dimarts, 7 de setembre de 2010

Pic de Campirme

Del dijous 22 al diumenge 25 de juliol de 2.010

Sortida final de la tretzena temporada. Si que han passat ràpids aquesta 13 primers anys! Van a pas de baixada, quan fora bo que anessin a ritme de pujada, més lents. Tot i que sempre és millor anar lleugers i no esbufegant i traient el fetge per la boca, que això ja ho fem entre setmana.
Nota de l'editorial: no és una sortida, en son tres; tampoc és el final de res, doncs d'aquí a 15 dies, sant torne-m'hi que va de vals. Però és clar, alguna data ha de donar per finalitzada la temporada excursionista, i és aquesta. Podríem fer un final de temporada estival, un altre de primavera, tardor, hivern... ja està de be de qüestionar-ho tot, home. És que m'enredo tot sol (jo i el meu cap, el meu cap i jo).
Tornat a l'assumpte que ens ocupa, aquesta serà una crònica incompleta, doncs la Maria i jo només teníem permís per anar de viatge el cap de setmana. Hem fet campana a la sortida de dijous (als llacs de Gerber) i de divendres (als estanys de Naorte i Certascan). D'oïdes, dir-vos que el dijous boira, fred i solitud, el divendres taxi i espectacle de llacs.
La tarda de divendres toca fer un camí força conegut de fa temps: Sant Boi-Cervera-Artesa de Segre-Comiols-Tremp-Llavorsí-Tavascan. Destí: trobar-nos amb la colla a l'Hotel Estanys Blaus, al final de la Vall de Cardós. Sense fer gaires trampes, tres hores de carretera no te les treu ningú.
A quarts de vuit arribem. Ens trobem els dos Joseps, l'Anna i la Marisa, preocupats. Ve gaire preocupats no estaven: cadascú amb el seu llibre, uns cafetons i asseguts en un lloc fabulós, rodejats d'arbres, de verd, del soroll del riu, fent temps per a la dutxa merescuda per la caminada del matí.
Desprès de la petonejada, anem a buscar tranquilament la clau de l'habitació. És com si fos la nostra segona residència, doncs fa més de dotze anys que hi pugem. Som com a casa, i així ens ho fan sentir cada cop l'Araceli, el Xavi, la Rosa, el Sr. Lluís, la Mariona, la Judit, la Gemma... en fi, tota la familia de l'Hotel Llacs de Cardós i Estanys Blaus. No us recomano que ho proveu, per pur egoïsme, així ho mantindrem en secret, serà el nostre tresor (mi tesoooro).
Ens posem guapos per baixar a sopar. Pantaló llarg i màniga fins al puny. Entre plat i plant, ens posen al corrent de les seves caminades, i d'algunes xafarderies que no son publicables. Apa, aqui queda. En acabar les infusions, avisem que demà matinarem, per a què ens preparin uns entrepans. En aquests casos, els entrepans sempre solen ser una sorpresa. No saps quin et tocarà, si el podràs canviar o no -amb algú altre de descontent com tu, o si per aquelles coses dels astres, t'hauran endevinat el gust. De què els voldran? Patapam. Més fàcil. Que si de fuet, que si de truita de formatge. Un luju. Ale, cada muchuel al seu oliv.

Quan el sol del dissabte acarona els turons, sortim com esperitats carretera amunt, cap a la Pleta del Prat. Això si, sort del cafè del matí. Nosaltres com l'Antònia, sense cafè no som ningú.
Ni restes de núvols. Fred (7º). Ens encomanem als de les alçades, per a tenir un bon dia, i comencem a caminar. Pista ampla. Ritme. Ombra. No tant fred. Corriol més estret. Bufera. Poques paraules. Tartera. Pedres. Concentració. Sol. Verd. Flors. Màniga curta. Fotos. Xarrera. Conclussió: funcionem amb energia solar.

Poc a poc, deixem enrere les torres del telecadira de la petita estació d'esquí de Tavascan que ens acompanyaven, per enfilar-nos en una curta llaçada, per arribar a la pleta de Gavàs, lloc on hi ha les restes de cabanes, sembla ser utilitzades com a campament militar del front del Pallars durant la guerra incivil. Aquella que ens va fer retrocedir en el temps, caure en un pou, perdre la memòria i de la que avui encara arrosseguem tics i pors, algunes més curables que d'altres.

Marxem de la companyia del rierol platejat de la pleta, portant la contrària a les seves aigües: volem esbrinar d'on venen. Caminem fent ziga-zagues fins arribar al mal anomenat estany del Diable, doncs el primer llac, el més gran, és el de Mascarida, i el del Pere Botero, està amagat al darrera seu. L'estany és un veritable mirall, on es miren, tot coquetons, els turons dels voltants.

Reposem una mica, tot veient la pala herbosa que ens espera fins al coll. Brollen alguns pensaments de l'estil: jo m'espero aquí fins que baixeu. Però com que els pensaments no se senten... tots amunt.
Mentre avancem, ens sentim vigilats. Es tracta d'un isard, que des d'una cresta es pregunta què faran aquests pixapins? Si jo fos com ells, estaria fent la cabra, jo.
Sort que s'ha mogut, perquè pensava que no fos un isard d'Osborne, fet de cartó pedra.

Ja em fet un bon recorregut. Des del coll es veuen, al nord, els núvols sobre el port de Tavascan, les idíl·liques bordes de Noarre al fons de la vall, mentre ens dona records el pic de Ventolau (ja ens coneixíem d'un altre finde).


Tot i estar en un terreny més suau, la manca de fites clares, fa que els camins que seguim siguin una mica erràtics. Seguint el camí de la llibertat (el que vulgui prendre cadascú), arribem a un primer turó ple de restes de búnquers. Els hi dedico uns instants dels meus pensaments.

Cap a l'oest apareix el majestuós Aneto, blanc, acompanyat dels seus veïns. Davant nostre un últim turó. Una pila de pedres anàrquiques, com si acabessin de desfer el campament fa uns dies, a corre-cuita, al crit de “que venen els nacionals”. En fí, el record d'una altra derrota. Mira que s'assembla a aquell turó icone tan conegut dels americans, a la guerra del Pacífic. Es fa fàcil d'imaginar, un grup de catalans intentant aixecar una senyera victoriosa. Però res de res. Estem fets per tornar a sofrir, però tornarem a vèncer.
Al lloc on hi seria aquesta hipotètica senyera, un “vertice geodésico” del ministerio corresponent. Som al pic de Campirme. Treiem l'estelada que sempre ens acompanya, i foto de grup. Voltem per trinxeres, restes de búnquers. Sort que son imatges en blanc i negre, com les copes d'Europa de l'equip blanc. Au va, que tinc gana. Ens instal·lem dins les restes d'una dels búnquers i desenfundem els entrepans. No penseu malament, no ens hem tornat del maquis. Poc a poc va desapareixent la gana. És una lluita del tot agraïda, aquesta.

Només ens cals desfer el camí, cap al refugi de la Pleta del Prat, on ens prenem un refresc merescut, amb unes patates fregides i unes olives cortesia de la casa. Una matinal perfecte, i no hem suat gens, tot i ser finals de juliol. Visca el canvi climàtic.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada