Pic de Campirme

Del dijous 22 al diumenge 25 de juliol de 2.010

Sortida final de la tretzena temporada. Si que han passat ràpids aquesta 13 primers anys! Van a pas de baixada, quan fora bo que anessin a ritme de pujada, més lents. Tot i que sempre és millor anar lleugers i no esbufegant i traient el fetge per la boca, que això ja ho fem entre setmana.

Nota de l'editorial: no és una sortida, en son tres; tampoc és el final de res, doncs d'aquí a 15 dies, sant torne-m'hi que va de vals. Però és clar, alguna data ha de donar per finalitzada la temporada excursionista, i és aquesta. Podríem fer un final de temporada estival, un altre de primavera, tardor, hivern... ja està de be de qüestionar-ho tot, home. És que m'enredo tot sol (jo i el meu cap, el meu cap i jo).

Tornat a l'assumpte que ens ocupa, aquesta serà una crònica incompleta, doncs la Maria i jo només teníem permís per anar de viatge el cap de setmana. Hem fet campana a la sortida de dijous (als llacs de Gerber) i de divendres (als estanys de Naorte i Certascan). D'oïdes, dir-vos que el dijous boira, fred i solitud, el divendres taxi i espectacle de llacs.

La tarda de divendres toca fer un camí força conegut de fa temps: Sant Boi-Cervera-Artesa de Segre-Comiols-Tremp-Llavorsí-Tavascan. Destí: trobar-nos amb la colla a l'Hotel Estanys Blaus, al final de la Vall de Cardós. Sense fer gaires trampes, tres hores de carretera no te les treu ningú.

A quarts de vuit arribem. Ens trobem els dos Joseps, l'Anna i la Marisa, preocupats. Ve gaire preocupats no estaven: cadascú amb el seu llibre, uns cafetons i asseguts en un lloc fabulós, rodejats d'arbres, de verd, del soroll del riu, fent temps per a la dutxa merescuda per la caminada del matí.

Desprès de la petonejada, anem a buscar tranquilament la clau de l'habitació. És com si fos la nostra segona residència, doncs fa més de dotze anys que hi pugem. Som com a casa, i així ens ho fan sentir cada cop l'Araceli, el Xavi, la Rosa, el Sr. Lluís, la Mariona, la Judit, la Gemma... en fi, tota la familia de l'Hotel Llacs de Cardós i Estanys Blaus. No us recomano que ho proveu, per pur egoïsme, així ho mantindrem en secret, serà el nostre tresor (mi tesoooro).

Ens posem guapos per baixar a sopar. Pantaló llarg i màniga fins al puny. Entre plat i plant, ens posen al corrent de les seves caminades, i d'algunes xafarderies que no son publicables. Apa, aqui queda. En acabar les infusions, avisem que demà matinarem, per a què ens preparin uns entrepans. En aquests casos, els entrepans sempre solen ser una sorpresa. No saps quin et tocarà, si el podràs canviar o no -amb algú altre de descontent com tu, o si per aquelles coses dels astres, t'hauran endevinat el gust. De què els voldran? Patapam. Més fàcil. Que si de fuet, que si de truita de formatge. Un luju. Ale, cada muchuel al seu oliv.

Quan el sol del dissabte acarona els turons, sortim com esperitats carretera amunt, cap a la Pleta del Prat. Això si, sort del cafè del matí. Nosaltres com l'Antònia, sense cafè no som ningú.

Ni restes de núvols. Fred (7º). Ens encomanem als de les alçades, per a tenir un bon dia, i comencem a caminar. Pista ampla. Ritme. Ombra. No tant fred. Corriol més estret. Bufera. Poques paraules. Tartera. Pedres. Concentració. Sol. Verd. Flors. Màniga curta. Fotos. Xarrera. Conclussió: funcionem amb energia solar.

Poc a poc, deixem enrere les torres del telecadira de la petita estació d'esquí de Tavascan que ens acompanyaven, per enfilar-nos en una curta llaçada, per arribar a la pleta de Gavàs, lloc on hi ha les restes de cabanes, sembla ser utilitzades com a campament militar del front del Pallars durant la guerra incivil. Aquella que ens va fer retrocedir en el temps, caure en un pou, perdre la memòria i de la que avui encara arrosseguem tics i pors, algunes més curables que d'altres.

Marxem de la companyia del rierol platejat de la pleta, portant la contrària a les seves aigües: volem esbrinar d'on venen. Caminem fent ziga-zagues fins arribar al mal anomenat estany del Diable, doncs el primer llac, el més gran, és el de Mascarida, i el del Pere Botero, està amagat al darrera seu. L'estany és un veritable mirall, on es miren, tot coquetons, els turons dels voltants.

Reposem una mica, tot veient la pala herbosa que ens espera fins al coll. Brollen alguns pensaments de l'estil: jo m'espero aquí fins que baixeu. Però com que els pensaments no se senten... tots amunt.

Mentre avancem, ens sentim vigilats. Es tracta d'un isard, que des d'una cresta es pregunta què faran aquests pixapins? Si jo fos com ells, estaria fent la cabra, jo.

Sort que s'ha mogut, perquè pensava que no fos un isard d'Osborne, fet de cartó pedra.

Ja em fet un bon recorregut. Des del coll es veuen, al nord, els núvols sobre el port de Tavascan, les idíl·liques bordes de Noarre al fons de la vall, mentre ens dona records el pic de Ventolau (ja ens coneixíem d'un altre finde).

Tot i estar en un terreny més suau, la manca de fites clares, fa que els camins que seguim siguin una mica erràtics. Seguint el camí de la llibertat (el que vulgui prendre cadascú), arribem a un primer turó ple de restes de búnquers. Els hi dedico uns instants dels meus pensaments.

Cap a l'oest apareix el majestuós Aneto, blanc, acompanyat dels seus veïns. Davant nostre un últim turó. Una pila de pedres anàrquiques, com si acabessin de desfer el campament fa uns dies, a corre-cuita, al crit de “que venen els nacionals”. En fí, el record d'una altra derrota. Mira que s'assembla a aquell turó icone tan conegut dels americans, a la guerra del Pacífic. Es fa fàcil d'imaginar, un grup de catalans intentant aixecar una senyera victoriosa. Però res de res. Estem fets per tornar a sofrir, però tornarem a vèncer.

Al lloc on hi seria aquesta hipotètica senyera, un “vertice geodésico” del ministerio corresponent. Som al pic de Campirme. Treiem l'estelada que sempre ens acompanya, i foto de grup. Voltem per trinxeres, restes de búnquers. Sort que son imatges en blanc i negre, com les copes d'Europa de l'equip blanc. Au va, que tinc gana. Ens instal·lem dins les restes d'una dels búnquers i desenfundem els entrepans. No penseu malament, no ens hem tornat del maquis. Poc a poc va desapareixent la gana. És una lluita del tot agraïda, aquesta.

Només ens cals desfer el camí, cap al refugi de la Pleta del Prat, on ens prenem un refresc merescut, amb unes patates fregides i unes olives cortesia de la casa. Una matinal perfecte, i no hem suat gens, tot i ser finals de juliol. Visca el canvi climàtic.

Cim de la Covil (o no).

3 de juliol de 2.010

Nova sortida. Em passen a recollir. Massa dora. Son. Parada a fer el tallat. Au, puja. Lluíssssss. Foto. Baixa. Apa, cap a casa. Ja està. Com que ja està? (no es tracta de cap acudit sobre allò de la precocitat, eh).

D'acord. És que fa una mica massa calor, més ben dit, una molta massa calor, i fa una mandra escriure... més que pujar cims.

Tractaré de recordar el que vem fer aquell dissabte de juliol. Com que ja em faig gran, segur que me'n recordaré més que no pas el que vaig sopar ahir nit.

Avui tocava anar direcció Vic. Això vol dir, fer la parada reglamentària a l'àrea de les quatre carreteres de Tona. Encara no sé si ha estat recollida als estatuts o està pendent de ser declarat esmorzar d'interès nacional, però es mereix una ILP en tota regla. Visca el xuxo lliure (respectant els lectors infantils, no nombraré el diminutiu de la pasta farcida de crema que està per llepar-se els dits). Quina pene (que dirien per Lleida).

Tornem al cotxe de l'Andreu (la Tona, el Josep, el Toni i jo), encara amb el sucre als llavis, per anar direcció Ribes de Freser, fins al poble de Campelles. Dir-vos que m'ha sorprès de coquetó que és.

Passem de llarg. Prenem una pista forestal que, desprès d'equivocar-nos i fer mitja volta, ens deixa al Pla de Prats (refugi tancat). L'altra cotxe, més urbanita, amb el Boni, el Pau i el seu tiet Andreu, ho passa una mica més magre. Anem bé. Aquí ens trobem un seguit de gent amb cistelles plenes de bolets: una mena de capcetes amb un forat al mig, que diuen que son bones per farcir.

Desprès de calçar-nos les botes, la colla d'avui, que com veureu no sempre som els mateixos (dubto si dues sortides seguides hem sigut els mateixos; apa, penseu; i no es val sortides de cap de setmana), enfilem un corriol costerut. És increïble, on toca el sol és ple de floretes, on l'ombra, bolets i falgueres humides, i som al juliol. Grocs, liles, fúcsies, malves, blancs lluminosos i aigua per tot arreu.

Els arbres es perfilen, com si es tractés d'aquells retallables de paper de la infància, sobre el blau intens del cel. Nosaltres seguim unes marques de color groc, per un camí de vaques (no n'hem vist cap, però si el seu rastre), i sense noticies del cim. La tranquil·litat que ens transmet el lloc, fa que ens doni igual si anem bé o no. Ara bé, gana en tenim i ens aturem a fer un mos, sota la mirada d'un trencalós, amo i senyor de la contrada. Som a la serra de Montgrony. Serà potser l'ànima del Comte Arnau la que ens sobrevola?

Amb el canvi de pes fet, -ha passat de l'esquena (motxilla) a la panxa, avancem per un corriol que més be sembla una d'aquelles línies dels mapes, les iso-nosequè. Ni guanyem, ni perdem alçada. Però del cim res de res.

De sobte se'ns obre el paisatge. Unes pastures gegants, amb el Pedraforca al fons, i aquelles vaques de la mida de les del pessebre, clavades a la muntanya. I no cauen, les punyeteres!

A crit pelat, doncs vaig l'últim i la resta del grup ara semblen pastorets que van cap a Betlem -fum, fum, fum- decidim que el cim és el de la dreta del nostre davant. Com ho hem fet? Matemàtica pura: a) son les 11, i com a molt en 1 hora hauríem d'haver arribat; b) estem a 1700 metres d'alçada, i si el destí és a 2000 metres, ens en falten uns 300, que és aquella pujadeta que tenim al davant (com diríem els de Sant Boi, ens falta un Sant Ramon).

Nota: ens hagués anat de perles, un senyal, no de GPS, si no un estel que ens indiqués el camí a seguir. Potser demano massa. Quin ensurt, si passés. Encara sortiríem al programa Cuarto Milenio.

Cadascú enfila per on es veu més còmode: uns pel camí del coll, altres tot recte (to tieso, a l'estil Alex).

Som al cim. Abraçades. Felicitat. Ens passen tots els mals. Vatua l'olla, per no dir una paraulota. Ens hem fet la foto a la creu, i dins hi diu: Costa Pubilla. No sé, però aquest no era el cim que tocava fer. Però dissimulem. Aquest és el més alt de la serra, i ja està be.

Mentre gaudim de l'espectacle de la vall de Ribes i de les muntanyes que envolten el Puigmal, una parella amb un GPS com cal, ens confirmen el nostre error. Però, és de llestos acceptar-ho, no?

Aviat enfilem avall, alguns fent saltironets per alleugerir els genolls, fins a entrar en un bosc, que ens tornarà, passant pel refugi de la Covil, als cotxes, on ens espera una sorpresa, en forma de meló fresquet, patrocinat pel Josep. Se'ns desfà a la boca, com l'aigua.

La primera intenció era dinar a Campelles, però decidim seguir fins a Ribes, i provar si tenen lloc al restaurant Les Graelles. Amb sort ens hi instal·lem, encara que en dues taules separades, com si ens haguèssim enfadat. Dinem força be, que ens ho mereixíem.

Aquí ens acomiadem, uns cap a Sant Boi, els altres cap a Martorell.

Ja veureu com la propera sortida, no serem els mateixos, però ens ho passarem “fantastico” (pronunciïs com ho faria el Johann Cruiff, este es uno).

El Canigó: una muntanya com a símbol d'un país.

12 i 13 de juny de 2.010

Sortida combinada amb l'Agrupació “Sant Jordi d'empleats” de Caixa Penedès, grupuscle "celestial-laboral" de gent boja per la muntanya i la companyonia. Guaita que ens veiem de tard en tard, i dona la sensació, com quan et trobes a un familiar que no veies des de la darrera boda o enterrament, que ahir mateix varem anar a caminar als Rasos de Tubau.

Com succeeix als documentals de la tele, on la veu en off pren el protagonisme sense sortir-hi, aquesta vegada la veu en off del Maifemcim.cat, o més ben dit, el “redactor en off”, no ens ha fet arribar la convocatòria corresponent, amb la senyera onejant a la cantonada superior esquerra del full. Serà inconstitucional? No. Potser serà que aquesta sortida no compte pel rànquing d'assistència de final de temporada, i el redactor farà campana? Pillo, pillo.

Això sí, tot i no venir, ens ha deixat marcats els horaris de sortida, d'arribada, on parar a fer pipi, la ruta a fer.... és que ens té molt mal acostumats aquest Josep.

Però no, la independència no serà total. Gaudirem de la presència del virrei Enric, que ens guiarà pel bon camí.

Dissabte, cap allà a quarts d'una ens passa a recollir el Martí, amb el 4x4 requisat al seu fill. Ell, el Toni, la Maria i jo, enfilem autopista amunt cap a la Catalunya Nord. Mira que es fa rar anar d'excursió en acabat de dinar!

Objectius del dia: ser a les 17h a Villerac (a prop de Prada de Conflent) i pujar per pista forestal fins al refugi dels Cortalets, on sopar i dormir. Fàcil.

Desprès d'un cafè a l'àrea de servei de Cassà, ens plantem, més aviat del compte, a Prada (no es tracta de cap tenda de roba de marca). “Cherchant” on aparcar, amb l'ànim de fer temps, visualitzem una “pastissèrie-boulangèrie” on matar el cuc. Comprem uns dolços i busquem una “cafetèrie” on amenitzar-los. Abans, però, em fet una visita a l'església de la “ville”, grandiosa, fosca.

De camí cap a Villerac, unes cireres, grandioses, vermelles, ens volen acompanyar a trobar-nos amb la resta del grup. Avui no serà una trobada multitudinària, serà en “petit comitè”.: de la vegueria del camp de Tarragona, el Miquel i el Jordi amb els seus dos fills (la pedrera muntanyenca); de l'Anoia, l'Enric i la Carme, el Joan i la Palmira; i els golafres de Prada. En total 12 de 40. Sí, 40 reserves fetes per si les mosques. Si bé, fins aquest matí, n'érem 17 de confirmats. Vosaltres os ho perdeu!

Ens posem en moviment: cal guanyar alçada ràpidament, i la millor manera és seguir la pista en tot terreny, que ens deixarà a peu del refugi, desprès de 23 quilòmetres de revolts.

Comença a ploure. La temperatura baixa al mateix ritme que nosaltres pugem. Set graus. Agafem els trastos i cap al refugi. Quarts de set.

Bona tagda (pronunciat en català de nord). Som els 12, que érem 17, dels 40. Què m'entén? No patíem per l'idioma, si no pels números. Números son diners. Aquí teniu una habitació on estareu tots plegats, i desprès ja en parlarem. Ens repartim els llits i fem temps: fins a les vuit no donen de sopar.

Mentre alguns fem fotos, l'Enric i el Martí, amb un francès molt fluid i convincent, re-negocíen amb el cap del refugi. Som 12, no pagarem 40, però si n'acceptem 17. L'encarregat, amb un francès més fluid, no és tant convincent. Resultat, l'esperat. Es manté doncs la concòrdia entre països. Per dintre nostre, una victòria del sentit comú.

Au, a sopar. Ens col·loquen en una sala per a 40. Ambient fred. Sort de la sopeta reparadora. Carn amb suc, de segon, i postre. Correcte. Apareix la ratafia i la sobretaula s'anima, mentre comentem la pujada al cim de l'endemà. No hem de matinar gaire: esmorzarem a les 7. Un luju.

De tornada a l'habitació, comença la gresca. Recuperem aquell esperit retingut, contingut, que caldria esbravar més sovint, que es inherent a certes edats, i aparentment prohibit en d'altres, que provoca rialles contagioses, que diguis el que diguis, fa riure. Això és millor que qualsevol medicament per l'insomni. El premi de la nit se l'enduu la preparació de la mòmia de Tutan-Cano.

Poc a poc, la llum dels nostres ulls s'acaben fonent amb la foscor, tot i la claror que entra per una finestra, que ràpidament precintem.

Segons els casos, passem la nit fent més o menys voltes sobre la fusta que ens fa de somier. Hi ha gent que s'aixeca una mica cansada. Serà per les excursions nocturnes al lavabo? L'aigua no és bona, espatlla les carreteres.

Fem un esmorzar lleuger, senzill. Temps suficient per treure'ns les lleganyes i pensar què coi hi fem aquí.

Agafem les motxilles i sortim del mega refugi. El sol ens ve a rebre. La cubeta glacial del Canigó s'obre majestuosa al nostra davant. Seguim el GR-10 creuant les aigües d'un petit rierol. Primera parada obligada: un estany d'aigües adormides on es renta la cara la pica del Canigó. C'est magnifique!

La cosa s'enfila. Fen unes quantes llaçades per guanyar alçada, fins que de sobte girem camí cap a la nostra esquerra. Al davant, amunt i al fons, sense enganys, sense subterfugis, el nostre final desitjat. Vista al terra, i a caminar, que l'objectiu es fa paset a paset.

El camí és força marcat. Agrair-ho a tanta gent que hi ha passat. Avui, però, no trobem massa gent, per sort. El grup es manté compacte. Bé, no tot. Dues cabretes, una mica nervioses amb si arribaran o no, no controlen les seves forces, i no hi ha qui els pari.

Duem un bon ritme. Aviat som a la Portella, un replà previ a les últimes ziga-zagues. Ens queda caminar per aquesta mena d'espina dorsal, buscant el cim. Silencis i esforços, quan de sobre ens ve a rebre una estrofa d'en Lluís Llach: “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres”, i una rosa del vents. Al davant la creu de la Pica del Canigó. Ja hi som! Riures, encaixades de mans, abraços, petons, satisfacció pel repte aconseguit. Tot i el poc espai, la creu té un imant i ens estira cap a ella. És el centre del lloc, la que certifica que has fet cim, la que surt en totes les fotos, tot i que la nit en que serà l'estrella és la del proper 22 de juny, des d'on es repartirà, de manera secular, la seva sang, de color del foc, per aquest país tan petit.

Fem foto de grup. Retonem forces, mentre gaudim de l'entorn. La finestra de bons temps ens ha respectat.

Els núvols comencen a acaronar els cims dels voltants, quan emprenem la baixada. La sensació de fred, que sol ser sovint desprès de les aturades per menjar, ens acompanya. No podem mirar enrere, com aquell personatge bíblic. La boira ens ho impedeix. Només ens queda la memòria.

El Canigó, que ha estat cim de pas de mossèns, de noble gent i de gent noble -fins i tot reis-, d'esportistes, de flameros (no els que mengen flams, en refereixo al que porten la flama), de gent compromesa, de gent senzilla, de polítics -a vegades poc senzills i poc compromesos-, de cantautors per a la gent i de gent que canta, de xirucàires i de goretexos, de dones i homes lliures, de jovent amb tot el futur pel davant, ens ha rebut, ens ha acaronat i nosaltres ens hem deixat estimar.

Fins la propera Canigó. A reveure.

Congost de Montrebei

Dissabte 1 de maig de 2.010

Avui toca sortida cinc estels -que no és el nom d'un càmping-, d'aquelles que no ets pots perdre, que no hi ha força major que t'hi impedeixi anar, que tota la setmana et balla pel cap, que no admet excuses. Em sap greu pels que no hi son, però l'Andreu, la Tona, el Martí, el Josep, l'Anna, el Toni, la Maria i un servidor, arribem a lloc desprès de 3 horetes de viatge, amb parada-cafè a Torrefarrera. Coto fluixos al cel. Sol esplendorós. I d'aquestes terres en diuen “terres de ponent”?

Ens anem acostant a l'entrada del parc, gestionat per la Fundació Territori i Paisatge, baixant per una pista on ens retrobem amb el sector Igualadí (el Joan i la Palmira, l'Enric i la Carme). Ens trobem, també, la resta del ruixat d'aquesta matinada: un fang enganxós, que s'adhereix a la sola amb enamorament, que no hi ha forma de treure-te'l de sobre o de sota, millor dit.

Deixem enrere uns rucs, dels de veritat eh! i avancem per un camí molt espaiós. On és el congost? No ho sé pas. Va no os avorriu, diu la veu en off del parc, aquí teniu entreteniment. Ospes, com diria la Palmira, un pont penjant. Bé, si no estigués penjant, no seria un pont, no?

Sessió fotogràfica. Primer un grup, després un altre. Un peu a dintre, un peu a fora, un peu a dintre i ara el fem rodar, ballem el bugui-bugui sense mai parar, i ara passem... el pont. Ei, bugui-bugui. Això s'anima.

Deixant enrere una petita ermita romànica, que ens vigila des d'una talaia natural, caminem vora el riu ple d'arbres dins la llera, com si fos un camp d'arròs. Cap avall a la dreta, un camí que diu que és perillós. No el seguim. És l'antiga via que va uns dos metres sobre el nivell de la Noguera Ribagorçana. Nosaltres, amunt. Primer revolt i ja veiem l'estretor del congost. A sota, les aigües d'un color verd, fusió del color dels arbres amb el blau del cel. Al mig de la pared, i vist de lluny, una regata feta per un picapedrer gegant, feta com per posar-hi una prestatge. Ui, no, no son formigues, és gent. De cop i volta, les mides i les proporcions no son les que estem acostumats a apamar. La nostra vista te feina doble: mirar el punt minúscul i no perdre's la grandiositat del lloc. Avui les càmeres de fotos no estan a l'alçada de l'escenari.

Ens anem estirant, fins que arribem a un dels bancs repartits estratègicament en el recorregut i decidim esmorzar. No és que haguem treballat massa, però sino se'ns ajuntarà amb el dinar.

El Martí i jo ens anem quedant els últims. Tot i que el camí té un passamans d'acer, en cap moment tinc sensació de vertigen, de perill. Ni per mi, ni pels que van al davant, que els veus avançar despreocupadament. Al final el congost s'aixampla i canviem la pedra pel bosc. Fem uns metres més fins arribar a un antic refugi, avui abandonat, on fem mitja volta. Aquest últim trams ha estat de pujada, i ens ha fet suar, però com per art de màgia, ara és de baixada. Quines coses té la muntanya, oi?

Seguint el tarannà d'aquest el nostre grup, quan arribem de nou al congost, uns quants decidim anar pel camí de baix. És que a vegades, som una mica pesadets.

