dimarts, 10 d’agost de 2010

Cim de la Covil (o no).

3 de juliol de 2.010

Nova sortida. Em passen a recollir. Massa dora. Son. Parada a fer el tallat. Au, puja. Lluíssssss. Foto. Baixa. Apa, cap a casa. Ja està. Com que ja està? (no es tracta de cap acudit sobre allò de la precocitat, eh).

D'acord. És que fa una mica massa calor, més ben dit, una molta massa calor, i fa una mandra escriure... més que pujar cims.

Tractaré de recordar el que vem fer aquell dissabte de juliol. Com que ja em faig gran, segur que me'n recordaré més que no pas el que vaig sopar ahir nit.

Avui tocava anar direcció Vic. Això vol dir, fer la parada reglamentària a l'àrea de les quatre carreteres de Tona. Encara no sé si ha estat recollida als estatuts o està pendent de ser declarat esmorzar d'interès nacional, però es mereix una ILP en tota regla. Visca el xuxo lliure (respectant els lectors infantils, no nombraré el diminutiu de la pasta farcida de crema que està per llepar-se els dits). Quina pene (que dirien per Lleida).

Tornem al cotxe de l'Andreu (la Tona, el Josep, el Toni i jo), encara amb el sucre als llavis, per anar direcció Ribes de Freser, fins al poble de Campelles. Dir-vos que m'ha sorprès de coquetó que és.

Passem de llarg. Prenem una pista forestal que, desprès d'equivocar-nos i fer mitja volta, ens deixa al Pla de Prats (refugi tancat). L'altra cotxe, més urbanita, amb el Boni, el Pau i el seu tiet Andreu, ho passa una mica més magre. Anem bé. Aquí ens trobem un seguit de gent amb cistelles plenes de bolets: una mena de capcetes amb un forat al mig, que diuen que son bones per farcir.

Desprès de calçar-nos les botes, la colla d'avui, que com veureu no sempre som els mateixos (dubto si dues sortides seguides hem sigut els mateixos; apa, penseu; i no es val sortides de cap de setmana), enfilem un corriol costerut. És increïble, on toca el sol és ple de floretes, on l'ombra, bolets i falgueres humides, i som al juliol. Grocs, liles, fúcsies, malves, blancs lluminosos i aigua per tot arreu.


Els arbres es perfilen, com si es tractés d'aquells retallables de paper de la infància, sobre el blau intens del cel. Nosaltres seguim unes marques de color groc, per un camí de vaques (no n'hem vist cap, però si el seu rastre), i sense noticies del cim. La tranquil·litat que ens transmet el lloc, fa que ens doni igual si anem bé o no. Ara bé, gana en tenim i ens aturem a fer un mos, sota la mirada d'un trencalós, amo i senyor de la contrada. Som a la serra de Montgrony. Serà potser l'ànima del Comte Arnau la que ens sobrevola?

Amb el canvi de pes fet, -ha passat de l'esquena (motxilla) a la panxa, avancem per un corriol que més be sembla una d'aquelles línies dels mapes, les iso-nosequè. Ni guanyem, ni perdem alçada. Però del cim res de res.

De sobte se'ns obre el paisatge. Unes pastures gegants, amb el Pedraforca al fons, i aquelles vaques de la mida de les del pessebre, clavades a la muntanya. I no cauen, les punyeteres!

A crit pelat, doncs vaig l'últim i la resta del grup ara semblen pastorets que van cap a Betlem -fum, fum, fum- decidim que el cim és el de la dreta del nostre davant. Com ho hem fet? Matemàtica pura: a) son les 11, i com a molt en 1 hora hauríem d'haver arribat; b) estem a 1700 metres d'alçada, i si el destí és a 2000 metres, ens en falten uns 300, que és aquella pujadeta que tenim al davant (com diríem els de Sant Boi, ens falta un Sant Ramon).

Nota: ens hagués anat de perles, un senyal, no de GPS, si no un estel que ens indiqués el camí a seguir. Potser demano massa. Quin ensurt, si passés. Encara sortiríem al programa Cuarto Milenio.

Cadascú enfila per on es veu més còmode: uns pel camí del coll, altres tot recte (to tieso, a l'estil Alex).

Som al cim. Abraçades. Felicitat. Ens passen tots els mals. Vatua l'olla, per no dir una paraulota. Ens hem fet la foto a la creu, i dins hi diu: Costa Pubilla. No sé, però aquest no era el cim que tocava fer. Però dissimulem. Aquest és el més alt de la serra, i ja està be.

Mentre gaudim de l'espectacle de la vall de Ribes i de les muntanyes que envolten el Puigmal, una parella amb un GPS com cal, ens confirmen el nostre error. Però, és de llestos acceptar-ho, no?

Aviat enfilem avall, alguns fent saltironets per alleugerir els genolls, fins a entrar en un bosc, que ens tornarà, passant pel refugi de la Covil, als cotxes, on ens espera una sorpresa, en forma de meló fresquet, patrocinat pel Josep. Se'ns desfà a la boca, com l'aigua.

La primera intenció era dinar a Campelles, però decidim seguir fins a Ribes, i provar si tenen lloc al restaurant Les Graelles. Amb sort ens hi instal·lem, encara que en dues taules separades, com si ens haguèssim enfadat. Dinem força be, que ens ho mereixíem.

Aquí ens acomiadem, uns cap a Sant Boi, els altres cap a Martorell.

Ja veureu com la propera sortida, no serem els mateixos, però ens ho passarem “fantastico” (pronunciïs com ho faria el Johann Cruiff, este es uno).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada