze anys que hi pugem. Som com a casa, i així ens ho fan sentir cada cop l'Araceli, el Xavi, la Rosa, el Sr. Lluís, la Mariona, la Judit, la Gemma... en fi, tota la familia de l'Hotel Llacs de Cardós i Estanys Blaus. No us recomano que ho proveu, per pur egoïsme, així ho mantindrem en secret, serà el nostre tresor (mi tesoooro).

Ens posem guapos per baixar a sopar. Pantaló llarg i màniga fins al puny. Entre plat i plant, ens posen al corrent de les seves caminades, i d'algunes xafarderies que no son publicables. Apa, aqui queda. En acabar les infusions, avisem que demà matinarem, per a què ens preparin uns entrepans. En aquests casos, els entrepans sempre solen ser una sorpresa. No saps quin et tocarà, si el podràs canviar o no -amb algú altre de descontent com tu, o si per aquelles coses dels astres, t'hauran endevinat el gust. De què els voldran? Patapam. Més fàcil. Que si de fuet, que si de truita de formatge. Un luju. Ale, cada muchuel al seu oliv.

Quan el sol del dissabte acarona els turons, sortim com esperitats carretera amunt, cap a la Pleta del Prat. Això si, sort del cafè del matí. Nosaltres com l'Antònia, sense cafè no som ningú.

Ni restes de núvols. Fred (7º). Ens encomanem als de les alçades, per a tenir un bon dia, i comencem a caminar. Pista ampla. Ritme. Ombra. No tant fred. Corriol més estret. Bufera. Poques paraules. Tartera. Pedres. Concentració. Sol. Verd. Flors. Màniga curta. Fotos. Xarrera. Conclussió: funcionem amb energia solar.

Poc a poc, deixem enrere les torres del telecadira de la petita estació d'esquí de Tavascan que ens acompanyaven, per enfilar-nos en una curta llaçada, per arribar a la pleta de Gavàs, lloc on hi ha les restes de cabanes, sembla ser utilitzades com a campament militar del front del Pallars durant la guerra incivil. Aquella que ens va fer retrocedir en el temps, caure en un pou, perdre la memòria i de la que avui encara arrosseguem tics i pors, algunes més curables que d'altres.

Marxem de la companyia del rierol platejat de la pleta, portant la contrària a les seves aigües: volem esbrinar d'on venen. Caminem fent ziga-zagues fins arribar al mal anomenat estany del Diable, doncs el primer llac, el més gran, és el de Mascarida, i el del Pere Botero, està amagat al darrera seu. L'estany és un veritable mirall, on es miren, tot coquetons, els turons dels voltants.

Reposem una mica, tot veient la pala herbosa que ens espera fins al coll. Brollen alguns pensaments de l'estil: jo m'espero aquí fins que baixeu. Però com que els pensaments no se senten... tots amunt.

Mentre avancem, ens sentim vigilats. Es tracta d'un isard, que des d'una cresta es pregunta què faran aquests pixapins? Si jo fos com ells, estaria fent la cabra, jo.

Sort que s'ha mogut, perquè pensava que no fos un isard d'Osborne, fet de cartó pedra.

Ja em fet un bon recorregut. Des del coll es veuen, al nord, els núvols sobre el port de Tavascan, les idíl·liques bordes de Noarre al fons de la vall, mentre ens dona records el pic de Ventolau (ja ens coneixíem d'un altre finde).

Tot i estar en un terreny més suau, la manca de fites clares, fa que els camins que seguim siguin una mica erràtics. Seguint el camí de la llibertat (el que vulgui prendre cadascú), arribem a un primer turó ple de restes de búnquers. Els hi dedico uns instants dels meus pensaments.

Cap a l'oest apareix el majestuós Aneto, blanc, acompanyat dels seus veïns. Davant nostre un últim turó. Una pila de pedres anàrquiques, com si acabessin de desfer el campament fa uns dies, a corre-cuita, al crit de “que venen els nacionals”. En fí, el record d'una altra derrota. Mira que s'assembla a aquell turó icone tan conegut dels americans, a la guerra del Pacífic. Es fa fàcil d'imaginar, un grup de catalans intentant aixecar una senyera victoriosa. Però res de res. Estem fets per tornar a sofrir, però tornarem a vèncer.

Al lloc on hi seria aquesta hipotètica senyera, un “vertice geodésico” del ministerio corresponent. Som al pic de Campirme. Treiem l'estelada que sempre ens acompanya, i foto de grup. Voltem per trinxeres, restes de búnquers. Sort que son imatges en blanc i negre, com les copes d'Europa de l'equip blanc. Au va, que tinc gana. Ens instal·lem dins les restes d'una dels búnquers i desenfundem els entrepans. No penseu malament, no ens hem tornat del maquis. Poc a poc va desapareixent la gana. És una lluita del tot agraïda, aquesta.

Només ens cals desfer el camí, cap al refugi de la Pleta del Prat, on ens prenem un refresc merescut, amb unes patates fregides i unes olives cortesia de la casa. Una matinal perfecte, i no hem suat gens, tot i ser finals de juliol. Visca el canvi climàtic.

Cim de la Covil (o no).

3 de juliol de 2.010

Nova sortida. Em passen a recollir. Massa dora. Son. Parada a fer el tallat. Au, puja. Lluíssssss. Foto. Baixa. Apa, cap a casa. Ja està. Com que ja està? (no es tracta de cap acudit sobre allò de la precocitat, eh).

D'acord. És que fa una mica massa calor, més ben dit, una molta massa calor, i fa una mandra escriure... més que pujar cims.

Tractaré de recordar el que vem fer aquell dissabte de juliol. Com que ja em faig gran, segur que me'n recordaré més que no pas el que vaig sopar ahir nit.

Avui tocava anar direcció Vic. Això vol dir, fer la parada reglamentària a l'àrea de les quatre carreteres de Tona. Encara no sé si ha estat recollida als estatuts o està pendent de ser declarat esmorzar d'interès nacional, però es mereix una ILP en tota regla. Visca el xuxo lliure (respectant els lectors infantils, no nombraré el diminutiu de la pasta farcida de crema que està per llepar-se els dits). Quina pene (que dirien per Lleida).

Tornem al cotxe de l'Andreu (la Tona, el Josep, el Toni i jo), encara amb el sucre als llavis, per anar direcció Ribes de Freser, fins al poble de Campelles. Dir-vos que m'ha sorprès de coquetó que és.

Passem de llarg. Prenem una pista forestal que, desprès d'equivocar-nos i fer mitja volta, ens deixa al Pla de Prats (refugi tancat). L'altra cotxe, més urbanita, amb el Boni, el Pau i el seu tiet Andreu, ho passa una mica més magre. Anem bé. Aquí ens trobem un seguit de gent amb cistelles plenes de bolets: una mena de capcetes amb un forat al mig, que diuen que son bones per farcir.

Desprès de calçar-nos les botes, la colla d'avui, que com veureu no sempre som els mateixos (dubto si dues sortides seguides hem sigut els mateixos; apa, penseu; i no es val sortides de cap de setmana), enfilem un corriol costerut. És increïble, on toca el sol és ple de floretes, on l'ombra, bolets i falgueres humides, i som al juliol. Grocs, liles, fúcsies, malves, blancs lluminosos i aigua per tot arreu.

Els arbres es perfilen, com si es tractés d'aquells retallables de paper de la infància, sobre el blau intens del cel. Nosaltres seguim unes marques de color groc, per un camí de vaques (no n'hem vist cap, però si el seu rastre), i sense noticies del cim. La tranquil·litat que ens transmet el lloc, fa que ens doni igual si anem bé o no. Ara bé, gana en tenim i ens aturem a fer un mos, sota la mirada d'un trencalós, amo i senyor de la contrada. Som a la serra de Montgrony. Serà potser l'ànima del Comte Arnau la que ens sobrevola?

Amb el canvi de pes fet, -ha passat de l'esquena (motxilla) a la panxa, avancem per un corriol que més be sembla una d'aquelles línies dels mapes, les iso-nosequè. Ni guanyem, ni perdem alçada. Però del cim res de res.

De sobte se'ns obre el paisatge. Unes pastures gegants, amb el Pedraforca al fons, i aquelles vaques de la mida de les del pessebre, clavades a la muntanya. I no cauen, les punyeteres!

A crit pelat, doncs vaig l'últim i la resta del grup ara semblen pastorets que van cap a Betlem -fum, fum, fum- decidim que el cim és el de la dreta del nostre davant. Com ho hem fet? Matemàtica pura: a) son les 11, i com a molt en 1 hora hauríem d'haver arribat; b) estem a 1700 metres d'alçada, i si el destí és a 2000 metres, ens en falten uns 300, que és aquella pujadeta que tenim al davant (com diríem els de Sant Boi, ens falta un Sant Ramon).

Nota: ens hagués anat de perles, un senyal, no de GPS, si no un estel que ens indiqués el camí a seguir. Potser demano massa. Quin ensurt, si passés. Encara sortiríem al programa Cuarto Milenio.

Cadascú enfila per on es veu més còmode: uns pel camí del coll, altres tot recte (to tieso, a l'estil Alex).

Som al cim. Abraçades. Felicitat. Ens passen tots els mals. Vatua l'olla, per no dir una paraulota. Ens hem fet la foto a la creu, i dins hi diu: Costa Pubilla. No sé, però aquest no era el cim que tocava fer. Però dissimulem. Aquest és el més alt de la serra, i ja està be.

Mentre gaudim de l'espectacle de la vall de Ribes i de les muntanyes que envolten el Puigmal, una parella amb un GPS com cal, ens confirmen el nostre error. Però, és de llestos acceptar-ho, no?

Aviat enfilem avall, alguns fent saltironets per alleugerir els genolls, fins a entrar en un bosc, que ens tornarà, passant pel refugi de la Covil, als cotxes, on ens espera una sorpresa, en forma de meló fresquet, patrocinat pel Josep. Se'ns desfà a la boca, com l'aigua.

La primera intenció era dinar a Campelles, però decidim seguir fins a Ribes, i provar si tenen lloc al restaurant Les Graelles. Amb sort ens hi instal·lem, encara que en dues taules separades, com si ens haguèssim enfadat. Dinem força be, que ens ho mereixíem.

Aquí ens acomiadem, uns cap a Sant Boi, els altres cap a Martorell.

Ja veureu com la propera sortida, no serem els mateixos, però ens ho passarem “fantastico” (pronunciïs com ho faria el Johann Cruiff, este es uno).

El Canigó: una muntanya com a símbol d'un país.

12 i 13 de juny de 2.010

Sortida combinada amb l'Agrupació “Sant Jordi d'empleats” de Caixa Penedès, grupuscle "celestial-laboral" de gent boja per la muntanya i la companyonia. Guaita que ens veiem de tard en tard, i dona la sensació, com quan et trobes a un familiar que no veies des de la darrera boda o enterrament, que ahir mateix varem anar a caminar als Rasos de Tubau.

Com succeeix als documentals de la tele, on la veu en off pren el protagonisme sense sortir-hi, aquesta vegada la veu en off del Maifemcim.cat, o més ben dit, el “redactor en off”, no ens ha fet arribar la convocatòria corresponent, amb la senyera onejant a la cantonada superior esquerra del full. Serà inconstitucional? No. Potser serà que aquesta sortida no compte pel rànquing d'assistència de final de temporada, i el redactor farà campana? Pillo, pillo.

Això sí, tot i no venir, ens ha deixat marcats els horaris de sortida, d'arribada, on parar a fer pipi, la ruta a fer.... és que ens té molt mal acostumats aquest Josep.

Però no, la independència no serà total. Gaudirem de la presència del virrei Enric, que ens guiarà pel bon camí.

Dissabte, cap allà a quarts d'una ens passa a recollir el Martí, amb el 4x4 requisat al seu fill. Ell, el Toni, la Maria i jo, enfilem autopista amunt cap a la Catalunya Nord. Mira que es fa rar anar d'excursió en acabat de dinar!

Objectius del dia: ser a les 17h a Villerac (a prop de Prada de Conflent) i pujar per pista forestal fins al refugi dels Cortalets, on sopar i dormir. Fàcil.

Desprès d'un cafè a l'àrea de servei de Cassà, ens plantem, més aviat del compte, a Prada (no es tracta de cap tenda de roba de marca). “Cherchant” on aparcar, amb l'ànim de fer temps, visualitzem una “pastissèrie-boulangèrie” on matar el cuc. Comprem uns dolços i busquem una “cafetèrie” on amenitzar-los. Abans, però, em fet una visita a l'església de la “ville”, grandiosa, fosca.

De camí cap a Villerac, unes cireres, grandioses, vermelles, ens volen acompanyar a trobar-nos amb la resta del grup. Avui no serà una trobada multitudinària, serà en “petit comitè”.: de la vegueria del camp de Tarragona, el Miquel i el Jordi amb els seus dos fills (la pedrera muntanyenca); de l'Anoia, l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira; i els golafres de Prada. En total 12 de 40. Sí, 40 reserves fetes per si les mosques. Si bé, fins aquest matí, n'érem 17 de confirmats. Vosaltres os ho perdeu!

Ens posem en moviment: cal guanyar alçada ràpidament, i la millor manera és seguir la pista en tot terreny, que ens deixarà a peu del refugi, desprès de 23 quilòmetres de revolts.

Comença a ploure. La temperatura baixa al mateix ritme que nosaltres pugem. Set graus. Agafem els trastos i cap al refugi. Quarts de set.

Bona tagda (pronunciat en català de nord). Som els 12, que érem 17, dels 40. Què m'entén? No patíem per l'idioma, si no pels números. Números son diners. Aquí teniu una habitació on estareu tots plegats, i desprès ja en parlarem. Ens repartim els llits i fem temps: fins a les vuit no donen de sopar.

Mentre alguns fem fotos, l'Enric i el Martí, amb un francès molt fluid i convincent, re-negocíen amb el cap del refugi. Som 12, no pagarem 40, però si n'acceptem 17. L'encarregat, amb un francès més fluid, no és tant convincent. Resultat, l'esperat. Es manté doncs la concòrdia entre països. Per dintre nostre, una victòria del sentit comú.

Au, a sopar. Ens col·loquen en una sala per a 40. Ambient fred. Sort de la sopeta reparadora. Carn amb suc, de segon, i postre. Correcte. Apareix la ratafia i la sobretaula s'anima, mentre comentem la pujada al cim de l'endemà. No hem de matinar gaire: esmorzarem a les 7. Un luju.

De tornada a l'habitació, comença la gresca. Recuperem aquell esperit retingut, contingut, que caldria esbravar més sovint, que es inherent a certes edats, i aparentment prohibit en d'altres, que provoca rialles contagioses, que diguis el que diguis, fa riure. Això és millor que qualsevol medicament per l'insomni. El premi de la nit se l'enduu la preparació de la mòmia de Tutan-Cano.

Poc a poc, la llum dels nostres ulls s'acaben fonent amb la foscor, tot i la claror que entra per una finestra, que ràpidament precintem.

Segons els casos, passem la nit fent més o menys voltes sobre la fusta que ens fa de somier. Hi ha gent que s'aixeca una mica cansada. Serà per les excursions nocturnes al lavabo? L'aigua no és bona, espatlla les carreteres.

Fem un esmorzar lleuger, senzill. Temps suficient per treure'ns les lleganyes i pensar què coi hi fem aquí.

Agafem les motxilles i sortim del mega refugi. El sol ens ve a rebre. La cubeta glacial del Canigó s'obre majestuosa al nostra davant. Seguim el GR-10 creuant les aigües d'un petit rierol. Primera parada obligada: un estany d'aigües adormides on es renta la cara la pica del Canigó. C'est magnifique!

La cosa s'enfila. Fen unes quantes llaçades per guanyar alçada, fins que de sobte girem camí cap a la nostra esquerra. Al davant, amunt i al fons, sense enganys, sense subterfugis, el nostre final desitjat. Vista al terra, i a caminar, que l'objectiu es fa paset a paset.

El camí és força marcat. Agrair-ho a tanta gent que hi ha passat. Avui, però, no trobem massa gent, per sort. El grup es manté compacte. Bé, no tot. Dues cabretes, una mica nervioses amb si arribaran o no, no controlen les seves forces, i no hi ha qui els pari.

Duem un bon ritme. Aviat som a la Portella, un replà previ a les últimes ziga-zagues. Ens queda caminar per aquesta mena d'espina dorsal, buscant el cim. Silencis i esforços, quan de sobre ens ve a rebre una estrofa d'en Lluís Llach: “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres”, i una rosa del vents. Al davant la creu de la Pica del Canigó. Ja hi som! Riures, encaixades de mans, abraços, petons, satisfacció pel repte aconseguit. Tot i el poc espai, la creu té un imant i ens estira cap a ella. És el centre del lloc, la que certifica que has fet cim, la que surt en totes les fotos, tot i que la nit en que serà l'estrella és la del proper 22 de juny, des d'on es repartirà, de manera secular, la seva sang, de color del foc, per aquest país tan petit.

Fem foto de grup. Retonem forces, mentre gaudim de l'entorn. La finestra de bons temps ens ha respectat.

Els núvols comencen a acaronar els cims dels voltants, quan emprenem la baixada. La sensació de fred, que sol ser sovint desprès de les aturades per menjar, ens acompanya. No podem mirar enrere, com aquell personatge bíblic. La boira ens ho impedeix. Només ens queda la memòria.

El Canigó, que ha estat cim de pas de mossèns, de noble gent i de gent noble -fins i tot reis-, d'esportistes, de flameros (no els que mengen flams, en refereixo al que porten la flama), de gent compromesa, de gent senzilla, de polítics -a vegades poc senzills i poc compromesos-, de cantautors per a la gent i de gent que canta, de xirucàires i de goretexos, de dones i homes lliures, de jovent amb tot el futur pel davant, ens ha rebut, ens ha acaronat i nosaltres ens hem deixat estimar.

Fins la propera Canigó. A reveure.