El camí baixa i baixa. La pared em recorda la boca d'un d'aquells tiranosaurus a unt de tancar-se. Ja ho sé, però avui no he pres ratafia. Avancem, sentit les veus dels de més amunt, cada cop més aprop del riu. Mira que si obren les comportes de la pressa riu amunt, je, je. Amb molta tranquilitat, sense la gentada ramblera del camí superior, ens deixem anar com les aigües, amb els nostres pensaments fluint, recuperant la serenor perduda durant la setmana laboral.

Ara el grup s'ha estirat del tot. No hi ha la pressió de saber per on anar. És difícil perdre's. Cadascú marca el seu ritme, i anem arribant a l'aparcament.

Donada la nostra manca de coneixença dels pobles dels voltants, l'Enric fa una telefonada a un restaurant de Benabarri, de tota confiança.

Ens posem nets i perfumats, i de cap a Cal Pere, una petita casa de menjars casolans, a les afores del poble, a peu del castell. Sopeta, amanides, ternasco... bona companyia. Difícil de superar. A fora, cau un ruixat que s'entossudeix en deixar-nos els cotxes més nets del que venien. S'agraeix. Només quedar el camí de tornada a casa. Important, també.

Montserrat: Camí de l'àngel i l'arrel

Segona pasqua, 24 de maig de 2.010

Millor sol que mal... Doncs no, ni millor, ni pitjor. Diferent. Temps enrere no hagués pensat mai que gaudiria fent alguna sortida tot sol. Però de tant en tant, va bé. Superes la por a perdre't, a no encertar el camí, xerres amb tu mateix, ningú et porta la contraria, esmorzes quan et ve de gust, si et pares a fer una foto no has de córrer per enganxar-te a la colla. Vaja, un seguit d'avantatges, si no fos perquè trobes a faltar als pesats i pesades (afectuosament) que sovint ens fem companyia.

Un quart de vuit d'un matí lluminós. Cap a ca la Montse, com diuen els de la ciutat que no guanya ni perd (Igualada). Deixo la furgo a prop de les escoles de Monistrol de Montserrat. M'enfilo per carrers costeruts, cap a la petita ermita de l'Àngel, inici de la caminada. Seguirem pel sender PR C-19, amb marques grogues i blanques. Les primeres passes les faig per un camí empedrat, que als cinc minuts creua per sobre de la via del cremallera, en direcció a la carretera que puja fent ziga-zagues al monestir. En arribar-hi, cal seguir pujant uns metres per l'asfalt, per prendre un trencall a l'esquerra, senyalitzat amb un pal indicador nou de trinca (au, vinga, vinga, vinga...).

Això s'enfila cada cop més. Alguna cosa en fa pessigolles als braços. Torne-m'hi. Ara a la cara. Ecs. Teranyines. Això vol dir que soc el que obre el camí avui. Pobres besties. Tanta feina, brodant sense parar, esperant el menjar, per a que passi una bestia grossa i li desmunti la paradeta. No tinc opció, doncs no vull fer de teranyina caminant per la carretera. Ja se sap, la lluita per la supervivència és així, o elles o jo.

Més amunt la torre del campanar del Monestir de Sant Benet treu el nas darrera un roc, com si volgués saber qui s'acosta.

Vist des de abaix no semble possible que hi hagi un camí per aquestes parets, però jo hi dono fe, que és una de les coses que creixen per enmig d'aquests turons.

Deixo el cremallera que puja cap a l'esquerra. Ben bé, no sé perquè li diuen “cremallera”, doncs quan passa no es tanca la ferida feta al paisatge, no canvia de color. És com la muralla xinesa, es veu des de les quim bambes.

Arribo al monestir de Sant Benet, o de les Benetes com popularment se'l coneix, alhora que ho fa un autocar ple de feligresos reusencs. D'esquivar teranyines, ara esquivo devotes (la majoria son dones de la tercera joventut). Elles cap a la tenda, jo cap a la monja més repetidora (pels anys que fa que hi deu estar) que s'està a l'entrada, per demanar-li la caixeta amb els punts de llibre que entre oració i oració fan amb tot cor. Un cartronet de mida estandar, unes flors seques i una frase que dona ànim a l'esperit. Petites coses, que fan feliç.

Mirant de no fer mal a ningú, amb la motxilla, surto en direcció a la carretera. Uns dos cents metres més amunt, passada les restes d'una antiga colònia, cal creuar la carretera per agafar la baixada dels matxos, que avui és pujada i jo sense matxos, cap al segon monestir del dia, el de Santa Cecília.

En poc més de vint minuts torno a ser de nou a l'asfalt. Enmig he aprofitat per fer algunes fotos de Sant Benet amb el Pirineu nevat al fons.

Des d'aquí es pot anar cap a l'esquerra, pel camí dels degotalls fins al monestir, o seguir cap a la dreta per agafar el camí de l'arrel, que ens durà en suau pujada fins al pla de les ermites, sobre mateix del monestir de Montserrat (punt més alt del recorregut), que és el que jo faré. Per això cal seguir la carretera en direcció a Santa Cecília, passar un túnel i buscar, just abans del punt quilomètric 6, una rampa encimentada, que en forta pujada ens durà fins al GR (marques vermelles i blanques) que ve de Can Maçana. Ull, no agafeu el GR cap a la dreta!

Vaig avançant per un camí ombrívol, amb el sol que lluita per fer-se veure enmig de l'atapeïment vegetal. Vas fent semicercles per poder creuar les canals que baixen dels imponents cims que tinc a la dreta. De tant en tant, em venen ganes de pujar-ne una, a veure on duen (porto cartografia de la zona), però avui no tinc un dia gaire valent.

De cop i volta veig unes sargantanes humanes, enfilant-se al Cavall Bernat. Decideixo parar-me a esmorzar. Son tres quarts d'onze. Busco un lloc assolellat. Tot i la llunyania, els sento parlar com si els tingués a 10 metres. No sé si la olor de l'entrepà els hi arribarà amb tants velocitat. No rellisquessin per la meva culpa.

Au, vinga, que vull sentir la campana grossa ressonant al pit, baixant pel torrent de Santa Maria, i vaig justet. Sortint del pla de les Ermites, deixo enrere el camí de solitud, i començo a trobar-me gent. Què queda molt? Resposta abrupta: per anar a on? M'he passat una mica. No costa res ser agradable. Dos minuts i hi sou.

Ja soc a la plaça de Santa Anna, cruïlla de camins, un d'ells el que ve de Sant Jeroni (el de les escales que no tenen fi).

Sona la campana i al Campano se li posa la gallina de piel. L'hora de l'àngelus. Soc al monestir de Montserrat. Esquivant turistes vaig a saludar a la Moreneta. Avui serà impossible, la cua arriba a la plaça. Em decideixo per entrar a la basílica. Gairebé impossible també, però a temps d'escoltar el Virolai (Rosa d'abril, moorena de la seeerra...). No sé què li passa a la meva pell avui!

Surto com puc. Faig l'ofrena, de part de tots els que ho llegiu i dels que no també, en forma de ciri.

Ara toca buscar un lloc tranquil on menjar.

Gent i més gent. On estaré tranquil? Ja està. El mirador de Fra Garí. Camí de la creu de Sant Miquel, segon trencall a la dreta. Unes marrades i... pau. El murmuri als peus, els cims a l'abast de la ma, com si fóssim a un cinema 3D.

Veig una mòmia parlant amb un elefant i no estic desvariant. Crits de nens jugant a la plaça, que em transporten temps enrere quan pel Pilar pujàvem en romeria amb tota la família. Cel·les, jocs de cartes, dòminos, partides del xurro-mediamanga-mangotero, sense tele, amb avis explicant històries, rosaris, iaies competint a veure qui tenia el net més maco, coques, llonguets, boira, més boira... records amb llàgrimes, però de felicitat. No sé què li passa a la meva pell avui!

Quarts de dues. M'associo amb el cremallera que m'acostarà a Monistrol, on tinc el cotxe. Cap a casa.